I vet'ho aquí que mentre esmorzaven es presenta un dels dos germans propietaris de l'establiment al menjador, en Ray Sheehy, i en un moment ens organitza el dia. "Cal fer l'anell de Kerry", ens diu, i tot decidit agafa un planell i hi marca mitja dotzena de punts, que segons ell, hem de visitar si o si. Amb aquesta informació a les mans, no tenim cap dubte de on ens hem d'encaminar si no volem tenir raons al vespre.
Aquest anell és un dels atractius turístics de Irlanda i és una carretera circular que ressegueix tot el perímetre de la península de Iveragh. El primer tram que fem em recorda la carretera de Llançà a Port Bou de quan jo era petit. Pels revolts, pels murs de pedra al costat de la carretera, per les muntanyes que arriben fins a davant de mar i llavors es desplomen fins l'aigua transparent. Les pedres vermelloses. Les caletes pedregoses. El tren, que aquí està abandonat. En un punt de camí, la nacional travessa un pont de pedra que té prop de mil anys i la via s'estreny sense manies en un sol sentit i es passa donant pas alternatiu.
Ens parem a Kells, no és pas el del llibre que vàrem veure el primer dia, i descobrim uns jardins insòlits i espectaculars gràcies al microclima d'aquesta cala. Hi ha unes flors ataronjades que naixen a la vora dels camins, que en aquest racó són a per tot arreu. A la platja, de sorra i petitona, ens sorprèn un rètol que adverteix als banyistes dels riscos de prendre el sol. Deu ser quan en fa perquè el temps continua sent tant variable com l'Ibex 35.
La següent etapa és Cahersiveen. El senyor Sheehy volia que visitéssim la casa den Daniel O'Conell, el patriota irlandès, però optem pel fort de Cahergal, que és un construcció circular feta de pedra seca, típica dels celtes. A Galícia en diuen Castros. Hi ha un mur defensiu exterior d'uns quatre o cinc metres d'alt, fet amb un enginyós sistema de terrasses i escales. Al bell mig hi ha una altra construcció circular més petita, que deuria ser l'habitatge. Allà es conserven unes pedres de moldre el gra. Està molt rehabilitada i et permet fer-te una idea de com vivíem fa més de mil anys els irlandesos. Des del mur hi ha una vista espectacular sobre la vall, el riu, la badia i el castell de Ballycarvery, que és la nostra següent aturada. El castell està en runes. Es va construir al segle XIV i l'exercit den Cromwell el va deixar com un formatge a canonades tres segles més tard, però encara hi ha viure gent fins a principi del segle XX. Només en hi ha mig dempeus i l'enredadera que el cobreix li dona un aire especial, sinistre. Et donen ganes de sortir a una de les finestres gòtiques i recitar Shakespeare, o Poe, o el Tenorio. Ja m'ho diuen que no em senta be llegir tants llibres estranys.
Prosseguim i anem cap a l'illa de Valentia. Agafem un ferri on només hi caven 9 cotxes i en deu minuts mal comptats som a Knightstown. Aquest illa, que antigament és deia València, és com tres cops la Meda Gran, més o menys, es vanta de ser el punt habitat més a ponent d'Europa i te unes vistes espectaculars sobre les illes Skelling i la costa de Kerry. Però just quan pugem al mirador, que és al turo de Geokaun, el més alt de l'illa, entre un nuvolot de pluja i ens tapa la vista i ens quedem amb un pam de nas. I ens hem de conformar en anar a veure l'indret on sortia el primer cable telegràfic submarí transatlàntic.
Tornem a l'illa gran pel pont de Portmagee i ens encaminem a Waterville per la ruta de la costa, famosa per les vistes sobre penya-segats, però la nostra volta es veu estroncada per culpa de la boira i d'un cotxe de lloguer que ha rostit l'embragatge a dalt d'un turo i en una carretereta d'un sol carril i gràcies. Hem de recular i agafar la N70 fins a Waterville, un poble escampat al llarg d'una llarga platja pedregosa i que va ser l'amagatall den Charles Chaplin uns quants estius. Li han dedicat una estàtua al mig de passeig a en Charlot, i mentre ens fem la típica foto al costat de l'estàtua, un home tot estrafolari, se'ns acobla i ens jura i perjura que ell era molt amic den Chaplin. Em sembla que en realitat volia algun euro, però li surt malament. Som catalans!
Arribats a aquest punt de l'anell, decidim tornar a Killorglin pel camí del mig. Segons el mapa hi ha una carretera que puja tota la península per l'interior i amb dos cu***** ens hi posem, però despertem a la noia de Burgos per si de cas. I quin martiri, es passa mig camí dient-nos que girem cua i nosaltres recta al nas. La cosa es va enfilant progressivament perquè resulta que al davant tenim el massís més alt de l'illa, amb el pic del Carrauntohil de 1.039 metres. I ens enfilem fins al pas de Ballaghisheen, que traduït la meva manera vol dir on Sant Patrici va perdre la veta dels calçotets. La vista des del pas és esplèndida però hem de baixar-ne i arribar a lloc per sopar. La mestressa del navegador ens les fa pagar totes juntes i ens fa passar per uns llocs espectaculars entre cims de roques negres, llacs, erms verds alternats amb espesos boscos de pi negre. Però ni una casa a la vista. Amb unes baixades de treure el sanglot i uns revolts que descaragolaven el volant del Micra. Fixeu-vos si eren transitades les carreteres per on ens ficava que al mig de la via hi creixia l'herba! Va ser mitja hora un xic tensa fins que vam trobar el llac de Caragh i ens vam veure salvats. Ja érem al planer. I per celebrar-ho ens vam cruspir un sopar de peix al restaurant Nick's, al costat del nostre allotjament. Un pel car, però peix de primera, servei molt atent i amb música en directe.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada