En Jeroni té el pèssim costum d’endur-se feina a casa. No és pas que l’obligui l’empresa. Al contrari. És d’aquesta mena de manera. Un xic fet i deixat estar. El cas és que al despatx li han fet a mans un dossier de màrqueting innovador que es titula «Quina olor fa Nadal?» i se l’ha guardat a la motxilla perquè li abelleix més llegir-lo escarxofat al sofà.
Ben sopat, es disposa a fullejar el memoràndum, amb la col·laboració inestimable, això sí, d’un gotet de ratafia i un vinil d’en Tete Montoliu. Aquest vespre està sol perquè la Llúcia és al sopar de Nadal de la colla de gimnàs. El document comença d’aquesta manera: «Nadal té molts tocs aromàtics que ens evoquen moments en família, celebracions, vitalitat, eufòria i emoció. Segurament a cadascú li vindrà al cap una olor diferent: canyella, clau, cardamom, neu, vi calent, vainilla, gingebre, taronja, grans de cafè molts, mel, aire fresc i fred, xocolata…». Llegir això i que el magí li comenci a córrer desbocat, és tot un. De sobte, ja no és al menjador de casa. Es veu a ell mateix, quan tenia vuit anys, voltant pels mercats de Nadal de Frankfurt. És com una pel·lícula de súper-8 que ha emergit tot d’una d’un racó pregon de la memòria. Sense demanar permís. I que el fa viatjar a un Nadal del passat.
Rememora l’aroma intens de les galetes de gingebre acabades de desenfornar. La flaire de les salsitxes, del salmó a la brasa, del ponx especiat, dels Weinachtmann farcits de xocolata. Li venen al cap els llums de colors, els avets enormes, la gentada anant amunt i avall, els Pares Nadal tocant la campana, el fred intens que pessiga les galtes, la neu cruixint a sota els peus, la música de les orquestrines.
Els pares d’en Jeroni tot just s’acabaven de separar i en els pactes del divorci s’havien repartit les vacances de la mainada. Aquell Nadal havien d’anar amb el pare a Frankfurt, on estava treballant en un centre de recerca avançada. A l’hora de la veritat, però, hi va pujar en Jeroni tot sol perquè els petits havien pescat la grip. Ell s’hi va posar de culs. No es volia perdre ni el tió, ni els canelons de l’àvia, ni el tortell i ni els Pastorets. Prou que es va queixar a la mare. Tanmateix, no li va servir de res. Ella li va dir que hi havia d’anar tant si volia com si no. Que quinze dies passaven molt de pressa i que no patís perquè els Reis de l’Orient ho tindrien en compte.
La cara de pomes agres d’en Jeroni durant el trajecte fins a Frankfurt va ser el motiu de conversa de la tripulació de l’avió sencera. Ni tan sols va voler visitar la cabina del pilot quan aquest el va convidar.
Una hostessa de monyo de castanyeta i rialla de plàstic va recollir al noiet a la porta de l’aeronau per acompanyar-lo fins a la zona d’arribades. Caminava decidia fent repicar els talons de les sabates. La mala jeia d’en Jeroni es va anar esvaint a mesura que travessaven passadissos curulls de ninots de neu, d’arbres de Nadal, de rens, de Pares Nadal i de garlandes lluminoses. Es va meravellar de les botigues atapeïdes de capses de bombons de totes mides i formes, i de joguines de fusta que no havia vist mai. Per la megafonia sonaven nadales sense parar.
Quan van arribar a la porta, el pare d’en Jeroni no hi era. Van mirar i remirar. I res. Van esperar una bona estona. Quan l’hostessa començava a perdre la paciència, va aparèixer un home que duia un cartell amb el nom del noiet. Era un paio peculiar. Destacava de la resta de la gent per l’alçada, la corpulència i el xandall vermell amb rivets blancs que duia. Sota la gorra, també vermella amb les lletres SC en blanc, es veia una cara rodona i rubicunda, on ressaltaven uns ulls murris. Duia una barba blanca i poblada que emmarcava una rialla generosa. A la noia li va faltar temps per transferir al jovenet a aquell individu.
El tipus del xandall vermell i en Jeroni es van fitar als ulls, en silenci, uns instants. El crio amb desconcert, l’homenàs amb simpatia. Aleshores, per trencar el gel, el tipus va allargar la mà per oferir-li una bossa de paper plena de pastissets de massapà.
—Són Brenten? Tu en vols? —va dir amb un marcat accent germànic — Típiques de Frankfurt. Són molt bones.
El nano, bocabadat, no donava crèdit al que li passava.
—Jo em dic Claus. Jo soc conserge al laboratori i venir a buscar a tu, perquè pare està molt enfeinat ara mateix —va agafar la bossa del nen, va picar l’ullet, va fer petar la llengua, i amb un moviment de cap va assenyalar la porta de sortida. — Som-hi, Jeroni?
El xicot el va seguir sense dir ni piu fins a un atrotinat Volkswagen Polo de color vermell descolorit que estava aparcat a fora, en doble fila. Veure entrar un paio de la mida d’en Claus dins d’aquell cotxe encara va sorprendre més en Jeroni. I que ell també hi cabés, el súmmum. Però quan el xiquet va veure que l’interior del vehicle estava decorat amb motius nadalencs, li va costar Déu i ajuda contenir el riure.
Durant tot el camí fins a la ciutat, en Claus no va parar de cantar a cor que vols les nadales que sonaven a la ràdio. Al seu costat, en Jeroni no tenia prou ulls per veure-ho tot, mentre es cruspia els pastissets amb fruïció.
—Com és que parles català? — va demanar el noiet mentre esperaven que un semàfor es posés verd.
—Jo he vingut molts estius a Empuriabrava. M’agrada el mar, el sol i l’arròs a la cassola. Mira, allà, qui espera.
El pare d’en Jeroni estava dret a davant de la porta d’una casa baixa. Picava de peus a terra i es bufava els capcirons dels dits, per esvair-se el fred. Quan els va veure arribar se li va il·luminar la cara. Va córrer a abraçar al seu fill i després van entrar tots tres cap a dins.
—No ha arribat Nadal aquí —va exclamar en Claus només entrar.
—Estic molt enfeinat al laboratori i encara no m’hi he posat —va respondre el pare d’en Jeroni, un xic avergonyit —. Tot i que, ara ja tinc ajuda, eh Jeroni?
—Vostè treballa i Jeroni i jo farem feina — va sentenciar l’home abans de marxar.
L’endemà era la vigília de Nadal. Quan tocaven dos quarts de nou, en Claus picava la porta de casa el pare d’en Jeroni.
—No sé com agrair-li que estigui pel nano, Claus.
—Vostè inventa la vacuna i jo ensenya Jeroni com és Nadal a Frankfurt.
Un cop el pare va ser fora, en Claus va prendre les mides del menjador i de la sala d’estar, i les va apuntar en una llibreta minúscula que duia a la butxaca. Tot seguit, va dir al marrec que s’abrigués perquè sortien a comprar. Van anar fins a una ferreteria molt gran que hi havia al barri. Pel carrer tothom saludava en Claus, que els responia amb un sonor Frohe Weihnachten. A la botiga els va despatxar una senyora alta, cepada i galta vermella, que xerrava pels descosits. Van carregar de valent. Garlandes i boles amb llum i sense, un avet de dos metres d’alçada, un naixement, un mitjó vermell i verd enorme. Abans de marxar, la dona els va plantificar un sonor petó a cada galta a tots dos i els va desitjar bones festes.
Un cop al pis, van estar tan enfeinats col·locant-ho tot, que gairebé se salten l’hora de dinar. Aleshores, l’home es va endur al noiet fins a un mercat de Nadal. Varen voltar una estona entre les parades i les atraccions, fins que van trobar-ne una de menjar que en Claus coneixia. Llavors, li va dir que tries el que li vingués més de gust. En Jeroni, embadalit, no sabia què escollir. Al final es va decantar per una salsitxa que sortia pels dos caps de la barreta, acompanyada amb moltes patates fregides i salsa de tomata, i un got de suc de poma. Van seure en unes taules allargades, a prop d’un escenari on tocaven una parella amb un acordió i un violí.
—Ara ja Nadal a casa teva, eh? — va exclamar en Claus, entre queixalada i queixalada.
—Falta una cosa — va respondre el Jeroni, un punt moix — No hi ha cap tió.
—Tió? Explica’m que és, si us plau?
—És un tronc màgic que hi ha a totes les cases. Arriba per Santa Llúcia, saps? Nosaltres l’abriguem amb una manta, li donem mandarines, pa sec i aigua, cada dia fins a la vigília de Nadal. Aquell dia, resem a davant del pessebre, i després atonyinem al tió ben fort amb uns bastons, tot cantant «Tió, Tió, caga torró d’aquell tan bo, si no et donaré un cop de bastó» Llavors, ell, com que és màgic, ens caga regals: joguines, torrons, monedes de xocolata, bombons, llaminadures i, a vegades, carbó.
—M’agrada tió. S’assembla molt al Christklotz que fem a Westfàlia. Cremem el tronc màgic a la llar de foc des de Nadal fins a dia 31 i posem cendres a la teulada per protegir casa del mal temps. Però ell no dona regals. Aquí, els regals els porta Sant Nicolau el dia 6 de desembre. Per Nadal no regals. Tu has fet tard.
—Veus! Per això no volia venir. Ja li vaig dir a la mare que si marxava em quedaria sense res. No hi ha dret!
—No, preocupis. Segur que pare ho soluciona.
—El pare? Però si és un despistat. Només pensa en els seus experiments. Quin Nadal més avorrit que passaré. Buf ...
—Doncs, haurem de trobar una solució. Tu confia en Claus.
Després de dinar van rondar pel mercat una bona estona més. Fins que les volves de neu van començar a entapissar-ho tot. Llavors van decidir tornar cap a casa. Pel camí, en Claus va demanar que al nen li ensenyes una nadala en català. En Jeroni va provar que l’home entones el Fum, Fum, Fum, sense èxit. Quan van arribar, en Claus es va acomiadar del jovenet perquè aquell vespre li tocava treballar.
—La vigília de Nadal has de treballar? Però que no és tancat el laboratori?
—Aquesta nit és especial i Claus té molta feina. Ara tu fes una forta abraçada i promet que seràs bon minyó.
—Sempre em porto bé, jo, saps? — va dir el nen mentre es fonia en una abraçada amb l’homenàs del xandall vermell — Que no vindràs demà?
—Dia de Nadal tothom amb la seva família. Com dieu catalans, ovella ves al teu corral.
—És cada ovella al seu corral.
En Claus va riure amb un sonor Ho, Ho, Ho, agafant-se la panxa amb les dues mans. Després va fer petar la llengua, va picar l’ullet al nen, va amanyagar-li el cap i va marxar carrer enllà, xiulant el Fum, Fum, Fum i caminant amb passes llargues.
El pare estava enfeinat a la cuina quan en Jeroni va entrar a casa, tot moix.
—Vinga va! Renta’t les mans, Jeroni, i ves parant taula que per sopar tenim escudella de galets que ens ha enviat l’àvia. Al paquet també hi ha posat canelons i pollastre farcit per dinar demà. I un tortell! Sort en tenim de l’àvia, perquè jo a la nevera només hi tenia un paquet de pernil dolç i dos iogurts.
—Visca! Visca! —va cridar en Jeroni corrent cap a la cuina a flairar la sopa.
Allò va girar l’ànim del nen com un mitjó. Durant l’àpat no va parar de xerrar ni un instant, explicant al seu pare, fil per randa, tot el que havien fet amb en Claus aquell dia. Quan estaven a punt d’encetar el tortell, van notar un cop sord al vidre del finestral del menjador. Es van girar just per veure una segona volva de neu, esclafar-se contra el vidre, a tocar de la primera. S’hi van acostar tots dos estranyats i van mirar a fora. A sobre els arbres del jardí, suspès a l’aire, hi havia un Volkswagen Polo vermell amb mitja dotzena de rens al davant, enganxats amb una mena de regnes lluminoses. Per la finestra del conductor del vehicle va treure mig cos en Claus, vestit amb el xandall i la gorra de color vermell, i els va fer senyals perquè miressin a davant del finestral. Allà hi havia, pel cap baix, mitja dotzena de paquets embolicats de diferents mides. Tot seguit, l’home va saludar-los amb la mà, va picar l’ullet i va fer un fort xiulet. Aleshores, els rens es van posar en marxa, enduent-se el Polo cel enllà.
En Jeroni i el seu pare es van quedar, atònits, mirant pel finestral com el seu amic marxava per sobre les teulades de la ciutat. Van tardar una bona estona a reaccionar i sortir a fora a buscar els regals. Mentre els obrien, es van posar d’acord tots dos que aquell era el seu secret i que mai no explicarien a ningú la facècia extraordinària que havien viscut aquell Nadal a Frankfurt.
Foto de cmophoto.net a Unsplash
