El cap a passeig

 

L’Almodis Barat era una noia molt activa. No podia estar sense fer res interessant o útil. Mai s’avorria perquè sempre estava disposada a participar en alguna activitat, fer alguna feina, o inventar-se un joc per passar l’estona. Com que tenia l’agenda tan atapeïda, per no fer tard, anava tot el dia amunt i avall amb un patinet elèctric.

Tanmateix, l’Almodis era una despistada de marca major. Es descuidava les claus de casa, els mitjons de gimnàstica, la regadora de les plantes, qualsevol cosa que us pugueu imaginar. Fins al punt que al departament d’objectes perduts de l’ajuntament hi havia una lleixa només per guardar els estris que l’Almodis escampava per tot arreu. «No perds el cap perquè el tens enganxat al cos», li deia sovint la seva mare quan la veia regirar la casa buscant el que fos que havia extraviat aquell cop.

En aquestes que, un dia, sortint de classe de sac de gemecs i anant cap a assaig de ball de gitanes, la va aturar una senyora gran, que anava carregada amb un cistell enorme.

—Ai maca, series tan amable d’ajudar-me a portar el cistell fins a casa? Estic molt cansada, saps.

—És clar que sí —va contestar l’Almodis—. Pugi al patinet amb mi, que hi serem en un salt.

—Per agrair-te aquest favor, et regalo aquesta moneda —li va dir la senyora quan van arribar a casa seva—. És màgica i farà realitat el desig que li demanis. Només un, però. Ja cal que triïs bé.

—No cal que em faci regals, senyora. De totes maneres, moltes gràcies —va respondre la noia mentre marxava rabent carrer avall perquè tenia pressa.

L’endemà l’Almodis ja no se’n recordava ni de la senyora, ni de la moneda màgica. Ni tampoc d’on havia posat les ulleres de la piscina, ni l’afinador de la guitarra, ni les tisores de tallar-se les ungles dels peus. Mentrimentres era a la biblioteca municipal llegint un tractat sobre la cria de cucs de seda, li va arribar un missatge al mòbil. Era de la seva mare dient-li que havia d’anar a la peixateria a recollir els musclos que havia encarregat per sopar.  

—Quina ràbia haver d’estroncar ara la lectura d’un llibre tan interessant —va pensar—. Si pogués deixar el cap aquí, llegint, mentre vaig a buscar els musclos, estalviaria molt de temps, i no m’hauria de saltar cap activitat de les que em toquen avui.  

En aquell moment, el cap l’Almodis va fer un salt rodó i es va quedar a sobre la taula, just a davant del llibre. Llavors, la resta del cos de la jove va sortir de la biblioteca tot decidit, va agafar el patinet i va anar fins a la peixateria, a tota pastilla.

Veient passar un cos sense cap pel carrer es van desmaiar cinc senyores i es van marejar cinc senyors. El conductor de l’autobús número set va tenir un cobriment i el vehicle va anar a parar a dins d’una font. El guàrdia Bernabé, que estava dirigint el trànsit a la plaça Major, es va empassar el xiulet. A la peixatera no li tocava la roba al cos quan li va donar els musclos a l’Almodis, i li van haver de donar un didal de conyac per refer-la.  

La noia va anar fins a casa seva i va deixar l’encàrrec a la taula de la cuina. Tot seguit, va agafar la bossa d’esport i va marxar directe a entrenament de judo. Sortint tenia assaig de castanyoles i, per acabar el dia, reunió de l’Associació d’Amics dels Canaris. Entre una cosa i una altra, s’asseia a sopar gairebé a les deu de la nit.

—On vas així tu ara? Que no t’has mirat al mirall? —va exclamar la mare quan va veure l’Almodis allà asseguda amb la cullera a la mà i sense saber on posar la sopa de carrota—. Ja t’ho he dit, no sé quantes vegades, que perdries el cap.  

—Ostres. Ara mateix, no recordo on me l’he descuidat —va respondre ella.  

—Ets un cas com un cabàs! Fes un xic de memòria.

—Per fer memòria em fa falta el cap, mama! I ves saber on para aquest ara.  

                                                             Primer final  

 

El cap de l’Almodis estava molt còmode a la biblioteca i no es plantejava marxar d’allà. Un cop es va haver llegit el manual de cria de cucs de seda, va encetar el primer volum de les obres completes d’en Ryoki Inoue. A tres quarts de nou, la senyoreta Balbina, la bibliotecària, va fer l’última volta per les taules abans de tancar. Quan va veure la testa de la jove, allà escarxofada i devorant pàgines com si s’hagués d’acabar el món, el cor gairebé li surt per la boca.

—No et pots pas quedar aquí, tu! Que hem d’abaixar la persiana —va rondinar la bibliotecària.

—Doncs si no em ve pas a buscar la meva mestressa, no em moc —va contestar el cap —. Com diantre torno a casa sense cames, jo? Que no té ulls a la cara?

La senyoreta Balbina es va atabalar molt. Aquella clepsa era una impertinent. Com que tenia pressa perquè volia anar a teatre, va decidir avisar al guàrdia Bernabé, que, en aquell moment, estava fent la ronda per davant la biblioteca.

—Diria que ets el cap de l’Almodis —va afirmar el policia que encara duia el xiulet a la panxa —. Em sembla que aquesta tarda he vist passar la resta del teu cos en patinet. Saps que? Et portaré a Objectes Perduts, i com que la teva propietària hi passa cada dia, aviat ho tindrem solucionat. 

—Compte! No m’agafi per les orelles, que les tinc delicades —va remugar el tupí.

Mitja hora més tard, el cos i el cap de l’Almodis es retrobaven a l’ajuntament i es tornaven a ajuntar, feliços com anissos.

                                                                    Segon final

 

En Siscu Bates, un malfactor buscat a tot el món i part de l’estranger, va veure per la finestra de la biblioteca al cap de l’Almodis, llegint molt concentrat. D’una revolada el va ficar a dins d’una coixinera del pa i se’l va endur a casa. Un cop allà, li va fer fotos i les va penjar al Wallapop. »Segur que hi ha algú disposat a pagar una bona picossada per aquesta carabassa intel·lectual», va rumiar, cobdiciós.

Un milionari rus va ser el primer a obrir la subhasta, oferint una saca plena de diners per la testa. Tot seguit, un col·leccionista d’art sud-africà, va apujar l’aposta a dues saques. El rus va reaccionar proposant dues saques i mitja, i, a més a més, un àlbum de cromos de la lliga de futbol. Un tercer apostant, un potentat resident a Pernanbuco, en va oferir tres, de saques. Un japonès excèntric hi va afegir una pinta que havia estat propietat d’en Michael Jackson. En Siscu ballava per un peu. Ja es veia prenent el sol en una platja paradisíaca i atipant-se de xuixos de crema per sempre més. De cop i volta, les forces especials de la policia van irrompre al pis del delinqüent i el va detenir. Però no van poder recuperar el cap. En Sicu ja l’havia enviat al Japó per paquet postal. I resulta que l’expedició s’havia extraviat pel camí. L’Almodis, carregada de paciència, a hores d’ara encara està pendent de què li tornin.  

                                                                    Tercer final

 

El cos de l’Almodis va recordar que s’havia deixat el cap a la biblioteca. Llavors, va sortir amb el patinet disparat a buscar-lo. Quan va arribar a l’edifici, va trobar una munió de càmeres de televisió i centenars de curiosos a les escales d’entrada. Aleshores, va descobrir que totes les cadenes del país estaven entrevistant al seu cap en directe per les notícies del vespre. Mort de vergonya, el cos es va amagar a darrere d’una jardinera. No obstant això, el conductor de l’autobús número set, que era allà fent el badoc, el va reconèixer i va avisar als periodistes. Aquests van córrer cap a l’amagatall i van retransmetre en directe l’emotiu retrobament entre el cap i el cos. Les imatges van batre rècords d’audiència. Van fer la volta al món i ho van petar a les xarxes socials. Ara l’Almodis té el seu propi programa de televisió, està estudiant una oferta per fer pel·lícula amb la factoria Marvel, la Rosalia li ha proposat fer un parell de discs juntes i la NASA vol que sigui la primera nena que viatja fins a la Lluna. 

Foto de Yana Hurskaya en Unsplash