Quan en Màrius i la Mercè surten de la pastisseria de recollir l’encàrrec, es topen de cares amb un vuitantí mudat com un tupí i que camina amb l’ajuda d’una crossa. Tots dos el coneixen perquè havia tingut un cafè molt concorregut al Passeig, fa anys. Així i tot, el despatxen amb una magra salutació de circumstàncies. Van tard.
—
Hola, Oliveres. Què fas trempat? — els etziba l’home amb una rialla d’orella a
orella i la mirada espurnejant.
—
Doncs, mira … Anar fent. — respon en Màrius, titubejant. Està sorprès per la
inesperada reacció amistosa del vell, que, aprofita que la parella s’ha aturat per
plantar-se’ls-hi al davant, barrant-los el pas.
—
Déu-n’hi-do els anys que feia que no et veia, Oliveres. És que estàs igual,
pillo! La teva cara la tinc gravada a la memòria, saps?
En
Màrius parpelleja incrèdul unes dècimes de segon. No entén d’on surt aquest
comentari perquè ell no hi té cap franquesa amb aquell ancià. És mira a la
Mercè buscant ajut, però ella li fa una ganyota sorruda que ell interpreta com
«Au, Màrius, rei, esbandeix aquest pesat, i anem per feina, que se’ns enganxarà
l’arròs».
—
Encara recordo quan veníeu al cafè amb en Miquel Soler, en Fullaraca i en Quico
Basarda. Quin quartet que fèieu. L’os pedrer!
En
aquell moment, en Màrius té la certesa absoluta que el seu interlocutor l’ha
confós amb el seu pare. Els tres noms que acaba d’esmentar eren els amics de
l’ànima del seu progenitor. Atabalat, fa girar el cervell a tota velocitat,
buscant com sortir d’aquell mal pas. Els bufets impacients de la seva dona fan
de banda sonora de l’escena i el posen més nerviós encara.
Tot
i que no és el primer cop que li passa, això que el confonguin amb el seu pare,
en Màrius està convençut que no s’hi assembla tant com diuen. A la gestoria li ha
passat alguna vegada, sobretot amb els clients més veterans. Ell sempre ho ha
encaixat amb esportivitat, malgrat que, a casa, ho aprofitin per acollonar-lo.
—
No parles pas de fa quatre dies, eh? — respon en Màrius, intentant desempallegar-se
de l’ancià amb frases tòpiques i buides. Mentrestant, la Mercè ja comença a
posar polls i es mira el seu marit amb posat sever, mentre fa repicar la punta
de la sabata a la vorera.
—
Vosaltres éreu més grans que jo i us recordo amb molta vivesa. Us veia arribar al
cafè amb les motos, amb aquells vestits impecables. Us assèieu allà a la
terrassa amb les ulleres de sol posades, fumant. Semblàveu artistes de cine. I,
aleshores, totes les noies solteres que voltaven pel Passeig s’ho feien venir
bé per aturar-se a dir-vos hola. Com una processó. Manoi, quins temps! … Per què
tu, ara, quina edat tens, Oliveres?
El
dubte de continuar amb la farsa o matar la conversa allà mateix dient la
veritat a aquell senyor, passa com un coet pel magí d’en Màrius. Però es queda
de pedra quan sent la seva pròpia veu dient:
—
Doncs mira, noi, avui, a casa, celebrarem que demà en faré 92.
La
Mercè fa un salt igual que si li hagués passat corrent. Amb els ulls com dos salers
i els llavis premuts i blancs, fa que no amb el cap de manera ostensible en
direcció al seu marit. Tot seguit, li etziba un violent cop de colze, com si cregués
que la patacada li faria recuperar el seny.
—
A fe de Déu, que et conserves bé, puta! Jo
en vaig fer 87 al maig i, ja ho veus, trampejant i prou. Però no em queixo, eh?
Que de la nostra quinta, gairebé tots ja estan criant malves, pobres.
—
No et pensis pas que tot siguin flors i violes — afegeix en Màrius, ficat del
tot en el paper —, també tinc les meves coses. Si et faig la llista, estem aquí
palplantats fins al vespre.
—
Ostres quina il·lusió que m’ha fet trobar-te, Oliveres. Això sí, ets car de
veure, eh?
—
No volto gaire, saps? Encara vaig a la gestoria cada dia. M’agrada la meva feina.
No hi puc fer més. I com que no em sé estar a casa, ni tampoc m’abelleix rondar
pels carrers, doncs faig feina. I a futbol, et pots creure que des de la
pandèmia que no m’hi han vist el pèl? Mira, avui em trobés de casualitat perquè
he hagut d’anar a fer un parell d’encàrrecs.
—
Jo, d’ençà que ja no tenim el cafè, procuro sortir cada dia. A comprar o només
a fer un vol. A vegades vaig a jugar al dòmino al Casal… La qüestió és mantenir
el cap clar i no perdre pistonada, nano!
De
reüll, en Màrius veu com la Mercè està vermella com un pebrot, remuga frases
inaudibles per ell i li fa la impressió que està a punt de treure fum per les
orelles, com una màquina de tren de vapor.
— És la teva filla? — demana l’home,
assenyalant a la Mercè amb la barbeta.
—
Ara sí que m’has fet riure! És la dona del meu gran, que m’ha volgut
acompanyar. Mira Mercè, et presento en …
—
Toni. Toni Estruch. Teníem el cafè Mercantil allà al cap de dalt del Passeig.
Però no sé si te’n pots recordar, tu. Ets molt jove. I eixerida, eh?
La
Mercè, fora de si, boqueja com una carpa fora de l’aigua, decidint quin
reguitzell d’exabruptes els hi tira barres avall a aquell parell de poca-soltes.
—
Tens pas nets, tu, Oliveres?
—
Set, ja. Tres nenes i quatre nens. La petita té dos anys i el gran, sis.
—
Fins i tot amb això, tens sort, podrit. Els meus fills tenen gossos i gats,
però de mainada res de res. Ai las!
—
Bé, Toni. De debò que m’ha agradat trobar-te, però nosaltres hem d’anar fent
via o trobarem tancat. Records a casa, i a veure si no tardem tant a tornar-nos
a veure.
—
Això mateix. Saluda a la Pilar de part meva. I recorda la dita: salut i
pessetes, que tota la resta són punyetes!
Llavors,
en Toni tira carrer avall, decidit i amb un somriure triomfal dibuixat als
llavis. La Mercè i Màrius encara tarden uns segons a pair tot el que ha passat.
—
Però que t’has begut l’enteniment, Màrius? — explota la Mercè — És què t’hagués
aixafat, eh?
—
Només li he seguit la veta, dona …
—La
veta? T’hi has fet sopes, punyeta!
—Volies
que li digués que anava errat i que estava parlant amb el fill Oliveres i no
pas amb el pare? Aquest pobre home haguera tingut un disgust com una catedral. Pitjor
que si li hagués fotut una bufetada. Ves que no l’haguéssim hagut de refer aquí
mateix. Ara tornarà a casa content com unes castanyoles i recordant anècdotes
de quan era jove. He fet una obra de caritat.
—
A sobre el bon samarità … Un penques, ets! Aquest home es pensa que ha passat
conversa amb el teu pare. Com penses solucionar-ho?
—
Tot fos tan fàcil, dona. Quan arribi a casa li donaré records al meu pare de
part d’en Toni del Mercantil. Ja veuràs que ell estarà content com unes
pasqües. De fet, si ho penses bé, ells dos sí que han mantingut una conversa;
però ho han fet amb una persona interposada.
—
Per què els advocats sempre ho gireu tot a favor vostre? Vinga, va. Marxem o
aquí al sol es fondran els gelats que acabem de comprar.
Foto de Jens Freudenau a Unsplash
