Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris novel·la negra. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris novel·la negra. Mostrar tots els missatges

divendres, 22 de març del 2019

El braçalet


Era una nit molt xafogosa, fins i tot al tròpic. Em vaig acostar a la porta de l’habitació procurant no fer soroll. Vaig donar dos discrets copets a la porta i una veu masculina va mormolar des de dins “Ets tu, Sara?”.
Em vaig esmunyir dins l’estança d’un salt i vaig tancar la porta amb llisquet al meu darrere.
-Sóc en Ferran, el marit de la Sara –vaig respondre, fent una ganyota de complicitat a l’home que estava assegut al llit.
-Quina sorpresa, eh? La Sara ha reaccionat igual.
En Víctor va intentar aixecar-se del llit, però el vaig convidar a estar-se quiet encanonant-lo amb la pistola que vaig treure de la butxaca de la jaqueta.
-Un blanc immòbil –va protestar en Víctor-. Això no és gaire esportiu.
-Mireu qui parla d’esportivitat. L’home que li fot les banyes al seu subordinat de la feina. No em facis riure, home! Vares manegar-ho tot perquè tinguéssim les habitacions de costat tot el viatge. No en tens prou amb follar-te la Sara quan m’envies a obrir mercats per tot el món, que també te l’has de repassar durant el viatge de l’empresa? Haurà estat un safari molt interessant. Però ja dura massa la comèdia i he decidit que avui tindries un desafortunat accident. 
-Suposo que no servirà de res que ho negui –va respondre en Víctor evitant mirar-me a la cara-. Dispara d’una vegada, Ferran. Però tingues clar que en aquest país l’assassinat es castiga amb la forca.
-Descarto aquesta possibilitat –vaig afegir-, i, per tant, no et clavaré pas cap tret.
Sense deixar d’apuntar-lo, em vaig treure de l’altra butxaca el saquet de pell que hi duia. Vaig estirar amb precaució la baga que el tancava i vaig deixar caure entre els peus d’en Víctor un objecte bellugadís i de colors virolats. Semblava un braçalet de bijuteria, però estava viu.
-Ella ho farà per mi –vaig aclarir-. És un corall. Segons m’han dit, és una de les serps més mortíferes de la terra.
-Espera! Escolta’m...
De sobte, el petit braçalet es va desenrotllar i, com un llampec, es va llençar contra el turmell esquerre d’en Víctor, clavant-li les dents diverses vegades. El meu cap de departament va gemegar, va tancar els ulls i es va espolsar la petita serp del damunt. L’animal, atordit, va buscar el saquet de pell i s’hi va tornar a caragolar al damunt. 
-Et deixo això –vaig dir-li mentre posava la pistola a sobre la tauleta de nit-. Potser la vols fer servir perquè, m’han explicat que et queden menys de deu minuts de vida. I seran uns minuts molt dolorosos.
Però llavors en Víctor va esclafir a riure.
-Ferran, ets un passerell de mena! I has vist massa pel·lícules.
-Que vols dir?
-Un amic del guia, a qui no has vist mai, et ven una inofensiva serp de llet, i tu acceptes la seva paraula  que és una corall mortífera. De la mateixa manera que t’empasses tota la xerrameca que s’explica als passadissos de l’empresa; i també les explicacions que et pugui haver donat la teva dona, del tot esbiaixades perquè l’apuntaves amb una pistola. 
-No esperes pas que em cregui aquesta rondalla?
-Com tu vulguis –va replicar en Víctor mentre reia per sota el nas i feia un ample gest amb la mà-. Però abans de marxar, seu i parlem una estona. I, de passada, veuràs com no em passarà pas res, a mi.
-Us vaig veure dinant junts al japonès del carrer Marina.
-Vaja, ens espiaves! Preparàvem la festa dels teus cinquanta anys, que havia de ser sorpresa.
-Però tu li vas passar un paquet petit embolicat.
-La polsera esportiva que et regalarà la Sara i que em va demanar que la hi comprés jo.
-Però us vàreu agafar les mans. Us vaig veure!
-La teva dona està desesperada amb la teva gelosia. La tens atemorida. Es va desfogar amb mi. I em va semblar que, agafant-li la mà, es tranquil·litzaria.
-I que me’n dius de les visites que de tant en tant feu tots dos junts a un apartament de Castelldefels?
-No és decoradora, la teva dona, cap de lluç? Estic reformant el pis de la meva mare i ella ha fet el projecte.
-I com és que hi havia la teva samarreta i els teus pantalons d’esport al nostre cubell de la roba bruta?
-Perquè ho vas agafar tu per equivocació el dia del torneig de futbol sala de l’empresa. La Sara ho va rentar abans de tornar-m’ho. T’has d’asserenar, Ferran. La teva dona t’estima i n’està molt de tu. Jo prou feina tinc amb els meus dos divorcis per a embolicar-me un altre cop. Sóc tan inofensiu com aquesta pobra bèstia de la catifa. Vinga, agafa la pistola i torna amb la teva dona. Preneu-vos un gintònic i feu les paus. I no et deixis la serp. No cal que la posis a la bossa, que estarà més bé a la butxaca. A aquestes bèsties els agrada l’escalfor humana.
Les paraules d’en Víctor m’havien deixat en estat de xoc. Resulta que tot eren imaginacions meves. Em sentia com un drap brut per haver sospitat de la Sara i del meu cap. Vaig demanar mil disculpes pel número que havia muntat i vaig tornar, capcot, a la meva habitació. Just després de tancar la porta, vaig notar una forta fiblada a la cuixa dreta i en dècimes de segon els muscles del meu cos es va  paralitzar, un darrere l’altra. Vaig caure a terra i em va començar a faltar l’aire. Sort que l’assistenta del passadís em va veure i va avisar als serveis mèdics. Quan l’ambulància em duia corrents a l’hospital, atordit, vaig recordar que en Víctor porta un peu ortopèdic. 
(basat en un conte de Robert Bloch) 
Foto: Shutterstock




dijous, 20 de setembre del 2018

Eficiència predictiva


Vaig sentir el telèfon. Vaig despenjar-lo.
-Si digui'm?
-Parlo amb el senyor R? -em va demanar una estrident veu femenina.
-Jo mateix. Que voldria?
-Li truco del servei d’obituaris de l’ajuntament -va continuar decidida i amb la cantarella típica dels qui repeteixen el mateix discurs manta vegades-, per informar-lo que, segons la nostra previsió, vostè passarà a millor vida en les pròximes vint-i-quatre hores. Si ho desitja, li podem proporcionar un religiós perquè li doni l'extrema unció i un advocat perquè li arregli els papers. Aquest servei no té cap cost per a vostè.
-Ah. Bé. Moltes gràcies -van ser les úniques paraules que vaig poder articular abans de penjar.
-Qui era? -va preguntar la meva dona des de l’altra banda del menjador.
-De l’ajuntament. És xocant. Diuen que avui em moriré.
-Doncs, ves per on, l’han encertada -va contestar ella tot aixecant un martell que em va encastar al mig de la clepsa.
Mentre la vida se m’escolava per la ferida, vaig pensar que, per fi, els meus impostos havien servit per a alguna cosa útil.

(Foto: The Express Tribune)

dilluns, 30 d’octubre del 2017

Malos tiempos para la lírica 
Amb aquest relat vaig participar al concurs Bruma Negra de Bilbao la passada primavera. És el meu primer text publicat en castellà. Espero que us agradi. 
Malos tiempos para la lírica

- ¡Alto a la guardia civil! ¡Alto o disparo! ¡PUM!
El sonido seco de la descarga quebró la tranquilidad de la noche. El aleteo atolondrado de los pájaros asustados y el relincho de la caballería apagó un gemido. 
Los dos guardias civiles salieron de su escondrijo entre la maleza y se adentraron trotando en la trocha, siguiendo la dirección por donde había huido el sospechoso con los máuseres prevenidos. El joven estaba hecho un manojo de nervios porqué era su primera misión en el monte, y el veterano, inquieto porqué imaginaba lo que iban a encontrar. A pocos metros de distancia hallaron una mula parada y, junto a ella, un bulto grande que asemejaba a una persona. El cabo se agachó y ordenó a su subalterno que lo iluminara con la linterna. 
-¡Ostia Cabo! ¡Es Don Luís, el maestro! –Exclamó el guardia-. ¿Usted sabía que colaboraba con los maquis? 
-No, Bonilla. Pero en estos tiempos tan difíciles, la necesidad de salir adelante impulsa a cualquiera, incluso a nosotros, a hacer cosas impensables– respondió apesadumbrado el Cabo mientras cerraba los ojos del muerto–. Carguémosle en la mula y regresemos al pueblo, que tendremos que dar muchas explicaciones. Muchas.
Una vez envuelto el cadáver en una manta y cargado a lomos del animal, los guardias encendieron unos cigarrillos e iniciaron el descenso hasta el valle a paso cansino. Hicieron el trayecto en silencio. Gregorio Bonilla porqué todavía no había digerido todo lo ocurrido aquella noche y no era capaz de verbalizarlo. Ernesto Osuna porqué el negro peso de la culpa le había atenazado el alma y la garganta. Empezaba a ser consciente de lo que significaba aquel disparo suyo, tan certero. No era la primera vez que mataba. Durante la Guerra ya lo había hecho y también cuando estuvo en el Maestrazgo luchando contra los Maquis, después de la contienda. Pero nunca había querido llevar esa macabra cuenta. Su mente usaba la coartada del cumplimiento del deber o argumentaba que se trataba de enemigos de la Patria, para escabullirse de una carga tan penosa. Aunque ahora esa estrategia no le servía. Luís era el primer y único amigo que había tenido desde que llegó destinado a Villafranca de los Torreznos hacia casi tres años para imponer la ley y el orden de los vencedores.    
“¿Cómo coño hemos llegado hasta aquí, Luís? No me has dejado otra salida, ostia.” se repetía para sus adentros una y otra vez el Cabo Osuna mientras miraba sin ver como las primeras luces del alba asomaban perezosamente entre las cumbres, anunciando una radiante e inusual mañana de octubre. Los recuerdos se agolpaban en su mente desordenadamente, lastimándole. Se veía a sí mismo riendo, bebiendo, cantando y tocando la guitarra con Luís en la tasca de la Malaspulgas; o juntos ayudando a parir a la yegua de tío Colás aquel día que la riada se llevó por delante el puente de San Cristóbal y no pudo subir Don Cosme, el veterinario; o cuando Doña Adelina, la esposa del alcalde, les invitaba a merendar sus insufribles tartas y escondían los pedazos en rincones inverosímiles del salón para simular que se las comían. Pero, sobre todo, recordaba las horas que pasaban hablando de libros, especialmente de poesía. De García Lorca, de Alberti, de Cernuda, de Miguel Hernández. Eran autores rojos, por eso los leían en la intimidad. Con la poesía, Luís le había abierto a Ernesto un mundo de emociones enorme, que un poco instruido guardia de pueblo ignoraba que pudiese existir. Ernesto se moría por escuchar al maestro declamar aquellos versos con su voz de barítono que desbordaba pasión a cada sílaba. Las tardes de verano, se iban a bañar a las Pozas de Los Frailes i mientras se secaban al sol Luís recitaba fragmentos como: «La aurora nos unió en la cama, / las bocas puestas sobre el chorro helado / de una sangre sin fin que se derrama». O «Tú nunca entenderás lo que te quiero / porque duermes en mí y estás dormido / yo te oculto llorando, perseguido / por una voz de penetrante acero».
A los dos jóvenes se les acababa encendiendo el alma, pero a Ernesto también la carne.
Todo empezó a cambiar un día de mayo en el que llego a Villafranca Carmina, una sobrina de Don Amadeo, el alcalde. Venía de la capital buscando los aires de la montaña para recuperarse de una tuberculosis. Como estaba soltera, a Doña Adelina le faltó tiempo para presentarle a los jóvenes del pueblo que, según ella, podían ser un buen partido para la recién llegada: el maestro y el cabo de la Guardia Civil.
Con la ayuda de Ernesto y Luís, a Carmina le costó poco integrase en la exigua y endogámica vida social y cultural de Villafranca y de todo el Valle del Margenal.  Ella huía siempre que podía de las meriendas de señoras, de las colectas del Auxilio Social y de los rosarios por la conversión de Rusia que organizaba su tía, para colarse en las tertulias literarias de ellos dos. Y las enriqueció aportando a sus admirados Juan Ramón Jiménez y Antonio Machado. Además, añadió el piano a la guitarra de Ernesto, cosa que amplió el repertorio musical de los saraos. Pero también los trasladó de la tasca hasta el salón de casa del alcalde. Los tres hacían muy buenas migas.
Un día Luís le pidió a Carmina que le echara una mano con el coro de la escuela. Después, que colaborara en la celebración del Primero de Mayo pintando los decorados. Más tarde, si podía dar alguna que otra clase de francés a jovencitas del pueblo. Ernesto se daba cuenta que el maestro ya no tenía con él la misma relación que antes. Veía que Luís estaba cada día más pendiente de Carmina, y que esta le daba juego. Él se sentía arrinconado. Y cuando le proponía hacer alguna actividad ellos dos solos, como hacían antes, el maestro o bien declinaba la invitación, o bien intentaba que Carmina también estuviera presente. El Cabo encajaba la situación con deportividad, pero cada día le costaba un poquito más. Su animadversión hacia la chica fue creciendo en su corazón, al mismo tiempo que su afecto hacia Luís se agriaba.
Con la llegada del verano se incrementaron las incursiones de los Maquis en la comarca y la actividad de los contrabandistas también creció. Perseguir a unos y a otros mantuvo a Ernesto alejado del pueblo muchas semanas. Y la noticia de la futura boda de Luís y Carmina lo pilló con la guardia baja.
-Nos gustaría que fueses nuestro padrino de bodas, Ernesto -le propuso Luís–. Eres nuestro mejor amigo.
-Sabes de sobra que no puedo negarme –Respondió Ernesto-. Pero si soy tu mejor amigo, tengo la obligación de advertirte que te estás precipitando.
-¿Y se puede saber por qué?
-Porqué os conocéis de hace muy poco y tú apenas sabes nada de ella. No conoces qué era de su vida antes de llegar al pueblo, ni quiénes son sus padres. ¿Te has dado cuenta de que nunca habla de ellos? Puedes llevarte alguna sorpresa. Además, está el tema de su salud. ¿Quién te asegura que ya está curada? O si resistirá un embarazo. Conoces de sobra las secuelas de la tuberculosis.
-Nos queremos. Estamos hechos el uno para el otro. Tenemos la bendición de sus tíos, y a mí me darán la plaza en propiedad el curso que viene. El sueldo no es para tirar cohetes, pero con la casa y las rentas que me dejaron mis padres nos arreglaremos.
-Es tu primera novia y te ha cazado como a un pipiolo con esos ojos verdes, sus lánguidos modales de ciudad y esa voz aterciopelada, que me da a mí que no es sincera.
-¡Basta ya, Ernesto! Si no te conociera diría que estás celoso. No te lo voy a tener en cuenta porqué llevas unos meses de mucha tensión y sé que no lo dices con el corazón.
-Desde que ella llegó aquí, se ha interpuesto entre nosotros y nos ha distanciado. Ya no quieres hacer nada conmigo, ni me cuentas tus confidencias.
-La decisión está tomada y nos casamos el domingo después del Pilar.
-¿Qué te cuesta esperar un año? Un invierno aquí arriba no lo soporta todo el mundo. Y cuando tengas la plaza fija, podrás tomar la decisión con más objetividad.
-Deja de decir bobadas y decídete. Si no quieres ser mi padrino, dímelo ya para que pueda buscarme otro.
-Claro que quiero, pero insisto que tomas una decisión precipitada.
Aquella abrupta conversación distanció todavía más a los dos amigos, que se evitaron las semanas siguientes. Uno se enfrascó en los preparativos del casamiento y el otro en restablecer la paz en el valle.
Con las primeras lluvias de otoño, Carmina enfermó. Parecía un simple catarro, pero después de varios días de fiebre alta y una tos persistente, llamaron al médico. Don Sebastián la examinó a fondo.
-Tengo malas noticias. Es difteria– concluyó el galeno, dejando sin habla a Luís y a los tíos de Carmina-. Con un tratamiento de penicilina se curaría, pero es casi imposible de conseguir por culpa del bloqueo internacional. Quizás en Madrid podamos encontrar alguna dosis; y si no, habrá que ir a Francia a buscarla.
Presa de la desesperación, Luís salió en busca de Ernesto y le contó lo sucedido con voz entrecortada; al terminar no pudo contener los sollozos.
-¿Y por qué no dejas que Don Amadeo pida la medicina a Madrid?
-Por qué no llegaría a tiempo. Según el médico tenemos 36 horas de plazo. Sólo me queda ir a por ella a Francia o encontrar a alguien para que lo haga por mí.  Y yo no puedo dejar sola la escuela y tampoco conozco a nadie que puede hacerme este trabajo.
-Yo juraré que no te lo he dicho, pero si haces algún comentario discreto en el estanco, encontrarás quien lo haga.
El maestro siguió los consejos de su amigo aquella misma tarde y regresó al lado de Carmina con la esperanza de conseguir penicilina a tiempo para salvar a su prometida.
Una mujer se acercó discretamente a Luís a la mañana siguiente, mientras los alumnos llegaban soñolientos a la escuela. Con disimulo, le pasó una nota manuscrita y se fue sin mediar palabra. “Al mediodía en la era del Pellejo”. A la hora del patio Luís fue a la cita con el corazón en un puño. Al llegar a la era encontró a un hombre enjuto, de rostro afilado y de mirada desconfiada, fumando sentado en una piedra.
-En la Borda del Prado Alto encontrará a quien tiene lo que usted busca– le comentó aquel individuo-. Espere junto a la fuente del Fresno a media noche y allí alguien le guiará hasta arriba. Tiene dos horas de marcha desde el pueblo y, como habrá Luna, no tiene pérdida. Y suba con su mula, que servirá de moneda de cambio. Sobre todo, maestro, procure que no le sigan.
Al salir de clase Luís fue directamente a contarle lo sucedido a Ernesto, que le aconsejó el itinerario que debía seguir para llegar a la fuente evitando las patrullas.
Justo después de caer la noche sobre el Valle, el maestro y su mula se encaminaron a la cita. No había advertido a nadie de su peligrosa excursión.
Luís caminó con determinación y sin descanso hasta que llegó a la fuente del Fresno. Todavía no era medianoche. Bebió un buen trago de agua fresca y se sentó en el banco de piedra. Estaba exhausto pero contento porque la cosa iba como había previsto y pronto tendría la medicina que salvaría la vida de su amada. Se dispuso a esperar y distrajo su mente pensado en hacer una excursión hasta allí con los mayores de la escuela.
Ensimismado como estaba, el maestro no se percató de la presencia de dos figuras agazapadas entre la maleza a unos cincuenta metros de la fuente. Era Ernesto acompañado de otro guardia civil, que “oficialmente” habían salido a cazar contrabandistas.  Cuando el cabo distinguió a su amigo allí sentado, se sintió aliviado porque este había seguido sus consejos a pies juntillas. “Ya te tengo donde te quería, Luís” pensó.
-Bonilla, a mi orden tú le tiras una china a la mula para que se encabrite y yo me encargo del fulano– le susurró el cabo a su subalterno- Y sin hacer apenas ruido armó su máuser. Luego le hizo señas a su compañero para que se preparase. La noche era clara, tranquila y no especialmente fría. El olor a tierra mojada, a madera húmeda y a flor de madroño perfumaban el aire.
Ernesto respiró profundamente un par de veces para templar los nervios y dijo “Ahora” mientras se levantaba encarándose el fusil. Todo fue muy deprisa. La piedra de Bonilla voló hasta las ancas de la mula que se asustó y echo a correr. El maestro, sobresaltado, fue tras ella. “Si no eres para mí, no serás para nadie” dijo para sí el cabo, que apuntó y gritó:
-¡Alto a la Guardia Civil! ¡Alto o disparo! ¡Pum! 
FIN

divendres, 8 de setembre del 2017

Twist and shout


La Clara va entrar al tanatori empesa per una freda tramuntana de febrer. Aquell dia si que bufava com quan ella era jove. Quan va ser a recer, li va venir un pessigolleig a l'estomac. Era el seu darrer dia de feina i encara no tenia clar si havia d'agafar-s'ho bé o malament. Mentre es canviava, va recordar que estaria sola tota la nit perquè la Fàtima estava malalta, i, per tant, no podria compartir el seu neguit amb ningú. Semblava predestinada a estar sola.  
Armada amb la mopa i el drap de la pols es va dirigir decidida cap a la recepció. Tal com havia fet cada vespre en els darrers vint anys, primer havia d'anar a llegir les esqueles del taulell. Li agradava saber qui hi havia endreçat a la casa. A la sala u, Jordi Pulido Garriga de vuitanta-set anys, de Figueres. Casat amb Concepció Serra Bertran. Deixa tres fills. A la sala dos, Marta Caramany i Torramilans de seixanta-cinc anys de Figueres. Vídua de Ramon Carbó i Malagelada. “No pot ser!” va dir en veu alta. Tres cops la va llegir l'esquela per pair-ho. Tot i així, li va faltar temps per anar cap a la sala de vetlla número dos, i plantar la cara al davant del vidre. Sí, era ella, la Marta, la pubilla de Ca l'Ardiaca. La seva companya de pupitre a les Escolàpies i a l'institut. La mateixa Marta que li havia robat el seu xicot de sempre, en Ramon,  l'estiu del 1969. La mala puta de la Marta que havia fet mans i mànigues per obligar-la a tancar la carnisseria dels seus pares i desprès havia pressionat perquè no li donessin feina enlloc de Figueres; només perquè ella li havia girat la cara d'una bufetada al ball de Puesta de largo de l'Esport davant del bo i millor de la ciutat. I pot ser també perquè la nit del comiat de solter d’en Ramon, coincidint amb la revetlla de Sant Joan, ell es va perdre entre les corbes de la Clara a la pista del Picasso i tot plegat va acabar amb un clau monumental a la platja del Salatà a dins del cotxe del pare de la Marta, fruit del qual en va néixer un altre Ramon.    
Una càlida sensació de satisfacció va omplir-la. “Quin regal que em fa el destí en el meu darrer dia de feina” va pensar mentre els seus ulls no podien deixar de mirar aquell rostre inert i artificialment botit pels embalsamadors.
“Com t'has de veure ara, Martona” li va dir sorneguerament al cadàver. “De què t'han servit la teva fortuna i les teves influències, si ara estàs seca com un bacallà i jo encara estic viva, i, a més, sóc el que tu mai no vas poder ser: la mare de l'únic fill d’en Ramon?”
Va acostar un cadira i es va seure. “No vas parar fins que el teu pare i d'en Ramon varen arreglar el casament. La boda del año deia El Ampurdán perquè s'unien dues de les famílies més riques de la comarca. Però la gelosia et va corcar tota la vida perquè sabies que ell a tu mai no t'estimaria com em va estimar a mi. Per això vas provar de convertir les nostres vides en un infern. Amb el pobre Ramon si que t'hi vas regalar. El vas empènyer prematurament a la tomba amb les teves males arts. Estic convençuda que va treballar i va viatjar tant i tant per fugir del teu costat. I amb mi. Amb mi gairebé ho aconsegueixes. Gairebé! Però el meu fill exorcitzava tot el mal que tu ens enviaves. Saps que és catedràtic a Cambridge i per Santa Creu tindré una neta? Es clar que ho saps si ens has fet espiar tota la vida, tros de barjaula! ” 
Pel fil musical del tanatori van començar a sonar els Beatles cantat el Twist and Shout i la Clara no s'ho va pensar dos cops. Amb l'ajut de la cadira es va enfilar a l'urna i es va posar a ballar el twist al damunt de la seva ex-companya de classe morta amb els ulls tancats i regalant-se en cada moviment el màxim. La pista del Picasso se li va fer present i va tornar a veure en Ramon a dos dits de la seva cara amb aquella mitja rialla idèntica que la d'en Henry Fonda i els seus ulls ametllats clavats en els d'ella. Notava de nou les mans del seu amant agafant-la fort per la cintura i atraient-la cap a ell i com se li posava la pell de gallina altre vegada mentre ballaven tant arrambats com els permetien. I va evocar el trastorn que la música dels Beatles, el xampany i el seu vestit blau cel nou amb escot palabra de honor van provocar en la seva parella. Va tornar a sentir a l'home de la seva vida a dintre seu, i el gust dolç del seu petó en el moment màgic de l'orgasme gairebé va revenir-li al paladar.
Quan la cançó es va acabar, la Clara va tornar al segle XXI. Va baixar, va netejar el vidre meticulosament i abans de marxar de la sala va etzibar-li a la Marta un “Ves a l'infern i no en surtis mai més. Bruixa!”. 

Tot cantussejant el Twist and Shout va treballar tota la nit. A les quatre de la matinada, va penjar la bata a la taquilla, va deixar la clau a sobre el taulell i va sortir al carrer feliç com poques vegades ho havia estat a la seva vida. Ja era una dona jubilada, i venjada. 

dimarts, 15 de novembre del 2016

La regla dels terços

Aquest relat és el que he presentat al primer Concurs "Cruce de Caminos" Negre i Criminal de relat curt en català, i ha quedat finalista. A principis de desembre es publicarà, juntament amb el relat guanyador i els altres dos finalistes, tant en versió digital con en paper, amb el títol UN MALSON, que correspon al del relat guanyador. Aquesta antologia la podreu comprar a Amazon. 

LA REGLA DELS TERÇOS

Era una matinada de finals d’abril. Durant la nit havia plogut un xic. Just un ruixat per humitejar  el terra però no prou per fer basses. Encara era fosc  i els flocs lletosos i esparracats de la boira enterbolien els feixos de llum del tot terreny que acabava de deixar la carretera de Cantallops i s’endinsava bramant per una pista de terra vorejada de sureres ennegrides pel darrer gran foc de l’Empordà. Les parets del Mas Farrutxo  van treure el nas d’entre la boira només un instant perquè el cotxe anava a preu fet. Uns quants minuts i uns quants sotracs més tard el Nissan X-Trail es va aturar en una clariana del bosc a tocar de la pista. 
Quan el motor es va apagar, l’Artur i l’Enric es van mantenir en silenci uns instants més. Com si necessitessin netejar-se les orelles del brogit del camí. O dels seus pensaments, perquè cap dels dos no havia badat boca des de l’eixut bon dia pronunciat l’Artur en pujar al cotxe a la plaça del Sol de Figueres. La son i la humitat els havia enclaustrat  en els seus mons particulars i tampoc havien fet el mínim esforç per sortir dels seus confortables silencis. També hi ajudava que se sabien el camí de memòria perquè, des que havien començat el curset de fotografia al Centre Cívic, just després de Reis, ja havien pujat quatre cops als Estanys de la Jonquera. Aquesta vegada hi anaven perquè havien decidit presentar-se al concurs de fotografia dels Aspres de l’Empordà i l’Albera. De fet, qui s'hi volia presentar era l'Enric, i l'Artur, com sempre, anava a remolc; una pauta que s'havia iniciat dos anys enrere, quan una depressió li havia llençat un vel negre al damunt i li havia engrapat l'ànima amb les seves urpes.  
Quan l’Enric va treure la clau del contacte i es va encendre el llum de cortesia del cotxe, tots dos van reaccionar sobtadament amb una pressa inaudita. Amb gestos mecànics i engavanyats per la roba d’abric, van baixar del vehicle per anar de dret al maleter a buscar els estris de retratar. Després d'haver-se carregat tots els embalums a l'esquena, es van mirar a la cara per primer cop. El bosc estava en silenci i no hi havia gaire llum, però per llevant l’albada ja apuntava amb timidesa, degradant el negre de la nit cap a blau fosc. 
-Vols que anem junts o vols anar pel teu compte? – va demanar l’Enric. 
-Tant me fa –va respondre l’Artur, amb la veu  esmorteïda pel tapaboques, mentre encongia les espatlles sense esma. 
-Doncs, si et sembla, jo aniré cap al cromlec del Mas Baleta, i tu et pots quedar per aquí, a l'Estany Gros i, amb la sortida del sol i aquesta boira, segur que tindràs una llum collonuda per retratar els reflexos de l'aigua. O, si t'agrada més, pots provar d'anar als menhirs d'aquí al darrere.
L'Artur li va fer que sí amb el cap.
–Molt bé, nano… –va continuar l'Enric–. No t'oblidis dels consells que ens ha donat en Josep i no et compliquis la vida. Quedem a les nou al cotxe per esmorzar, i si vols res, tu mateix, em passes un whatsapp –va afegir, just abans d'emboscar-se en direcció al seu objectiu-, i inspira fondo que la flaire de ginesta i farigola t’aniran be. 
L’Artur va remugar alguna cosa que volia ser un comiat i es va quedar palplantat en la foscor sense decidir cap on tirar. Llavors, un pensament se li va encendre al cap com un dels llums de neó de les cases de barrets que havien trobat pel camí. “I jo, que collons hi pinto aquí?” deien unes lletres fluorescents de color rosa que pampalluguejaven al seu cap. Era aquella angoixant sensació de ser un peix que boqueja fora de l’aigua. I l'arrossegava des que el delegat territorial de recursos humans de la Caixa de Catalunya, aquell barbamec cretí de les corbates insuportables, li havia felicitat el cinquanta-cinquè aniversari amb un taló, una carta d’agraïment i un copet a l’esquena.  
No en tenia cap ganes, de ser allà. Però tampoc volia quedar-se a casa mirant hores i hores la paret del menjador, amb aquella pressió insuportable al mig del pit com si alguna cosa dins seu volgués rebentar-li les costelles per sortir a l'exterior,  esperant que l’Helena tornés de treballar o de vés a saber on. L'Artur va fer un esforç titànic per  caminar i dirigir-se cap on li havia recomanat l’Enric. Quan va ser al davant de l'estany, va bufar i, a poc a poc, va escombrar el paratge amb la mirada buscant algun element que valgués la pena. “Si entrenes bé la teva mirada fotogràfica, cada cop que et trobis amb una imatge que et captivi notaràs com un clic al cervell”, li havia recalcat en Josep, el monitor del curset. “Ja miro, Josep, ja miro... però només veig grisor i lletjor” va ser la seva resposta. Amb desgana, va plantar el cavallet a tocar d'un suro molt gran i recargolat, que s'alçava a prop de la riba tranquil·la de l'estany. Va treure la màquina de la funda i va escarrassar-se a recordar quins eren els punts essencials a l'hora de fotografiar bé un paisatge.  Va mirar pel visor i va provar de composar el que veia fent servir la regla dels terços. “Dividiu mentalment la imatge en tres parts verticals i tres parts horitzontals –els havia explicat en Josep–. En els quatre punts d'intersecció d'aquestes línies imaginàries, hi haureu de situar el centre o els centres d'interès de la vostra foto". L'Artur es va traçar el diagrama al cap i, obedient, va situar en el terç superior els cims de l'Albera i el cel, va permetre que l'estany ocupés el terç central i va deixar que les punxes esbarriades del joncar cobrissin el terç inferior. Desprès va moure un xic la càmera de costat perquè l’alzina recargolada quedés just en la zona d’interès de la banda esquerra del visor, en primer pla. A continuació, movent les rodetes de la càmera, va buscar la profunditat de camp i l’obturació correctes.  Però la llum encara transitava entre el blau i el malva a aquella hora i el sol encara no es reflectia directament sobre l’aigua. Per això va connectar el disparador a distància, se’l va penjar al coll i es va seure en un tronc tallat a fer temps.
Mentre mirava els esforços de la llum matinal per fer-se veure entre la boira baixa, l’Artur va maleir a l’Helena per haver-li regalat la càmera per Reis i haver-lo apuntant al curset. No li agradava gens la fotografia i s’havia sentit molt desplaçat al mig d’aquella colla de motivats del Centre Cívic.  La seva dona havia justificat el regal amb l’argument que havia de sortir de casa, socialitzar-se, i que la fotografia era una activitat creativa que l’ajudaria a remuntar la depressió. “Està demostrat científicament”, li repetia. I el terapeuta també s’hi havia fet sopes. “Si no ho vols fer parlant, explica’ns què t’angoixa amb imatges”, li va etzibar. Però a ell, tot se li'n fotia un rave, i la fotografia encara més. Sospitava que l’Helena el volia fora de casa per poder follar tranquil·lament amb algun company de feina o del gimnàs. I la fotografia li proporcionava la quartada perfecta. La gelosia era una emoció nova per a ell i esperonada per la depressió, li reforçava la sensació de fàstic constant que li provocava el sol fet de viure. Ni tant sols la coincidència de fer el curset amb l’Enric, el seu company de trapelleries infantils, li havia despertat cap mena d’interès. I cada minut que passava allà assegut al bell mig de l’Albera, envoltat d’una bellesa capaç de commoure qualsevol mortal, el feia sentir més desgraciat perquè tenia la percepció d’haver-se tornat cec i sord a tot el que l’envoltava. La idea d’haver malbarat els millors anys de la seva vida en aquella merda d’oficina del carrer Nou, l’havia corsecat i l’havia fet immune a les coses belles del món. Ell volia ser pagès, com el padrí Quim, però els seus pares l’havien obligat a estudiar per administratiu i van moure cel i terra perquè entrés a la Caixa de Catalunya. Durant trenta-cinc anys, va ser un empleat modèlic que va complir tots els objectius i va fer les hores extres que li demanaven els seus caps, per no decebre ni als pares ni als superiors. Pressionat per l’Helena, va estudiar Empresarials a la UNED per poder ascendir a director d’oficina i, un cop el van posar al capdavant d’una sucursal, es va trencar les banyes perquè tot anés com un rellotge suís. I ara feia dos anys, els de dalt, s’havien passat tot això pels collons i havien prescindit d’ell com si fos un moble corcat i passat de moda que fa nosa. I, malgrat tot el seu ressentiment, des d’aleshores era incapaç de plorar, extrem que encara l’angoixava més i li aguditzava més el dolor al pit. 
Els ocells a poc a poc ja omplien l’ambient de refilets i sortien dels seus nius buscant l’esmorzar quan l’Artur, per esvair les cabòries, es va aixecar i va caminar una estona  vora de l’estany esperant que arribés la famosa hora taronja, quan la llum del sol es torna màgica segons deia el monitor del curset. El cafè en llet que s’havia pres a casa i la fred de la matinada van fer-li venir pixera i es va aturar a tocar uns esbarzers per buidar la bufeta. A mitja pixarada que va veure un esportiu blanc que venia a tota bufa per la pista i de sobte s'aturava a l'altra banda dels arbustos on estava canviant l'aigua a les olives. La llum interior del cotxe es va encendre. Va poder distingir un home descamisat al volant i una noia jove al seu costat. L’Artur es va quedar hipnotitzat per l’escena. Amb els ulls com dues taronges va observar com la parella es fotia mà i es grapejava amb moltes ganes. Es van arrencar la roba l'un a l'altre i, en pocs segons, es van quedar mig en pilotes. Ella va fer-li una mamada a ell. I quan semblava que a l’home se li quedaven els ulls en blanc, la noia se li va asseure al damunt en una tòrrida i humida cavalcada. De mica en mica, la cigala de l’Artur va anar agafant volum progressivament entre els seus dits. Era el primer cop que trempava des del seu fatídic aniversari. 
Abans que l’Artur tingués temps de plantejar-se què n'havia de fer, d'allò que tenia a les mans, un cotxe gris va esquinçar la boira amb els fars encesos i, enmig d'una frenada esgarrifosa, es va aturar al costat de l'altre vehicle. En van baixar dos cap pelats que fotien molt mala pinta, i, sense dir-los ni bon dia, van buidar els carregadors de les seves pistoles automàtiques contra la parella. L’Artur es volia moure però la por i l’estupefacció li havien clavat els peus a terra. El ruixat de bales va cosir amb implacables espetecs la carrosseria, va esmicolar els vidres, que van volar  per tot arreu amb un soroll eixordador, i va fer ballar els cossos dels amants amb un ritme sincopat i macabre. Tot seguit els dos homes van banyar el cotxe blanc amb gasolina i li van calar foc. Mentre les flames dansaven enfollides al damunt del vehicle, el mòbil de l'Artur va començar a sonar amb un volum exagerat. Era l'Helena, tan oportuna com sempre. Els dos goril·les es van girar cap on venia la música aixecant les seves armes en aquella direcció. Ell va córrer cap a l’estany. El sol ja tenyia de taronja el cel i pintava l'aigua amb els mateixos colors ardents, convertint l'escena en una postal idíl·lica mentre l’Artur provava de fugir d’allà sentint els crits dels seus perseguidors, el fregadís de les branques contra el seu cos, els batecs del seu cor a les temples i els xiulets de les bales passant-li pel costat del cap. De sobte va notar un cop fort a l’esquena i una fiblada que li anava de darrera cap al davant. Era com si un gegant li hagués clavat una patacada per darrera. De seguida una escalfor líquida li va omplir l’esquena i el pit, i, de mica en mica, va notar que les forces se li esvaïen. El món es bellugava a càmera lenta. La gola li cremava i sentia punxades per tot el cos. No podia acabar així. En un intent desesperat per fugir, va fer unes quantes passes cap endavant, però les cames li van dir prou i va caure a terra com un sac de pedres, just al davant de l’estany. I en un últim acte, lúcid i desesperat, l’Artur va prémer el disparador remot de la màquina mentre la llum del matí marxava dels seus ulls per sempre més. La mateixa llum que quedaria enregistrada a la targeta de memòria de l'aparell, per compondre una instantània tan increïble que, un cop processada, es convertiria en l’enveja de tots els alumnes del curs de fotografia del Centre Cívic i el segon premi del concurs concedit a títol pòstum.