Un Nadal a casa els avis

 

L’Enric Verdaguer Gratacòs té cinc anys i no ha fet cagar mai el tió. Tampoc ha anat mai a veure els Pastorets, ni a esperar els Reis. De fet, a casa seva mai no celebren Nadal. Tampoc Sant Joan, ni la Castanyada. El pares del vailet, que són investigadors astrofísics, no fan cabal de les celebracions fruit de la tradició religiosa perquè, segons ells, no tenen cap base racional i empírica. Val a dir que el nen ha crescut feliç envoltat de telescopis, mapes estel·lars, maquetes de naus interplanetàries, documentals d’en Carl Sagan i llibres sobre l’espai exterior.

Com que els progenitors de l’Enric havien de participar en una expedició científica durant el solstici d’hivern, tan bon punt l’infant va acabar l’escola, el van deixar a casa l’àvia Flora i l’avi Fèlix. Els iaios estaven feliços com unes castanyoles perquè podrien passar un Nadal amb el net, i fer-li una immersió en els costums «tradicionals».

El primer dia, de bon matí, avi i net van pujar fins a Riu Major amb l’objectiu de triar un bon tió; i, de passada, mirar si encara quedava algun rovelló per aquells verals, que no se sap mai. Mentre caminaven, en Fèlix, entusiasmat, explicava a l’Enric com havia de ser el soc que buscaven.  

—El secret és que els follets del bosc hagin niat en algun moment a dins del tronc.

—Avi, un tros de fusta no pot fer caca, mai de la vida, perquè els arbres no tenen aparell digestiu. I tampoc no hi ha cap ésser viu que cagui regals i llaminadures. A més a més, els follets són uns personatges de ficció. No existeixen. Cap investigador n’ha vist mai ni un.   

—Això no vol dir pas que no n’hi hagi, noiet. Només que són uns mestres amagant-se.

Al sota d’uns castanyers força vells van trobar una soca que en Fèlix va qualificar d’ideal. Feia uns sis pams de llargada i gairebé tres, de diàmetre. Era més aviat ovalada i tenia l’escorça llisa. De tornada cap a casa, l’avi va comentar a l’Enric que quan arribessin havien de deixar el tió a la vora el foc. Després abrigar-lo amb una manta que guardava l’àvia de quan el seu pare era petit; i, tot seguit, atipar-lo de mandarines. El vailet deixava dir a l’avi mentre se’l mirava amb condescendència.  

Abans de sopar, l’Enric va ajudar l’àvia a acabar de muntar el pessebre. Es recreava escampant figueretes per aquell petit escenari. Fins que va descobrir al caganer.

—Això de Nadal és molt xocant, àvia. Hi ha molta caca!

El tip de riure que es va fer la Flora va ser antològic. Malgrat que va provar d’explicar-li l’origen del caganer i el tió, van acabar buscant-ho tots dos junts a internet, amb la tauleta.

 Entre decorar la casa, anar a comprar i preparar els àpats nadalencs, tots tres van estar atrafegats de valent els següents dies. El tortell, el torró i les neules van ser tot un descobriment per l’Enric i van despertar el costat llaminer del xicot.  

En aquestes, que, la vigília de Nadal, a l’hora d’esmorzar, el noi va deixar bocabadats als avis contant-los de gran volia ser astronauta i contactar amb alguna civilització extraterrestre, perquè estava convençut que no estàvem sols a l’univers.

—Aquesta sí que és grossa! Els follets no existeixen, però els marcians, sí —va exclamar-se l’avi. 

—Els pares diuen que hi ha moltes probabilitats estadístiques de trobar vida intel·ligent a la Via Làctia i a les galàxies veïnes —va argumentar el noiet amb aplom.  

La Flora i en Fèlix es van mirar amb preocupació. Ja els hi agradava tenir un net tan espavilat. Tanmateix, els hi feia molt poca gràcia sentir l’Enric parlar d’aquella manera, que semblava més un home gran que no pas un marrec de cinc anys.    

Aquella tarda, quan ja fosquejava i avi i net es disposaven a endollar les garlandes de llum que havia penjat a la façana del jardí, va topar de cares amb dos individus diminuts, vestits amb roba tornassolada i un casc com de motorista, del mateix de color. Eren d’una mida semblant als nans de terrissa que l’àvia tenia escampats entre les flors dels parterres. Tots quatre es van quedar glaçats de l’ensurt. Al cap d’uns segons de silenci incòmode, un dels éssers va saludar amb un efusiu «Salut hi hagi!». L’avi, amb uns ulls com dos salers, va contestar «Com va això?» amb veu de compromís.

—Parleu català els extraterrestres? —va demanar el net.

—Ens comuniquen per telepatia en la llengua de l’interlocutor gràcies a un giny que portem integrat al casc. T’estalvies molts malentesos quan ets de vacances —va respondre el visitant.

—Feu turisme al meu jardí? —va exclamar en Fèlix—. Ara pla!

—En realitat estem de viatge nuvis —va matisar l’altra criatura—. Ell és en D1d4c i jo la 1v3t. Fem un creuer pel sistema solar. Resulta que avui hem baixat fins al vostre planeta a fer una excursió i quan hem tornat al lloc on havien deixat el transport, no hi era. I l’estem buscant. 

—Els sensors ens indiquen que és a dins d’aquesta construcció —va afegir el primer organisme.

—Doncs és casa meva. Si us puc ajudar en res? —va reblar en Fèlix, que ja començava a tenir la mosca al nas.

Els extraterrestres van entrar decidits a dins de l’habitatge igual que un parell de gossos seguint un rastre i van anar directes a la sala d’estar.  

—Mira’l, D1d4c. És aquí! —va exclamar la 1v3t, tot assenyalant el tió.   

—Us en guardareu bé prou de tocar el tió —va protestar en Fèlix.

 —Quina sort! Ja em veia avisant a l’assistència en viatge i essent la riota del creuer —va afegir en D1d4c.  

Atreta per la conversa, l’àvia va entrar a la sala d’estar, tot eixugant-se les mans amb un drap de cuina.

—No sabia pas que havies convidat amics a fer cagar el tió, Enric. Arribeu al pic, nois, perquè estic fent xocolata desfeta.

—Molt agraïts —va respondre la 1v3t—, però amb els nervis, no em passaria res.

Davant la mirada atònita de l’Enric i en Fèlix, els alienígenes van treure la manta de sobre el tió, van obrir una porta en un dels costats i en D1d4c va entrar cap a dins. Aleshores el tió es va sacsejar un moment, com si tremolés de fred, i després es va aturar.

 —Està baix d’energia. Així i tot, em fa l’efecte, que el podré engegar —va dir en D1d4c, traient el cap per l’obertura—. Tenim el temps just per arribar al punt de trobada a l’hora convinguda, o se’ns escaparà el creuer.   

—Veus! —va rondinar la 1v3t— Si en comptes d’anar a veure muntanyes i a buscar bolets, haguéssim anat a Barcelona, com va fer la meva germana, ara no estaríem aquí empastifats.

—Aquest comentari te’l podries haver estalviat, xata, perquè no ajuda gens —va mastegar en D1d4c.

—Ai las! Com vols que troben rovellons, si tot bitxo ve a buscar-ne —va rondinar en Fèlix.

—Serà millor que engegui la nau a fora —va anunciar en D1d4c —. No voldria ser responsable de si es fa malbé res d’aquí dins.

—I al jardí, compte amb rostir els ciclàmens —va apuntar en Fèlix—, que són acabats de plantar i la mestressa ens llevaria la pell a tots.

En D1d4c va consultar un dispositiu que duia al canell i va explicar que amb tan poca energia, només tenien una oportunitat per arribar a la troposfera. Un cop allà, però, estarien salvats perquè les forces gravitatòries ja farien la resta.  

—En cas de necessitat, sempre podem fer un pont amb la bateria del cotxe —va afegir en Fèlix.

Un cop el transport va ser a davant de la porta del garatge, la Flora va lamentar que els visitants no es quedessin a berenar, tanmateix es va entossudir que s’enduguessin un termos de xocolata desfeta i una bossa de melindros pel camí. Viatjar sempre desperta la gana, segons ella.

—Que veniu molt sovint per la Terra? —va demanar l’Enric.

—Amb el canvi de moneda, ara sou un planeta molt atractiu pel turisme —, va contestar la 1v3t.

—I com és que mai no us hem vist, fins ara? —va afegir l’infant.

—Gràcies al nostre camuflatge! —va aclarir ella.   

—No sé com us podem agrair aquest favor tan gran—va comentar en D1d4c.

—Doncs ara que ho dius —va exposar en Fèlix tot assenyalant al net—, l’Enric voldria mantenir el contacte amb vosaltres. De gran vol viatjar per l’espai. 

En D1d4c va allargar una mena de galeta daurada al vailet, i va indicar-li que allò era un mòdul de comunicació que permetria que poguessin sempre que en tinguessin ganes.

Un cop la parella d’extraterrestres va ser a dins de la nau, aquesta es va il·luminar i, brunzint, va guanyar alçada a poc a poc. Quan va ser un tros més amunt dels fanals del carrer, suspesa a l’aire, va vibrar una dècima de segon i, aleshores, va sortir disparada, cel enllà, deixant una estela prima i blanca, igual que un estel fugaç.

Els tres humans es van quedar un moment en silenci, contemplat el magnífic cel nocturn de desembre, fins que la Flora va sospirar i va murmurar: «Han marxat amb tanta pressa, que no hem pogut ni desitjar-los bon Nadal».

—Que et sembla, senyoret? Has vist com sí que el tió porta regals? —va apuntar l’avi, mentre picava l’ullet al net.

—Saps que, avi? —va reflexionar l’Enric amb posat circumspecte—. Com que això que ens ha passat no s’ho creuran ni els pares, que et sembla si busquen un tronc, l’abriguem amb la manta i, abans de sopar, l’estovem ben fort perquè ens cagui moltes cigarretes i monedes de xocolata, i també torrons?   

Photo by Sebastian Latorre on Unsplash

 

Nadal en un xip

Pels vols de Tots Sants vaig rebre una carta de l’Ajuntament en la que em feien saber que havien obert un padró oficial de tions homologats, emparant-se en la transposició d’una directiva europea d’obligat compliment. Vaig pensar que era una altra excusa dels de dalt per tenir-nos controlats i després passar-nos la bacina. Segons la comunicació, les autoritats volien regular la nostrada tradició de fer cagar el tió, i, de passada, adaptar-la a la societat del segle XXI, sense deixar de banda la preservació de la flora local, posada en risc per l’arribada massiva de soques de fustes exòtiques de països extracomunitaris i, a més a més, per canals no regulats. Per mitjà de la missiva, la casa consistorial informava els contribuents que disposàvem d’un termini voluntari de trenta dies per donar d’alta els troncs que teníem a casa; i que, un cop registrat el nostre, reveríem la documentació pertinent i el xip d’identificació, que tindria caràcter individual i intransferible. Com que em considero una persona d’ordre, al cap d’un parell de dies d’haver rebut la circular vaig cursar la sol·licitud d’alta mitjançant la innovadora aplicació de mòbil que facilitava la corporació municipal.    

Vet aquí que estava aprofitant la tarda del dia de la Immaculada per preparar els canelons del dinar de  Nadal, que, a casa, sempre som força colla i val més avançar feina que després tot són presses, quan van picar al timbre. Vaig anar a obrir amb el davantal de cuina posat, pensant-me que era la meva dona que tornava de fer encàrrecs. Però no. Eren un noi i una noia força eixerits que es van identificar com interventors nadalencs municipals.

—Vostès són de tió o de Pare Noel? —em va preguntar ella amb veueta estrident, mentre ambdós mostraven una renglera recta i endreçada de dents blanques, i brandaven les respectives tauletes electròniques.

—De tió, de tota la vida —vaig respondre arquejant les celles de manera ostensible —, i també fem pessebre. Som tradicionals, aquí.

—Seria tan amable de mostrar-nos on el tenen ubicat, al tió?

Vaig  conduir-los fins al racó de la saleta on jeia el soc màgic, a redós del radiador i  cobert per la manta de ganxet que havia teixit la tieta Tuies. Per tal com els hi va mutar l’expressió de la cara als funcionaris, vaig deduir que alguna cosa no rutllava.

—Vaja. És dels anònims. —va mormolar ell amb to despectiu, després d’haver fet petar la llengua i negat amb el cap un parell de cops.

—Que vol dir amb anònim, jove? Que no està batejat? No fa cap falta. Nosaltres sabem que és el tió de casa i ja n’hi ha prou. Mal m’està el dir-ho, però, sis generacions de Campdeterrós han fet cagar regals a aquest tronc de freixe. El va baixar del massís del Bassegoda el meu rebesavi Evarist  Campdeterrós i Puigmarjal, que al cel sia, durant la tercera guerra carlina.

—Vull dir que no té cara —va afegir el noi un punt sufocat.

—Amb tot el respecte, aquest costum d’ara de posar cara al tió, és una collonada com una casa de pagès. Quina necessitat hi ha d’humanitzar-ho tot? Com si res tingués ànima o pogués ser estimat, si no posseeix trets de persona.

—Ens permet escanejar-ne el xip d’identificació? —va tallar ella amb un gest de contrarietat.

—El cas és que, el vaig demanar el mes passat i encara no me l’han fet arribar. Ho vaig tramitar mitjançant l’aplicació del mòbil. 

—Però deu tenir el correu amb el número d’expedient i el codi de barres acreditatiu? Ja en faríem prou amb això.

—Si els hi he de dir la veritat, no recordo haver rebut res d’això que em diuen.

—Doncs és ben estrany, perquè si s’ha fet el registre com Déu mana, el sistema sempre retorna aquesta informació a l’usuari, com a justificant de recepció, sap? Ara com ara, no tenim constància que hagi fallat mai el protocol de registre telemàtic. 

Aquí em vaig veure mort, i les primeres gotes de suor em van aflorar al front. Hi hauria pujat de peus que ho havia fet bé; però, per un d’aquells abracadabres de la informàtica, ara no ho podia demostrar. Tot just començaven el desembre i ja se m’estaven espassant les ganes de celebrar les festes.

—Que ha donat un cop d’ull a la safata del correu brossa? — va intercedir el noi, més sol·lícit que no pas ella — Ens hi trobem sovint que hi van a parar, els justificants de recepció.   

Mentre regirava, nerviós a més no poder, l’aplicació de correu del telèfon, vaig veure de reüll que els dos funcionaris contemplaven els quadres que decoren l’estança. En un moment donat, ella li va donar un cop de colze dissimulat a ell i, amb el cap, li va assenyalar una aquarel·la de grans dimensions de la Font Moixina, que presideix el menjador. Em va semblar que tots dos reien per sota el nas.

—Són meus, els quadres —vaig apuntar, molest—Fa molts anys que pinto i he guanyat una bona colla de guardons a l’escola d’art de l’Ateneu.

En veure’s descoberts, els dos joves es van enrojolar fins a la punta de les orelles. 

—Miri, nosaltres no tenim pas tot el dia, sap? —va reaccionar la noia amb un inesperat to de severitat— Tal com explica la circular municipal, que vostè tenia l’obligació d’haver-se llegit, si el tió no du el xip reglamentari, i vostè no pot demostrar de manera fefaent que l’ha registrat, ens veiem en la penosa obligació d’aixecar acta i procedir a l’embargament preventiu del bé. Cridarem a la brigada de parcs i jardins perquè se l’endugui al dipòsit forestal, on restarà en règim de custòdia.

Els ulls li brillaven d’una manera malsana mentre em recitava de memòria i, gairebé sense agafar aire, tota l’admonició. Em va fer l’efecte, que gaudia veient-me patir. Ves que no projectes en la seva feina una frustració nadalenca infantil. Mentrestant, ell va treure un mòbil de la butxaca i va marxar a trucar al rebedor. 

—I podré recuperar-lo?

—En aquest supòsit, vostè té tres dies laborables per fer les gestions pertinents a l’Oficina Municipal d’Atenció al Contribuent. També haurà de pagar la sanció, els interessos de demora i les taxes de pupil·latge. Després caldrà que participi en una roda de reconeixement per identificar el tió. Llavors els serveis veterinaris municipals sotmetran al tronc a una quarantena de quinze dies per constatar que la fusta està lliure de papus i malures importades. Amb el certificat d’idoneïtat forestal positiu que li expediran, ja el podrà recollir.

—Caram! Fa cara d’anar per llarg?

—Pel cap baix, quatre setmanes. Me n’oblidava. En el cas hipotètic que ningú reclami la propietat del soc, o el certificat sigui negatiu, aquest serà reconvertit en combustible per la llar de jubilats municipal.

Astorat per la funesta perspectiva de no tenir el nostre tió per festes, vaig provar de fer-los pena adduint el disgust que tindrien els menuts de casa amb aquell canvi injustificat de soca. Ella em va sortir amb l’estirabot que als mercats nadalencs n’hi havia per triar i remenar, i ja no ens vindria de dir una mentida més a la mainada. Ell va tenir la barra d’afegir  que tot Nadal era una convenció de la societat cristiano - capitalista, i, per tant, es podia modificar a conveniència.

Em vaig esverar força. Aquells buròcrates sense ànima estaven a punt d’engegar-nos Nadal a rodar, i no tenia arguments per plantar-los cara. No em volia imaginar quines festes més eixutes que passaríem privats del tió familiar. Em va caure l’ànima als peus.

—Que ho podem arreglar d’alguna altra manera, això? —vaig suggerir— Perquè, per exemple, no posen al seu informe que no ens han trobat a casa i tornen dimecres vinent? Els hi asseguro que ho tindré tot en ordre. Volen pas una ampolla de cava Brut Natura per les molèsties?

—Ara pla! Amb qui es pensa que està parlant, vostè? —es va indignar la noia posant-se de puntetes per semblar més alta i aixecant molt enlaire el dit índex de la mà dreta.

—Això és un intent de suborn a un funcionari municipal —va bramar el noi.    

El ding-dong del timbre ens va esglaiar a tots tres.

—Ara arriben els reforços —va apuntar ella, amb sorna.      

Van resultar ser un parell d’homes vestits amb bata blanca i cara de pomes agres. Sense badar boca, un d’ells va apuntar als joves amb una mena de comandament de la tele i, a l’instant, van quedar com congelats. A mi, si em punxen no em troben sang. 

—Ara mateix, vostè deu pensar que tots són vuits i nous i cartes que no lliguen. M’equivoco? —va dir amb veu amable el que no duia el comandament—. Aquests dos subjectes formen part del nou parc d’androides de l’Ajuntament i estàvem fent una prova d’ensinistrament. I, com ha pogut comprovar, ha estat un fiasco. Hem d’incrementar la ràtio d’empatia cap al contribuent i la d’esperit nadalenc, entre altres paràmetres.

Torbat com estava, només vaig tenir esma per fer que sí amb el cap i cloure la boca, que m’havia quedat badada. Tot seguit van entrar quatre operaris amb granotes blaves, van carregar a la parella en unes lliteres, i van marxar amb la discreció dels enterramorts.   

Al pas de la porta, els dos individus de la bata blanca em van estrènyer la mà amb entusiasme.

—Esborri aquesta cara d’espant, home. Ja està tot arreglat. Passiu bé i que tingui unes bones festes!

—Vostès també— vaig contestar amb veu apagada.  

 

Photo by Clay Banks on Unsplash

 

El professor Iiii i el tió de Nadal

El professor Iiii va entrar a l'amfiteatre de la universitat amb intencionada parsimònia i mirant el faristol, concentrat com si no hi hagués res més a la colossal sala, que estava atapeïda d'acadèmics, mestres i alumnes.
-Apreciats col·legues i membres del consell de savis –va arrencar el científic, provocant el silenci de l'encuriosida audiència- com sabeu, la darrera missió d'exploració que em va encomanar el consell consistia a valorar la civilització dels nadius de C1u, el tercer planeta del nostre sistema.

De les anteriors missions ja sabia que els aborígens de C1u s'organitzen en comunitats poblacionals que ells anomenen ciutats. Aquestes concentracions se subdivideixen en col·lectius més petits, que en diuen famílies. En aquests agrupaments hi conviuen barrejats individus adults i joves, tant mascles com femelles. Després d'unes exploracions preliminars vaig concloure que m'havia d'introduir en una d'aquestes col·lectivitats per poder completar amb èxit la missió. Vaig descobrir que els habitants de C1u tenen veneració per una bestiola que en diuen Tió i que totes les famílies en tenen un als seus habitacles. És un animaló de forma cilíndrica que té la cara planera, amb només dos ulls i una boca. Tan sols té dues extremitats, petites, a la part anterior del seu cos; la qual cosa el fa estar sempre amb el cap aixecat. Un altre tret característic del Tió és una mena de protuberància vermella que té a la part superior del cap. D'un vermell viu. Sembla una mena de senyal o reclam. No és agressiu. Tot i això, els c1umans van a caçar els tions al bosc en nodrides partides, on participa tota la família. També els poden comprar en mercats, on se n'exhibeixen ramats sencers.

Gràcies als dots mimètiques marcianes, em va ser fàcil adoptar l'aparença d'un Tió i barrejar-me en un dels folcs. Mal m'està el dir-ho, però vaig ser el primer Tió que van triar aquell dia. Un cop a l'habitatge de la família, em van deixar en una estança, que vaig deduir que era la principal, perquè era on convergia tota l'activitat dels diferents individus. Al meu costat hi havia una curiosa taula plena de figures que representaven miniatures dels c1umans. Com un altar als ancestres. També hi havia un altre ésser viu, de color verd i amb forma cònica. A les diferents extremitats li havien sortit tot d'objectes brillants i també n’hi havia de lluminosos.
Un dels membres de la família em va posar una peça de roba de colors virolats per sobre que només em va deixar a la vista la cara i la protuberància vermella. Al cap d'una estona varen començar a dipositar unes ofrenes al meu davant. El ritu consistia en el fet que cada individu se m’acostava tot sol, dipositava un objecte en un plat i marxava. Al cap d’una estona, anaven tornant tots, de mica en mica, per mirar que havia passat amb les ofrenes. I com que no les veien al plat, marxaven satisfets. Jo me les guardava i, quan es giraven, les enviava al laboratori de la nau amb el transportador de matèria.

Des del meu racó vaig descobrir altres costums i rituals que practiquen els habitants de C1u. S’alimenten en comunitat un parell de cops al dia. Poc després de fer-se clar, es concentren per ingerir el primer àpat del dia i ho acompanyen de crits, esgarips i algun plor. En acabat, marxen tots esperitats com si hi hagués foc. No tornen fins que es fa fosc, i s’apleguen altre cop al voltant d’una taula per menjar. Quan ja estan tips, s’escampen per la sala principal i es passen llargues estones embabaiats amb uns petits ginys que fan tota mena de sorolls i emeten imatges. Em va ser impossible explorar el niu on ens estàvem, perquè hi havia un individu de quatre potes, petit, pelut i molt escandalós, que es passava les nits al meu davant, mostrant-me la llengua i sense treure’m els ulls de sobre.

A cada jornada que passava els c1umans estaven més excitats i no paraven de parlar d’un tal Nadal. Els menuts venien més sovint a fer-me ofrenes i els adults feien constants anades i vingudes amb embalums a les mans.

Un vespre vaig detectar una calma fora del corrent. Els meus instints em deien que alguna cosa no anava a l’hora. I tal dit, tal fet. De sobte l’estança es va omplir de c1umans de totes les mides i edats que parlaven molt fort i es tocaven les galtes els uns amb els altres amb desfici i efusivitat. Es repetien els uns als altres una mena de lletania que deia, més o menys: Bon Nadal.

Després van moure totes les andròmines per fer lloc i em van col·locar al bell mig de la sala. Jo no les tenia totes, però no tenia escapatòria.

Els més joves van marxar corrents i els adults varen aprofitar per col·locar diferents embalums a sota la roba que em cobria, a cada banda del meu cos. En aquestes, vaig sentir un cant molt rítmic cada cop més fort. Eren els menuts que tornaven, i ho feien armats amb unes barres primers i llargues. La cançó deia quelcom així: “Tió, Tió, caga torró; si no et donarem un bon cop de bastó”. Al laboratori encara no hem descodificat el significat místic de la lletra.

Els adults, amb els ulls que els espurnejaven, també cantaven i esperonaven a les cries a donar voltes al meu voltant. Era una catarsi. A la tercera volta els cants es van aturar i es va desfermar una tempesta de cops a sobre meu. Estava convençut que m’havien descobert i em volien escarmentar. De la mateixa manera que havien començat a adobar-me, van deixar de fer-ho, em van treure la cobertura del damunt i, en estat d’excitació màxima, es van repartir els objectes que hi havia al meu costat, mentre els grans aplaudien.

Aquesta cerimònia la van repetir cinc cops seguits. Va ser molt dolorós. No us podeu imaginar el que em va costar quedar-me quiet allà el mig. Però vaig pensar que si revelava la meva identitat, se’m cruspirien sense compassió. Quina por que vaig passar.

Fins que els petits del clan no es van cansar d’adobar-me i d’engolir el que ells en diuen llaminadures, els adults no van tornar a posar els objectes tal com estaven abans de la cerimònia. A mi em van deixar al racó altre cop. Llavors van marxar eufòrics i cantant.

Com us podeu imaginar, vaig aprofitar que m’havien deixat sol per sortir d’allà cames ajudeu-me. No em vaig aturar fins que vaig arribar al nostre planeta.

La conclusió és que l’experiment ha estat molt profitós per la ciència marciana, però quina mala pensada vaig tenir quan em vaig convertir en un Tió.  

A MI NO M’ENGANYEN

Com que ja és desembre, us deixo un conte nadalenc per llegir a la vora del foc, o del radiador de la calefacció.  

A mi no m’enganyen

Aquests dies abans de vacances de Nadal, em costa molt aguantar el riure a l'escola quan sento parlar a la majoria de companys del Pare Noel i del que els hi deixarà a sota l'arbre el dia 25. Sembla estrany que fent tercer de primària encara no hagin descobert l'engany. Costa empassar-se que un senyor panxut i amb barba blanca pugui fer la proesa de, en una sola nit, passar per totes les cases on l'han cridat a dur regals. Tothom sap que no té pas temps de fer-ho. Jo estic convençut que són els seus pares qui els hi compra els regals d'amagat i els hi deixa ben posats a sota l'arbre mentre dormen. Però no els hi penso pas dir. Ja s'apanyaran.

A casa meva, en canvi, ningú ha de fer tota aquesta comèdia perquè nosaltres fem cagar el tió. No pas aquells troncs amb una cara pintada i amb barretina que venen als mercats de Nadal. El tió de debò. A més a més, on s'és vist que un tió es compri en una parada? Cal anar-los a buscar al bosc, que és on viuen, tal com vàrem fer a casa. L'avi Ramon m'ha explicat que va ser el seu pare, el meu besavi, qui el va dur quan ell tenia la meva edat. I des de llavors que viu amb nosaltres.

El meu besavi, que es deia Miquel com jo, va treballar al bosc tota la seva vida, i deia que els tions neixen dels arbres més vells del bosc. N'hi ha que quan s'assequen i cauen a terra, no es moren pas. Queden com adormits. Però guarden a dins de la seva fusta tota la saviesa que han acumulat al llarg de la vida. Cal fixar-s'hi molt bé per distingir-los d'una soca qualsevol. Ell deia que si aquests troncs es queden allà al bosc tots sols, es desaprofiten.

Un castanyer centenari de les muntanyes de tocar Maçanet de Cabrenys havia estat abans el nostre tió. El meu besavi el va trobar un matí de Tots Sants. És quan ell deia que s'havia d'anar a buscar-lo, si volies que cagues durant molts anys. Es va llevar que encara era fosc i es va endinsar molta estona en el bosc. Va pujar muntanya amunt buscant-ne un que li fes el pes. Va caminar molt, fins que el va veure en una raconada, a prop de la carena i a tocar un rierol. Estava mig tapat de fulles i el tros que sobresortia, era verd de tanta molsa. Només va veure'l, ja va saber que seria un bon tió. Se'l va carregar a l'esquena i el va baixar fins al mas on vivien llavors ell i els seus cinc fills. L'avi encara recorda que aquell va ser el Nadal en què va tenir més regals de la seva vida, o gairebé.

És que el nostre tió és especial. No n'he vist cap més d'igual. La seva fusta és grisa i les vetes i els nusos són d'un color encara més fosc. No es ven bé rodó, sinó que té una forma més aixafada per una banda. Com una mongeta. I li surt un tros d'una branca, com si fos una pota, que fa que quedi un espai entre ell i el terra. En un dels dos extrems hi té un forat. Jo sempre he pensat que és per aquí on menja i després caga.

No és que sigui un tronc gaire gran el nostre, però pesa com si fos de ferro. Cada any quan anem a buscar-lo al celler amb el pare, en tenim un tip per dur-lo fins a la cuina. Un cop allà el deixem a prop de la llar, perquè vagi agafant temperatura. L'avi sempre li posa una manta al damunt perquè diu que si no és prou calent, a l'hora de la veritat, només fa llufes.

Llavors ve la feinada d'alimentar-lo, perquè quan es desperta té gana. En tres setmanes l'hem d'engreixar prou perquè faci el fet. Tres cops al dia li deixem menjar l'avi i jo. I a la seva panxa, el tió transforma tot el que ha engolit en regals i llaminadures. I és ben sabut que les capses i els paquets costen de sortir per un forat com el del tió. Per això hem de donar-li bastonades a l'esquena, per ajudar-lo que ho cagui tot. Un cop que ha acabat, està tan cansat per l'esforç que ha fet, que es torna a adormir fins a la tardor següent. La natura és molt sàvia, repeteix sempre l'avi.

És que tenint a casa un tió de veritat, que no em vinguin amb rondalles per caganius com el Pare Noel. A mi no m'enganyen.