L’Enric
Verdaguer Gratacòs té cinc anys i no ha fet cagar mai el tió. Tampoc ha anat
mai a veure els Pastorets, ni a esperar els Reis. De fet, a casa seva mai no celebren
Nadal. Tampoc Sant Joan, ni la Castanyada. El pares del vailet, que són
investigadors astrofísics, no fan cabal de les celebracions fruit de la tradició
religiosa perquè, segons ells, no tenen cap base racional i empírica. Val a dir
que el nen ha crescut feliç envoltat de telescopis, mapes estel·lars, maquetes
de naus interplanetàries, documentals d’en Carl Sagan i llibres sobre l’espai
exterior.
Com
que els progenitors de l’Enric havien de participar en una expedició científica
durant el solstici d’hivern, tan bon punt l’infant va acabar l’escola, el van deixar
a casa l’àvia Flora i l’avi Fèlix. Els iaios estaven feliços com unes
castanyoles perquè podrien passar un Nadal amb el net, i fer-li una immersió en
els costums «tradicionals».
El
primer dia, de bon matí, avi i net van pujar fins a Riu Major amb l’objectiu de
triar un bon tió; i, de passada, mirar si encara quedava algun rovelló per
aquells verals, que no se sap mai. Mentre caminaven, en Fèlix, entusiasmat, explicava
a l’Enric com havia de ser el soc que buscaven.
—El
secret és que els follets del bosc hagin niat en algun moment a dins del tronc.
—Avi,
un tros de fusta no pot fer caca, mai de la vida, perquè els arbres no tenen
aparell digestiu. I tampoc no hi ha cap ésser viu que cagui regals i
llaminadures. A més a més, els follets són uns personatges de ficció. No
existeixen. Cap investigador n’ha vist mai ni un.
—Això
no vol dir pas que no n’hi hagi, noiet. Només que són uns mestres amagant-se.
Al
sota d’uns castanyers força vells van trobar una soca que en Fèlix va qualificar
d’ideal. Feia uns sis pams de llargada i gairebé tres, de diàmetre. Era més
aviat ovalada i tenia l’escorça llisa. De tornada cap a casa, l’avi va comentar
a l’Enric que quan arribessin havien de deixar el tió a la vora el foc. Després
abrigar-lo amb una manta que guardava l’àvia de quan el seu pare era petit; i,
tot seguit, atipar-lo de mandarines. El vailet deixava dir a l’avi mentre se’l
mirava amb condescendència.
Abans
de sopar, l’Enric va ajudar l’àvia a acabar de muntar el pessebre. Es recreava escampant
figueretes per aquell petit escenari. Fins que va descobrir al caganer.
—Això
de Nadal és molt xocant, àvia. Hi ha molta caca!
El
tip de riure que es va fer la Flora va ser antològic. Malgrat que va provar
d’explicar-li l’origen del caganer i el tió, van acabar buscant-ho tots dos
junts a internet, amb la tauleta.
Entre decorar la casa, anar a comprar i
preparar els àpats nadalencs, tots tres van estar atrafegats de valent els
següents dies. El tortell, el torró i les neules van ser tot un descobriment
per l’Enric i van despertar el costat llaminer del xicot.
En
aquestes, que, la vigília de Nadal, a l’hora d’esmorzar, el noi va deixar
bocabadats als avis contant-los de gran volia ser astronauta i contactar amb
alguna civilització extraterrestre, perquè estava convençut que no estàvem sols
a l’univers.
—Aquesta
sí que és grossa! Els follets no existeixen, però els marcians, sí —va
exclamar-se l’avi.
—Els
pares diuen que hi ha moltes probabilitats estadístiques de trobar vida
intel·ligent a la Via Làctia i a les galàxies veïnes —va argumentar el noiet
amb aplom.
La
Flora i en Fèlix es van mirar amb preocupació. Ja els hi agradava tenir un net tan
espavilat. Tanmateix, els hi feia molt poca gràcia sentir l’Enric parlar d’aquella
manera, que semblava més un home gran que no pas un marrec de cinc anys.
Aquella
tarda, quan ja fosquejava i avi i net es disposaven a endollar les garlandes de
llum que havia penjat a la façana del jardí, va topar de cares amb dos
individus diminuts, vestits amb roba tornassolada i un casc com de motorista, del
mateix de color. Eren d’una mida semblant als nans de terrissa que l’àvia tenia
escampats entre les flors dels parterres. Tots quatre es van quedar glaçats de
l’ensurt. Al cap d’uns segons de silenci incòmode, un dels éssers va saludar
amb un efusiu «Salut hi hagi!». L’avi, amb uns ulls com dos salers, va
contestar «Com va això?» amb veu de compromís.
—Parleu
català els extraterrestres? —va demanar el net.
—Ens
comuniquen per telepatia en la llengua de l’interlocutor gràcies a un giny que
portem integrat al casc. T’estalvies molts malentesos quan ets de vacances —va
respondre el visitant.
—Feu
turisme al meu jardí? —va exclamar en Fèlix—. Ara pla!
—En
realitat estem de viatge nuvis —va matisar l’altra criatura—. Ell és en D1d4c i jo la 1v3t. Fem un creuer pel sistema solar. Resulta
que avui hem baixat fins al vostre planeta a fer una excursió i quan hem tornat
al lloc on havien deixat el transport, no hi era. I l’estem buscant.
—Els
sensors ens indiquen que és a dins d’aquesta construcció —va afegir el primer organisme.
—Doncs
és casa meva. Si us puc ajudar en res? —va reblar en Fèlix, que ja començava a
tenir la mosca al nas.
Els
extraterrestres van entrar decidits a dins de l’habitatge igual que un parell
de gossos seguint un rastre i van anar directes a la sala d’estar.
—Mira’l,
D1d4c. És aquí! —va exclamar la 1v3t, tot assenyalant el tió.
—Us
en guardareu bé prou de tocar el tió —va protestar en Fèlix.
—Quina sort! Ja em veia avisant a
l’assistència en viatge i essent la riota del creuer —va afegir en D1d4c.
Atreta
per la conversa, l’àvia va entrar a la sala d’estar, tot eixugant-se les mans
amb un drap de cuina.
—No
sabia pas que havies convidat amics a fer cagar el tió, Enric. Arribeu al pic,
nois, perquè estic fent xocolata desfeta.
—Molt
agraïts —va respondre la 1v3t—, però amb els nervis, no em passaria res.
Davant
la mirada atònita de l’Enric i en Fèlix, els alienígenes van treure la manta de
sobre el tió, van obrir una porta en un dels costats i en D1d4c va entrar cap a
dins. Aleshores el tió es va sacsejar un moment, com si tremolés de fred, i
després es va aturar.
—Està baix d’energia. Així i tot, em fa
l’efecte, que el podré engegar —va dir en D1d4c, traient el cap per
l’obertura—. Tenim el temps just per arribar al punt de trobada a l’hora
convinguda, o se’ns escaparà el creuer.
—Veus!
—va rondinar la 1v3t— Si en comptes d’anar a veure muntanyes i a buscar bolets,
haguéssim anat a Barcelona, com va fer la meva germana, ara no estaríem aquí
empastifats.
—Aquest
comentari te’l podries haver estalviat, xata, perquè no ajuda gens —va mastegar
en D1d4c.
—Ai
las! Com vols que troben rovellons, si tot bitxo ve a buscar-ne —va rondinar en
Fèlix.
—Serà
millor que engegui la nau a fora —va anunciar en D1d4c —. No voldria ser responsable
de si es fa malbé res d’aquí dins.
—I
al jardí, compte amb rostir els ciclàmens —va apuntar en Fèlix—, que són
acabats de plantar i la mestressa ens llevaria la pell a tots.
En
D1d4c va consultar un dispositiu que duia al canell i va explicar que amb tan
poca energia, només tenien una oportunitat per arribar a la troposfera. Un cop
allà, però, estarien salvats perquè les forces gravitatòries ja farien la resta.
—En
cas de necessitat, sempre podem fer un pont amb la bateria del cotxe —va afegir
en Fèlix.
Un
cop el transport va ser a davant de la porta del garatge, la Flora va lamentar que
els visitants no es quedessin a berenar, tanmateix es va entossudir que
s’enduguessin un termos de xocolata desfeta i una bossa de melindros pel camí.
Viatjar sempre desperta la gana, segons ella.
—Que
veniu molt sovint per la Terra? —va demanar l’Enric.
—Amb
el canvi de moneda, ara sou un planeta molt atractiu pel turisme —, va
contestar la 1v3t.
—I
com és que mai no us hem vist, fins ara? —va afegir l’infant.
—Gràcies
al nostre camuflatge! —va aclarir ella.
—No
sé com us podem agrair aquest favor tan gran—va comentar en D1d4c.
—Doncs
ara que ho dius —va exposar en Fèlix tot assenyalant al net—, l’Enric voldria mantenir
el contacte amb vosaltres. De gran vol viatjar per l’espai.
En
D1d4c va allargar una mena de galeta daurada al vailet, i va indicar-li que
allò era un mòdul de comunicació que permetria que poguessin sempre que en tinguessin
ganes.
Un
cop la parella d’extraterrestres va ser a dins de la nau, aquesta es va
il·luminar i, brunzint, va guanyar alçada a poc a poc. Quan va ser un tros més amunt
dels fanals del carrer, suspesa a l’aire, va vibrar una dècima de segon i,
aleshores, va sortir disparada, cel enllà, deixant una estela prima i blanca, igual
que un estel fugaç.
Els
tres humans es van quedar un moment en silenci, contemplat el magnífic cel nocturn
de desembre, fins que la Flora va sospirar i va murmurar: «Han marxat amb tanta
pressa, que no hem pogut ni desitjar-los bon Nadal».
—Que
et sembla, senyoret? Has vist com sí que el tió porta regals? —va apuntar
l’avi, mentre picava l’ullet al net.
—Saps que, avi? —va reflexionar l’Enric amb posat circumspecte—. Com que això que ens ha passat no s’ho creuran ni els pares, que et sembla si busquen un tronc, l’abriguem amb la manta i, abans de sopar, l’estovem ben fort perquè ens cagui moltes cigarretes i monedes de xocolata, i també torrons?
Photo by Sebastian
Latorre on Unsplash
ES BEN TEU JA JA JA JA
ResponElimina