El cap a passeig

 

L’Almodis Barat és una nena molt activa. Mai s’avorreix perquè sempre està disposada a participar en alguna activitat, fer alguna feina, o inventar-se un joc per passar l’estona. Com que té l’agenda molt atapeïda, per no fer tard i no haver de dependre dels grans de casa, va tot el dia amunt i avall amb un patinet elèctric.

Tanmateix, l’Almodis és una despistada de marca major i ho perd tot. De fet, no hi ha dia que no es descuidi res en algun dels molts indrets que visita. Fins al punt que al departament d’objectes perduts de l’ajuntament hi ha una lleixa reservada només per guardar els estris que ella s’oblida per tota la ciutat. «No perds el cap perquè el dus enganxat al cos», li repeteix la seva mare quan la veu regirar la casa buscant el que sigui que ha extraviat.

En aquestes que, un dimarts a tarda, en el camí que fa l’Almodis des de classe de robòtica fins a assaig de ball de gitanes, li crida l’atenció una dona gran vestida amb un xandall de coloraines i que porta a sota el braç una màrfega de fer ioga. La senyora camina abstreta i movent el cap al ritme de la música que escolta als auriculars.

De cop i volta, la dona baixa de la vorera sense parar atenció que el semàfor dels vianants encara és vermell i una furgoneta puja rabent carrer amunt. L’Almodis l’engrapa per la caputxa del xandall i l’estira enrere, just un instant abans que el vehicle l’atropelli. De l’embranzida, totes dues rodolen per terra i la furgoneta passa com un coet eixordat al veïnat a cops de clàxon.

—Us heu fet mal? —demana la noia, molt amoïnada.

—La mar salada! Què ha passat? —exclama la dona, asseguda a la vorera.

—De poc que no acabeu a sota els rodes d’una furgoneta. Heu travessat sense mirar —respon l’Almodis ben sufocada.

—És que soc un cas com un cabàs, saps. Em poso a escoltar música i perdo el món de vista. Ja m’ho diuen les nenes al gimnàs que algun dia prendré mal. Mira, per agrair-te que m’hagis salvat, et convido a xocolata desfeta i rosquilles a casa meva. Visc aquí davant mateix. Apa, som-hi!

—Moltes gràcies, però no cal. I si esteu bé, aniré tirant, si no us sap greu. És que faig tard. —respon la jove enfilant-se al patinet.

—Insisteixo! Et vull agrair un gest tan valent. Mira, et regalo aquest camafeu. El vaig comprar fa molts anys en un mercat a l'Índia i em van assegurar que tenia poders màgics. Jo no l’he hagut de menester mai, però espero que a tu serveixi, bufona.

—Doncs el guardaré bé per no perdre’l i moltes gràcies altra vegada —respon la jove mentre marxa esperitada carrer avall.

L’endemà l’Almodis, ja no se’n recorda de l’incident amb la senyora, ni del camafeu, que té guardat a la butxaca de la caçadora. Està atrafegada buscant la xancleta d’anar a la piscina del peu esquerre, l’afinador de la guitarra i la corretja de treure a passejar la seva mascota, una tortuga que es diu Súper Mario.

La biblioteca municipal és la primera parada sortint d’escola. Mentrimentres està consultant un tractat sobre la cria de cucs de seda, li arriba un missatge al mòbil. És de la seva mare que vol que passi per la peixateria a recollir els musclos que ha encarregat.

«Quina ràbia haver d’estroncar ara la lectura d’un llibre tan interessant», rondina l’Almodis. «Si pogués deixar el cap aquí, llegint, mentre vaig a buscar els musclos, estalviaria molt de temps, i no m’hauria de saltar cap activitat de les que em toquen avui».

En aquell precís instant se sent un espetec i el cap l’Almodis es desenganxa del cos, fa un salt rodó i es queda a sobre la taula, just a davant del llibre que està llegint. Llavors, la resta del cos de la jove surt de la biblioteca tot decidit, com si no hagués passat res, agafa el patinet i marxa directe cap a la peixateria.

Cinc senyores es desmaien i sis senyors es maregen veient passar pel carrer el cos sense cap de l’Almodis, a cavall del patinet. El conductor de l’autobús número set, de l’ensurt, té un cobriment i el vehicle va a parar a dins d'una font. El guàrdia Bernabé, que està dirigint el trànsit a la plaça Major, s’empassa el xiulet de l’esglai. Un gat d’angora, sobresaltat, es queda calb de cop. I a la peixatera l’han de refer amb un didal d’aigua del Carme després d’haver despatxat a la noia.

Uns minuts més tard l’Almodis arriba a casa seva i deixa l’encàrrec a la taula de la cuina, i tot seguit, agafa la bossa d’esport i marxa directe a entrenament de waterpolo. Sortint va a assaig de castanyoles i, per acabar la tarda, a reunió de l’Associació d’Amics dels Canaris Flauta. Entre una cosa i una altra, s’asseu a taula a sopar gairebé a les deu de la nit.

—On vas així tu ara? Que no t’has mirat al mirall? —exclama la mare quan veu l’Almodis allà asseguda amb la cullera a la mà i sense saber on posar la sopa de carrota—. Com hi ha món! Ho sabia que un dia o altre el perdries, el cap.

—Ostres. Saps que, ara mateix, no recordo on me l’he descuidat —respon la filla.

—Ets un desastre! Fes un xic de memòria, dona!

—Per fer memòria em fa falta el cap, mama! I ves saber on para aquest ara.

Mentrestant, el cap de l’Almodis està molt entretingut llegint a la biblioteca. Un estudiant de magisteri adverteix a la senyoreta Balbina, la bibliotecària, que en una taula hi ha una testa tota sola i escarxofada, devorant pàgines com si s’hagués d’acabar el món demà. La bibliotecària va cap allà remugant en veu baixa i fent petar la llengua. Però quan troba la clepsa, el cor gairebé li surt per la boca.

—Es pot saber que fas aquí, tu! —rondina la senyoreta Balbina.

—Doncs llegir llibres —contesta el cap —. Que no teniu ulls a la cara?

La bibliotecària s’atabala moltíssim. Cap article de la normativa del departament de biblioteques no especifica com cal actuar en el cas de trobar un closca tota sola a les instal·lacions. A més, aquell cap és un impertinent. Aleshores, truca a l’ajuntament per consultar que ha de fer i li envien al guàrdia Bernabé.

—Diria que ets el cap de l’Almodis —conclou el policia que encara du el xiulet a dins de la panxa —. Quina casualitat. Aquesta tarda he vist passar la resta del teu cos en patinet. Saps què? Et portaré a Objectes Perduts, i com que la teva propietària hi passa cada dia, aviat ho tindrem solucionat.

—Aneu amb compte i no m’agafeu per les orelles, que les tinc delicades —remuga el caparró.

Mitja hora més tard, el cap de l’Almodis és etiquetat, classificat i desat a les dependències municipals. Per assegurar el tret, el guàrdia Bernabé envia un missatge de WhatsApp a la mare de la jove.

En Siscu Bates, un malfactor buscat a tot el món i part de l’estranger, ha vist per la finestra de la biblioteca tot el que ha passat amb el cap de l’Almodis i pensa que pot fer una bona picossada venent-lo al mercat negre. Segueix al guàrdia Bernabé fins a l’oficina d’Objectes Perduts, es cola a dins d’amagat i en un descuit de l’encarregat, fica la perola de la nena a dins d’una coixinera del pa i se l’endú a casa seva. Un cop allà, li tapa la boca amb cinta adhesiva per fer-lo callar, li fa moltes fotos i després les penja en una web de subhastes de la internet fosca.

Un milionari rus és el primer a oferir un milió d’euros per la testa. Tot seguit, un col·leccionista d’art sud-africà, apuja l’aposta a dos milions. El rus reacciona proposant dos milions i mig, i, a més a més, un àlbum de cromos de la lliga de futbol de 1974. Un tercer apostant, un potentat resident a Pernambuco, n’ofereix tres, de milions. Un japonès excèntric iguala l’oferta i hi afegeix una pinta que havia estat propietat d’en Michael Jackson. En Siscu balla per un peu. Ja es veu prenent el sol en una platja paradisíaca i atipant-se de xuixos de crema per sempre més.

De cop i volta, les forces especials dels Mossos d’Esquadra irrompen al pis del delinqüent esbotzant la porta i cridat. Detenen en Siscu i recuperen el cap de l’Almodis just quan el bandit estava a punt d’enviar-lo per paquet postal al Japó. Feia dies que li seguien la pista i el volien enxampar in fraganti.

Alienes a tot això, l’Almodis i la mare van a l’oficina d’Objectes Perduts a recollir el cap. Quan arriben a l’ajuntament es troben una munió de càmeres de televisió i centenars de curiosos congregats a les escales d’entrada. És en aquell moment que descobreixen que totes les cadenes del país estan entrevistant en directe per les notícies del vespre a la carabasseta de la nena, a l’alcalde i a un inspector dels Mossos d’Esquadra. Elles es queden de pasta de moniato quan s'assabenten de tota la peripècia que viscut el crani. Mortes de vergonya, no s’atreveixen a acostar-se a l’estrada i segueixen la roda de premsa des de darrere d’una jardinera. No obstant això, el conductor de l’autobús número set, que era allà fent el badoc, les reconeix i avisa als periodistes. Aquests corren cap a l’amagatall i les fan pujar a la tarima. L’emotiu retrobament entre el cap i cos de la noia bat rècords d’audiència a tot el món i es fa viral en segons.

Ara l’Almodis, ja sencera, està estudiant una oferta per fer pel·lícules amb la factoria Marvel, una sèrie per les plataformes, una llarga llista de cantants de moda li ha proposat que col·labori en els seus discs i la NASA vol que sigui la primera nena que viatja a l’espai. Tanmateix, ella només està preocupada per no perdre el cap altra vegada.

I vet aquí un cos i vet aquí un cap, aquest conte s’ha acabat. 

Foto de Yana Hurskaya en Unsplash