divendres, 30 d’agost del 2013

Mirant sempre el costat correcte de la via


I ha arribat el dia clau del viatge, el d'anar a buscar el cotxe de lloguer. Pel camí des de l'hotel la taxista em dona un consells ben intencionats sobre això de conduir per l'esquerra però no em treu el neguit del damunt. Per cert, els tres taxistes que ens han portat fins avui per Dublín han estiuejat a l'Estartit i no saben on és Figueres. Que està fent malament l'ajuntament?
El cotxe que ens han guardat a can Avis és un Nissan Micra de color blau clar hortera. Un començament prometedor matrícula IE 11D18819. Un cop instal·lats a dins les maletes i nosaltres, arriba el moment d'engegar i tirar per món enllà. Des de que va néixer la meva filla que no estava tant tens i nerviós. A fora estem a 19 graus i jo suant i amb la gola més seca que el desert d'Atacama.
I la primera instrucció que em dona el navegador és girar a l'esquerra. Glups! Aguanto la respiració, gas i de caps al carrer per la banda esquerra del vial. Diana, l'he encertada. Els primers minuts, com que som a dins de Dublín, escarneixo als cotxes del davant i tot sembla sota control. Fins i tot faig un giratori a la manera local i ningú va notar la diferència.
La noia de Burgos que hi ha dins del navegador ens porta fins a l'autopista i a fer quilòmetres cap a l'oest. Al cap d'una estona l'esquena em fa mal de tant encarcarada que la tinc i el color dels artells dels meus dits és més blanc que la cara den Michael Jackson de tant estrangular el pobre volant.
Amb el pas dels minuts vaig agafant-li el que al tema i m'atreveixo a pensar, infeliç de mi, que n'havia fet un gra massa amb el canvi de costat. Però quan la burgalesa ens fa sortir de l'autopista per entrar a una carretera secundària, totes les pors em tornen al cos. Hi ha cotxes que et venen de cares!!

Tinc la mateixa sensació que un porter de futbol quan li llencen un penal i veu el jugador rival com un gegant i la seva porteria enorme. El micra cada cop és més gran i la carretera estreta. Em dona la impressió que no passarem dos vehicles de costat. Que se m'enduran el retrovisor. I de sobte un camió! Aguanto la respiració, redueixo, tiro la panxa en dins, em xuclo les galtes. Faig tot el que em ve al cap per fer-me petit iiiii, el camió passa per la nostra banda sense tocar-nos. Ufff!. L'Anna Maria te el cor al damunt de la guantera i diu que ha vista passar tota la seva vida al davant seu en un segon.
La resta del camí, un centenar de quilòmetres, va ser la repetició d'aquesta escena amb constants incursions de les rodes dretes del cotxe al voral o desbrossades de brancam amb el retrovisor de la mateixa banda.
Un indret anomenat Clonmacnoise és l'aturada del dia. A la riba del riu Shannon un antic centre monàstic on es poden admirar un parell de creus de pedra treballada espectaculars. Val molt la pena desviar-se de l'autopista per visitar-ho.
Quan la nostra amiga guia tanoques ens diu "ha llegado a su destino" i aturo el Micra a "Bed & Breackfast" de Spidal, m'afluixo de tal manera que les cames gairebé no m'aguanten dret i em fan mal muscles que no sabia que ten podien fer, com els d'obrir i tancar els ulls. Sort que una amanida, un tall de salmó al forn i un pastís de poma al  Martines Wine Bar al Quay Street de Galway em tornen la condició de persona.

2 comentaris:

  1. Si Ricard, conec aquesta sensació... jo també le viscuda, però no pateixis, molta gent ho fa això d'anar al revés aqui, i no passa res...

    Ara que estas a Galway, si tens temps i en tens ganes, et recomano una visita a les ARAM Islands, jo he estat a la Inishmore, preciosa, per la seva gent (autentics irlandesos, els seus cliff, els seus paisatges i tota la seva geografia. una pasejada en bicicleta es una delicia.

    ResponElimina