Qui pica primer, pica dos cops.

Per les persones introvertides, que sofrim amb mutisme les obligacions estridents de la vida social, una quarantena com la que vàrem passar la primavera del 2020, és un regal dels déus. De fet, quan va arribar, ja feia una temporada llarga que procurava exercir des de casa, fastiguejat pel tràfec insubstancial i frívol del despatx. Aïllat, gaudia de la lectura, la cuina, el ioga i el modelisme amb escuradents de naus de la saga de la Guerra de les Galàxies.

Tanmateix, la delectança de la reclusió sanitària va ser fugaç. Em vaig veure arrossegat, sense demanar-ho, pel bregós remolí d’un plet familiar entre el meu cosí germà, Amadeu, i la seva muller, Catalina. Amb ell ens havíem criat com germans; i amb ella havia coincidit en un postgrau de Propietat Intel·lectual i Emprenedoria Tecnològica, circumstància que originà una bona amistat.

Estava a mitja sessió de ioga, quan el xivarri del telèfon em destarotà. En despenjar, em va parlar una veu nasal i atropellada, que en aquell moment em va sonar aspre i antipàtica, i que resultà ser la de l’Amadeu.

—Diu que ja ho té tot a punt de solfa i demà ho estrenarà.

—Ho has posat en coneixement de l’Ajuntament i de la Conselleria, tal com et vaig recomanar?

—Tenen altres prioritats, ara mateix. Tota l’administració pública està bolcada com un sol home amb això de la pandèmia. M’han fet saber que els hi sap greu, però no poden estar per mi. I que sempre puc recórrer al jutjat de guàrdia.

 —Viu presonera d’una rauxa gairebé malaltissa.

—És una emprenedora de raça. Ja ho saps. Triomfar és la seva vocació. No: una obsessió permanent. Té la dèria de ser la primera dona a fer qualsevol cosa, per inversemblant que sembli. I ho ha de retransmetre sempre tot, en directe, a les xarxes socials.

—Hauria de ser conscient que no sempre ha trobat aigua quan s’ha llençat de cap a la piscina. Com ara fa dos estius amb el brot de salmonel·losis que van patir els usuaris de l’aplicació d’intercanvi i lloguer per hores d’estris de cuina que va llançar.

—Sort que la patacada la va entomar l’assegurança. No com l’aventura de les màquines dispensadores de lentilles. Saps que encara hi ha nits que tinc malsons recordant aquells uzbeks que ens reclamaven els calés que hi havien invertit? Vaig quedar escurat!

—Ja no me’n recordava. Tens raó.  

—Ara bé, comparat amb això d’ara, aquests fracassos seran com simples acudits suats.

—I la mare de la Catalina? N’hi has fet cinc cèntims?

—Me n’estaré de criticar a la meva sogra, però no es fa gens el càrrec de la situació. Afirma, orgullosa, que la seva filla va trencar el motlle quan va néixer. Sempre ha estat la fan número u de la Catalina. En totes les aventures empresarials que ha dut a terme fins ara. I l’encoratja sense reserves.

—Estàs ben apanyat, doncs. No et queden aliats.

—Em restes tu. Parla-hi, Prudenci, si us plau! Segur que t’escoltarà. Sempre heu tingut molta franquesa. I et té en un pedestal. Què et sembla si a l’hora del vermut, com aquell que no vol res, fem una videotrucada tots tres i xerres amb la Catalina? Ets la meva darrera esperança.

Amb la pregona sensació d’estar-me posant en bucs, vaig acceptar. No podia abandonar a la seva sort el meu únic cosí en un moment tan determinant de la seva vida.

Ens vàrem connectar a quarts de dues. L’Amadeu des del pis de dalt de la caseta amb jardí que tenien en una urbanització del nord de la ciutat. Estava confinat perquè havia donat positiu a la COVID19. La Catalina, que ocupava la resta de l’habitatge, ho va fer des de la terrassa. Mai havia estat un paio jovial ell, però en aquell moment exhibia un posat ensopit, que retirava a un rap bullit amb arròs. En canvi a ella, se li veia la faç alegre, però amb les faccions més xuclades.

—Me n’alegro molt de veure’t, Prudenci —em digué la Catalina—. Aquest refotut confinament ens ha robat els vermuts a la plaça de Les Voltes.

—Es veu que ja estàs a punt de marxa?  — li vaig amollar, abusant de la confiança que ens teníem—. Segur que has calibrat tots els imponderables que et poden sorgir pel camí?

—Fins al darrer detall —em respongué amb un deix de retret a la veu—. Ens coneixem de fa temps, i saps, de sobres, que defujo refiar-me de la sort.

—Però ja coneixes la dita: la porfídia mata la caça. I busques una presa de molta envergadura.

—Dels porucs i les ànimes de càntir, no n’han parlat mai els llibres d’història. Tinc una oportunitat única d’obrir camí, i no la deixaré pas escapar.

—Cap de les potències mundials està apostant per aquesta via. De fet, molts científics de prestigi la donen per impossible.

—Els avenços més significatius de la civilització, els ha protagonitzat, i patrocinat, la iniciativa privada. El verdader motor del progrés és l’esperit indomable i perseverant de l’emprenedor. Emprenedora, en el meu cas.

—No hi poses més pa que formatge?

—Demà, la teva amiga serà la primera persona que viatgi mitjançant un transmutador de matèria; passant la mà per la cara als russos, xinesos i americans.

A mesura que parlava, a l’Amadeu se li transfigurava la cara en la d’un gosset acabat d’abandonar en una carretera secundària. Mentrestant, ella, adoptava una actitud cada cop més pujada de to.

—I no hi hauries d’enviar algú altre, d’avançada —va suggerir amb un fil de veu el meu cosí—. No sé, un gerro, el mòbil o el gos. Per si no va bé la cosa i ...

—La febre et fa desvariejar, rei —va tallar ella.

—Doncs no ho transmetis en directe fins que no ho hagis provat, com a mínim, un cop—, vaig intercedir.

—Baixo al garatge i us ho ensenyo. 

Ens va fer una visita guiada al voltant de l’andròmina que tenia plantada al bell mig de la cotxera. Havia hagut de buidar-la abans, per fer-li espai. A primer cop d’ull, semblava una cabina de telèfons de les que abans hi havia per tot arreu, però sense vidres. Unes làmines metàl·liques ocupaven el seu lloc, impedint la visió de l’interior de l’aparell. Adherits als laterals i al sostre, hi havia un gavadal de capcetes i cilindres farcits de llumetes i cables. La Catalina ja ens va explicar quina funció desenvolupaven, però, com que m’era igual, no ho vaig retenir. Malgrat el desinterès, he de reconèixer que feia goig, la màquina. Sempre havia sigut molt polida treballant, ella, i cuidava tots els detalls perquè l’acabat fos d’un gust exquisit.

—L’has muntat tu tota sola? I d’on has tret les peces?

—El Youtube en va ple de tutorials de com fer-ho. I estic integrada en una comunitat de makers de tot el món que ens donem consells, recomanacions i també enllaços de botigues on comprar els components.

—Estan homologats, suposo?

—Sembla estrany que tu em demanis aquesta ximpleria. Els prototips mai s’homologuen. Fins que no passem a la producció en sèrie, no podrem estandarditzar ni el procés, ni els components. Llavors serà el moment de tramitar les patents i les certificacions industrials.

—Així, com saps que res et farà cloc-piu pel camí i ho esgarriarà tot?

—Home de poca fe! Els simuladors virtuals ens asseguren la fiabilitat del maquinari i els perifèrics.   

—Et deu haver costat un dineral?

—S’ha finançat amb micromecenatge. En poc més d’una setmana vaig tenir els diners.

—Ja has pensat que et pot passar si vas errada de càlculs i et materialitzes en un lloc que no toca. Com ara al mig d’un volcà en erupció a Papua Nova Guinea, o en una cel·la del Puig de Les Basses?

—Confio molt en les coordenades carregades al sistema de navegació per la interfície que he dissenyat, a partir del programari lliure, i que destil·la la informació extreta del Big Data. Però, us he de confessar que tinc un rau-rau que m’inquieta perquè la precisió és vital en aquest sector. I és sabut, a bastament, que totes les potències manipulen a la seva conveniència els sistemes de localització GPS, per enganyar als rivals. Això fa fluctuar els factors de correcció.

—Veus com ja vens a mi. Quina necessitat tens de jugar-te-la d’aquesta manera?

—Si no ho faig jo, segur que ho farà un altre. Hi ha més projectes semblants en dansa en aquest moment. I saps prou bé, que, en l’emprenedoria, qui pica primer, pica dues vegades. Heu de tenir clar que aquesta serà la nova manera d’anar pel món. Més neta, més respectuosa amb el medi ambient, més eficient i més segura. Qui vol compartir avió amb gent que et pot encomanar el coronavirus o els polls? L’època dels desplaçaments massius en vehicles contaminants ja és història, Prudenci. I jo encapçalo la iniciativa disruptora. Abans de final d’any, totes les llars tindran el nostre giny i, en nanosegons, aniran o tornaran de la feina, de l’escola, o de la perruqueria canina. És una bicoca!

Ens acomiadarem, però l’Amadeu em va trucar tot seguit. Moix. Li vaig proposar, com a solució radical, que li saboteges l’invent, o bé li possés un somnífer a la beguda i després la lligues al capçal del llit fins que li passes la dèria. S’hi va negar en rodó.  Argumentà que no li podia fer això a la Catalina. Primer, perquè no s’hi veia amb cor, i segon, perquè s’ho agafaria pitjor que si li fes el salt amb la millor amiga. Estàvem, doncs, al cap del carrer.

Les hores van transcórrer amb un neguit creixent. Vaig procurar esbandir-me del magí el transportador de matèria tant com vaig poder. Però no em va distreure cap de les meves aficions. Per primera vegada, les parets de casa em queien al damunt i el silenci, abans guaridor, ara m’esgarrapava l’ànima amb ungles felines.

A l’hora convinguda, ens vàrem connectar tots tres. La Catalina s’havia posat aquell vestit jaqueta gris marengo amb una ratlleta blanca, que tant li afavoria. A la mà duia el portafolis i la bossa penjada a l’espatlla. Se la veia molt emocionada. L’Amadeu patia en silenciosa resignació, com quan tens morenes. A l’hora de dir-nos adéu, no li varen sortir les paraules. Tan sols va poder agitar la mà en un gest curt i nerviós, i tot seguit, amb els ulls emocionats, ens envià un petó bufat. Mal m’està el dir-ho, però jo també tenia un nus a la gola. Estava a punt de presenciar com la dona del meu cosí protagonitzava un fet transcendental. I aquestes coses, corprenen fins i tot al més cerebral dels humans.

La Catalina entrà al garatge, decidida. Era l’hora de l’emissió en directe del viatge inaugural per les xarxes socials. Va mirar a la càmera amb una rialla massa exagerada pel meu gust. Va aixecar el dit polze de la mà dreta. Es va introduir a dins la cabina i tancà amb un cop sec i metàl·lic. A partir d’aquell moment, tot va anar molt de pressa. Les llums van començar a fer pampallugues. Un xiulet cada cop més intens ens eixordà. De sobte, ens sobresaltà una explosió. Després, el silenci. Amb l’Amadeu ens hi vàrem estar una hora llarga, esperant si, per ventura, la Catalina sortia d’allà dins. Però no va aparèixer. 

Vàrem estar moltes setmanes mirant els informatius i consultant els diaris digitals esperant notícies d’ella. L’Amadeu consultava els de llengua alemanya i russa, i jo els anglosaxons i també els escrits en francès. Cercàvem testimonis d’aparicions inexplicables en racons inhòspits, anuncis de persones desaparegudes o reportatges de fets misteriosos. Però ni rastre de la Catalina.

El meu cosí, resignat, la justificava amb l’argument que la seva dona era un xic com els gats, imprevisible i d’esperit lliure. I que quan es cansés de voltar per aquests mons de déu, tornaria a casa. Jo penso en ella cada cop que escombro o trec la pols. Se m’acut que qualsevol granet d’aquells que recullo pot ser una molècula de la meva amiga, i m’envaeix una melangia plúmbia com la panxa d’un núvol de tempesta.

De tota manera, la Catalina ja va assolir un cert èxit. El vídeo del viatge inaugural es va fer viral durant uns mesos, i mitjans de comunicació de tot el món van entrevistar l’Amadeu.

El Nadal passat, vàrem subhastar, per a fins benèfics, tot el que estava relacionat amb la iniciativa en una plataforma digital. La cabina se la va adjudicar una corporació amb seu a Sant Quirze del Vallès, i més tard la va regalar al municipi. Ara decora una rotonda a l’entrada d’un polígon industrial. 

 

Photo by Charlie Seaman on Unsplash

Don Juan 1973

L’olor contundent, melosa i hipnòtica del tabac m’ha envaït les fosses nasals només obrir aquella llauna vella que l’avi tenia al taller. Buscava claus de ganxo. He inhalat fort dues o tres vegades, per omplir-me encara més d’aquell aroma. Gairebé l’he esnifat amb delectança, amb els ulls clucs, agafant fort el pot i de puntetes. Una onada voluptuosa m’ha inundat i, a poc a poc, un record s’ha anat dibuixant al meu cervell. És el pare agafant cigarretes d’una capsa metàl·lica semblant a la que tinc ara als dits. Que jove! Em mira sorneguer i em diu que no fumi, perquè, si ho faig, no em creixerà la titola, i les noies no em voldran. Em poso vermell com una tomata, jo. És agost i estem passant les vacances a casa dels avis, a Riu Major.

La flaire ha obert l’aixeta de la memòria i raja a doll. Recordo que no haver-li fet cas, al pare. Tenia dotze anys i una creixent necessitat de descobrir i experimentar. Aquella mateixa tarda, em varen venir a buscar el meu cosí Ferran i en Sebastià. Volíem estrenar el catau que ens havien arreglat, d’amagat, a les golfes de casa d’en Ferran. A mi em va tocar proveir de tabac. En Ferran va dur una ampolla de mistela i en Sebastià, unes revistes franceses que algú s’havia oblidat a l’hotel de la seva família.

Érem tant passerells, que vàrem passar per alt que ens feien falta un llevataps i un encenedor, i haguérem de fer un segon viatge. En Ferran, que ja tenia tretze anys, duia la veu cantant. Primer ens va dir de treure’ns la roba. Tota. Calia comprovar qui dels tres tenia més pèl. Jo era mec de mena, mentre els altres dos ja lluïen una ombra de bigoti i petites clapes de borrissol al tors, aixelles i al pubis. Tot seguit en Sebastià va encendre una cigarreta i ens l’anàrem passant entre estossegades i llàgrimes als ulls. Tots tres opinàrem que era molt sacrificat ser gran, però, no per això, ens faríem enrere. Entre calada i calada, tocava un traguinyol de vi dolç, que baixava més plàcid pel ganyot i, a més, escalfava la panxa.

Les revistes van ser els postres. Una era un catàleg de venda de roba per correu. Ens vàrem quedar clavats a les pàgines de la roba interior de dona. Ens faltaven ulls per copsar totes les gràcies que aquells fuls ens mostraven. Res a veure amb les noies que trobàvem a la piscina municipal. Passàvem les pàgines amb fruïció endavant fins a arribar als mitjons, i reculàvem fins que apareixien els pijames. I tornem-hi. Entre glop i glop, en Ferran va obrir una altra dels magazins i davant dels nostres ulls van aparèixer la Brigitte Bardot i la Jane Birkin despullades i estirades, tan llargues com eren, a sobre un llit. Aquell bé de déu de dones ens va deixar sense respiració. Uns anys més tard vaig saber que era una foto fixa de la pel·lícula Don Juan 73, de Roger Vadim.

Un estrany pessigolleig em va néixer a l’entrecuix. Era una sensació nova i plaent. En abaixar la vista, em va sorprendre descobrir com el meu penis creixia per moments fins a convertir-se en una baioneta, que apuntava el sostre. Llavors vaig adonar-me, que els meus dos companys també duien el sabre brandat.

La mistela ens emboirava els sentits, el fum del tabac omplia el recambró i el sostre baix ens transmetia l’escalfor immisericorde del sol d’agost. Algú va dir què ens l’havíem de pelar, que el seu germà gran ho feia molt sovint i semblava divertit. No sabia de què em parlaven, i vaig esperar a veure què passava. El meu cosí i en Sebastià es van escopir al palmell de la mà dreta i es van agafar el membre. Després, amb el puny tancat al voltat del mànec, van iniciar un moviment rítmic de puja i baixa. Els vaig imitar sense gaire convenciment. Tot plegat em començava a superar.

A mesura que passava l’estona, ells dos anaven canviant l’expressió de la cara i gemegaven en veu baixa al compàs de les manxades. A mi, en canvi, em rodava el cap i em tibava la pell de l’escrot. Els meus companys varen incrementar el ritme del bombeig i de la respiració de mica en mica, fins que, de sobte, un líquid blanc va sortir expel·lit dels seus envermellits pardals i ambdós van quedar amb els ulls en blanc. Mentrestant, el meu estómac es regirava de tot i m’enviava tot el dinar, barrejat amb el vi dolç, cap a la boca. La vomitada va ser fora mesura. Em sentia a les portes de la mort.

—Qui hi ha, aquí dalt? — va cridar algú des de baix el paller. 

—Som nosaltres avi—, va arribar a respondre en Ferran amb un fil de veu—. Estem jugant amb els ratpenats. 

—No feu maleses. I compte que no us mosseguin i us encomanin la ràbia.

Empesos per una sobtada por irracional, vàrem sortir d’allà com ànimes que persegueix el diable. Vestint-nos a la carrera. Cadascú tirant cap a casa seva. A mi el camí se’m va fer molt llarg i costerut. Vaig descanviar la pesseta un parell de cops més, abans no vaig arribar.  Fent tentines, vaig  pujar a l’habitació i em vaig deixar caure a sobre el llit, fet una coca.

La mare, amb aquell sisè sentit que tenen les dones, tragué el cap per la porta i em demanà que em passava. Li vaig explicar que m’havia menjat un gelat massa de pressa, i havia tingut un tall de digestió. Em va ajudar a desvestir-me i a ficar-me al llit. Però quan em treia els pantalons, es va adonar que duia els calçotets al revés.

-On vas així guarnit, bordegàs?

-És que, amb els nens ens hem empescat una juguesca. Qui es despullava i es tornava a vestir últim, pagava els gelats. I jo no volia perdre.

Ella va riure mentre sortia de la cambra per fer-me una camamilla, i, quan era a la porta es va girar i em va dir que tenia les mateixes sortides d’emblanquinador que el pare.

Amb el dit

Ve-t’ho aquí que un dia em va arribar una carta de l’administració. Una epístola formal, mesurada i freda, però força desagradable. Per una banda em recordava que ja havia fet cinquanta anys. Com sí el mirall no me’n fes memòria cada matí. Només em faltava que el règim m’ho fregués per la cara, que estava entrant en el pendent inexorable de la decrepitud física.

Per l’altra banda, la missiva em comunicava que, a partir del mig segle de vida, els homes tenim l’obligació de fer-nos visitar per un uròleg, un cop l’any, per calibrar si la mida de la nostra pròstata es manté dins dels paràmetres considerats estàndards.

No vaig encaixar gaire bé la circular governamental. Sóc mesell de mena, jo. De sempre, em posa de mala lluna que em diguin el que he de fer. I, si l’ordre és anar al metge, pitjor encara. Mai m’han agradat ni els hospitals, ni les bates blanques. Ara no faré la gracieta fàcil de dir que em posen malalt, però els hi tinc una aprensió atàvica. Cada cop que hi he hagut d’anar, ha estat arrossegant els peus i perquè els remeis casolans han esgotat la seva efectivitat guaridora.

Per un descuit meu, la circular va caure en mans de la meva dona. Ella, només per dur-me la contraria, la va trobar molt encertada.

—Nosaltres bé que anem al ginecòleg cada any, i no ens morim pas—, em va etzibar amb una suficiència que feia força ràbia.

A mi no em consolava pas de cap de les maneres aquell argument agafat amb pinces. Quina ximpleria. Reconfortar l’esperit pensant que la majoria de la població ha de passar pel mateix calvari, és de pusil·lànimes. Cadascú se sent dels seus mals, no pas dels aliens.

Vaig fugir d’estudi tant de temps com vaig poder, però al final, vaig haver de rendir les armes davant els envits dels meus assetjadors. L’implacable i continuat bombardeig de l’enemic interior va ser devastador per les meves posicions.

Ve-t’ho aquí que, una tarda, em va tocar passar per la consulta del Galè. El temps em va voler acompanyar en el sentiment, i va obsequiar la ciutat amb ruixats dispersos, amanits amb un ventet de llevant més aviat fresc per a l’època de l’any. Hi ha vetlles fúnebres que són més alegres que la sala d’espera que em vaig trobar. Un seguit d’homes estaven asseguts en unes cadires blanques arrenglerades en les parets d’una estança mal il·luminada i massa asèptica pel meu gust. S’hi respirava un silenci dens, elèctric, premonitori. Tots mataven el temps com podien, o sabien. Un fullejava una revista, un altre es contemplava la punta de les sabates, però la majoria fitava el mòbil. Cada cop que s’obria la porta del despatx del doctor, tots aixecàvem el cap, angoixats i amb mirada de llàstima, per comprovar si la infermera pronunciava el nostre nom. I quan l’escollit es posava dret, la resta li enviàvem una muda, però sentida, onada de solidaritat masculina.

—Ricard Sayeras Quera?—, va demanar l’ajudant del facultatiu amb una desagradable veu d’espignet.

Vaig fer un salt a la cadira, igual que si m’hagués enrampat. Amb uns ulls com unes taronges amb prou feines vaig poder respondre que era jo.

De sobte, una mandra infinita em va caure al damunt. Vaig mirar la porta del carrer, calculant les possibilitats de fer-me escàpol, però la recepcionista em va llençar una llambregada que deixava clar que no tenia escapatòria possible.

Els peus em pesaven un quintar cadascun. Fent un esforç titànic vaig recórrer l’espai que em separava de l’estança on reclamaven la meva presència. Un cop a dins el despatx, em va rebre un home d’una edat semblant a la meva. Alt, ossut, cabell blanc, galta vermell, i amb el rostre decorat amb un somriure burleta. Em va donar la mà amb una encaixada flonja, indecisa i amb els dits tous. Molt mala espina em va transmetre aquest gest. Te’n pots refiar d’algú que no et premi fort la mà quan el saludes? Tampoc cal que et trenquin els artells, però una certa pressió sí que convé. Transmet confiança i fermesa. Que pots comptar amb qui t’has saludat. Després d’agafar-me la filiació i demanar-me un resum a viva veu del meu historial mèdic, em va anunciar, amb un punt de sornegueria, que m’havia de fer un tacte rectal. Una esgarrifança em va recórrer l’esquena. No sabia què era allò, però estava convençut que no era res de bo.

—S’ha de baixar els pantalons i els calçotets fins als turmells, i posar-se d’esquena, amb els colzes estintolats en aquella llitera—, em va ordenar l’assistenta, mentre em mostrava el racó on es perpetraven els tactes aquests, amb el braç dret mig estirat i la palma de la mà enlaire, imitant les hostesses dels concursos de la televisió, quan presenten un premi a l’audiència.

No me’n sabia avenir. M’havia de col·locar en la postura més ridícula i indefensa que podia imaginar, perquè em fessin vés a saber que. Tot sol m’havia ficat en aquella ratera i, ara, era víctima de la meva feblesa. En silenci, em vaig maleir l’estampa cent trenta-sis cops.

Vaig fer un repàs ràpid de les quatre cantonades de l’habitació per detectar si hi havia càmeres ocultes. No em volia pas veure d’aquí a uns dies en un programa de bromes televisives. Descartada aquesta opció, em vaig haver de despullar de mig cos per avall i disposar-me tal com m’havien indicat. La sensació d’incomoditat que vaig tenir en aquells instants superava qualsevol experiència desagradable que hagués viscut fins aquell moment. Tenia clar que allò acabaria malament, i no ho podia aturar. Em va recordar quan, de petit, venia el practicant a casa a posar-me injeccions i m’entabanava dient que me les posaria sense agulla. Infeliç, jo, em deixava fer; i aquell abusananos em feia veure la padrina.

—No pateixi, serà només un instant—, va sentenciar el facultatiu com si m’hagués llegit el pensament.

Un espetec de plàstic em va posar en tensió. Arrenglerat al meu darrere, tal com ho feia el practicant, el terapeuta em va posar la mà esquerra a mitja esquena, pressionant amb fermesa. De sobte, vaig notar que una cosa allargada, llefiscosa i freda m’entrava com un coet pel forat del cul. Era l’índex del patòleg. Els ulls gairebé em van sortir de les òrbites. Llavors aquell dit va empènyer amb força cap amunt, com si fos un brau banyegant a un torero. De l’embranzida, el meu cos va anar endavant, i em vaig quedar suspès sobre les puntes dels peus. Encara en va venir una altra de cornada, més pregona i violenta. No sé què buscava aquell ariet dins meu, però vaig patir perquè no m’enfilés com un pollastre a l’ast i la barrina m’arribés fins a la campaneta. Al cap d’uns inacabables segons, el dit tafaner i abjecte es va retirar. Un servidor es va quedar grogui uns instants. Paint el que m’acabava de passar. Amb alguna llàgrima als ulls i un fluid fastigós relliscant-me natges avall. Em va assaltar una inabastable sensació d’indignitat i desemparament.

Llavors la subalterna em va oferir un trist tros de tovallola de paper perquè m’eixugués la popa profanada, acompanyat d’un lacònic “Es pot vestir”. Ja amb la roba posada, encara vaig necessitar uns instants per recuperar un cert grau de decòrum.

Per la seva banda, el proctòleg no em va mirar a la cara en cap moment, conscient de l’acte que acabava de perpetrar. Jo l’observava com teclejava a l’ordinador, fent com aquell que no ha passat res, però sense esborrar aquella rialleta de murri de sota el seu nas d’emperador romà. Em va assaltar la sospita de si aquell galifardeu gaudia profanant tafanaris aliens. Vés a saber si en una altra vida no s’havia dedicat a empalar cristians o presoners turcs, com un alumne avantatjat d’en Vlad Tepes.

—Tenim la pròstata dins dels paràmetres normals per a l’edat—, va diagnosticar ell. Qui la tenia?, nosaltres dos, tots els que érem a la consulta, els figuerencs en general? L’ús impersonal del plural em va fer transitar de l’estupefacció a l’emprenyada. Tot esperant la continuació de la sentència, em vaig mossegar la llengua per no engegar-li algun renec recaragolat i contundent. No fos cas que s’ho agafés malament i volgués repetir l’enforquillada. Amb una pausa estudiada, i sense perdre el somrís sardònic,  aquell demiürg em va imposar la penitència:  Haver de tornar a passar per aquell calvari cada any.

Mentre, perplex, em preguntava quin pecat contra el món havia comès per merèixer aital càstig, el meu torturador em va acomiadar amb un irònic “arreveure”, altre cop amb la mà tova, i freda. Quina angúnia!

Em van fer marxar del consultori per una altra porta. Sospito que és una argúcia perquè no puguis avisar als altres reus de què els esperava a dins.

Un cop al carrer, un tímid sol de tarda em va rebre. Tornava cap a casa abatut, amb l’esfínter encara regalimant lubricant, però amb el convenciment més ferm encara, que  detesto anar al metge.

Photo by Johannes W on Unsplash

Últimes voluntats

Van contactar amb el Servei de Mediació Funerària de l’Ajuntament perquè estaven desesperats. Per a ells, era la darrera esperança. Com podien recuperar la tranquil·litat a la llar familiar? Aprofitant que marxaven de vacances de Setmana Santa, una tècnica municipal es va presentar a cals Llandrich Conesa per solucionar el tema. La Roser la va posar al corrent de l’infern que els estava fent passar el sogre. L’afer havia començat com una rebequeria. Primer va fer miques el mirall del rebedor, després li va donar per trencar gerros, i al final va esberlar la pantalla de la televisió. També emprenyava els veïns picant les parets mitgeres a hores intempestives. Però ja passava de taca d’oli. Estava a punt d’afectar l’economia familiar. No content d’haver-los esguerrat tots els intents de vendre el pis, quan van provar el lloguer turístic va fer fugir cames ajudeu-me a tots els clients.

La dona va trobar el senyor Llandrich a la seva habitació, mirant per la finestra com la jove i el fill carregaven l’equipatge al cotxe i marxaven carrer enllà.

—Quatre dies sense la bruixa i el calçasses —va dir a tall de benvinguda—. No me’n sé avenir. I vostè, que hi pinta en aquest sainet?

—Vinc a ajudar-los, a vostè i a la seva família, a trobar una sortida a aquest embolic.

—Família, diu? —va exclamar mentre es girava— Fa temps que no els considero pas així aquest parell d’aprofitats. Quan va morir la meva Lourdes, que al cel sia, em van començar a fer la guitza. M’havia convertit en l’únic entrebanc entre l’herència i la seva mesquina ambició. Ara em toca a mi fer-los la punyeta, i m’ho passo molt bé. De fet —va afegir amb posat sorneguer—, no tinc res més a fer en aquest món.

—Hauria de pensar a descansar, que ja li toca.

—Ja m’agradaria, però no puc. La Roser n’és la culpable. No li ha explicat pas, senyora? Per cert, com es diu vostè?

—Matilde. Matilde Canyet.

—De jove, vaig ballar molt amb una Matilde. Era modista. Doncs, com li deia, la meva missió és recordar-li a aquella cap de setrill el que va fer. Fins a l’eternitat. Miri, a les últimes voluntats, tant la Lourdes com jo, vam deixar escrit que volíem ser enterrats junts. I a quan va arribar el moment, el Nadal passat, en comptes posar-me a la cripta familiar amb ella, la meva nora em va fer incinerar i després va llençar les cendres al mar. Per justificar-se, es va empescar la falòrnia que jo li havia demanat al llit de mort. Mentidera! Per això m’he convertit en una ànima en pena.

—Han consultat el cas amb algú abans que nosaltres?

—Els dos sòmines han visitat tots els espiritistes, ocultistes, xamans i entabanadors de la comarca. Tots han coincidit a dir que, per deslliurar-se de mi, han de poder enterrar una part meva. I com que em van convertir en adob per algues, bona nit i tapa’t.

La mediadora va restar en silenci, barrinant una sortida per a aquell cas. Feia molt de temps que no tenia entre mans un fantasma clàssic, i dubtava. La licantropia s’havia convertit, per reiteració de successos, en la seva especialitat.

Mentre la Matilde rumiava, el senyor Llandrich es va girar altra vegada cap a la finestra amb posat trist i les mans agafades a l’esquena. La llum del matí es va enroscar, manyaga, al voltant del cos esprimatxat de l’home formant capritxoses iridescències que es van projectar al sostre i les parets de l’habitació, com minúscules aurores boreals. Extasiada per aquella celístia, la dona va abandonar les cabòries i, en silenci, va fruir de l’espectacle inesperat.

—Encara conserva objectes personals? —va demanar la Matilde amb to decidit.  

—Als dalts d’aquest armari n’hi hauria d’haver —va respondre ell sense girar-se.  

La dona va baixar una atrotinada maleta de pell i la va dipositar a sobre el llit. Un cop obertes les sivelles que la fermaven, i amb la cura d’un arqueòleg, va anar buidant el contingut. Un sobre marró amb una cartilla militar. Un joier de fusta que guardava dues cadenetes i un rellotge de polsera de dona. Un àlbum amb fotos amb blanc i negre del casament d’una parella jove. Un diploma que acreditava que el senyor Llandrich era Tenidor de Llibres. Mitja dotzena de mocadors brodats a mà. Una capsa metàl·lica de xocolates Comet plena d’objectes petits. Amb paciència d’aranya, la Matilde va regirar la capsa fins que es va aturar en un potet de vidre que contenia unes peces blanques minúscules. Amb dos dits va agafar-ne una i se la va apropar als ulls.

—Per casualitat, són pas seves aquestes dents? —va preguntar tot mostrant l’objecte al seu interlocutor. 

—I tant —va exclamar ell, sorprès—. Són les de llet. No recordava pas que fossin aquí. La meva mare les va guardar com una relíquia i la Lourdes ho conservava tot.

—Em fa l’efecte que hem trobat el desllorigador del cas —va afegir ella amb aire triomfal.

Es van dirigir amb pas viu cap al cementiri. El senyor Llandrich va indicar a la seva acompanyant on estava ubicat el sepulcre familiar. Amb l’ajut d’un operari, van retirar la làpida, van dipositar l’envàs a dins i van tornar a tancar.

—Com que no puc fer-li un petó a cada galta, abans de marxar, m’agradaria agrair-li el servei que ens ha fet, a la Lourdes i a mi, d’alguna manera.

—Si pogués donar un encàrrec a un ésser estimat?

—Favor amb favor es paga.

—És pel meu marit, que es deia Blai Ros. Si el troba a l’altre món, li faci saber, si us plau, que ja l’he perdonat.

—Ja hi pot comptar.

—Se’n recordarà? Blai Ros. I li digui també que estic bé.

El senyor Llandrich, va picar l’ullet a la dona i es va esvair com ho fa la boira en un matí de maig. 

Photo by Mads Schmidt Rasmussen on Unsplash

Nit de Nadal a cals Bosch

De totes les cases del carrer, i mira que n’era de llarg, va triar aquella perquè era l'única que no tenia alarma. La seva intenció era fer un parell o tres de cops ràpids i cap a dormir, que l’endemà era Nadal. No l’esperava ningú al catau rònec i humit que ell en deia casa seva, però tenia la imperiosa necessitat de ser-hi el dia de Nadal. En Mateu Sirvent era un sentimental irredempt.

La barba postissa de la disfressa de Pare Noel li picava com un dimoni i el ridícul vestit vermell robat al basar xinès, Déu n’hi do com l’engavanyava. Era el peatge que calia pagar per despistar als tafaners i a la policia. Tot i que, quan havia ordit el pla, no s’imaginava que la mortificació seria tanta.

Un cop espanyat el pany de la porta del jardí, va accedir a una cuina. A la llum dels fanals del carrer es veia espaiosa i moderna. D’una llambregada va repassar la taula, curulla de menges i begudes pel tiberi nadalenc. Va filar un parell d’ampolles de Sàtirs Negre i es va fer una nota mental: se les havia d’endur abans de marxar. I alguna d’aquelles viandes exquisides, també.

Només entrar al menjador va tenir una pujada de l’autoestima. La claror freda i blavenca de la lluna li va mostrar una estança decorada amb elegància, on destacava una taula parada amb luxe. Havia triat bé.

Li xocà no trobar arbre de Nadal. A tocar a la llar de foc distingí el pessebre i un embalum tapat amb una manta, el tió. S’hi apropà amb sigil. No hi va trobar res. Arrufà el nas. A veure si s’havia equivocat de casa? Calia trobar l’armari sabater. L’instin professional li deia. Era a sota l’escala. Domino! Estava farcit de paquets. A primer cop d’ull va comptar-ne una vintena de diferents mides. I tant que havia triat bé! Va treure una saca que duia plegada a sota la disfressa, i va entaforar-hi tots els obsequis sense excepció. Va repassar la sala d’estar per si es deixava res de valor. Després se’n tornà cap a la cuina a recollir el que havia de ser el seu dinar nadalenc. De sobte, va notar que li estiraven el faldó del darrere del vestit. L’ensurt el va paralitzar. De poc que el cor no li surt disparat per la boca i que no deixa anar el sac a terra. Van tornar a estirar-li la roba, aquest cop amb més insistència. Amarat de suor freda, no gosava moure ni un múscul.

—T’he enxampat, Pare Noel!—, digué una veueta, al darrer seu.

En aquell instant la seva por va mutar en un pànic atroç. Ja es veia tornat de cap a la garjola. Tindria el dubtós honor de ser el més pòtol entre els pòtols del Puig de Les Basses.

—Vine, va! Seiem al sofà i m’ensenyes els regals que ens portes—, afegí la veu, que semblava de criatura, mentre estirava amb més força la disfressa. Per un moment, es va  debatre entre fugir d’allà cames ajudeu-me amb el botí o sense. Però els peus no obeïen i restaven clavats a terra.  

—Has de parlar més fluixet, que despertaràs a tothom—, respongué l’home mentre es girava, atònit per les paraules que sortien de la seva boca.

La criatura el va dur com un xaiet fins al divan, on van seure l’un al costat de l’altre. El lladregot era molt conscient que seguir el joc a aquell infant no era l’elecció correcta; però es veia incapaç de canviar el rumb de la situació.

Un cop assegut, el pispa va descobrir que a un pam de la cara hi tenia a un altre membre de la família. Un gos fosc i d’una mida descomunal estava allà plantat, mirant-lo directe als ulls. Ara sí que havia begut oli. No tenia escapatòria possible.

—Tens la llista? —va preguntar el menut—, La vaig posar al mitjó de més a tocar de la finestra.

—Fes el favor d’abaixar la veu—, va requerir, neguitós, el saltaterrats, que per

guanyar temps va requerir al seu veí que es presentés.

—Perdó, perdó. Em dic Joina Bosch Margall. Tinc sis anys i vaig a la classe dels gira-sols de l’escola Maria Àngels Anglada—, va recitar d’una tirada, tot posant-se dreta.

—Hola Joina —, va saludar-la en Mateu—. I aquest d’aquí al davant, qui és?

—En Xoc. No et farà res a tu. Tan sols ataca als lladres i als zombis.  

Només d’imaginar-se les enormes i esmolades dents d’aquell ca, gros com d’un vedell, regalant-se amb els panxells de les seves cames, l’entrepà de llom amb ceba i doble de formatge que s’havia cruspit per sopar, va demanar pas cap a la boca.

—Ara, bona minyona, seu i junts mirarem que han preparat els meus Elfs del Pol Nord—, va afegir l’assaltant posant-se en el paper i traient el primer regal del sac—. Aquest paquet petit diu avi Pep.

—Deuen ser les ulleres noves, no? Posem-lo a prop de la seva butaca. Que més dus?

—Hi ha una capsa que hi diu Remei.

—És la meva cosina de Vidreres. Vaig demanar-te uns patins nous per ella. Fa patinatge artístic, saps? Que ximple sóc. És clar que ho saps...

—El següent és una bossa per en Ramon.

—És el pesat del meu germà gran. Vol una dessuadora dels Bostons Celtics per anar a fer el fatxenda a l’institut. La mama diu que està en l’edat del pavo i se li ha estovat el cervell de tanta colònia com es posa.

—Els hi passa a tots els nois això. A mi...

—Tu havies sigut adolescent?

—No, no. Volia dir que, a mi m’ho expliquen en moltes cartes. Té, desa aquest altre que diu Papa.

—Per ell volia demanar-te un tamboret còmode, perquè quan ve a jugar amb mi a l’habitació, sempre es queixa de mal d’esquena perquè ha de seure a terra. És l’excusa per estar-hi poca estona. Al final t’he demanat un casc per anar en bici.   

—Vaja. Ara no hi som a temps de canviar-ho, però el Nadal vinent...

—Diu que té molta feina i ...  

—Ser papa tampoc és fàcil, saps? No t’amoïnis. Tens la resta de la família.

—Tu ja ho dius. En Ramon està insuportable, la mama va sempre atabalada. Sort de l’avi i en Xoc.

—I no tens amigues?

—No gaires. La Vinyet, que viu aquí a tocar, ve de vegades. Però em sembla que ho fa només quan no sap resoldre els exercicis de matemàtiques. Els altres no volen jugar amb mi perquè sóc cega. Els hi fa angúnia i no saben com tractar-me.

A en Mateu se li va fer un nus a la gola i es va quedar sense paraules. Li va acaronar els cabells amb tendresa uns instants.

—Joina, vinga som-hi. Alegria, que demà és Nadal. I dinareu tots plegats, cantareu nadales i obrireu aquests regals.

—I jugarem a la quina. Jo faig girar les boles i l’avi és el canari.

—Veus que bé? Mira, aquest paquet diu mama.

—Per ella, he demanat un rellotge d’aquells que t’avisa quan tens trucades, missatges o una cita. És un desastre, saps? No hi ha manera que contesti quan li truco. I molts dies arriba tard a buscar-me a la piscina o a música.

—Li haurem de regalar un dia amb més hores, doncs?

—O una ajudanta a la consulta. És dentista, la mama.

—Llavors tindràs unes dents esplèndides, tu.

—Que més ens portes?

—Ves que el regal de baix de tot del sac, no sigui el teu. El vols obrir ara o ho deixem per demà?

—Tenia moltes ganes de desembolicar-lo aquesta nit mateix, però m’esperaré fins demà. Com els altres.

— Que has posat a la llista?

—Un karaoke. Vull ser cantant, jo. Tindré una banda de rock i tocarem als estadis més grans del món.

—Tingués per segur que us vindré a veure.

La Joina es va aixecar d’una revolada i es va penjar al coll d’en Mateu, abraçant-lo amb força. L’home, sorprès, no sabia com posar-s’hi. Li va tornar l’abraçada. Es van estar així una estona. Fins que la nena, va plantar-li un sonor petó a la galta que va fer posar vermell al lladre.

—Ara me n’he d’anar. Que tinc una feinada de por abans no es faci de dia.

—Et descuidaves el ressopó que t’he deixat a tocar el mitjó.

—Ah. Molt amable. M’aniran bé per reposar forces.

—L’avi només et volia deixar un got de moscatell, però hi he afegit un tros de tortell.

Tots dos agafats de la mà, amb el gos obrint camí, van anar fins a la porta per on havia entrat en Mateu. Un cop a fora, l’homenot es va girar per acomiadar-se.

—Que tinguis un bon Nadal i l’any nou et porti molts amics.

Es va ajupir, va fer-li un petó al front, i va tornar cap al seu cotxe. Caminava molt a poc a poc, gaudint de la fresca de la nit, i amb la sensació li havia valgut molt la pena entrar en aquella casa.

Mentre l’home s’allunyava, la Joina va treure un mòbil de la butxaca de la bata i va trucar al 112.

—Policia? Hi ha un lladre disfressat de Pare Noel al carrer Primfilat. Acaba de sortir del número 146. Va en un Talbot Horizon blau fosc. Es pensava que m’entabanaria, però tothom sap que Santa Claus no existeix. A més, a casa som tradicionals i fem cagar el tió.  

Foto de hue12 photography on Unsplash

LA PARET

Des que varen matar aquella pobra gent al davant de la paret del cementiri, al final de la guerra, que he evitat passar-hi. Però si volia arribar a temps per dur a la Dolors al ball, per força, havia de travessar aquell indret tenebrós. Vaig enllestir la feina a la granja a correcuita per tornar de clar. Així i tot, quan vaig acabar ja era negra nit. Que curt és el dia per Sant Narcís.

Jo caminava encarcarat, picant de peus fort a terra, xiulant i brandant el bastó amb vehemència. Els núvols dibuixaven formes inquietants i fugisseres amb les ombres en els plàtans centenaris que vorejaven el camí. De reüll anava fitant a dreta i esquerra esperant que res estrany no emergís de la foscor. Un espetec a sobre el cap em va fer sortir el cor per la boca. Un ocellot. Havia arrencat el vol. Buscant una branca més tranquil·la. Amb les mans recolzades als genolls i boquejant com els barbs fora de l’aigua, vaig provar de refer-me.

Quan encarava el camí de nou, la vaig veure. La paret blanquinosa que es perdia en la negror. Em va semblar interminable, inabastable, ciclòpia. Vaig fer el cor fort per caminar una altra vegada, però semblava que duia les sabates farcides de plom.

La tia Marieta sempre diu que hem de tenir por dels vius i no pas dels morts; però ella no va veure aquells homes. En Janot i jo els vàrem trobar aquí mateix. Estaven ajaguts de qualsevol manera, com ninots de drap. Un tenia els ulls esbatanats, mirant el cel, i la boca oberta, plena de mosques, que s’arraulien golafres al voltant de la llengua botida i fosca. Un altre, estava de boca terrosa, amb el cap esberlat com una magrana. La resta, ja eren a sobre la caixa d’un camió. Els soldats ens van fer fora de seguida. Però aquells ulls m’han despertat molts cops des de llavors. I la ferum de mort no l’oblidaré mentre visqui.

Per acabar-ho d’adobar, l’àvia d’en Janot ens repetia, cada tarda, que els esperits  d’aquells desventurats rondaven per aquests verals buscant els seus botxins, o a algú altre, per endur-se’ls a l’infern.

Tot i voler caminar de pressa, tenia la sensació de no avançar. Les ombres de les branques sobre la paret recordaven braços esquelètics que m’amenaçaven amb una dansa macabra forçada pel vent. S’estiraven al meu pas per empaitar-me. Formes capritxoses, que recordaven cares, apareixien i desapareixien del mur, a mesura que avançava.

Intentava fer cas a la tia i foragitar la suggestió i la basarda del meu cap, repetint-me que tot plegat era contes per a la quitxalla. Però no hi havia res a fer. Estava segur que aquelles ànimes en pena em farien pagar a mi la seva desgracia.

A tocar a la porta del cementiri, sobresurt de la tàpia el cap blanc d’un àngel, que és clavat a la fotografia de l’oncle Gustau -el que es va penjar-, que hi ha a sobre el bufet de casa. En tot aquell tram vaig aguantar la respiració. Al fons ja veia el primer fanal del poble.  Allà, amb la llum, estaria a resguard. De sobte, quelcom em va tocar el panxell de la cama dreta i em va estirar els pantalons. Només va ser un segon. Un crit agut se’m va escapar del fons de la gola. Vaig saltar aixecant molt les cames per evitar un segon contacte. Llavors, vaig arrencar a córrer a tot el que em donaven el cor. Els talons em tocaven al cul.

No recordo l’estona que em va costar recuperar el capteniment. “Ha estat una bestiola el que t’ha espantat Pere —em vaig dir a mi mateix—, i la teva imaginació ha amanit la resta. Segur que t’ha fregat la cama quan travessava corrents el camí, atemorit”.

Un cop a casa, vaig deixar la roba de feina en una cadira de la cuina i em vaig arreglar. Quan estava a punt d’agafar la porta per anar a buscar a la Dolors, la tia em va cridar: “Nen, què has fet amb aquests pantalons? Dus una taca de sutge al camal que sembla ben bé una mà. I no marxa ni fregant”. Una suor freda em va amarar i de poc que no caic de genollons. Intentant que no és notes que em tremolava la veu vaig respondre “Avui he pintat tia. No t’amoïnis”. Quanta raó tenia l’àvia d’en Janot.

Foto de DDP a Unsplash