dilluns, 16 de maig del 2022

Mejar per emportar

 

Abans de tocar el timbre, l’Ireneu  comprova una altra vegada l’adreça al mòbil. No es vol equivocar. Ja ha arribat gairebé al cap d’avall de la llista i té moltes ganes d’enllestir.  

—El Re, Re, Rei del Sushi.

—Doncs, au, puja. Que és tard i tinc gana.  

Una esgarrifança li ressegueix l’esquena quan sent aquella veu a l’intèrfon. Tot i estar previngut, no pot evitar que el cap li reculi vint-i-cinc anys. Fins a l’època de l’institut. Respira fondo un parell de cops per foragitar els records i, d’una llambregada s’assegura que ho du tot a dins la bossa.    

Mentre puja per l’ascensor, l’Ireneu decideix que li donarà una oportunitat. Que li mirarà als ulls, i depenent de la reacció que tingui, la balança tombarà cap a una banda o cap a una altra. Contempla la imatge que li torna el mirall i veu aquell adolescent amb el rostre colonitzat per una acne salvatge i la boca curulla de ferralla per adreçar les dents, que va perdre la mirada pura i brillant al maleït pati del Joan Fuster. El cor se li desboca a dins el pit. I s’adona que està aguantat la respiració.

—Sou més lents que un enterrament de tercera, eh? —li etziba el client tan bon punt el repartidor posa el peu al replà —et volia donar propina, però, a la merda.

—T, t, tant fill de puta com sempre, tu, Ramos —respon l’Ireneu fitant-lo directament als ulls.

—Escolta, mitja merda...

D’una revolada el repartidor encasta al client contra la paret i li enfonsa una navalla al fetge. En Ramos, mentre rellisca cap a terra, es mira el seu atacant amb perplexitat. Llavors l’Ireneu es planta a un pam de la cara de la víctima i s’abaixa la mascareta 

—Mallol! —balbuceja en Ramos.

L’Ireneu li fa un tall al coll d’orella a orella mentre assenteix amb el cap, dibuixa una rialla malèfica amb els llavis i arqueja les celles. La sang surt disparada i esquitxa tot el replà, la cara i la roba del repartidor.  

—A, a, a tots els porcs els, els, els hi arriba Sant Martí. Ca, ca, cabronàs! More't!

I es mort de seguida. En silenci. L’Ireneu admira la seva obra un instant. Llavors para l’orella per si sent algun moviment a l’escala. Res. Tot baixant, desconnecta el mòbil del Rei del Sushi, es treu la mascareta, el paravent i la gorra de rider, i ho posa tot a dins la bossa. Surt de l’edifici amb la caputxa de la dessuadora posada i va directe a una font a rentar-se la cara i les mans. Tot seguit, baixa fins al riu, omple la motxilla de pedres i la llença, amb la bici, a l’aigua negra del Segre.

Al cap de tres dies l’Ireneu Mallol baixa del tren a l'Hospitalet de l'Infant. Mira el cel gris d’abril. Bufa un llevant emprenyador i humit que l’obliga a cordar-se la caçadora fins a dalt. Seguint les indicacions del Google Maps travessa carrers i places fins a arribar a la Trattoria di Mario de Miami Platja. Pel camí només ha trobat algunes dones passejant gossos petaners i un grapat de runners. Estampes del confinament. S’atura a davant de la porta de l’establiment i arrenca un rètol que diu “Es busca repartidor amb carnet de moto”.

El local és buit a aquella hora. Put a cervesa esbravada i menjar ranci. Un home gras, calb i mal afaitat, que fuma un puret mentre fa números, està assegut en una taula arraconada. Aixeca el cap quan entra l’Ireneu.

—Que vols, tu ara? —rondina.

—Ve, ve, venia per l’a, l’a, l’anunci de feina.

—Són dotze euros l’hora, més propines. Obrim cada dia per dinars i sopars. No t’asseguro. I si caus o fas malbé la moto, la reparació la pagués tu. Entesos? Si et va bé, comences ara. Si no, carda el camp, que tinc feina.  

—En, en, entesos —diu l’Ireneu mentre es planta a davant de la taula on seu l’home.

—Com et dius?

—I, I, Ireneu Mallol.

—Jo soc en Mario. Apa, tira cap al garatge a engegar la moto. El casc és a dins la maleta. 

—Ja, ja, ja sé qui ets. Ma, Ma, Mario Villegas. Un bo, bo, bord, com una ca, ca, casa de pagès.

El cuiner se’l mira amb uns ulls com salers. No el reconeix. Cony de mascareta. De sobte, l’Ireneu treu la navalla i clava la mà dreta d’en Mario a la taula d’aglomerat barato. Aquest fa un crit tan llarg i exagerat, que l’Ireneu té la sensació d’estar veient altre cop una pel·lícula d’en Tarzan de les d’en Johnny Weissmuller. En Mario es recaragola com un pop acabat de pescar i es posa a plorar.

—Ho, Ho, Hòstia, Mario. No, no, no siguis tita fluixa.

—Si us plau, si us plau! Ai! Ai!

—Co, co, com m’agrada sentir-te di, di, dir aquestes paraules. Bavós covard. 

—Per què m’ho fas, això? Qui ets?

—J, j, ja no recordes co, co, com et diverties a costa meva a l’, l’, l’institut, malparit?

—Tranquil, Mallol. Si us plau! No em facis més mal. Si us plau!

—E, e, em vàreu martiritzar, fi, fi, fins que vaig ca, ca, canviar de centre. Ho, ho, a hores d’ara encara en pa, pa, pateixo les conse, conse, conseqüències, de, de, desferra humana!

—Era en Ramos! Ell és el culpable. Ens tenia a tots acoquinats. T’ho juro. Era ell el que remenava les cireres. I si no obeíem, anava per nosaltres. Soc una víctima com tu, Mallol!

—A, a, ara sí que m’has fet riure! U, u, una víctima, dius? Em va, va, vàreu traumatitzar de, de, de tal manera, que la, la, la solitud era el me, me, meu únic consol: una, una, una solitud profunda, fo, fo, fosca, morta.  

—Em sap molt de greu, nano! Perdona’m. De debò. Si vols, a la caixa hi ha dos mil euros. Agafa’ls. Són per tu. I també et regalo el meu cotxe. És un León que encara no té dos anys. No tinc res més. El restaurant és de lloguer. Per favor...

—Qu, qu, quanta generositat venint d’un cu, cu, cuc de terra com tu. Ets, ets, ets l’últim de la llista, sap? I, i, i ho pagaràs com els, els, els altres.

D’una gambada, l’Ireneu es posa al darrere en Mario, li embolica un sogall al voltant del coll i estira tan fort com pot. La cara del cuiner, congestionada, primer es posa vermella i després morada. En Mario gruny, tira coces i prova de desfer-se de la presa de l’Ireneu amb l’única mà que té lliure. Però és inútil. Acaba sucumbint i afluixant els esfínters. Aleshores, l’Ireneu embolica el cadàver amb un hule llardós de quadres blancs i vermells i el carrega al maleter del cotxe. Abans de marxar, aprofita per buidar la caixa. De fet, els hi acabaven de regalar, aquells calés.

Surt de Miami Platja en direcció nord. Anirà cap a Barcelona, o a Girona o a Figueres. Ara mateix, li sua la polla. Condueix d’esma. Mentrestant, es deixa seduir pel lirisme de la música que escolta. Lacia Ch’io pianga. Rinaldo. George Frederic Händel. Aleshores, l’envaeix una agradable sensació de pau infinita. Per fi ha acabat la feina. Ara ja podrà començar a viure de debò. Sense arrossegar pesades motxilles del passat. I sap del cert que ja no quequejarà mai més. 


 Foto de Connor Houtman en Unsplash  

 

dissabte, 23 d’abril del 2022

Un tip de riure

 

És impossible predir el futur. I qui et digui que ho pot fer, et vol prendre el pèl o els diners. O tot junt. Però el món és ple de gent que perd l’oremus per descobrir el seu esdevenidor. Sobretot per por o per incertitud. Oprimits pel turment, es tornen enzes i es deixen fotre pel primer llest que els hi diu el que volen sentir.  

L’Ernest du un fulletó petitet, i ple d’errors, que és d’un pretès doctor de cognom exòtic que promet solucions per tots els sofriments. Un dolor punyent constreny el cor de l’home perquè les conclusions d’un informe mèdic li posen un funest destí de pocs mesos. Moix, decideix inquirir més opinions i creu que el remeier és l’opció que li convé.

El vident el rep en un pis vell, curull d’espelmes. L’encens ho omple tot de perfums peregrins i pregons. Compungit, l’Ernest li diu quin és el seu suplici. L’endeví  emet un conjur primitiu mentre es mou tot vol del client. Tot seguit, pren pells de serp, urpes de mussol, budells de lletó i escorpins negres, per fer-ne un ungüent prodigiós. I després ungeix l’Ernest que, obedient, té els ulls clucs i no diu ni piu, immers en el moment hipnòtic que viu.

El timbre del telèfon mòbil del xicot interromp el culte. El sorter, sense embuts, gruny renecs en zulú. L’Ernest, vermell de rubor, respon. És l’infermer del centre mèdic. Li refereix que l’informe que té ell, no li correspon. Un equívoc en els cognoms és l’origen d’un error inconscient i penós. Li diu que ell només té el colesterol un xic per sobre del límit. L’Ernest, enjòlit, obre el broc del riure sense contenció. Fins que el cor, cruixit dels ensurts i els esforços, diu prou i el noi es mor.      

Photo by Michael Dziedzic on Unsplash

dimarts, 21 de desembre del 2021

Un Nadal a casa els avis

 

L’Enric Verdaguer Gratacòs té cinc anys i no ha fet cagar mai el tió. Tampoc ha anat mai a veure els Pastorets, ni a esperar els Reis. De fet, a casa seva mai no celebren Nadal. Tampoc Sant Joan, ni la Castanyada. El pares del vailet, que són investigadors astrofísics, no fan cabal de les celebracions fruit de la tradició religiosa perquè, segons ells, no tenen cap base racional i empírica. Val a dir que el nen ha crescut feliç envoltat de telescopis, mapes estel·lars, maquetes de naus interplanetàries, documentals d’en Carl Sagan i llibres sobre l’espai exterior.

Com que els progenitors de l’Enric havien de participar en una expedició científica durant el solstici d’hivern, tan bon punt l’infant va acabar l’escola, el van deixar a casa l’àvia Flora i l’avi Fèlix. Els iaios estaven feliços com unes castanyoles perquè podrien passar un Nadal amb el net, i fer-li una immersió en els costums «tradicionals».

El primer dia, de bon matí, avi i net van pujar fins a Riu Major amb l’objectiu de triar un bon tió; i, de passada, mirar si encara quedava algun rovelló per aquells verals, que no se sap mai. Mentre caminaven, en Fèlix, entusiasmat, explicava a l’Enric com havia de ser el soc que buscaven.  

—El secret és que els follets del bosc hagin niat en algun moment a dins del tronc.

—Avi, un tros de fusta no pot fer caca, mai de la vida, perquè els arbres no tenen aparell digestiu. I tampoc no hi ha cap ésser viu que cagui regals i llaminadures. A més a més, els follets són uns personatges de ficció. No existeixen. Cap investigador n’ha vist mai ni un.   

—Això no vol dir pas que no n’hi hagi, noiet. Només que són uns mestres amagant-se.

Al sota d’uns castanyers força vells van trobar una soca que en Fèlix va qualificar d’ideal. Feia uns sis pams de llargada i gairebé tres, de diàmetre. Era més aviat ovalada i tenia l’escorça llisa. De tornada cap a casa, l’avi va comentar a l’Enric que quan arribessin havien de deixar el tió a la vora el foc. Després abrigar-lo amb una manta que guardava l’àvia de quan el seu pare era petit; i, tot seguit, atipar-lo de mandarines. El vailet deixava dir a l’avi mentre se’l mirava amb condescendència.  

Abans de sopar, l’Enric va ajudar l’àvia a acabar de muntar el pessebre. Es recreava escampant figueretes per aquell petit escenari. Fins que va descobrir al caganer.

—Això de Nadal és molt xocant, àvia. Hi ha molta caca!

El tip de riure que es va fer la Flora va ser antològic. Malgrat que va provar d’explicar-li l’origen del caganer i el tió, van acabar buscant-ho tots dos junts a internet, amb la tauleta.

 Entre decorar la casa, anar a comprar i preparar els àpats nadalencs, tots tres van estar atrafegats de valent els següents dies. El tortell, el torró i les neules van ser tot un descobriment per l’Enric i van despertar el costat llaminer del xicot.  

En aquestes, que, la vigília de Nadal, a l’hora d’esmorzar, el noi va deixar bocabadats als avis contant-los de gran volia ser astronauta i contactar amb alguna civilització extraterrestre, perquè estava convençut que no estàvem sols a l’univers.

—Aquesta sí que és grossa! Els follets no existeixen, però els marcians, sí —va exclamar-se l’avi. 

—Els pares diuen que hi ha moltes probabilitats estadístiques de trobar vida intel·ligent a la Via Làctia i a les galàxies veïnes —va argumentar el noiet amb aplom.  

La Flora i en Fèlix es van mirar amb preocupació. Ja els hi agradava tenir un net tan espavilat. Tanmateix, els hi feia molt poca gràcia sentir l’Enric parlar d’aquella manera, que semblava més un home gran que no pas un marrec de cinc anys.    

Aquella tarda, quan ja fosquejava i avi i net es disposaven a endollar les garlandes de llum que havia penjat a la façana del jardí, va topar de cares amb dos individus diminuts, vestits amb roba tornassolada i un casc com de motorista, del mateix de color. Eren d’una mida semblant als nans de terrissa que l’àvia tenia escampats entre les flors dels parterres. Tots quatre es van quedar glaçats de l’ensurt. Al cap d’uns segons de silenci incòmode, un dels éssers va saludar amb un efusiu «Salut hi hagi!». L’avi, amb uns ulls com dos salers, va contestar «Com va això?» amb veu de compromís.

—Parleu català els extraterrestres? —va demanar el net.

—Ens comuniquen per telepatia en la llengua de l’interlocutor gràcies a un giny que portem integrat al casc. T’estalvies molts malentesos quan ets de vacances —va respondre el visitant.

—Feu turisme al meu jardí? —va exclamar en Fèlix—. Ara pla!

—En realitat estem de viatge nuvis —va matisar l’altra criatura—. Ell és en D1d4c i jo la 1v3t. Fem un creuer pel sistema solar. Resulta que avui hem baixat fins al vostre planeta a fer una excursió i quan hem tornat al lloc on havien deixat el transport, no hi era. I l’estem buscant. 

—Els sensors ens indiquen que és a dins d’aquesta construcció —va afegir el primer organisme.

—Doncs és casa meva. Si us puc ajudar en res? —va reblar en Fèlix, que ja començava a tenir la mosca al nas.

Els extraterrestres van entrar decidits a dins de l’habitatge igual que un parell de gossos seguint un rastre i van anar directes a la sala d’estar.  

—Mira’l, D1d4c. És aquí! —va exclamar la 1v3t, tot assenyalant el tió.   

—Us en guardareu bé prou de tocar el tió —va protestar en Fèlix.

 —Quina sort! Ja em veia avisant a l’assistència en viatge i essent la riota del creuer —va afegir en D1d4c.  

Atreta per la conversa, l’àvia va entrar a la sala d’estar, tot eixugant-se les mans amb un drap de cuina.

—No sabia pas que havies convidat amics a fer cagar el tió, Enric. Arribeu al pic, nois, perquè estic fent xocolata desfeta.

—Molt agraïts —va respondre la 1v3t—, però amb els nervis, no em passaria res.

Davant la mirada atònita de l’Enric i en Fèlix, els alienígenes van treure la manta de sobre el tió, van obrir una porta en un dels costats i en D1d4c va entrar cap a dins. Aleshores el tió es va sacsejar un moment, com si tremolés de fred, i després es va aturar.

 —Està baix d’energia. Així i tot, em fa l’efecte, que el podré engegar —va dir en D1d4c, traient el cap per l’obertura—. Tenim el temps just per arribar al punt de trobada a l’hora convinguda, o se’ns escaparà el creuer.   

—Veus! —va rondinar la 1v3t— Si en comptes d’anar a veure muntanyes i a buscar bolets, haguéssim anat a Barcelona, com va fer la meva germana, ara no estaríem aquí empastifats.

—Aquest comentari te’l podries haver estalviat, xata, perquè no ajuda gens —va mastegar en D1d4c.

—Ai las! Com vols que troben rovellons, si tot bitxo ve a buscar-ne —va rondinar en Fèlix.

—Serà millor que engegui la nau a fora —va anunciar en D1d4c —. No voldria ser responsable de si es fa malbé res d’aquí dins.

—I al jardí, compte amb rostir els ciclàmens —va apuntar en Fèlix—, que són acabats de plantar i la mestressa ens llevaria la pell a tots.

En D1d4c va consultar un dispositiu que duia al canell i va explicar que amb tan poca energia, només tenien una oportunitat per arribar a la troposfera. Un cop allà, però, estarien salvats perquè les forces gravitatòries ja farien la resta.  

—En cas de necessitat, sempre podem fer un pont amb la bateria del cotxe —va afegir en Fèlix.

Un cop el transport va ser a davant de la porta del garatge, la Flora va lamentar que els visitants no es quedessin a berenar, tanmateix es va entossudir que s’enduguessin un termos de xocolata desfeta i una bossa de melindros pel camí. Viatjar sempre desperta la gana, segons ella.

—Que veniu molt sovint per la Terra? —va demanar l’Enric.

—Amb el canvi de moneda, ara sou un planeta molt atractiu pel turisme —, va contestar la 1v3t.

—I com és que mai no us hem vist, fins ara? —va afegir l’infant.

—Gràcies al nostre camuflatge! —va aclarir ella.   

—No sé com us podem agrair aquest favor tan gran—va comentar en D1d4c.

—Doncs ara que ho dius —va exposar en Fèlix tot assenyalant al net—, l’Enric voldria mantenir el contacte amb vosaltres. De gran vol viatjar per l’espai. 

En D1d4c va allargar una mena de galeta daurada al vailet, i va indicar-li que allò era un mòdul de comunicació que permetria que poguessin sempre que en tinguessin ganes.

Un cop la parella d’extraterrestres va ser a dins de la nau, aquesta es va il·luminar i, brunzint, va guanyar alçada a poc a poc. Quan va ser un tros més amunt dels fanals del carrer, suspesa a l’aire, va vibrar una dècima de segon i, aleshores, va sortir disparada, cel enllà, deixant una estela prima i blanca, igual que un estel fugaç.

Els tres humans es van quedar un moment en silenci, contemplat el magnífic cel nocturn de desembre, fins que la Flora va sospirar i va murmurar: «Han marxat amb tanta pressa, que no hem pogut ni desitjar-los bon Nadal».

—Que et sembla, senyoret? Has vist com sí que el tió porta regals? —va apuntar l’avi, mentre picava l’ullet al net.

—Saps que, avi? —va reflexionar l’Enric amb posat circumspecte—. Com que això que ens ha passat no s’ho creuran ni els pares, que et sembla si busquen un tronc, l’abriguem amb la manta i, abans de sopar, l’estovem ben fort perquè ens cagui moltes cigarretes i monedes de xocolata, i també torrons?   


Photo by Sebastian Latorre on Unsplash

 

dijous, 28 d’octubre del 2021

Autoestop

Eres conscient que et podia venir, però has pensat, què carai! Les ganes de festa han pogut més que la precaució i que els advertiments de la mare. Tampoc sabies del cert quan seria. Aquest vespre, demà o demà passat. Perquè mai t’has preocupat d’apuntar-t’ho, tal com et recomanen a casa. Has procurat sempre que no et condicionés la vida.    

Avui només tenies al cap que era la revetlla de Sant Joan i que necessitaves  esbargir-te, tant sí com no. Et repeties a tu mateixa que estaves tipa de confinaments, quarantenes, classes en línia i exàmens. Que volies recuperar la vida que el cony de plaga bíblica t’havia robat. Enyoraves tornar a alternar amb gent de la teva edat i fer les coses que fa la gent de la teva edat. Perquè només s’és jove un cop a la vida. Creies que la nit seria rodona si tenies la sort de coincidir amb en Jordi i que estigués per tu encara que fos un moment molt curt. 

Estrenes el vestit i les sandàlies. Has anat a la perruqueria. Et trobes atractiva com mai. Amb la colla, heu aconseguit una bona taula a la guingueta de moda. A tocar de la platja. El discjòquei punxa aquella música que t’agrada tant. Balles amb delit. Els combinats et semblen els més exquisits del món. La companyia és agradable i la conversa, distesa. Has vist arribar en Jordi amb els seus amics. La temperatura és ideal. La llum platejada de la lluna plena es reflecteix sobre un mar encalmat. La vetllada s’acosta molt a la perfecció.

 Aleshores es desperta aquella cosa a dins teu. «Punyeta, que inoportuna», penses. Són les petites punxades que coneixes a la perfecció. Com si un estol d’agulles minúscules se’t clavessin al ventre. I, tot seguit, es desclavessin i es tornessin a clavar. Desitges de tot cor que no passi d’aquí, perquè vols continuar gaudint del sarau. Encara no has pogut ni parlar amb en Jordi. Procures fer bona cara, però les fiblades arriben persistents com les onades a la sorra. Amb el pas de l’estona, lluny d’afeblir-se, van guanyant intensitat.

Busques a dins de la bossa de mà i no hi trobés el necesser. Te l’has deixat a sobre el llit. Merda! Ara lamentes la decisió poc madurada i haver marxat de casa massa de pressa. Com més avança la nit, més et costa de dissimular el patiment. Ets conscient que no tens cap més remei que tornar a casa. Abans no t’arribi de debò. Ara tot són presses. Descartes trucar a la mare perquè et vingui a buscar. Tardaria massa. Tampoc vols esgarriar la nit a les amigues i els hi dius que ja t’espavilaràs. Surts a buscar un taxi, però resulta que no dus prou diners. No tens més remei que fer dit.

El tercer cotxe que passa s’atura. El xofer afirma que et portarà. Malgrat la cara de merda d’oca que fas. Quan puges al vehicle ell t’assegura que et coneix i que sou veïns. No recordes haver-lo vist mai. Però ara mateix, t’és ben igual. Només vols que et dugui fins a casa amb urgència. Sense els calmants, les burxades et deixen al llindar del mareig. Cap vegada no havia sigut tan fort com aquesta nit. Sort que dus vestit, perquè els muscles et tiben, com si haguessin d’explotar.

En aquestes que li supliques que faci via, perquè et trobes fatal. Tens la gola seca i la llengua encartonada. Baixes la finestra perquè et falta l’aire. Llavors, et demana si és per culpa d’haver begut massa o d’haver pres drogues. Respons que no és ni una cosa ni l’altra. Que el que et passa és de molt mal explicar. Tanmateix, no té res a veure amb una simple borratxera.  

T’adones que no et treu els ulls sobre. Et repassa de dalt a baix una vegada i una altra. Amb impudícia. Despullant-te amb la mirada. En altres circumstàncies li recriminaries. Tot i això, avui no estàs per orgues. Ja voldries ser a la teva habitació. Notes el martelleig del cor a les temples. Els fogots, ara, són més intensos. Bulls. Voldries plorar de dolor, però no et surten les llàgrimes. Prems fort la bossa contra l’abdomen provant de contenir el sofriment. Acluques els ulls, aclaparada.

Aleshores, notes que el cotxe s’atura en sec. Desclous les parpelles. No saps on ets. Estàs atordida. El cos sencer et crema. L’esmorteïda llum del quadre de comandaments il·lumina el rostre desencaixat d’ell. Demanes, espantada, que què hi feu allà. Que, si us plau, faci el favor de dur-te a casa. En aquell moment, et contesta, entre dents, que has de pagar-li el viatge. Et posa un ganivet al coll. Li implores que no faci ximpleries. Que no vols que ningú prengui mal. Afegeixes que un cop al teu domicili li donaràs diners, el mòbil, o el que desitgi. I que, per descomptat, no ho explicaràs a ningú. Et diu que callis. T’insulta. Afirma que el preu ets tu. El teu cos jove i turgent que no li vols oferir de bon grat. Et torna a insultar. Assegura que, a més a més, et mereixes un càstig exemplar, per anar pel món escalfant les braguetes dels homes indefensos com ell. T’aconsella que t’hi posis bé i t’adverteix que és inútil demanar ajut, perquè allà al mig no et sentirà ningú. Tira el teu seient enrere. Se’t llença al damunt. Prova d’esparracar-te el vestit i la roba interior. Lluites. Sense èxit. Estàs esgotada. T’immobilitza. Prova de penetrar-te. Matusser. Et fa mal.

 Llavors passa el que havia de passar aquella nit i tu provaves d’evitar: Arriba ella. I quan ho fa, tu t’esvaeixes. Li cedeixes tot el camp. I ella reacciona amb contundència. Llaça una primera urpada, que ell encaixa amb sorpresa. Quan rep la segona, s’arronsa, esporuguit. Amb la tercera surt rabent del cotxe, ferit i aguantant-se els pantalons amb les mans. Ridícul. Intenta fugir d’allà cames ajudeu-me, però no va gaire lluny. Ella és una caçadora implacable i experta. L’encalça. Gairebé sense córrer. Jugant amb la presa. Com si empaites un conill gammat.

Ara és ell qui demana clemència. De genolls. Desconcertat per tal com han anat les coses. Plorant. Aterrit davant d’aquells ulls grocs, encesos com tions infernals, que l’apamen. Inexorables. Acovardit pels ullals esmolats que li mostra ella, mentre gruny, amenaçadora, ensumant-li la por. Ell li suplica, entre llàgrimes, que el deixi marxar. Que tingui pietat. Que, tot plegat, ha estat un mal entès i que no li volia fer cap mal. Ell ignora, infeliç, que els depredadors de debò desconeixen la clemència.

 Empesa per una fam primitiva, insadollable, ella s’hi abraona amb una fúria tan antiga com el món. Mossega, arrenca, estripa, queixala, trenca, rosega, devora. Fins a convertir la captura en una carcassa pelada. Quan ha acabat, ella s’aixeca sobre les potes del darrere i udola a la lluna agraint-li la bona cacera. Després marxa d’allà rabent. Al galop. Sense mirar enrere. 

Els crits que pugen de la piscina et desperten. Tens la sensació que t’ha passat per sobre un tràiler, dues o tres vegades, com a mínim. Recuperes el mòbil de la bossa. És ple de missatges de les amigues demanant si vas arribar bé a casa. Si ja et trobés bé. Contestes tots els xats amb monosíl·labs. Mentre et dutxes un garbuix de records esparsos de la nit anterior afloren al teu cap. Com foguerades inconnexes fruit d’un malson. Tens el cap tèrbol, encara. T’amoïna. A davant del mirall, i en veu alta, fas la promesa solemne de no sortir mai més quan t’hagi de venir. Llavors, sents a la mare que et crida per anar a dinar. Amb la veu ronca, contestes que baixes de seguida, perquè tens una fam de llop. O, pot-ser és de lloba?

Photo by Christal Yuen on Unsplash

dimecres, 20 d’octubre del 2021

A sota el llençol

 

M’agradaria saber qui és aquesta dona que em mira amb posat circumspecte. Déu n’hi do la repassada que m’ha fet. Com si m’hagués de fer un vestit a mida. Fins a l’últim racó, ha ullat. Sort que sempre vaig net i polit. Ho faig per precaució. No se sap mai que et pot passar. La mirada d’ella m’inquieta. Tot i que em neguiteja molt més no poder-me moure. Voldria demanar-li si ella sap perquè m’he quedat així. Glaçat com una estàtua. Però no soc capaç de badar la boca. Ara em cobreix amb un llençol. M’amoïna, tot plegat.    

És ben cert, que l’últim mareig no ha sigut com els altres. Ha estat estrany. Més intens i llarg. Quin fred fa al damunt d’aquesta llitera. Diantre! I el llençol és prim com un paper de fumar. No m’abriga gens ni mica. De bon grat li demanaria una manta a la senyora. I de passada que també em destapes la cara. Però no sé si encara és per aquí. Provo de cridar-la i no em surten les paraules.

 Ara és un home qui aixeca el llençol. Calla, que li demana a ella a quina hora m’he mort! Vatua la pell d’una grua! Resulta que he estirat la pota. Ara ho entenc tot. Vaja! Quina mala jugada. És que no me’n sé avenir! Sempre he tingut clar que un dia o un altre havia de passar per aquest tràngol. Que no em quedaria per llavor. Tanmateix, ara que hi soc pel mig, és un sarau de mal pair. Tant de bo algú m’hagués dit que morir-se és això. Estar preparat sempre ajuda. Ho entomes tot molt millor.  

Suposo que m’hauré mort d’allò que m’havien de fer proves a final de més. Com dimonis es deia? Ho tinc a la punta de la llengua. Sort que el metge de capçalera em va dir que no patís perquè no era res greu. Quin savi pollastre està fet. Ara ho recordo: Catalèpsia.   

Ep! Em treuen el llençol de sobre. I em miren tots dos amb insistència. Ella li diu:  «Tot a punt per a l’autòpsia, doctor. Procediu amb la primera incisió …»


Foto del National Cancer Institute a Unsplash

divendres, 17 de setembre del 2021

La transmissió del coneixement

 

—Tot i no tenir-nos franquesa, fa anys que ens coneixem, Llibori. No debades les nostres famílies han estat veïnes d’ençà que el món és món. Descomptant un assumpte de llindars d’abans de la guerra, que ara no ve al cas, però que un dia o altre haurem de solucionar; o aquell desagradable incident d’uns conills que es van escapar de casa vostre i el gos de casa va deixar al seti, podem concloure que la correcció ha presidit tothora la relació entre ambdues nissagues. Un fet, per cert, molt destacable a Riu Major, donat que els Capbreu sempre heu estat de pensament conservador i catòlic; mentre que els Puigpelat ens hem mogut tota la vida dins l’òrbita del radicalisme rabassaire i ateu.

»Vaig filar el tema que avui ens ocupa fa molts anys. Així i tot, em vaig mossegar la llengua. Nonet, perquè has de moure borina en aquest afer, vaig pensar. A tu no et fa ni fred ni calor, per tant, t’ho guardes al pap i tal dia farà un any. Ara bé, us equivocaríeu de mig a mig si us penseu que tinc pa a l’ull pel sol fet de no haver aixecat mai alerta sobre el punt en qüestió. Per ser-vos sincer, el cas se m’havia fet lleuger de passar tots aquests anys. Gairebé invisible. Fins ara, que la necessitat particular ha forçat un canvi en el meu posicionament.

»Vull que quedi clar, d’entrada, que no vinc pas a parlar amb vós com a lletrat, sinó com a persona que destaca pel seu exquisit sentit comú i capteniment discret. Ara mateix, fora dels més propers, ningú al poble té ni la més remota sospita dels tràfecs que estem passant a casa de portes endins. I, pel bé de tots, soc del parer que ha de continuar així. A cap ens agrada estar en boca de les tertúlies als cafès, a les perruqueries i a la cua del pa. Només faltaria.

»Per anar encarant la conversa, voldria que sabéssiu que no vaig fer com Sant Pau, que va haver de caure del cavall per veure la llum. Un servidor va anar lligant caps amb el pas dels anys. Ajuntant petits detalls esparsos, espigolats amb paciència d’aranya, fins a fer-ne un mosaic sencer. Que consti que moltes peces no les vaig saber encaixar de primeres. Opino que per falta de maduresa, o de pesquis. Malaventurat.  

»Com deveu recordar, som de la mateixa quinta, vós i jo, i vàrem anar junts a estudi des del parvulari fins al batxillerat. Vaig perdre el compte dels cops que la vostra mare va enviar a la minyona a casa nostra per si us podíem deixar els meus quaderns, perquè vós els havíeu extraviat o us havíeu oblidat de copiar l’enunciat d’algun problema. La vostra vida aleshores girava al voltant del futbol. L’escola us era sobrera.

»És de domini públic que quan aquell entrenador foraster, de qui ara no recordo el nom, us va cridar al primer equip de l’Atlètic Rierenc, el vostre rendiment acadèmic va patir una caiguda en picat. Coincideix en el temps amb la històrica remuntada a la classificació que va tenir el conjunt local, afavorit per la vostra aportació golejadora. Reconec que als camps de la comarca s’han vist poques cames esquerres com la vostra. Amb aquella finor i punteria. De tota manera, qui té una edat sap que un diumenge, després d’un partit, juraria que contra l’Alzinall, el vostre pare va entrar al vestidor que se l’enduien els dimonis. A plena veu, us va prohibir calçar-vos més les botes fins que les qualificacions no tornessin a la normalitat. Déu-n’hi-do la tempesta que es va desfermar. Tinc entès, que el vostre avi, que al cel sigui, va retirar-li la paraula, al vostre progenitor. A més a més, deien les males llengües que una bona colla de socis del Rierenc van fer-li boicot, baixant a buscar consell legal fins a Vilaplana, malgrat perdre un jornal només de baixar i pujar.  

»Per aquell temps va ser quan, una tarda que estava feinejant a l’hort de casa, i passant per casualitat a tocar la tanca mitgera entre les nostres finques, vaig sentir la veu del vostre avi que semblava com si estès passant el rosari. Encuriosit, vaig mirar per un forat entre el canyís. La meva sorpresa va ser trobar-me al senyor Arístides llegint en veu alta la llista dels reis gots, assegut al bell mig del galliner. Però el més xocant de tot era que les bestioles s’estaven quietes, atentes i fent rotllana al seu voltant, igual que els alumnes a classe. Si en aquell precís instant em punxen, no em surt sang de les venes. Havia sentit a dir als meus pares, que el vostre avi havia introduït a Riu Major moltes tècniques agropecuàries innovadores per l’època. Així i tot, i ja em perdonareu, vaig pensar que llegir llibres a l’aviram era de tocat de l’ala.

»Fruit de les ganes de gresca típiques de l’edat adolescent, l’endemà tornant d’estudi vaig córrer fins a la tanca a veure si es repetia la història. Doncs sí. Els hi estava recitant totes les declinacions del llatí. I l’endemà, els rius d’Europa. I l’endemà passat, les normes per l’accentuació normativa dels diftongs. No ho vaig explicar mai a ningú. Ni als meus pares. Més que res, per respecte cap a una persona gran. Ara bé, d’amagat em vaig fer uns tips de riure monumentals. 

»Recordo que la publicació dels resultats dels exàmens de final d’aquell trimestre va ser tot un esdeveniment. Mai s’havia vist una gentada tal a la porta de l’institut pendent de les notes. Bé, cal matisar que l’expectació era només per saber les vostres i prou, donat que comprometien de manera directa les aspiracions d’ascens de l’Atlètic. Vàreu treure unes qualificacions de mocador i traca. Com si fos ara, veig a la directiva en ple del club anant-vos a buscar a casa per acompanyar-vos en processó fins al camp a entrenar. Aquell diumenge hi havia derbi amb l’Esportiu La Vall, que es va endur un repàs dels que ha quedat als annals del futbol de la comarca.

»Arran d’aquest fet, circulaven diferents teories pel poble. La més estesa era que la directiva del club havia subornat en Tirs, el conserge de l’institut, perquè us passés les preguntes dels exàmens. Haver estrenat una bicicleta nova el mateix dia del partit amb l’Esportiu era l’argument de més pes que brandaven. Un altre corrent d’opinió es decantava per una conxorxa entre la junta del Rierenc i en Marcel Sala, el mestre de gimnàstica, a canvi de les regnes de la banqueta del juvenil. I encara n’hi havia una tercera, la més pregona, que embolicava a la vostra santa mare amb el director. Ara tant se val.   

»A la llarga, em vaig acostumar a sentir al senyor Arístides cada dia llegint per les gallines. Ho vaig normalitzar com una excentricitat més dels rierencs, que déu-n’hi-do la fama que ens atribueix la premsa del cap i casal, per mor de la Tramuntana i les facècies d’algun dels vilatans il·lustres. No puc negar, que en alguna ocasió aquella sonsònia també em va servir a mi de repàs. 

»Hi ha un fet, però, que em va fer ballar el cap molt de temps, i, podríem assegurar que va ser el desencadenant de les meves sospites. La vigília d’un examen de trigonometria cabdal per la nota final, us vaig venir a demanar ajut. Per primer cop a la meva vida. Tot i cremar-m’hi les celles hores i hores, no en treia l’aigua clara. Malgrat que vós us passàveu les tardes entrenant i sense tocar un llibre, no tenia ningú més a qui recórrer. I, no sé si recordeu, que en comptes d’estudiar, em vàreu convidar a sopar. Vàrem menjar una truita d’espinacs. Molt bona. La Remei era una cuinera com n’hi havia poques. Però ni després de l’àpat volguéreu repassar. Em diguéreu que, segons el vostre avi, escoltant a classe, menjant un ou al dia i dormint les vuit hores, ja n’hi havia prou per aprovar. El cas és que l’endemà, us vaig haver de donar la raó, perquè la prova va ser bufar i fer ampolles. Tant la part teòrica com la pràctica. De fet, només vàrem aprovar vós i jo. Ens van posar al quadre d’honor i tot. Encara guardo la corbata que em van regalar els pares. Va ser la primera de debò. Sense goma. 

»Jo no soc cap llumenera, però tampoc em mamo el dit. Vaig adonar-me que algun element extern i misteriós havia intervingut allà perquè, de cop i volta, nosaltres dos ens convertíssim en un parell de genis de la trigonometria. Un servidor encara hi havia posat algun colze, que vós no us havíeu mirat ni les cobertes del llibre. Em vaig esprémer el magí una colla de setmanes, sense fer cabal. Llavors, un dia se’m va acudir relacionar les classes magistrals que pronunciava el senyor Arístides al galliner amb el calendari d’exàmens del curs. Per estirar un xic més aquest fil, vaig tornar a espiar al vostre avi i vaig descobrir que un cop finalitzada la seva dissertació, passava a recollir els ous que les gallines havien post aquella estona. Calla que no siguin aquests ous, el desllorigador de tot aquest embolic, vaig pensar. Mentrestant, l’Atlètic va pujar a Preferent, a vós us va fitxar l’Osasuna i tot darrere vàreu entrar a la Universitat de Navarra.       

»En aquestes, que un matí que vaig anar a correus a enviar un gir postal, vaig coincidir amb el vostre avi. Convindreu amb mi que si dues persones sordes i amb el tel de la llengua trencat coincideixen en un local, és normal que qui estigui al seu voltant pesqui la major part de la conversa. Que quedi clar, que mai he estat un xafarder. Res més lluny del meu tarannà. Doncs el senyor Arístides demanava a en Dionís carter si havia arribat un llibre anomenat «Tractat d’hipnosi aplicada a l’aprenentatge i les seves aplicacions en l’ensinistrament d’animals» i li va revelar que feia anys que experimentava tècniques de mesmerisme amb les gallines. Vaig aixecar unes orelles de pam i mig. Vet aquí, vaig rumiar, perquè les té tan quietes, les gallines, quan els hi clava aquelles tabarres.

»Ja estem arribant al quid de la qüestió i us agraeixo que no heu badat boca en cap moment. Resulta que el meu gendre, l’Hilari Escofet, està preparant les oposicions per entrar d’empleat a l’Ajuntament. Suposo que sabeu que treballa a la mina. Allà estant molt contents amb ell. És un noi molt trempat, mal m’està el dir-ho. Però al jaciment, a tot estirar, pot aspirar a una plaça de capatàs. Convindreu amb mi, que una feina a la casa de la vila li permetrà assegurar un futur molt millor als meus nets i a la meva filla. I més segur, també. Que allà baix a la galeria, mai se sap que et pot passar. Ell mateix va quedar orfe de jovenet per culpa d’una metxa traïdora. El problema rau en el fet que no tenim padrins que ens donin una empenteta. Ja esteu al cas que no combreguem amb el règim. Aleshores, el noi no té cap més remei que estudiar. Però en té un bull, sabeu? Ja de menut li costava la lletra. Doncs imagineu-vos ara. Arriba al vespre a casa mort i rendit. Aleshores, el fill gran l’espera per anar a jugar a pilota a l’hort. El petit, que està molt emparat, és de plorar fàcil perquè, pobret, enganxa un còlic darrere l’altra. I quan la mainada ja és al llit, a l’Hilari també li pesen les parpelles. Ja sabeu a quina hora toquen la sirena per entrar a la mina. Amb aquest panorama, qui és el maco que pot seure a davant d’un llibre i aprendre’s la lliçó.

»A mesura que s’acosta l’examen, la casa és un cau de raons. Tots veiem que el més calent és a l’aigüera. I que farem salat. A fe de Déu que abans l’Hilari i la Rosalia eren una parella molt ben avinguda. Ara, hi ha ball de rams un dia sí i l’altre, també. Amb el cor a mà, em fa por que això no acabi com el rosari de l’aurora. Ai las!

»El fet és que dissabte, mentre regava, em va venir una pensada al magí. Com un cop de fusell. I vaig dir-me: Ca! Ves i seu un moment amb el veí. El no ja el tens. Li demanes si fora tan amable de deixar-te unes quantes d’aquelles gallines tan trempades que té ell. Durant el dia tu els hi llegiràs el temari de les oposicions. Al capvespre recolliràs els ous que ponguin i en faràs una truita per sopar. Llavors, quan el meu gendre se la cruspeixi, absorbirà també tot el coneixement que ha retingut la volateria i que ha quedat emmagatzemat a dins dels ous. Que, si no vaig gaire lluny d’osques, era tal com aprovàveu els exàmens vós de jove, no?

»I ara, Llibori! Es pot saber d’on diantre surt aquest atac de riure vostre?      



 Photo by Obie Fernandez on Unsplash

dilluns, 2 d’agost del 2021

EL TRIPLE MORTAL

Qui està de pega, fins i tot amb els collons ensopega, deia l’oncle Abdó. Quanta raó tenia. És que d’ençà que m’he aixecat, que porto el parallamps de les calamitats activat. Respirar. Has de respirar fondo, Fermí. Amb el diafragma. En Gaspar sempre diu que així es calmen les tensions d’abans de  l’actuació. Déu-n’hi-do com em tremolen les mans. Espero que no ho vegi ningú més. Agafar aire, deixar anar aire. Agafar aire, deixar anar aire. Doncs no em calmo. No hi ha manera. És que quan em passa alguna desgràcia, me’n venen una tirallonga tot darrere. Ho tinc comprovat. Com si tingués assignada una quota de fatalitat que he de liquidar, per força, cada trimestre. Igual que els autònoms. Quina creu. Si encara tenia lleganyes als ulls quan la Marga m’ha tirat barres avall que dilluns se’n va dos anys a la universitat de Utah. Amb un cony de beca. I que, donat el magre futur que tenen els investigadors aquí, hi ha molts números perquè s’hi quedi. No m’ho podia creure. De la nostra relació no n’ha dit ni piu. Llamp em mati! Des de l’institut junts i ara fuig cames ajudeu-me sense ni un trist per què. Tot darrere m’ha engaltat que la seva mare ja ha posat el pis a lloguer per turistes, i he de marxar abans de final de mes. Així, sense temps per entomar-ho. Amb un pam de boca oberta, m’he quedat. Es pot saber que punyetes li he fet jo perquè em tracti com una merda seca de gos petaner? Que estrany se m’ha fet tot quan he sortit al carrer. La ciutat anava més de pressa que mai. Els sorolls m’arribaven com si tingués el cap a dins d’una galleda plena d’aigua. Grogui, estava. Aleshores, aquella punyetera furgoneta groga fa marxa enrere i aixafa totes les motos que hi havia al xamfrà, entre les quals, la meva. He hagut de seure del cap-rodo que m’ha agafat. Sort que una bona ànima m’ha posat un cafè als dits. Llavors, l’assegurança. Una mena de robot xerraire informant-me per telèfon que tenia la pòlissa caducada. Em volia fondre. Sense canviar el to de veu, ha afegit que no em podia ajudar i que tingués un bon dia. Un bon dia, tros de maquinota del dimoni? Doncs ja em veus a mi, com un ximple, arrossegant una vespa feta un nyap per mig Eixample. Ara, pel camí m’he cagat en els morts de tots els empleats de l’asseguradora. I, per acabar-ho d’adobar, se m’ha acudit pujar fins aquí a Nou Barris, amb l’autobús. Que al bus m’he trobat una mà que no era meva a la butxaca dels pantalons dos cops. No em buscaven pas l’eina per fer-m’hi pessigolles, no. Em volien fotre el mòbil. Així tinguin un bon còlic nefrític. En aquestes que, entrant a l’Ateneu, la Isabel de la taquilla va i m’explica que el programador d’un festival de circ molt conegut serà a la funció del vespre. Mira, de cop i volta se m’ha capgirat l’esperit. M’ha fet la impressió que s’esvaïa la borrasca de malastrugança. Sense moto, ni calés per arreglar-la, ni pis on viure, ni tampoc xicota. Però un petit raig de sol ja passava entre aquell eixam de núvols negres. Al·leluia, al·leluia! Sí? Doncs merda al gec. Quan he sentit en Camil cridant a dins el camerino que havíem de fer el triple mortal, i els altres aplaudint-lo, m’han caigut els elàstics. Però, beneïts, si només l’hem provat als assajos i ens ha sortit com el cul. Ni cas. M’han fet callar i m’han tractat de covard i aixafa guitarres. Volen donar el do de pit. Colla d’estúpids. Ostres, la música. Ja ens toca. Fem la rotllana, ajuntem les mans i cridem «Melindros». Els batecs del cor em retrunyen al cap. Suo a raig. Ara s’obrirà el teló i sortirem a la pista corrents, amb una rialla a la cara. La meva és de pànic.