Val per a unes vacances

-Bona tarda, venia a bescanviar un val de regal d'unes vacances.

-Endavant. Segui, si us plau. Acabo això que tinc empantanegat i en un segon estic per vostè.

-Faci, faci. No tinc pas pressa. En aquesta banda de la factoria no hi havia estat pas mai. És maca. La Campana, en diuen, oi? Quanta llum en aquests despatxos. S’hi ha de treballar molt bé.

-Aquí? Sí. És agradable. A quin departament està vostè?

-A Control del Clima. Estic en l'equip de manteniment de les turbines de vent.

-Ja he enllestit. Som-hi. M'ha dit abans que té un val per unes vacances?

-Sí. Me l'ha regalat la Corporació per commemorar els 25 anys que fa que sóc a la plantilla.

-L’obsequi de les bodes de plata. Quant de temps a la casa! Enhorabona, senyor...

-Baldiri Hosta, amb h.

-És alemany?

-Soc d’un poble a tocar Girona. Canet d’Adri. De debò semblo alemany?

-Me n’ha fet l’efecte pel cognom Hostembach.

-És Hosta només. L’aclariment el faig perquè gairebé tothom escriu Hosta sense la lletra h.

-Doncs miraré de fer-ho bé. I, pel que fa al viatge, té alguna idea? S'ha mirat el nostre catàleg? Tenim uns creuers, espectaculars. O, potser, es decanta més pels nostres magnífics circuits per les capitals europees? O li ve de gust un itinerari exòtic pel Sud-est asiàtic?

-M'agradaria fer una sortida més especial, una experiència diferent, amb un xic d’aventura.

-Així ens hem de decantar cap als paquets de l'Àfrica, el Canadà o Austràlia.

-Si pogués triar, voldria fer un safari per retratar feres salvatges.

-Pot escollir sense cap problema. La Corporació és molt esplèndida amb els seus empleats més fidels. Miri, Baldiri, tenim una expedició per la reserva de Sabi Sand, a Sud Àfrica. És un periple de luxe, amb guies i rastrejadors locals molt experimentats, i, també, podrà gaudir de l'assessorament d'un fotògraf professional. Els allotjaments són sempre en bungalous de cinc estrelles, situats en plena natura; i comptarà amb una flota de vehicles al seu servei per recórrer la sabana fins que hagi retratat als "cinc grans".

-És la il·lusió de la meva vida, sap?

-Ben fet. Ha d'aprofitar aquesta oportunitat, que vés a saber demà que ens pot passar.

-Ja ho pot ben dir. Ara estem bé i, un minut més tard, estirem la pota.

-El colofó d'aquest recorregut és una estada a un exclusiu hotel de Zanzíbar, a les costes de l’Índic.

-Quina sorpresa!

-Viatjarà sol, o amb parella, Baldiri?

-Soc solter, jo.

-Si vol, la Corporació li pot proporcionar una acompanyant per a tot el trajecte, o només per a una part.

-Tant per tant, sabates grosses. Per tot l'itinerari.

-La vol triar vostè, o bé li assignem de forma aleatòria?

-Que esculli la màquina per mi. A la meva edat no puc ser primmirat.

-Ho posem en el full d'encàrrec, doncs. Alguna petició més?

-És possible incloure un curs de submarinisme a Zanzíbar?

-Bona elecció. Hi afegim una sortida de busseig a la sensacional barrera de coralls del llevant de l'illa. Li encantarà. És tot?

-Crec que sí.

-Entesos. Taquem el full d’encàrrec. Cursem la petició. Ara, mentre el configurador treballa, m'hauria de posar l'empremta del polze en aquests documents que li apareixeran a la pantalla de la tauleta. Molt bé. Ara un altre. Aquest també. I aquí li sortirà el darrer. Ja estem. En uns instants vindrà un company meu, que es diu Jordi, i l'acompanyarà fins a la sala de navegació. Allà li implantaran a la memòria tots els records d'aquest esplèndid viatge que li està preparant el sistema. A més, mentre duri tot el procés, unes làmpades solars li deixaran la pell d'un to bronzejat que serà l'enveja del seu departament.

-El senyor Hosta?

-Jo mateix.

-Em pot acompanyar, si us plau?

-Amb molt de gust.

-Baldiri, que tingui unes vacances excel·lents. I recordi que les gaudeix per gentilesa de la Corporació, que sempre vetlla pel nostre benestar.

-Moltes gràcies, guapa. Ja t'ho explicaré tot, fil per randa,quan torni.

Foto: Eudardo Sortica

Percaçar

“Ja és aquí. Altra vegada. Sembla mentida. No me’n puc desempallegar”, et dius a tu

mateix. Bleixes fort amb les mans als genolls i l’esquena estintolada a la paret del carreró.

La sang et martelleja les temples. Intentes recuperar la serenitat. Ignores com s’ho ha fet

per tornar-te a trobar. Tanmateix t’has quedat sense escapatòria. Ara és definitiu. O ell, o

tu. I optes per esperar-lo i plantar-li cara.

No recordes l’estona que fa que jugues al gat i a la rata amb el teu perseguidor. De fet és

d’ençà que has tingut el trist acudit de travessar el parc municipal pel camí del mig. Et

maleeixes l’estampa per no haver fet cas a la teva dona, que, com si fos la mare patidora

de la Caputxeta Vermella, t’ha advertit que no anessis pel viarany fosc.

Donaries tot el que tens per no haver vist aquella escena horripilant. Un home agafant pel

coll un l’altre que estava ajagut a terra. Se t’ha glaçat la sang a les venes. La por t’ha

immobilitzat. Només tenies ulls per contemplar com el pobre diable s’engargussava, es

retorçava i bracejava, mentre l’altre individu li oprimia amb força el ganyot fins a matarlo.

I un cop consumat el crim, has estat incapaç de reaccionar. Fins que els ulls de

l’estrangulador s’han creuat amb els teus. Llavors, en sentir-te descobert, una esgarrifança

t’ha pujat per l’esquena i has tingut clar que la teva vida havia fet un tomb sense retorn

cap a l’abisme.

“Escolta. No és el que sembla. Ho puc explicar. Si us plau, no marxis!”, t’ha dit amb un

to de plany a la veu. Però tu no estaves per escoltar res, sinó per fugir d’allà. No volies

ser la següent víctima d’aquell llop ferotge. I has corregut per salvar la vida.

Has provat de despistar-lo barrejant-te entre la gent que sortia del cine, però l’anorac

taronja t’ha delatat. Des de l’altra vorera, i aixecant la mà, ell t’ha implorat que t’aturessis,

cosa que tu no has fet. T’has escapolit carrer avall, en direcció a casa teva. Però el tipus

et trepitjava els talons. Et costava respirar per culpa de l’angoixa, i els dos paquets de

cigarretes que fumes cada dia. Has arribat al llindar del mareig, però has tret forces de no

saps on. T’hi jugues la vida.

Has passat de llarg del portal de casa. No has volgut posar en perill la família, delatant on

vius. Has continuat, vial enllà, fins que has descobert que els billars Sant Antoni encara

eren oberts. Hi has entrat confiant que la penombra del local et camuflaria i podries ferte

fonedís per la porta del darrere. Al primer moment, t’ha semblat que la jugada t’havia

sortit rodona i l’havies despistat. Però just quan has passat per davant l’estació, has sentit

un “Eh, vostè! Esperi!” que t’ha semblat com un cop de mall al cap. Desconcertat, t’has

allunyat pels carrers mal il·luminats del Barri Vell, fins que t’has ficat, sense voler, en un

carreró tallat per unes obres.

Sents unes passes que s’acosten i el teu terror augmenta per moments. Busques al teu

voltant quelcom que et pugui ajudar a vendre cara la pell. Agafes un tros de maó. Tenses

tots els muscles. Aixafes l’esquena contra el mur i esperes. Ell gira el cantó, s’atura i et

crida. Surts de la foscor i li etzibes un cop a la cara que el fa caure. Li saltes al damunt i,

agafant el rajol amb les dues mans, el colpeges amb frenesí al cap. Piques fins que el cos

et diu prou. I quan recuperes la consciència, veus un vianant que ho contempla tot amb

els ulls esbatanats. Espantat li implores “Escolta. No és el que sembla. Ho puc explicar.

Si us plau, no marxis!”.

Foto: Dark Street. siGT1papillon

No mengis fort per sopar

El so brillant, ric i cridaner de les gralles m'activa com si fos un autòmat a qui han accionat un ressort secret. "Amunt!", em diu una veu càlida i coneguda a cau d'orella. Ressegueixo amb la mirada el camí de cames, culs i esquenes que he d'escalar, fins a dalt del castell. No veig res més. La resta del món, està desenfocat. M'enfilo. I la rapidesa amb què escalo la columna humana em sorprèn a mi mateix. Un cop a dalt, la pregonesa del pou que emmarquen els braços dels companys que tinc a sota els peus m'esborrona. La cridòria de la plaça supera el toc dels grallers. Provo de fer l'aleta; però, per sorpresa, la construcció es desploma i se m'endú cap avall. Caiem, caic, giravoltant en un immens remolí atapeït de persones. Ara panxa enlaire, ara panxa avall. Però no tinc por, al contrari. Una plaent i reconfortant sensació de pau m'envaeix. Descendim amb suavitat, igual que si fóssim les fulles amples d'un castanyer, que la brisa suau del sud fa dansar mentre acomboia fins a terra.

En un moment de la baixada, bracejo, tal com ho fan les granotes, i quedo suspès a l'aire. Surant. Dubto, sorprès, però moc braços i cames una altra vegada; i m'allunyo de la gegantina remolinada multicolor. Continuo nedant, ara envoltat de núvols blancs i esfilagarsats, guanyant alçada en el cel glauc i net que ha deixat, en passar, la tramuntana. A mesura que avanço vaig agafant confiança i m'atreveixo a fer giragonses, tirabuixons i filigranes. Albiro boscos, camps i vinyes molt avall, disposats en un tapís gegantí, esquitxat, aquí i allà de teulades i campanars.

 M'envolta una volada de pingüins, que viatja en formació de bé baixa. "Vine al nord amb nosaltres", em crida el guia de la colla, juts un segon abans de virar a bavor i baixar en picat per travessar una monumental mola de sardines, a qui el sol fa espurnejar la panxa platejada. M'hi llenço. Els peixos m'impacten a tot el cos. Segueixo baixant molt de pressa. Ara a plom. Un tel d'escates argentades m'ha embolicat el cos i no puc bellugar les extremitats. L'aire, veloç, em xiula a les orelles. Quan sento una explosió al meu costat, després una altra, i una tercera. L'artilleria antiaèria francesa m'està disparant, mentre he entrat en barrina i caic directe a sobre les trinxeres de Verdum. Neguitejo! Em precipito a tota velocitat al damunt d’un soldat que s'entreté llegint un llibre a la porta d'un fortí. Pataplaf! M'he capbussat en una mena de piscina plena d'un líquid blanc. Una munió de lletres negres suren al meu costat. M'enfilo a una P i fito a banda i a banda, cercant el llindar d’aquella nívia extensió. Salto al damunt d'una A, després a una altra P, quan un marrameu m'eixorda. Aixeco la vista i descobreixo un mix que segueix tot el que faig amb uns ulls grocs, lluents, amenaçadors. El gat acosta el musell al plat i s'afanya a empassar el seu repàs amb fruïció. Tinc Por! Vull fugir, però un vent sostingut em xucla i m'ho impedeix. Lluito, però una força insoldable m'atrau cap al forat farcit d'ullals que és la gola del gat. I quan se m'empassa, em desperto. No menjaré més entrecot per sopar.

Foto:The Alieness Gisela Giardino. 

Com aquell que mira obres

Tu

Arribes quan se’n va la Lluna i marxes quan torna a sortir. Faci un fred que et tenalla l’ànima o faci un sol que t’esberla el cap. T’estàs allà assegut, sota el roure d’ombra generosa, observant a la munió incansable d’operaris que construeix el poliesportiu. Et recorden un eixam d’abelles vist amb una lupa d’augment. Després de tants dies, pels obrers, ja formes part del paisatge. De tant en tant, llencen una llambregada cap el turonet per veure si dorms. Però es troben sempre la teva cara trista, impertèrrita, pètria. Fins que una tarda, detectes un esvalot general a l’obra. Veus com tots els treballadors s’apleguen en un punt concret de l’excavació. I sents una punxada molt endins. Com si una fletxa t’arribés al moll de l’os. Saps que s’ha punxat el globus. Han descobert el teu secret. L’endemà, poses un cadenat a la porta del pis i agafes un avió cap al Brasil. A la cartera dus un nou carnet d’identitat.

Ells

Pels empleats de Construccions El Globus, en Jesús era el típic jubilat trist i avorrit que mira obres. Cap d’ells no recordava quin dia va aparèixer assegut a sota el roure gegantí del turonet que hi ha a tocar de les obres del poliesportiu municipal. Tanmateix, havien descobert que, quan arribaven a la feina, a trenc d’alba, ell ja era allà; i que no se n’anava a dormir fins que la lluna sortia de darrere les muntanyes. Cada dia igual, fes un fred d’aquells que acovardeix o una calor sufocant. Els observava amb la minuciositat d’un entomòleg que posa la lupa a sobre un eixam d’abelles, provant d’esbrinar el més mínim detall de la seva feina. Tot i que, al principi, els incomodava l’estreta vigilància a què els sotmetia en Jesús, amb el pas dels dies, ja gairebé no li feien cas. Una tarda de setembre, una palada d’una de les excavadores va deixar al descobert un esquelet humà. L’encarregat va sortir com una fletxa per telefonar a la policia, que, quan va arribar, els va obligar a tancar el perímetre a pany i cadenat. L’endemà, per ordre judicial, els paletes no van haver d’anar a treballar. Per això no van detectar que en Jesús no havia ocupat el seu habitual punt de guaita. Mai no van saber que l’home havia marxat de la ciutat equipat amb una maleta petita, un bitllet d’avió al Brasil i un nou carnet d’identitat.  

Jo

Jeroni Fletxa, diu el meu nou carnet d’identitat. Ves que no em giri quan em cridin per aquest nom nou. Ara, quan pugi a l’avió, faré la primera prova. Suposo que un cop al Brasil, com que tot serà nou, no vindrà d’un canvi més. Marxo trist perquè ara els diaris posaran la lupa en el cas de la Consol i voldran sucar-hi pa; i jo no podré defensar-me, ni tampoc defensar-la a ella. Al cap i a la fi, vaig complir el pacte que teníem de què si, algun dia, un dels dos no podia tenir una vida digna per culpa d’una malaltia, l’altre l’ajudaria a morir bé. Quantes nits sense dormir preparant-ho tot per no deixar cap rastre. I va l’ajuntament i decideix fer un poliesportiu al Rec dels Frares. Em vaig emprenyar com una abella quan ho vaig veure al diari. No hi havia cap més indret, no. Llamp em mati! 114 dies m’he passat vigilant les obres i resant perquè no trobessin on l’havia enterrat, a la pobra Consol. De Lluna a Lluna. Però, és curiós, quan ahir la van trobar, em vaig sentir alleugerit. Igual que quan he tancat el cadenat de la porta de casa. He dit adéu sense recança a gairebé cinquanta anys de la meva vida. Ara cal que mengi alguna cosa abans del viatge. Em toca la pastilla de la pressió, i si no tinc res a l’estómac, amb l’enlairament puc agafar un globus d’espant.