El tió que es volia jubilar

 

Una de les coses que més sorprenen les famílies modernes no és pas la dificultat en separar els residus tal com manen les ordenances municipals, ni que els mitjons sempre es despariïn quan passen per la màquina de rentar. És la facilitat amb què la realitat decideix complicar-los les festes. Tenim, per posar un exemple, el cas dels Vila Morell, que ho tenien tot planificat per celebrar un Nadal ben normal. La mare ja havia enllestit la intendència feia dies. El pare treballava de valent amb la terapeuta per no perdre els nervis. Els fills acumulaven il·lusió cada dia que passava. I l’àvia s’ho mirava tot per sobre les ulleres amb aquell escepticisme de qui n’ha vistes moltes de verdes i més encara de madures.   

De tota manera, el primer diumenge d’Advent, quan la família donava el tret de sortida a les celebracions, era un dia de molts nervis i amb discussions constants, en aquella casa. Que si les garlandes estan enredades, que si algú ha perdut la capsa de les figuretes del pessebre, que si les boles de l’arbre estan molt passades de moda o que tota la feina la fan sempre els mateixos. Tot per culpa de la fal·lera del pare de ser, cada any, els primers del carrer a encendre els llums de Nadal de la façana. Que consti que no hi havia cap qüestió mística al darrere de la dèria del senyor Vila. Ans al contrari. Ell havia defensat sempre la teoria que així provocava l’enveja dels veïns, que també s’afanyaven a posar la il·luminació de Nadal, i, llavors, el carrer guanyava categoria.

El cas és que aquell primer diumenge d’Advent la mainada va aparcar el Tió a tocar de la llar de foc. Com sempre. El van abrigar amb la manta de quadres de tota la vida, i tot seguit li van plantificar al davant les primeres peles de mandarina de la temporada.   

—Família, un xic d’atenció, si us plau! —va dir el Tió amb una veu seca però fonda i ben articulada.

—Què dius fill? —va demanar la mare.

—Jo no he badat boca. Ha estat ell —va respondre el noiet.

I com que l'«ell» era una soca de roure mediterrani de seixanta-dos centímetres de llarg i trenta-vuit centímetres de diàmetre, i amb una barretina posada, es va produir un daltabaix. A la mare se li va escapar dels dits la capsa amb la molsa del pessebre. Al pare se li va encallar un «què?» a mitja gargamella i només li va sortir un gemec ridícul. L’àvia va seure a la butaca fent el senyal de la creu amb una mà i agafant fort el rosari amb l’altre. I la mainada va reaccionar amb alegria i fascinació pel fenomen fantàstic que s’havia produït a casa seva.

El Tió, aprofitant que havia captat tota l’atenció familiar, superant als mòbils, es va escurar el coll, cosa sorprenent perquè mai ningú no li havia detectat cordes vocals fins aquell dia, i va trencar la tensió que planava a l’ambient.

—Com que ja sé que aquestes coses, de vegades, costen d’entendre, ho aniré explicant a poc a poc —va dir amb aquell to pedagògic que tenen els funcionaris que s’han llegit tot el reglament.

La mare es va asseure en una cadira, perquè sempre havia pensat que si algun dia passava alguna cosa extraordinària a casa, ella estaria asseguda. El pare, en canvi, es va quedar dret, per si calia fingir autoritat.

—Fa trenta-nou Nadals que presto servei en aquesta llar —va continuar el Tió—, comptant només els anys naturals i sense incloure les reformes de la cuina. Això és una vida laboral completa. Segons la resolució 25/12 de la Direcció General de Recursos Nadalencs que es va publicar al Bolletí Oficial de la Generalitat de Catalunya el 29 de febrer de 2020, tinc dret a la pensió de jubilació màxima per la meva categoria laboral i el resum de les bases de cotització. 

 —Doncs tampoc et veig tan gastat per la teva edat —va assegurar l’àvia, un punt enutjada.  

—En realitat d’anys, en tinc cent quaranta-dos —va respondre el tronc, cortès—. Cent tres anys viscuts al bosc i trenta-nou, aquí. I ja sap, senyora, que la gràcia de la fusta és que ho aguanta tot amb dignitat. Però per dins ...

—Jubilar-te? I ara! Però si l’únic que fas és menjar i cagar! No em diràs que això cansa! —va reaccionar la mare amb el rampell típic de qui ha pres massa cafès.

El Tió va fer un cruixit ofès.

—Si us plau… no banalitzem la meva feina. Siguem seriosos. S’ha de tenir un estómac preparat per pair peles de mandarina i cloves de nou. A més, cagar segons quins regals et deixa els esfínters desguitarrats. I entomar les bastonades, què? En cap cas no és una tasca fàcil i agradable. Els dies humits, encara me’n sento dels cops de bastó del Nadal del 2017.

El pare va explorar una sortida negociadora:

—Mira… i si en parlem amb més calma? Potser et podem reduir la jornada? Que et semblaria cagar només un parell de regals simbòlics…

—Em sap greu, però ja he presentat la instància, he pagat les taxes i tinc número d’expedient. A més, en l’hipotètic cas que ho volgués aturar, que no vull, em costaria Déu i ajuda, fer-ho.    

—Però nosaltres t’estimem molt! —va afirmar la nena amb un deix de plany a la veu.

—I, si tu et jubiles, qui ens cagarà els regals a partir d’ara? —va afegir el germà, pragmàtic com la mare. 

—No voldria pas que us quedés la desagradable sensació que us he deixat penjats, eh? Al contrari. Heu de saber que m’he acollit de manera voluntària al programa «GesTió» de l’Institut Català d’Innovació Festiva i Renovació Tradicional. L’objectiu és evitar que els tions jubilats acabem cremats, convertits en aglomerat, abandonats als contenidors de mobles vells, o coses pitjors. Això, mal m’està el dir-ho, és una emergència silenciosa. Un problema que creix cada any de forma discreta però insistent. D’aquesta manera, des de l’administració es promou un relleu tecnològic en el sector del Tió, introduint al mercat productes més sostenibles i adaptats als entorns digitals. I al mateix temps, s’impulsen noves onades de productivitat al país.

El pare va notar una esgarrifança a l’esquena quan va sentir la paraula “tecnològic”. Perquè cada cop que algú la pronunciava a casa, a ell li arribaven factures noves.

—Què vols dir amb tecnològic? —va preguntar, amb la cautela d’algú que ja sap que no li agradarà gens la resposta.

—Un Tió 3.0 —va respondre el tronc amb un deix de setciències—. Estan construïts amb materials d’última generació provinents del reciclatge, tenen connexió 5G, estan programats amb algoritmes d’inspiració nadalenca, es controlen amb una aplicació del telèfon i, a més, caguen regals que fomenten l’economia circular i responsable. I com que són robotitzats, no es cansen mai.

—I que haurem de fer amb tu? —va demanar la mare, tot i que ja es veia a venir la resposta.

—Acollint-se a la Directiva Europea d’Ordenació de Celebracions i Gresques Familiars, el programa estableix que la família acollidora —vosaltres—, ha de mantenir el tió jubilat —jo— a l’habitatge habitual fins que l’administració no faciliti places de residència adaptades. També disposa que, mentrestant, no em podeu destinar a tasques de suport de mobles, o d’altres feines que vulnerin la meva dignitat professional. El reglament estableix sancions per les llars que incompleixin aquestes clàusules.

—Que llargs que se’t faran els dies, manyac...— va reblar l’àvia.

—No s’ho pensi pas. El Servei d’Orientació Post-Laboral del Departament ja m’ha fet un llistat de les activitats que ofereixen: Ioga, meditació, marxa nòrdica, natació, cursos de la UOC, club de lectura, coral ...   

En aquell instant va sonar el timbre de la casa i tots els Vila Morell es van esglaiar alhora. No pas pel so, sinó perquè estaven massa concentrats en la conversa.

—Ja el tenim aquí— va comentar el Tió amb la seguretat de qui està seguint un pla que està funcionant. 

La mare es va abraonar sobre el videoporter, tensa com les cordes d’una guitarra flamenca.

—Qui coll... Qui demana?

—Hola. Porto un paquet…

Quan el van treure de la capsa, el nou Tió feia aquella olor indefinida de plàstic reciclat i magatzem neutre. Era d’un color marró que imitava el de la fusta, sense aconseguir-ho. La barretina, això sí, vermella i lluent. A la banda esquerra s’hi veia una pantalla menuda amb un llum blau. I a la part del darrere, allà on la tradició situa la sortida dels regals, hi havia un port USB. Venia acompanyat d’un joc de mitja dotzena de bastons que tenien el certificat d’estar fets amb fusta extreta de boscos feliços.

—Això no és pas un Tió, és un electrodomèstic —va sentenciar l’àvia, amb la reserva de qui li han volgut aixecar la camisa massa vegades.

Al manual d’instruccions hi posava: Samrt Tió 3.0 – Experience the Magic. A sota, en lletra més petita: Inclou app per a iOS i Android. Connexió 5G recomanada per a una cagada òptima.

—A veure... —va dir el pare, que havia començat a suar només de llegir la paraula “app”.

Després de discutir en quin mòbil s’instal·lava l’aplicació que controlava la criatura tecnològica, de sis intents fallits d’escanejar un codi QR, de reiniciar la wifi dues vegades, i una altra enganxada sobre si calia, o no, acceptar els termes i condicions d’ús del giny, van aconseguir que el nou tió s’engegués. Per descomptat, el sistema va demanar registre previ. Crear un compte, introduir un correu electrònic, verificar-lo, posar una contrasenya robusta i respondre una pregunta de seguretat (“Quin va ser el teu primer Nadal traumàtic?”). El pare, pressionat per la mainada, ho va omplir tot sense parar de mastegar renecs en veu baixa.

—Es recomana una contrasenya amb majúscules, minúscules, números, i símbols nadalencs —va pontificar una veu sortida del nouvingut i que retirava a la de l’Abel Folk.

—Ostres, parla i tot! —va exclamar, foteta, el tió jubilat, arrepapat a sota la manta.

—Mira, papa! Té menú de configuració! —va exclamar el nen mentre feia lliscar el dit per la pantalla de l’Smart Tió—. Aquí diu “Mode Sostenible”, “Mode Prèmium” i “Mode Tradicional”.

—Tria aquest, si us plau —va implorar l’àvia—. Que encara ens hi farem mal.

El procés va acabar tard, però bé i el Tió 3.0 va quedar configurat. L’app mostrava una interfície molt moderna, amb gràfiques sobre l’Empremta de Carboni Nadalenca de la família, suggeriments de regals “eco-friendly” i un comptador de cops de bastó recomanats segons l’edat dels usuaris.

Els dies previs a Nadal, l’Smart Tió va anar interactuant amb els Vila Morell per tal «d’optimitzar l’experiència emocional i festiva». Això volia dir que enregistrava les converses per extreure’n informació, monitorava les cerques a internet de tots els dispositius familiars, suggeria receptes de cuina de quilòmetre zero i, un vespre, va interrompre el telenotícies per mostrar una enquesta sobre la sostenibilitat dels papers de regal.

Des del seu racó, el Tió veterà ho vivia amb la condescendència de les soques antigues que ja n’han vist de tots colors.

Finalment, va arribar l’esperada nit. Els Vila Morell, després d’haver sopat massa i d’haver sortejat tant els bastons com l’ordre de les cagades, van fer el cercle ritual al voltant del Smart Tió 3.0. El Tió retirat, en un racó, ho observava amb una barreja d’alleujament, incredulitat i una certa pruïja. En el fons, tenia un rau-rau a la panxa veient com feien cagar al seu substitut.  

—Esteu segurs que voleu iniciar la CAGADA SOSTENIBLE? Aquesta acció no es pot desfer —va demanar la sol·lícita veu de l’Abel Folk.

—Sí. Endavant —va dir el pare, amb la solemnitat de qui signa una hipoteca.

Aleshores, el Tió electrònic, obedient, va encendre el llum blau i va emetre una musiqueta que pretenia ser una versió del «Caga Tió», però que sonava més aviat com la banda sonora d’un joc de consola tronat de finals del segle XX.

La canalla va començar a picar amb alegria i, al cap d’uns segons, la pantalla lateral va mostrar una barra de progrés: 

**“Càrrega emocional de Nadal: 37%… 64%… 92%…”**

—Mira, mama, ja està a punt! —va cridar la filla, eufòrica.

Quan la barra va arribar al 99%, el Tió 3.0 va vibrar lleugerament, va fer un soroll mecànic i, efectivament, va cagar. 

D’un calaixet camuflat al costat del port USB en va sortir un sobre de cartó reciclat, molt ben dissenyat, amb el lema “Regal Responsable Inside”.

El fill el va obrir amb mans tremoloses. A dins hi havia un paper imprès a doble cara amb un codi QR enorme acompanyat d’un text que va llegir en veu alta: «Has rebut una experiència immersiva: una subscripció trimestral a la newsletter *Sostenibilitat i Tu* que inclou consells per reduir el consum de joguines innecessàries». 

El silenci que va seguir a aquella lectura hauria pogut congelar el cava.

—Això no és un regal, són deures —va rondinar el nen, desconcertat.

—Segur que n’hi ha més —va afirmar el pare intentant remuntar el desamin general—. Vinga, continueu picant.

Van tornar-hi, amb menys entusiasme. Barra de progrés, musiqueta, vibració. Segona cagada: un val digital per descarregar un e-book titulat «Com ser feliç amb menys coses i més responsabilitat».

El menjador dels Vila Morell semblava un enterrament de tercera un dimarts plujós a la sis de la matinada.

Quan les criatures ho van provar un altre cop, en lloc de sortir res, a la pantalla de l’Smart Tió va aparèixer un missatge:

> **Error 24-D: Excés d’il·lusió infantil detectat. 

> Per motius de seguretat emocional, el sistema es reiniciarà. 

> Temps estimat: 2 hores i 37 minuts.**

La llumeta blava va començar a parpellejar i la musiqueta es va transformar en un simple «pip» cada deu segons. El Tió 3.0 s’havia quedat penjat i els nens, amb el bastó a la mà, congelats a mig moviment.

—Vaja —va dir el pare, amb aquella veu que fan els adults que acaben de perdre l’autoritat davant d’un electrodomèstic—. Ja se sap que tot sistema necessita rodatge.

—Rodatge, dius —va rondinar l’àvia—. Collonades. Això és una presa de pèl.

Els nens es van posar a plorar. La mare, mentre els consolava, va etzibar al seu home una mirada penetrant i metàl·lica amb la qual li feia saber que era un sapastre de dimensió sideral. I l’àvia va collar encara més al seu gendre fent petar els llavis amb displicència i enuig.  

Allà, sota la finestra, el vell Tió jubilat es mirava l’escena amb ironia i una mica de llàstima. Semblava un actor retirat veient com la jove promesa que li ha robat el paper protagonista s’ha entrebancat a la primera escena.

—Mama… —va dir la nena, somicant—. I si… i si li demanem ajuda al Tió de casa?

La mare va tornar a fitar al pare, que semblava un boxejador grogui. Ell, als ulls desconsolats dels nens i després a la sogra, que ja s’havia aixecat de la butaca, havia agafat la manta de quadres del Tió i l’havia sacsejat com qui desperta un vell general adormit.

—Vinga, maco. Que el país et necessita.

El Tió jubilat es va deixondir amb un xerric de dignitat.

—Que consti que això és fora de conveni —va dir amb to seriós, tot i que es veia d’una hora lluny que li feia molta il·lusió tornar-hi —. Però no prometo res, perquè no he menjat gaires peles de mandarina aquest any, eh?

El van tornar a posar al lloc d’honor, apartant a l’Smart Tió, que continuava amb la pantalla congelada a “reiniciant… Un moment, si us plau ...”. Tot seguit, els nens van agafar els bastons, ara amb una reverència que abans, potser, no havien tingut mai amb aquell tronc veterà.

—Va, canalla —va dir l’àvia—, que ara juga l’equip titular.

I, mentre els nens començaven a cantar la cançó, el Tió vell es va concentrar i va empènyer fins que va notar un cert moviment als budells. Tot seguit, va grinyolar amb discreció un breu instant i va cagar un llapis de dos colors despuntat, un parell de monedes de xocolata i una pilota de goma que havia vist temps millors. La mainada va saltar i va cridar «Visca el Tió» un parell o tres de cops, com si els hagués baixat un patge reial per la xemeneia.  L’àvia va picar l’ullet al Tió i el va tornar a abrigar amb la manta, no fos cas que es refredés.

—I d’això teu, ja en tornarem a parlar després de Reis. Tu deixa’m fer a mi —va xiuxiuejar la dona amb posat murri.

 L’endemà de Sant Esteve, i aprofitant que passava la deixalleria mòbil de l’ajuntament, el pare els va donar l’Smart Tió, que encara tenia a la pantalla el llum blau encès i el missatge «Error 24-D». Quan el camió marxava, va pensar que aquella andròmina quedaria prou bé al bell mig d’una rotonda.

BON NADAL!  

Complicitat interessada

 

Just acabar de sentir la nota de veu que li havia enviat la seva filla, en Venanci va proferir un parell de renecs recaragolats. Perquè si una cosa li feia ràbia de debò era que algú li organitzés la vida. I l’Agnès li acaba d’encolomar el gos tota la Setmana Santa perquè ella se n’anava a Londres, de vacances. I això que ell ja l’havia avisat amb vehemència quan va adoptar en Brinky, que mai no faria de mainadera del quisso. Ella, murri, havia tirat pel camí dels fets consumats per desactivar la negativa del pare.  

Tot seguit, en Venanci es va aixecar de la taula rodona de Can Tripetes, on esmorzava amb els amics de l’institut, i, sense dir ni ase ni bèstia, va tornar cap a casa fent cara de gos. Mentre caminava es lamentava que ja no podria acomplir la missió de descobrir on feien la millor pota i tripa de la comarca. Volia aprofitar que era sol a casa perquè la dona havia anat a fer el camí de Sant Jaume amb les companyes de feina. Ai las!  

Quan va arribar, es va trobar en Brinky ajagut en una manta vella a tocar el finestral de la galeria. Al seu costat hi havia un sac de pinso, el collar, la corretja i una nota de l’Agnès amb les instruccions. El gos es va aixecar i va anar a saludar en Venanci tot bellugant la cua amb entusiasme. L’home, a la gatzoneta, li va amanyagar el cap i el llom uns segons mentre feia petar la llengua i movia el cap de dreta a esquerra, a poc a poc.

—Què caram n’he de fer jo de tu, aquesta setmana, eh?— Va demanar-li al gos, que va clapir un parell de cops, com si volgués respondre. — Au, va, noi, anem a fer un vol.

Van anar fins a un espai d’aquells on els gossos poden campar sols i sense estacar. En Venanci va deixar anar el gos i va seure a llegir el diari. Tanmateix, en Brinky en comptes d’anar al darrere dels seus congèneres es va quedar al costat de l’home, mirant amb atenció les pàgines del periòdic. Semblava ven bé que entenia les notícies publicades. El ca no s’hauria mogut d’allà si un cadell no hagués anat a burxar-lo per jugar junts. En Brinky el va empaitar un moment i prou, perquè de seguida va tornar fins on seia en Venanci per continuar encantant-se amb el diari. El cadell va repetir la invitació, però en Brinky no estava de filis i, davant la insistència del jovenet, va ensenyar-li les dents. Aquest va marxar amb la cua entre cames i amb lladrucs esporuguits.

—Ai Poppy, vine amb la mama que aquests homenots no volen saber res de nosaltres—, va exclamar una dona que s’havia acostat decidida per agafar a coll al gosset.

—Li ha fet pas mal? Va demanar en Venanci, sorprès.

—L’ha espantat, i no calia perquè en Poppy és un cadellet molt innocent i tendre que només volia jugar.

—Vaja. Perdoni, eh? Brinky, noi, ets un abusananos. Si no fas bondat t’hauré de posar un morrió.

El gos va abaixar les orelles, abatut, i es va estirar als peus de l’home amb posat avergonyit.

En Venanci es va presentar i va convidar la dona a seure. Ella, que es deia Caterina, va acceptar. Aleshores, van encetar una conversa, que es va animar de manera natural i es va allargar fins que un ruixat els va forçar a marxar cadascun pel seu costat. Mentrestant, el gos vell havia aguantat amb resignació totes les entremaliadures del cadell.

Després de dinar, en Venanci es va plantificar al sofà brandant el comandament a distància com una pistola làser. La mascota es va jeure als seus peus, atent a la pantalla.

—Fem una marató de Peaky Blinders, Brinky? Un clapit és que sí, i dos que no—. I el quisso en va fer un—. Així m’agrada, nano. Som-hi!  

La primera cosa que van fer en Venanci i el gos l’endemà matí, va ser baixar al parc per si veien la Caterina i en Poppy. I sí, els van trobar passejant. Aleshores, els dos humans van decidir anar a esmorzar a la guingueta del parc. S’havia despertat una certa química entre ells dos. Enraonaven de tot i de res. Es buscaven amb la mirada i reien per qualsevol ximpleria, com un parell de passerells. Es notava que cap dels dos volia trencar la màgia que estava sorgint i van estirar la trobada tot passejant sense gens de pressa. Igual que uns adolescents.

De tant en tant, en Brinky es mirava en Venanci amb incredulitat i un punt de reprovació. Semblava que no li agradava gaire el comportament afectuós del pare de la seva mestressa.

La llarga passejada es va acabar amb un aperitiu en una terrassa de la Rambla. Ves que no fos per efecte del sol d’abril, o pels efluvis del parell de vermuts que es van prendre, però en Venanci i la Caterina ja no dissimulaven l’atracció que sentien l’un per l’altre. Qualsevol excusa era bona per posar una mà a sobre de la de l’altre. O arrambar-se cada cop més. Tot seguit, van anar a tastar els entrepans que servien en una parada a tocar l’estació. I el flirteig es va anar accentuant a cada minut que passaven junts.    

—Perquè no pugem a fer el cafè a casa, que és aquí a tocar? —va proposar la Caterina amb tota la picardia del món.

En Brinky va aixecar unes orelles de pam quan va sentir la proposta. I va lladrar un parell de cops mirant directe als ulls d’en Venanci, quan aquest va acceptar. L’home va reaccionar fent callar el gos i picant-li l’ullet.  

La parella va desfermar la tensió sexual que havia acumulat durant tota la jornada, just després de tancar la porta del pis. Al rebedor mateix ja es van enganxar com dues ventoses. Els faltaven mans per tocar-se i despullar-se, mentre es menjaven a petons amb una passió desbordant com si fos el primer cop que besaven algú. Van anar escampant la roba pel passadís igual que en Polset va fer al camí amb les molles de pa. Però en lloc de dur a casa, les peces duien fins al llit, on la Caterina i en Venanci es van lliurar a les passions de la carn, i van tocar el cel amb la punta dels dits un parell de cops.  

Una alarma del telèfon d’en Venanci va despertar als amants de la capcinada postcoital. Esglaiat, ell es va llevar i assegut a l’espona del llit va mirar el mòbil.

—Ostres! Que havia quedat que passaria a veure els meus sogres a la residència! — Va exclamar en Venanci.

La Caterina, endormiscada encara, no va reaccionar. Tan sols contemplava com el seu amant es vestia d’una revolada, arreplegava al gos i sortia del pis cames ajudeu-me.

—Que no et deixes pas res, Venanci? — va preguntar en Brinky quan tots dos eren al pas de la porta.

—Merda, el mòbil! —, va xisclar l’home, que va recular corrents fins a la cambra per recuperar l’aparell de sobre la tauleta de nit i tornar a sortir del pis.

El silenci a dins de l’ascensor durant el trajecte de baixada era espès com el petroli acabat de brollar del jaciment. En Venanci, capficat, se n’estava adonant que s’havia ficat en un embolic i l’havia cagat molt. Tot d’un plegat, però, va obrir els ulls com dos salers i es va mirar en Brinky amb incredulitat.

—Què carai! No pot ser. Ara fa un moment tu has parlat! I ets un gos, hòstia!

—Mira Venanci, si tu guardes el meu secret, jo guardaré el teu. D’acord?

Foto de Michael en Unsplash

Quina olor fa Nadal?

En Jeroni té el pèssim costum d’endur-se feina a casa. No és pas que l’obligui l’empresa. Al contrari. És d’aquesta mena de manera. Un xic fet i deixat estar. El cas és que al despatx li han fet a mans un dossier de màrqueting innovador que es titula «Quina olor fa Nadal?» i se l’ha guardat a la motxilla perquè li abelleix més llegir-lo escarxofat al sofà.

Ben sopat, es disposa a fullejar el memoràndum, amb la col·laboració inestimable, això sí, d’un gotet de ratafia i un vinil d’en Tete Montoliu. Aquest vespre està sol perquè la Llúcia és al sopar de Nadal de la colla de gimnàs. El document comença d’aquesta manera: «Nadal té molts tocs aromàtics que ens evoquen moments en família, celebracions, vitalitat, eufòria i emoció. Segurament a cadascú li vindrà al cap una olor diferent: canyella, clau, cardamom, neu, vi calent, vainilla, gingebre, taronja, grans de cafè molts, mel, aire fresc i fred, xocolata…». Llegir això i que el magí li comenci a córrer desbocat, és tot un. De sobte, ja no és al menjador de casa. Es veu a ell mateix, quan tenia vuit anys, voltant pels mercats de Nadal de Frankfurt. És com una pel·lícula de súper-8 que ha emergit tot d’una d’un racó pregon de la memòria. Sense demanar permís. I que el fa viatjar a un Nadal del passat.

Rememora l’aroma intens de les galetes de gingebre acabades de desenfornar. La flaire de les salsitxes, del salmó a la brasa, del ponx especiat, dels Weinachtmann farcits de xocolata. Li venen al cap els llums de colors, els avets enormes, la gentada anant amunt i avall, els Pares Nadal tocant la campana, el fred intens que pessiga les galtes, la neu cruixint a sota els peus, la música de les orquestrines.

Els pares d’en Jeroni tot just s’acabaven de separar i en els pactes del divorci s’havien repartit les vacances de la mainada. Aquell Nadal havien d’anar amb el pare a Frankfurt, on estava treballant en un centre de recerca avançada. A l’hora de la veritat, però, hi va pujar en Jeroni tot sol perquè els petits havien pescat la grip. Ell s’hi va posar de culs. No es volia perdre ni el tió, ni els canelons de l’àvia, ni el tortell i ni els Pastorets. Prou que es va queixar a la mare. Tanmateix, no li va servir de res. Ella li va dir que hi havia d’anar tant si volia com si no. Que quinze dies passaven molt de pressa i que no patís perquè els Reis de l’Orient ho tindrien en compte.

La cara de pomes agres d’en Jeroni durant el trajecte fins a Frankfurt va ser el motiu de conversa de la tripulació de l’avió sencera. Ni tan sols va voler visitar la cabina del pilot quan aquest el va convidar.

Una hostessa de monyo de castanyeta i rialla de plàstic va recollir al noiet a la porta de l’aeronau per acompanyar-lo fins a la zona d’arribades. Caminava decidia fent repicar els talons de les sabates. La mala jeia d’en Jeroni es va anar esvaint a mesura que travessaven passadissos curulls de ninots de neu, d’arbres de Nadal, de rens, de Pares Nadal i de garlandes lluminoses. Es va meravellar de les botigues atapeïdes de capses de bombons de totes mides i formes, i de joguines de fusta que no havia vist mai. Per la megafonia sonaven nadales sense parar.   

Quan van arribar a la porta, el pare d’en Jeroni no hi era. Van mirar i remirar. I res. Van esperar una bona estona. Quan l’hostessa començava a perdre la paciència, va aparèixer un home que duia un cartell amb el nom del noiet. Era un paio peculiar. Destacava de la resta de la gent per l’alçada, la corpulència i el xandall vermell amb rivets blancs que duia. Sota la gorra, també vermella amb les lletres SC en blanc, es veia una cara rodona i rubicunda, on ressaltaven uns ulls murris. Duia una barba blanca i poblada que emmarcava una rialla generosa. A la noia li va faltar temps per transferir al jovenet a aquell individu.

El tipus del xandall vermell i en Jeroni es van fitar als ulls, en silenci, uns instants. El crio amb desconcert, l’homenàs amb simpatia. Aleshores, per trencar el gel, el tipus va allargar la mà per oferir-li una bossa de paper plena de pastissets de massapà.

—Són Brenten? Tu en vols? —va dir amb un marcat accent germànic — Típiques de Frankfurt. Són molt bones.  

El nano, bocabadat, no donava crèdit al que li passava.

—Jo em dic Claus. Jo soc conserge al laboratori i venir a buscar a tu, perquè pare està molt enfeinat ara mateix —va agafar la bossa del nen, va picar l’ullet, va fer petar la llengua, i amb un moviment de cap va assenyalar la porta de sortida. — Som-hi, Jeroni?  

El xicot el va seguir sense dir ni piu fins a un atrotinat Volkswagen Polo de color vermell descolorit que estava aparcat a fora, en doble fila. Veure entrar un paio de la mida d’en Claus dins d’aquell cotxe encara va sorprendre més en Jeroni. I que ell també hi cabés, el súmmum. Però quan el xiquet va veure que l’interior del vehicle estava decorat amb motius nadalencs, li va costar Déu i ajuda contenir el riure.   

Durant tot el camí fins a la ciutat, en Claus no va parar de cantar a cor que vols les nadales que sonaven a la ràdio. Al seu costat, en Jeroni no tenia prou ulls per veure-ho tot, mentre es cruspia els pastissets amb fruïció.

—Com és que parles català? — va demanar el noiet mentre esperaven que un semàfor es posés verd.

—Jo he vingut molts estius a Empuriabrava. M’agrada el mar, el sol i l’arròs a la cassola. Mira, allà, qui espera.  

El pare d’en Jeroni estava dret a davant de la porta d’una casa baixa. Picava de peus a terra i es bufava els capcirons dels dits, per esvair-se el fred. Quan els va veure arribar se li va il·luminar la cara. Va córrer a abraçar al seu fill i després van entrar tots tres cap a dins.  

—No ha arribat Nadal aquí —va exclamar en Claus només entrar.

—Estic molt enfeinat al laboratori i encara no m’hi he posat —va respondre el pare d’en Jeroni, un xic avergonyit —. Tot i que, ara ja tinc ajuda, eh Jeroni?

—Vostè treballa i Jeroni i jo farem feina — va sentenciar l’home abans de marxar. 

L’endemà era la vigília de Nadal. Quan tocaven dos quarts de nou, en Claus picava la porta de casa el pare d’en Jeroni.   

—No sé com agrair-li que estigui pel nano, Claus.

—Vostè inventa la vacuna i jo ensenya Jeroni com és Nadal a Frankfurt.

Un cop el pare va ser fora, en Claus va prendre les mides del menjador i de la sala d’estar, i les va apuntar en una llibreta minúscula que duia a la butxaca. Tot seguit, va dir al marrec que s’abrigués perquè sortien a comprar. Van anar fins a una ferreteria molt gran que hi havia al barri. Pel carrer tothom saludava en Claus, que els responia amb un sonor Frohe Weihnachten. A la botiga els va despatxar una senyora alta, cepada i galta vermella, que xerrava pels descosits. Van carregar de valent. Garlandes i boles amb llum i sense, un avet de dos metres d’alçada, un naixement, un mitjó vermell i verd enorme. Abans de marxar, la dona els va plantificar un sonor petó a cada galta a tots dos i els va desitjar bones festes.

    Un cop al pis, van estar tan enfeinats col·locant-ho tot, que gairebé se salten l’hora de dinar. Aleshores, l’home es va endur al noiet fins a un mercat de Nadal. Varen voltar una estona entre les parades i les atraccions, fins que van trobar-ne una de menjar que en Claus coneixia. Llavors, li va dir que tries el que li vingués més de gust. En Jeroni, embadalit, no sabia què escollir. Al final es va decantar per una salsitxa que sortia pels dos caps de la barreta, acompanyada amb moltes patates fregides i salsa de tomata, i un got de suc de poma. Van seure en unes taules allargades, a prop d’un escenari on tocaven una parella amb un acordió i un violí.    

—Ara ja Nadal a casa teva, eh? — va exclamar en Claus, entre queixalada i queixalada.   

—Falta una cosa — va respondre el Jeroni, un punt moix — No hi ha cap tió.

—Tió? Explica’m que és, si us plau?

—És un tronc màgic que hi ha a totes les cases. Arriba per Santa Llúcia, saps? Nosaltres l’abriguem amb una manta, li donem mandarines, pa sec i aigua, cada dia fins a la vigília de Nadal. Aquell dia, resem a davant del pessebre, i després atonyinem al tió ben fort amb uns bastons, tot cantant «Tió, Tió, caga torró d’aquell tan bo, si no et donaré un cop de bastó» Llavors, ell, com que és màgic, ens caga regals: joguines, torrons, monedes de xocolata, bombons, llaminadures i, a vegades, carbó.

—M’agrada tió. S’assembla molt al Christklotz que fem a Westfàlia. Cremem el tronc màgic a la llar de foc des de Nadal fins a dia 31 i posem cendres a la teulada per protegir casa del mal temps. Però ell no dona regals. Aquí, els regals els porta Sant Nicolau el dia 6 de desembre. Per Nadal no regals. Tu has fet tard. 

—Veus! Per això no volia venir. Ja li vaig dir a la mare que si marxava em quedaria sense res. No hi ha dret!  

—No, preocupis. Segur que pare ho soluciona.

—El pare? Però si és un despistat. Només pensa en els seus experiments. Quin Nadal més avorrit que passaré. Buf ...

—Doncs, haurem de trobar una solució. Tu confia en Claus.

Després de dinar van rondar pel mercat una bona estona més. Fins que les volves de neu van començar a entapissar-ho tot. Llavors van decidir tornar cap a casa. Pel camí, en Claus va demanar que al nen li ensenyes una nadala en català. En Jeroni va provar que l’home entones el Fum, Fum, Fum, sense èxit. Quan van arribar, en Claus es va acomiadar del jovenet perquè aquell vespre li tocava treballar.

—La vigília de Nadal has de treballar? Però que no és tancat el laboratori?

—Aquesta nit és especial i Claus té molta feina. Ara tu fes una forta abraçada i promet que seràs bon minyó.

—Sempre em porto bé, jo, saps? — va dir el nen mentre es fonia en una abraçada amb l’homenàs del xandall vermell — Que no vindràs demà?

—Dia de Nadal tothom amb la seva família. Com dieu catalans, ovella ves al teu corral.   

—És cada ovella al seu corral.

En Claus va riure amb un sonor Ho, Ho, Ho, agafant-se la panxa amb les dues mans. Després va fer petar la llengua, va picar l’ullet al nen, va amanyagar-li el cap i va marxar carrer enllà, xiulant el Fum, Fum, Fum i caminant amb passes llargues.

El pare estava enfeinat a la cuina quan en Jeroni va entrar a casa, tot moix.

—Vinga va! Renta’t les mans, Jeroni, i ves parant taula que per sopar tenim escudella de galets que ens ha enviat l’àvia. Al paquet també hi ha posat canelons i pollastre farcit per dinar demà. I un tortell! Sort en tenim de l’àvia, perquè jo a la nevera només hi tenia un paquet de pernil dolç i dos iogurts.

—Visca! Visca! —va cridar en Jeroni corrent cap a la cuina a flairar la sopa.

Allò va girar l’ànim del nen com un mitjó. Durant l’àpat no va parar de xerrar ni un instant, explicant al seu pare, fil per randa, tot el que havien fet amb en Claus aquell dia. Quan estaven a punt d’encetar el tortell, van notar un cop sord al vidre del finestral del menjador. Es van girar just per veure una segona volva de neu, esclafar-se contra el vidre, a tocar de la primera. S’hi van acostar tots dos estranyats i van mirar a fora. A sobre els arbres del jardí, suspès a l’aire, hi havia un Volkswagen Polo vermell amb mitja dotzena de rens al davant, enganxats amb una mena de regnes lluminoses. Per la finestra del conductor del vehicle va treure mig cos en Claus, vestit amb el xandall i la gorra de color vermell, i els va fer senyals perquè miressin a davant del finestral. Allà hi havia, pel cap baix, mitja dotzena de paquets embolicats de diferents mides. Tot seguit, l’home va saludar-los amb la mà, va picar l’ullet i va fer un fort xiulet. Aleshores, els rens es van posar en marxa, enduent-se el Polo cel enllà.

En Jeroni i el seu pare es van quedar, atònits, mirant pel finestral com el seu amic marxava per sobre les teulades de la ciutat. Van tardar una bona estona a reaccionar i sortir a fora a buscar els regals. Mentre els obrien, es van posar d’acord tots dos que aquell era el seu secret i que mai no explicarien a ningú la facècia extraordinària que havien viscut aquell Nadal a Frankfurt.  

      Foto de cmophoto.net a Unsplash

Persona interposada

 Quan en Màrius i la Mercè surten de la pastisseria de recollir l’encàrrec, es topen de cares amb un vuitantí mudat com un tupí i que camina amb l’ajuda d’una crossa. Tots dos el coneixen perquè havia tingut un cafè molt concorregut al Passeig, fa anys. Així i tot, el despatxen amb una magra salutació de circumstàncies. Van tard.

— Hola, Oliveres. Què fas trempat? — els etziba l’home amb una rialla d’orella a orella i la mirada espurnejant.

— Doncs, mira … Anar fent. — respon en Màrius, titubejant. Està sorprès per la inesperada reacció amistosa del vell, que, aprofita que la parella s’ha aturat per plantar-se’ls-hi al davant, barrant-los el pas.

— Déu-n’hi-do els anys que feia que no et veia, Oliveres. És que estàs igual, pillo! La teva cara la tinc gravada a la memòria, saps? 

En Màrius parpelleja incrèdul unes dècimes de segon. No entén d’on surt aquest comentari perquè ell no hi té cap franquesa amb aquell ancià. És mira a la Mercè buscant ajut, però ella li fa una ganyota sorruda que ell interpreta com «Au, Màrius, rei, esbandeix aquest pesat, i anem per feina, que se’ns enganxarà l’arròs».

— Encara recordo quan veníeu al cafè amb en Miquel Soler, en Fullaraca i en Quico Basarda. Quin quartet que fèieu. L’os pedrer!

En aquell moment, en Màrius té la certesa absoluta que el seu interlocutor l’ha confós amb el seu pare. Els tres noms que acaba d’esmentar eren els amics de l’ànima del seu progenitor. Atabalat, fa girar el cervell a tota velocitat, buscant com sortir d’aquell mal pas. Els bufets impacients de la seva dona fan de banda sonora de l’escena i el posen més nerviós encara.

Tot i que no és el primer cop que li passa, això que el confonguin amb el seu pare, en Màrius està convençut que no s’hi assembla tant com diuen. A la gestoria li ha passat alguna vegada, sobretot amb els clients més veterans. Ell sempre ho ha encaixat amb esportivitat, malgrat que, a casa, ho aprofitin per acollonar-lo.     

— No parles pas de fa quatre dies, eh? — respon en Màrius, intentant desempallegar-se de l’ancià amb frases tòpiques i buides. Mentrestant, la Mercè ja comença a posar polls i es mira el seu marit amb posat sever, mentre fa repicar la punta de la sabata a la vorera.

— Vosaltres éreu més grans que jo i us recordo amb molta vivesa. Us veia arribar al cafè amb les motos, amb aquells vestits impecables. Us assèieu allà a la terrassa amb les ulleres de sol posades, fumant. Semblàveu artistes de cine. I, aleshores, totes les noies solteres que voltaven pel Passeig s’ho feien venir bé per aturar-se a dir-vos hola. Com una processó. Manoi, quins temps! … Per què tu, ara, quina edat tens, Oliveres?

El dubte de continuar amb la farsa o matar la conversa allà mateix dient la veritat a aquell senyor, passa com un coet pel magí d’en Màrius. Però es queda de pedra quan sent la seva pròpia veu dient:

— Doncs mira, noi, avui, a casa, celebrarem que demà en faré 92.

La Mercè fa un salt igual que si li hagués passat corrent. Amb els ulls com dos salers i els llavis premuts i blancs, fa que no amb el cap de manera ostensible en direcció al seu marit. Tot seguit, li etziba un violent cop de colze, com si cregués que la patacada li faria recuperar el seny.

— A fe de Déu, que et conserves bé, puta!  Jo en vaig fer 87 al maig i, ja ho veus, trampejant i prou. Però no em queixo, eh? Que de la nostra quinta, gairebé tots ja estan criant malves, pobres.

— No et pensis pas que tot siguin flors i violes — afegeix en Màrius, ficat del tot en el paper —, també tinc les meves coses. Si et faig la llista, estem aquí palplantats fins al vespre.  

— Ostres quina il·lusió que m’ha fet trobar-te, Oliveres. Això sí, ets car de veure, eh?

— No volto gaire, saps? Encara vaig a la gestoria cada dia. M’agrada la meva feina. No hi puc fer més. I com que no em sé estar a casa, ni tampoc m’abelleix rondar pels carrers, doncs faig feina. I a futbol, et pots creure que des de la pandèmia que no m’hi han vist el pèl? Mira, avui em trobés de casualitat perquè he hagut d’anar a fer un parell d’encàrrecs.

— Jo, d’ençà que ja no tenim el cafè, procuro sortir cada dia. A comprar o només a fer un vol. A vegades vaig a jugar al dòmino al Casal… La qüestió és mantenir el cap clar i no perdre pistonada, nano!     

De reüll, en Màrius veu com la Mercè està vermella com un pebrot, remuga frases inaudibles per ell i li fa la impressió que està a punt de treure fum per les orelles, com una màquina de tren de vapor.  

  — És la teva filla? — demana l’home, assenyalant a la Mercè amb la barbeta.  

— Ara sí que m’has fet riure! És la dona del meu gran, que m’ha volgut acompanyar. Mira Mercè, et presento en …

— Toni. Toni Estruch. Teníem el cafè Mercantil allà al cap de dalt del Passeig. Però no sé si te’n pots recordar, tu. Ets molt jove. I eixerida, eh?

La Mercè, fora de si, boqueja com una carpa fora de l’aigua, decidint quin reguitzell d’exabruptes els hi tira barres avall a aquell parell de poca-soltes.

— Tens pas nets, tu, Oliveres?

— Set, ja. Tres nenes i quatre nens. La petita té dos anys i el gran, sis.  

— Fins i tot amb això, tens sort, podrit. Els meus fills tenen gossos i gats, però de mainada res de res. Ai las!  

— Bé, Toni. De debò que m’ha agradat trobar-te, però nosaltres hem d’anar fent via o trobarem tancat. Records a casa, i a veure si no tardem tant a tornar-nos a veure.

— Això mateix. Saluda a la Pilar de part meva. I recorda la dita: salut i pessetes, que tota la resta són punyetes!

Llavors, en Toni tira carrer avall, decidit i amb un somriure triomfal dibuixat als llavis. La Mercè i Màrius encara tarden uns segons a pair tot el que ha passat.

— Però que t’has begut l’enteniment, Màrius? — explota la Mercè — És què t’hagués aixafat, eh?

— Només li he seguit la veta, dona …

—La veta? T’hi has fet sopes, punyeta!

—Volies que li digués que anava errat i que estava parlant amb el fill Oliveres i no pas amb el pare? Aquest pobre home haguera tingut un disgust com una catedral. Pitjor que si li hagués fotut una bufetada. Ves que no l’haguéssim hagut de refer aquí mateix. Ara tornarà a casa content com unes castanyoles i recordant anècdotes de quan era jove. He fet una obra de caritat.

— A sobre el bon samarità … Un penques, ets! Aquest home es pensa que ha passat conversa amb el teu pare. Com penses solucionar-ho?

— Tot fos tan fàcil, dona. Quan arribi a casa li donaré records al meu pare de part d’en Toni del Mercantil. Ja veuràs que ell estarà content com unes pasqües. De fet, si ho penses bé, ells dos sí que han mantingut una conversa; però ho han fet amb una persona interposada.

— Per què els advocats sempre ho gireu tot a favor vostre? Vinga, va. Marxem o aquí al sol es fondran els gelats que acabem de comprar.      

Foto de Jens Freudenau a Unsplash