Un Nadal a casa els avis

 

L’Enric Verdaguer Gratacòs té cinc anys i no ha fet cagar mai el tió. Tampoc ha anat mai a veure els Pastorets, ni a esperar els Reis. De fet, a casa seva mai no celebren Nadal. Tampoc Sant Joan, ni la Castanyada. El pares del vailet, que són investigadors astrofísics, no fan cabal de les celebracions fruit de la tradició religiosa perquè, segons ells, no tenen cap base racional i empírica. Val a dir que el nen ha crescut feliç envoltat de telescopis, mapes estel·lars, maquetes de naus interplanetàries, documentals d’en Carl Sagan i llibres sobre l’espai exterior.

Com que els progenitors de l’Enric havien de participar en una expedició científica durant el solstici d’hivern, tan bon punt l’infant va acabar l’escola, el van deixar a casa l’àvia Flora i l’avi Fèlix. Els iaios estaven feliços com unes castanyoles perquè podrien passar un Nadal amb el net, i fer-li una immersió en els costums «tradicionals».

El primer dia, de bon matí, avi i net van pujar fins a Riu Major amb l’objectiu de triar un bon tió; i, de passada, mirar si encara quedava algun rovelló per aquells verals, que no se sap mai. Mentre caminaven, en Fèlix, entusiasmat, explicava a l’Enric com havia de ser el soc que buscaven.  

—El secret és que els follets del bosc hagin niat en algun moment a dins del tronc.

—Avi, un tros de fusta no pot fer caca, mai de la vida, perquè els arbres no tenen aparell digestiu. I tampoc no hi ha cap ésser viu que cagui regals i llaminadures. A més a més, els follets són uns personatges de ficció. No existeixen. Cap investigador n’ha vist mai ni un.   

—Això no vol dir pas que no n’hi hagi, noiet. Només que són uns mestres amagant-se.

Al sota d’uns castanyers força vells van trobar una soca que en Fèlix va qualificar d’ideal. Feia uns sis pams de llargada i gairebé tres, de diàmetre. Era més aviat ovalada i tenia l’escorça llisa. De tornada cap a casa, l’avi va comentar a l’Enric que quan arribessin havien de deixar el tió a la vora el foc. Després abrigar-lo amb una manta que guardava l’àvia de quan el seu pare era petit; i, tot seguit, atipar-lo de mandarines. El vailet deixava dir a l’avi mentre se’l mirava amb condescendència.  

Abans de sopar, l’Enric va ajudar l’àvia a acabar de muntar el pessebre. Es recreava escampant figueretes per aquell petit escenari. Fins que va descobrir al caganer.

—Això de Nadal és molt xocant, àvia. Hi ha molta caca!

El tip de riure que es va fer la Flora va ser antològic. Malgrat que va provar d’explicar-li l’origen del caganer i el tió, van acabar buscant-ho tots dos junts a internet, amb la tauleta.

 Entre decorar la casa, anar a comprar i preparar els àpats nadalencs, tots tres van estar atrafegats de valent els següents dies. El tortell, el torró i les neules van ser tot un descobriment per l’Enric i van despertar el costat llaminer del xicot.  

En aquestes, que, la vigília de Nadal, a l’hora d’esmorzar, el noi va deixar bocabadats als avis contant-los de gran volia ser astronauta i contactar amb alguna civilització extraterrestre, perquè estava convençut que no estàvem sols a l’univers.

—Aquesta sí que és grossa! Els follets no existeixen, però els marcians, sí —va exclamar-se l’avi. 

—Els pares diuen que hi ha moltes probabilitats estadístiques de trobar vida intel·ligent a la Via Làctia i a les galàxies veïnes —va argumentar el noiet amb aplom.  

La Flora i en Fèlix es van mirar amb preocupació. Ja els hi agradava tenir un net tan espavilat. Tanmateix, els hi feia molt poca gràcia sentir l’Enric parlar d’aquella manera, que semblava més un home gran que no pas un marrec de cinc anys.    

Aquella tarda, quan ja fosquejava i avi i net es disposaven a endollar les garlandes de llum que havia penjat a la façana del jardí, va topar de cares amb dos individus diminuts, vestits amb roba tornassolada i un casc com de motorista, del mateix de color. Eren d’una mida semblant als nans de terrissa que l’àvia tenia escampats entre les flors dels parterres. Tots quatre es van quedar glaçats de l’ensurt. Al cap d’uns segons de silenci incòmode, un dels éssers va saludar amb un efusiu «Salut hi hagi!». L’avi, amb uns ulls com dos salers, va contestar «Com va això?» amb veu de compromís.

—Parleu català els extraterrestres? —va demanar el net.

—Ens comuniquen per telepatia en la llengua de l’interlocutor gràcies a un giny que portem integrat al casc. T’estalvies molts malentesos quan ets de vacances —va respondre el visitant.

—Feu turisme al meu jardí? —va exclamar en Fèlix—. Ara pla!

—En realitat estem de viatge nuvis —va matisar l’altra criatura—. Ell és en D1d4c i jo la 1v3t. Fem un creuer pel sistema solar. Resulta que avui hem baixat fins al vostre planeta a fer una excursió i quan hem tornat al lloc on havien deixat el transport, no hi era. I l’estem buscant. 

—Els sensors ens indiquen que és a dins d’aquesta construcció —va afegir el primer organisme.

—Doncs és casa meva. Si us puc ajudar en res? —va reblar en Fèlix, que ja començava a tenir la mosca al nas.

Els extraterrestres van entrar decidits a dins de l’habitatge igual que un parell de gossos seguint un rastre i van anar directes a la sala d’estar.  

—Mira’l, D1d4c. És aquí! —va exclamar la 1v3t, tot assenyalant el tió.   

—Us en guardareu bé prou de tocar el tió —va protestar en Fèlix.

 —Quina sort! Ja em veia avisant a l’assistència en viatge i essent la riota del creuer —va afegir en D1d4c.  

Atreta per la conversa, l’àvia va entrar a la sala d’estar, tot eixugant-se les mans amb un drap de cuina.

—No sabia pas que havies convidat amics a fer cagar el tió, Enric. Arribeu al pic, nois, perquè estic fent xocolata desfeta.

—Molt agraïts —va respondre la 1v3t—, però amb els nervis, no em passaria res.

Davant la mirada atònita de l’Enric i en Fèlix, els alienígenes van treure la manta de sobre el tió, van obrir una porta en un dels costats i en D1d4c va entrar cap a dins. Aleshores el tió es va sacsejar un moment, com si tremolés de fred, i després es va aturar.

 —Està baix d’energia. Així i tot, em fa l’efecte, que el podré engegar —va dir en D1d4c, traient el cap per l’obertura—. Tenim el temps just per arribar al punt de trobada a l’hora convinguda, o se’ns escaparà el creuer.   

—Veus! —va rondinar la 1v3t— Si en comptes d’anar a veure muntanyes i a buscar bolets, haguéssim anat a Barcelona, com va fer la meva germana, ara no estaríem aquí empastifats.

—Aquest comentari te’l podries haver estalviat, xata, perquè no ajuda gens —va mastegar en D1d4c.

—Ai las! Com vols que troben rovellons, si tot bitxo ve a buscar-ne —va rondinar en Fèlix.

—Serà millor que engegui la nau a fora —va anunciar en D1d4c —. No voldria ser responsable de si es fa malbé res d’aquí dins.

—I al jardí, compte amb rostir els ciclàmens —va apuntar en Fèlix—, que són acabats de plantar i la mestressa ens llevaria la pell a tots.

En D1d4c va consultar un dispositiu que duia al canell i va explicar que amb tan poca energia, només tenien una oportunitat per arribar a la troposfera. Un cop allà, però, estarien salvats perquè les forces gravitatòries ja farien la resta.  

—En cas de necessitat, sempre podem fer un pont amb la bateria del cotxe —va afegir en Fèlix.

Un cop el transport va ser a davant de la porta del garatge, la Flora va lamentar que els visitants no es quedessin a berenar, tanmateix es va entossudir que s’enduguessin un termos de xocolata desfeta i una bossa de melindros pel camí. Viatjar sempre desperta la gana, segons ella.

—Que veniu molt sovint per la Terra? —va demanar l’Enric.

—Amb el canvi de moneda, ara sou un planeta molt atractiu pel turisme —, va contestar la 1v3t.

—I com és que mai no us hem vist, fins ara? —va afegir l’infant.

—Gràcies al nostre camuflatge! —va aclarir ella.   

—No sé com us podem agrair aquest favor tan gran—va comentar en D1d4c.

—Doncs ara que ho dius —va exposar en Fèlix tot assenyalant al net—, l’Enric voldria mantenir el contacte amb vosaltres. De gran vol viatjar per l’espai. 

En D1d4c va allargar una mena de galeta daurada al vailet, i va indicar-li que allò era un mòdul de comunicació que permetria que poguessin sempre que en tinguessin ganes.

Un cop la parella d’extraterrestres va ser a dins de la nau, aquesta es va il·luminar i, brunzint, va guanyar alçada a poc a poc. Quan va ser un tros més amunt dels fanals del carrer, suspesa a l’aire, va vibrar una dècima de segon i, aleshores, va sortir disparada, cel enllà, deixant una estela prima i blanca, igual que un estel fugaç.

Els tres humans es van quedar un moment en silenci, contemplat el magnífic cel nocturn de desembre, fins que la Flora va sospirar i va murmurar: «Han marxat amb tanta pressa, que no hem pogut ni desitjar-los bon Nadal».

—Que et sembla, senyoret? Has vist com sí que el tió porta regals? —va apuntar l’avi, mentre picava l’ullet al net.

—Saps que, avi? —va reflexionar l’Enric amb posat circumspecte—. Com que això que ens ha passat no s’ho creuran ni els pares, que et sembla si busquen un tronc, l’abriguem amb la manta i, abans de sopar, l’estovem ben fort perquè ens cagui moltes cigarretes i monedes de xocolata, i també torrons?   

Photo by Sebastian Latorre on Unsplash