Just acabar de sentir la nota de veu que li havia enviat
la seva filla, en Venanci va proferir un parell de renecs recaragolats. Perquè
si una cosa li feia ràbia de debò era que algú li organitzés la vida. I l’Agnès
li acaba d’encolomar el gos tota la Setmana Santa perquè ella se n’anava a
Londres, de vacances. I això que ell ja l’havia avisat amb vehemència quan va
adoptar en Brinky, que mai no faria de mainadera del quisso. Ella, murri, havia
tirat pel camí dels fets consumats per desactivar la negativa del pare.
Tot seguit, en Venanci es va aixecar de la taula rodona
de Can Tripetes, on esmorzava amb els amics de l’institut, i, sense dir ni ase
ni bèstia, va tornar cap a casa fent cara de gos. Mentre caminava es lamentava
que ja no podria acomplir la missió de descobrir on feien la millor pota i
tripa de la comarca. Volia aprofitar que era sol a casa perquè la dona havia
anat a fer el camí de Sant Jaume amb les companyes de feina. Ai las!
Quan va arribar, es va trobar en Brinky ajagut en una
manta vella a tocar el finestral de la galeria. Al seu costat hi havia un sac
de pinso, el collar, la corretja i una nota de l’Agnès amb les instruccions. El
gos es va aixecar i va anar a saludar en Venanci tot bellugant la cua amb
entusiasme. L’home, a la gatzoneta, li va amanyagar el cap i el llom uns segons
mentre feia petar la llengua i movia el cap de dreta a esquerra, a poc a poc.
—Què caram n’he de fer jo de tu, aquesta setmana, eh?— Va
demanar-li al gos, que va clapir un parell de cops, com si volgués respondre. —
Au, va, noi, anem a fer un vol.
Van anar fins a un espai d’aquells on els gossos poden
campar sols i sense estacar. En Venanci va deixar anar el gos i va seure a
llegir el diari. Tanmateix, en Brinky en comptes d’anar al darrere dels seus congèneres
es va quedar al costat de l’home, mirant amb atenció les pàgines del periòdic. Semblava
ven bé que entenia les notícies publicades. El ca no s’hauria mogut d’allà si
un cadell no hagués anat a burxar-lo per jugar junts. En Brinky el va empaitar
un moment i prou, perquè de seguida va tornar fins on seia en Venanci per continuar
encantant-se amb el diari. El cadell va repetir la invitació, però en Brinky no
estava de filis i, davant la insistència del jovenet, va ensenyar-li les dents.
Aquest va marxar amb la cua entre cames i amb lladrucs esporuguits.
—Ai Poppy, vine amb la mama que aquests homenots no volen
saber res de nosaltres—, va exclamar una dona que s’havia acostat decidida per
agafar a coll al gosset.
—Li ha fet pas mal? Va demanar en Venanci, sorprès.
—L’ha espantat, i no calia perquè en Poppy és un cadellet
molt innocent i tendre que només volia jugar.
—Vaja. Perdoni, eh? Brinky, noi, ets un abusananos. Si no
fas bondat t’hauré de posar un morrió.
El gos va abaixar les orelles, abatut, i es va estirar
als peus de l’home amb posat avergonyit.
En Venanci es va presentar i va convidar la dona a seure.
Ella, que es deia Caterina, va acceptar. Aleshores, van encetar una conversa,
que es va animar de manera natural i es va allargar fins que un ruixat els va
forçar a marxar cadascun pel seu costat. Mentrestant, el gos vell havia aguantat
amb resignació totes les entremaliadures del cadell.
Després de dinar, en Venanci es va plantificar al sofà
brandant el comandament a distància com una pistola làser. La mascota es va
jeure als seus peus, atent a la pantalla.
—Fem una marató de Peaky Blinders, Brinky? Un clapit és
que sí, i dos que no—. I el quisso en va fer un—. Així m’agrada, nano. Som-hi!
La primera cosa que van fer en Venanci i el gos l’endemà matí,
va ser baixar al parc per si veien la Caterina i en Poppy. I sí, els van trobar
passejant. Aleshores, els dos humans van decidir anar a esmorzar a la guingueta
del parc. S’havia despertat una certa química entre ells dos. Enraonaven de tot
i de res. Es buscaven amb la mirada i reien per qualsevol ximpleria, com un
parell de passerells. Es notava que cap dels dos volia trencar la màgia que
estava sorgint i van estirar la trobada tot passejant sense gens de pressa. Igual
que uns adolescents.
De tant en tant, en Brinky es mirava en Venanci amb incredulitat
i un punt de reprovació. Semblava que no li agradava gaire el comportament afectuós
del pare de la seva mestressa.
La llarga passejada es va acabar amb un aperitiu en una
terrassa de la Rambla. Ves que no fos per efecte del sol d’abril, o pels
efluvis del parell de vermuts que es van prendre, però en Venanci i la Caterina
ja no dissimulaven l’atracció que sentien l’un per l’altre. Qualsevol excusa
era bona per posar una mà a sobre de la de l’altre. O arrambar-se cada cop més.
Tot seguit, van anar a tastar els entrepans que servien en una parada a tocar
l’estació. I el flirteig es va anar accentuant a cada minut que passaven junts.
—Perquè no pugem a fer el cafè a casa, que és aquí a
tocar? —va proposar la Caterina amb tota la picardia del món.
En Brinky va aixecar unes orelles de pam quan va sentir
la proposta. I va lladrar un parell de cops mirant directe als ulls d’en
Venanci, quan aquest va acceptar. L’home va reaccionar fent callar el gos i
picant-li l’ullet.
La parella va desfermar la tensió sexual que havia
acumulat durant tota la jornada, just després de tancar la porta del pis. Al
rebedor mateix ja es van enganxar com dues ventoses. Els faltaven mans per
tocar-se i despullar-se, mentre es menjaven a petons amb una passió desbordant
com si fos el primer cop que besaven algú. Van anar escampant la roba pel
passadís igual que en Polset va fer al camí amb les molles de pa. Però en lloc
de dur a casa, les peces duien fins al llit, on la Caterina i en Venanci es van
lliurar a les passions de la carn, i van tocar el cel amb la punta dels dits un
parell de cops.
Una alarma del telèfon d’en Venanci va despertar als
amants de la capcinada postcoital. Esglaiat, ell es va llevar i assegut a
l’espona del llit va mirar el mòbil.
—Ostres! Que havia quedat que passaria a veure els meus
sogres a la residència! — Va exclamar en Venanci.
La Caterina, endormiscada encara, no va reaccionar. Tan
sols contemplava com el seu amant es vestia d’una revolada, arreplegava al gos i
sortia del pis cames ajudeu-me.
—Que no et deixes pas res, Venanci? — va preguntar en
Brinky quan tots dos eren al pas de la porta.
—Merda, el mòbil! —, va xisclar l’home, que va recular corrents
fins a la cambra per recuperar l’aparell de sobre la tauleta de nit i tornar a
sortir del pis.
El silenci a dins de l’ascensor durant el trajecte de
baixada era espès com el petroli acabat de brollar del jaciment. En Venanci,
capficat, se n’estava adonant que s’havia ficat en un embolic i l’havia cagat
molt. Tot d’un plegat, però, va obrir els ulls com dos salers i es va mirar en
Brinky amb incredulitat.
—Què carai! No pot ser. Ara fa un moment tu has parlat! I
ets un gos, hòstia!
—Mira Venanci, si tu guardes el meu secret, jo guardaré
el teu. D’acord?
