Agustí Vehí i Castelló, el poli bo

El passat diumenge 20 d'octubre vaig tenir l'honor de llegir la semblança biogràfica del meu amic Agustí Vehí durant l'acte de lliurament del títol de ciutadà d'honor de Figueres, que la corporació municipal li va atorgar a títol pòstum.  L'acte, emmarcat en el Concert de Ciutat que serveix per commemorar el lliurament del títol de ciutat a Figueres, es va celebrar al Teatre El Jardí. 

L'Agustí i jo ens van conèixer de petits al pati dels fosos, quan em va salvar d'un trinxeraire de la meva classe que em volia atonyinar. Posteriorment varem coincidir als Escoltes i de tant en tant quan tots dos, cadascú amb la seva colla, seiem a les cadires verdes de La Rambla. Al cap dels anys el vaig trobar vestit de guardia. I em va sorprendre, perquè no era la persona que jo creia que pogués entrar a fer d'urbanu. 

El Primer Nadal dels Pastors, ens va tornar a ajuntar. Érem la parella còmica de l'obra. Ell el capità de lladres Farruc i jo el lladre tòtil Gruillat. Ens vam avenir ràpidament i en els assajos els gags que improvisàvem eren constants. Vam riure i vam fer riure al públic molt. El dia de Sant Esteve de 1997 el seu fill Pau va debutar a l'obra fent de Nen Jesús i dos dies més tard, la meva filla Berta va fer el mateix paper. En un moment donat del descans entre el segon i el tercer acte del 26 de desembre, en el passadís de camerinos em va mirar de dalt a baix amb i seriós com un plat de faves em va dir: "Noi, això de l'ascensor social funciona. Fins avui era un lladre de camí ral i ara serè el pare del nen Jesús, és a dir Deu Pare". Això del teatre és collonut". I  ens vam fer un tip de riure. 

Des de llavors vam establir una relació d'amistat a temps parcial perquè jo treballava a Girona i ell estava molt enfeinat a la Policia, la Universitat, etc. Però quan coincidíem per figueres, xerràvem de llibres, de música, de la ciutat o simplement del temps. Quan vaig treballar a la delegació de El Punt a Figueres, em va donar més d'un cop de mà en temes delicats o polèmics de la ciutat. I quan ell va començar a publicar novel·les, em va engrescar a fer-ho també jo i que si calia ja m'apretaria els cargols perquè m'hi poses. 

Un cop em va recomanar un llibre policíac d'un autor italià anomenat Carlo Lucarelli. El comisari De Luca, es diu el llibre. Me'l vaig descarregar a la tauleta però no el vaig llegir fins aquesta primavera. I vaig entendre perquè li va agradar, perquè gairebé sembla escrit per ell. Gairebé. 

És per tot això, i moltes petites raons més, que em va fer molta il·lusió i em va emocionar molt que des de l'alcaldia de Figueres m'encarreguessin redactar la semblança biogràfica de l'Agustí. Vull agrair personalment a tots els que m'han donat un cop de mà a fer-la, i en especial a la Marie. 

Aquí us deixo el text: 

AGUSTÍ VEHÍ i CASTELLÓ, EL POLI BO 

Agustí Vehí i Castelló, l'Agustí, exercia de figuerenc sempre i a tot hora, especialment quan era fora de l'Empordà. No es veia vivint en un altre lloc del món perquè estimava la ciutat i la comarca amb tota la seva ànima. Però no era un amor platònic. Era un amor viscut intensament i conreat diàriament durant anys i anys, perquè, per ell, Figueres era molt més que l'indret on va viure, va estudiar, va estimar, va riure, va plorar, va veure néixer els seus tres fills, i, malauradament, va morir avui fa set mesos. Era el seu lloc de treball, la seva oficina. Tal com va escriure ell mateix,  la seva feina era vetllar per Figueres i pels figuerencs i això li encantava perquè li permetia gaudir del premi de conèixer la ciutat com el palmell de la mà: “Ningú sap tant bé els seus canvis i els seus ritmes, on bufa més fort la tramuntana i on la fresca, a l'estiu, és més agradable”.

Va néixer el 1958 i des de molt jovenet es va sentir atret per la lectura. Del Capitan Trueno va saltar a en Tintí i desprès a en Sherlock Holmes. Va estudiar als fosos i allà va continuar la seva fal·lera lectora fins el punt de saltar-se l'hora del pati per anar  d'amagat a la biblioteca a llegir. En una d'aquestes sessions de lectura clandestina se li va revelar la seva vocació per la història, gràcies al llibre “Deus, tombes i savis” . També va ser a la Salle on descobrí Pablo Neruda, que li obrí la porta a la poesia. Per això deia que els hermanus l'havien fet revolucionari i lector de poesia. I quan sortia d'escola, se n'anava a la biblioteca vella a continuar llegint. Era una autèntica rata de biblioteca, com li agradava auto definir-se. 

Però no tot van ser llibres a la seva joventut. L'Agustí va formar part activament del teixit associatiu figuerenc d'aquella època. Va passar per l'escoltisme, on va forjar el seu amor pel territori i se li van despertar la consciencia politicosocial. També va formar part del nucli fundacional del MIJAC, a la parròquia del Poble Nou, i de la Creu Roja de joventut. Paral·lelament tastava el teatre de la mà de l'elenc juvenil de l'Agrupació Arlequí on el seu caràcter despreocupat, tranquil i les seves desbordants dosis d'humor – tant a dins com a fora de l’escenari- el van revelar com un gran actor còmic. El seu papers més celebrats van ser el “Fèlix” a “Un barret de palla d'Itàlia” i el “Farruc” del primer Nadal dels Pastors.

Es va llicenciar en Història a la Universitat Autònoma, i el 1982 va entrar a la Guardia Urbana de Figueres. Ho va fer després d'una xerrada amb uns amics que li van dir que també hi havia d'haver polis d'esquerres. Es va presentar a les oposicions i va treure el número 1. Un jove llicenciat universitari comunista deuria estar molt des ubicat en la policia que es va trobar, però a mesura que va anar coneixent la feina, li va arribar la vocació. I es va marcar l'objectiu de canviar el sistema des de dins, i transformar els urbanus en un cos democràtic, al costat del ciutadà i al seu servei. I després d'una carrera de més de 30 anys i havent arribat al càrrec de Sots inspector, crec que podem dir que l'objectiu està assolit.  

Va trobar temps per donar classes de Historia a l'Escola de Policia de Catalunya, de Historia de la Seguretat a l'Escola de Prevenció i Seguretat de la UAB, i també a la Universitat Catalana d'Estiu. En tots els casos, va saber transmetre la seva humanitat desbordant i el seu sentit del deure a manta fornades de servidors públics.  

Tot això ho va compaginar amb el doctorat en Història contemporània i una producció literària envejable que inclou articles i manuals policials, guions cinematogràfics, llibres de història local i comarcal, relats, poesia i novel·les de gènere negre.  Va ser la Marie, la seva dona, qui el va convèncer perquè escrigués. El seu primer treball de ficció es va publicar el 2003. Es titulava “VIII Rondalles Napoleòniques” i utilitzava el seu humor empordanès –cínic però positiu- per donar vida al Castell de Sant Ferran. Va ser el començament d'una celebrada i premiada carrera literària. Ell era feliç escrivint en el seu refugi de Pont de Molins envoltat de llibres, barrets de policia, pipes i havans. En els seus llibres va plasmar en un estil endreçat i curós tot el que estimava i li’apassionava: la condició humana, la policia, la literatura, la divulgació històrica i la seva Figueres i el seu Empordà.

L'Agustí era figuerenc per naixement i convicció, policia per vocació, historiador per formació i escriptor per afició. Però sobretot era un home vital, savi, humil, franc, divertit, sentimental, generós, bon pare i molt bona persona. Era d'aquella mena de gent única que fan millors a tots els que els envolten i per això, quan els perdem, els enyorem tant.

El fantasma més famós d'Irlanda

Encara no us havia explicat res de la Pier House. És una casa situada al començament del passeig marítim de Kinsale. Té dues plantes i una distribució un xic sorprenent. Està pintada en tons molts clars, com les clàssiques cases de platja anglosaxones, i combinat amb els quadres i les escultures que decoren les parets i els racons de la casa, tots d'art contemporani, li donen molta personalitat. Al davant de la vivenda hi ha el jardí, que és on esmorzen el darrer dia. Després aprofitem per anar a fer un vol pel poble.

Kinsale és un poblet molt concorregut a l'estiu, especialment pels afeccionats a la vela. S'hi ha una regata que és molt coneguda a Irlanda, I ja se sap que la vela la practica gent amb un cert estatus econòmic. Això marca un xic tot l'ambient que es respira al poble, Hi ha galeries d'art, de fotografia, bars on t'ofereixen llibres per llegir a part de begudes, botigues amb molta classe i restaurants amb molta anomenada, hotels de luxes i un camp de golf. I m'oblidava del museu internacional del vi! Dir que és un indret "pijo" no és correcte, però poc n'hi falta.

Amb un cop de cotxe ens plantem al fort Carles, o Charles, que és una de les atraccions turístiques de la zona. És diu així perquè el va fer construir el rei anglès Carles I per protegir el port natural de Kinsale desprès de la batalla que porta el mateix nom del poble i que es va lliurar el dia de Nadal de l'any 1601. Sembla ser que la corona de Castella va enviar 6.000 soldats a ajudar la revolta catòlica irlandesa en contra dels invasors protestants anglesos. Aquests últims eren menys nombrosos però defensaven una posició privilegiada, que al cap i a la fi, segons diuen els llibres d'història, va ser el que els hi va donar la victòria. Tot i que diuen els irlandesos que la precipitació del general castellà Juan del Águila va donar avantatge als anglesos. El fort Charles, dons, és una fortalesa petitona a sobre un turó que domina la badia. Té una estructura i una forma molt semblant al castell de Sant Ferran, i al seu interior hi ha les restes de les que van ser les vivendes de la soldadesca. Les dels oficials, curiosament, s'han conservat.
Aquest dissabte fan una jornada de portes obertes i hi ha una exposició d'armament antic. A més, gent disfressada de soldats de la guerra civil nord-americana o de cavallers medievals dona color a les muralles i baluards.

Ve t'ho aquí que ens n'assabentem que en aquest castell hi ronda un dels fantasmes més famosos de tota Irlanda, la noia blanca, the white lady. La història va de la següent manera. A principis del segles XVIII va arribar al castell un comandant molt sever i exigent que anava acompanyat d'una filla. Willful Warrender es deia la noia. La pubilla del comandant és va enamorar d'un oficial jove i es van casar. La nit del casament el nuvi no es va poder estalviar la guardia, però es va adormir a la garita a resultes dels estralls de la festa. I el comandant, molt en la lògica militar de l'època, en trobar un guardia adormit li va engegar un tret i el va matar. Un cop mort, el sogre va descobrir que s'havia carregat el seu gendre. I la pobra novia, quan ho va saber va embogir i es va llençar a daltabaix de les muralles. Diuen que la nit de difunts se la pot veure voltant pel castell i pels carrers del poble. Mireu si la tenen present a Kinsale a la noia blanca que hi ha un hotel, un restaurant i una discoteca que es diuen així.

Sense adonar-nos se'ns ha fet l'hora de marxar a l'aeroport de Cork, que el tenim a tocar. Ens acomiadem del pobra Micra que ens ha passejat tots aquests dies -li hem fet gairebé 2.100 quilòmetres- i anem a dinar. Triem un bar de la terminal, que és molt nova, on hi fan entrepans al gust del client. Quan vaig a fer la comanda, detecto que la dependenta t un accent molt marcat i llavors veig que du una identificació que diu Anabel. Resulta que es cordovesa, i l'altra noia és diu Isabel i és de Sevilla. Ens fan uns entrepans bonissims i elles són molt simpàtiques. Desprès de dinar ve allò tant pesat de fer cua per facturar, facturar, fer cua per passar els controls de seguretat, passar el control de seguretat, fer cua per pujar a l'avió i pujar a l'avió. Però hi ha una família amb quatre fills de deu, vuit i quatre anys -hi ha uns bessons- que ens amenitzen l'estona. Són tots quatre clavats, petites, bruns de pell, amb els cabells negres rinxolats i embullats, belluguets. En el moment de baixar cap a la pista, un dels dos bessons s'avança i a mitja escala mecànica se n'adona que la resta de la família encara és a dalt. El nano comença a remuntar l'escala a tot el que li donen les cames, però no avança. L'agafo d'un braçat i el pujo un tros però no prou per arribar a dalt. Llavors la seva mare li diu que s'esperi a baix i el moment de tensió s'esvaeix.

El vol transcorre amb tranquilitat i dues hores llargues més tard, arrivem a Girona. Recuperem les maletes, paguem la llufa que ens claven al parquing de l'aeroport i tornem cap a casa. Però sortint de l'aparcament ens trovem una rotonda al davant. Em quedo un segon dubtant, però arranco i l'agafo per la dreta. He superat el sindrome del canvi de costat. Mitja horeta més tard entrem a casa. La millor manera de saber lo be que s'hi està a casa és marxar un díes de viatge. Hem estat molt be a Irlanda, ens han tractat perfecte, hem menjat be i és molt maco. Però com l'Empordà no hi ha res.

Cork o suro?

L'esmorzar que ens ha preparat l'Ann de la Pier House és molt bo. L'Anna Maria dubtava entre els ous remenats o la truita, i la veïna de taula ens ha recomanat la truita farcida de cansalada. I tenia tota la raó.
El pla del dia és visitar Cork i rodalies. I agafem el Micra i cap a suro, vull dir Cork, que hi falta gent. Gràcies al guia passerells ens plantem al centre de la ciutat sense mes mal de caps dels embussos de trànsit. I un cop aparcat el cotxe i feta la visita de rigor a l'oficina de turisme, ens apuntem a l'autobús turístic. La ciutat prové -com moltes a Irlanda- d'un assentament monàstic al segle IV. És la segona localitat del país en importància i població, però és de la mida de Girona. Malgrat tot, té universitat, museu d'art, òpera, presó, dues catedrals, duana, sinagoga i un riu que és diu Lee. Això últim li dona una personalitat especial perquè es bifurca en dos a l'entrada de la ciutat. Té una intensa vida cultural amb un festival de Jazz a la tardor amb molta anomenada. Entre els dos marges del riu, hi ha el casc històric, el districte de negocis, el barri de les botigues, el campus universitari, els jutjats i l'edifici més alt de Irlanda, la torre Elysian de 17 pisos. A l'esquerra, enfilats en turonets, hi ha els barris residencials, la presó, la catedral catòlica i l'estació del tren, que encara es manté amb l'estil victorià original. Es veu que s'hi van filmar escenes de la pel·lícula "El gran robatori al tren" den Sean Connery. En un d'aquests barris, el de Sant Patrick, hi ha el carrer del Pont -Bridge Street- que té un 35% de pendent i cada dia de festa és el punt d'atracció dels ciclistes de la contrada que proven de pujar-hi pedalant. I en hi ha que ho aconsegueixen!

Un dels llocs més recomanables de la ciutat és el mercat cobert, que és el més antic d'Europa. Curiosament és diu el mercat anglès. Es petit i coquetó, com la ciutat, però té una gràcia especial pel seu sostres de volta i les columnes metàl·liques. Hi unes parades de peix que fan saltar les llàgrimes, unes carnisseries que et deixen boca badat, verduleries de postal, i també fleques, formatgeries, etc. En una cantonada del passadís del peix hi ha una parada que fan uns entrepans que et diuen mengem mengem! I una altra de plats preparats que et deixa bocabadat. Però nosaltres passem de llarg per pujar al restaurant del primer pis. És diu Fram Gate i val molt la pena. Tenen una carta molt complerta i la qualitat del que et posen a taula és excel·lent. Ells diuen que només cuinen amb viandes comprades al propi mercat anglès. I menges en una balconada a sobre les parades.

Anem a fer la digestió a quinze quilòmetres al sud-est de Cork, en un indret que es diu Cobh -s'ha de pronunciar Cove-. Volem visitar l'antiga guingueta de la White Star, on va fer la seva darrera aturada el Titànic. I descobrim que Cobh, que abans es deia Queenstwon, és un poble de costa de la mida de Roses, situat a l'illa Gran, amb un front de mar molt maco i acull el port de Cork, amb una trànsit de creuers notable i moltíssims velers perquè resulta que hi ha el club de vela més antic del mon, el Royal Cork Yatch Club.

La White Star Line era la naviliera que va noliejar el Titànic i les seves antigues instal·lacions es conserven com un museu interactiu que explica el desgraciat viatge d'un dels vaixells més famosos del mon. L'entrada és una reproducció d'un dels 123 passatges a Nova York que es van vendre l'onze d'abril de 1912 en aquell mateix lloc. I al final del recorregut has de fer el macabre exercici desbrinar que li va passar a la persona que tenia originalment aquell passatge. A mi em va tocar un noi de 23 anys que és deia William Foley, la passatgera de l'Anna Maria es deia Margaret Rice i tenia 39 anys; i la de la Berta Margaret Mannion i tenia 28 anys. El meu va desaparèixer amb el vaixell i les d'elles dues es van salvar.
Al passeig marítim un monòlit ens descobreix que un altre enfonsament històric es va produir a prop del port de Cobh, el del creuer Lusitania que va ser torpedinat per un submarí alemany el 7 de maig de 1915 durant la 1a Guerra Mundial i van provocar 1.200 morts. Aquest atac va provocar l'entrada dels Estats Units a la guerra. Mira que es maco aquest port, però quian malastrugança que té, no?

De tornada a Kinsale, ens aturem a veure la magnífica vista que es pot veure des del pont que comunica l'illa gran i amb l'illa de Fota. Hi ha una torrassa medieval quadrada al costat de l'aigua que composa una postal amb el cel plujós.

Per sopar, triem un dels locals de referència a Kinsale, el Jim Edwars. Es pot menjar al restaurant o al pub i triem la segona opció. Hi ha una gentada de por, la qual cosa vol dir que s'hi menja be. Però ens fan esperar una bona estona. De fet tenim la sensació que l'encarregat ha colat dues taules al davant nostra. I de la manera com ens fa la pilota ens convencem que ell és conscient que ens l'ha jugat. Un cop a taula, tot és magnífic i recomanable. Ens porten una quantitat de menjar exagerada, i tot molt bo. Perquè us en feu una idea, per acompanyar el xai rostit que he demanat jo em porten una plata de verdures, una altra de puré de patates i una tercera de patates fregides. Desprès de sopar hem de fer la volta més llarga abans d'anar a dormir, per que el menjar vagi baixant.

Oreo és un nom de galeta

Killorglin ens un poblet molt ben arreglat en un turó i al costat del riu Laune. Té molta vida perquè és un nus de comunicacions. És molt conegut per la fira de cabra -Puck Fair- que es fa cada any a mitjans d'agost. L'origen de la festa, que es va una setmana abans de la nostra arribada, és molt antic i el seu sentit és discutit pels historiadors. Ara és una excusa per atraure turistes, beure cervesa i fer molta gresca.

La qüestió és que som dijous i el nostre programa diu que hem de tirar més cap al sud, però passant primer pel Parc Nacional de Killarney. I com que som gent obedient, fem cap a Killarney, que és una ciutat de la mida de Figueres però al costat d'un llac, com Banyoles, i que resulta que és un dels centres turístics més importants de Irlanda. Hem entrat en una de les oficines de turisme més impressionants que he vist mai, per gran, per ben decorada, pel material de promoció que hi havia a disposició dels visitants i per l'amabilitat del personal. La ciutat viu del turisme i pel turisme amb hotels, camps de golf, lloguers de bicicletes, botigues, bed and breackfast, pubs, restaurants... i un entorn natural envejable.
Tot és mereix una visita, però hem de prioritzar i les recomanacions més destacades de la nostra guia són el Ross Castle, l'abadia de Muckross i la casa Muckross, tot plegat al costat del llac, que de fet són tres, el Lane, el Muckross i el Superior. Primera aturada, el castell. És la típica fortalesa irlandesa amb una torrassa central quadrada molt alta i un mur que l'envolta. És del segle XV i està totalment restaurat, la qual cosa el converteix en una postal impagable per la gentada que hi arriba tot passejant des de la ciutat, que està a mig quilòmetre mal comptat. Prosseguim cap a l'abadia i donat que hem d'aparcat molt lluny per l'alta concentració de turistes per centímetre quadrat, decidim a agfar un tílbury, un carret estirat per un cavall. El conductor o jarvey, és un noi baixet cap pelat i amb les dents mal posades i tacades que és diu Sean. Ens diu que el cavall és diu Oreo. Però no és un nom de galeta? li diem nosaltres i ell es fa un tip de riure.

L'Oreo ens passeja per davant de les impressionants restes de l'abadia gòtica de Muckross -la va cremar el carcant d'en Cromwell el 1652- i de les arbredes que l'envolten amb roures i cedres tan majestuosos que et fan sentir petit. Si destruïda és tan maca, quan estava dempeus deuria ser una joia.

Anem fent camí a ran de llac i al costat d'un ramat de vaques de Kerry, una raça autòctona, que, segons en Sean, és una de les més antigues d'Europa. El dia és assolellat i la vista sobre la serralada de les muntanyes Porpres amb el pic Carrantuohil és magnífica. I arribem a la Muckross House, una espectacular mansió d'estil Tudor construïda al segle XIX que és el centre del complex de Muckross Estate, que inclou granges, tallers d'artesania, botigues i restaurants. Aquesta casa té tantes finestres i xemeneies com dies l'any, i va ser regalada al poble irlandès el 1932 pel seu propietari. Fem un volt pels cuidadíssims jardins i gaudim de l'espectacular vista sobre el llac des de la seva terrassa. Després l'Oreo en du cap a les cascades de Torc, que són un altre cocurridísim punt d'atracció de visitants. És un salt d'aigua maco, que em recorda a les fonts del Llobregat, a Castellar de n'Hug. De tornada a la parada dels Jaunting cars -els carrets- podem observar els espectaculars rododendres que proliferen a la zona, alguns superen els tres metres d'alçada. Florits deuen fer caure la baba. I de sobte, en Sean ens posa alerta: pay attention guys a red deer, ens diu. En un prat a pocs metres del camí hi ha pasturant una femella de cérvol irlandès i la seva cria. Tot és tant ràpid que no tinc temps de treure la màquina de la funda, però això sol ha rendibilitzat el cost de la passejada.

Ens acomiadem de l'Oreo i en Sean i continuem cap a Kenmare amb la recança d'haver deixat moltes coses maques per veure. Està vist que haurem de tornar.
La revirada N71 ens porta fins al Lady's view. Em xoca que hi hagi un cartell que adverteix de la presència d'autobusos perquè son en un del punts amb més turistes de tota la illa. Uns quilòmetres més endavant descobrim el perquè del senyal. Al mig d'un doble revolt amb un sortint de roca amenaçador, em trobo un autocar de cares que va pel mig de la carretera. Arracono el Micra tant com puc i el xofer fa passar aquell voluminós artefacte entre tots els entrebancs amb un destresa digne d'admirar.
L'aturada al Lady's View és de rigor. És un coll de muntanya que es diu així perquè a la reina Victòria va quedar meravellada de la vista que hi ha en aquell punt. I tenia tota la raó. Llàstima de la munió de visitants.

Uns vuit o deu quilòmetres més endavant arribem a Kenmare i passem de la península de Iveragh a la de Beara. I arribats a aquest punt l'Anna Maria fa dies que porta de cap visitar un cercle de pedres paleolític que hi ha retratat a la nostra guia. El llibre ens diu que agafem la carretera que porta fins a Lauragh i busquem un rètol que diu Stone circle -cercle de pedra-. El trobem, el rètol, i ens enfilem per una carretera local més dolenta que les pel·lícules de l'Esteso i que es va endinsan en la serralada de Caha. Tres o quatre quilòmetres més tard ens trobem un tanca de bestiar amb un rètol escrit a mà que ens informa que anem be per arribar al cercle de pedres, però hem de tancar la porta perquè no s'escapi el bestiar. A l'altra banda de la tanca una pista de terra ens porta fins una mena d'aparcament al costat d'uns llacs preciosos, els de Cloonee i de Inchiquin. Deixem el Micra al costat d'un cotxe vell que de nou havia sigut vermell i de dins d'aquest vehicle en surt un home gran amb molta pinta de pastor de xais i que parla amb un anglès gutural ens demana si li volem comprar una posta. Sorpresos li diem que no i llavors ens informa que accedir al cercle de pedres cal pagar-li 2€ per cap. Cotitzem i ens hi dirigim per un caminat en mig d'una torbera i pugem a un turó amb una vista espectacular sobre la vall, els llacs, les muntanyes i un salt d'aigua al fons. i és on hi ha el cercle de mitja dotzena de pedres planeres d'un metre d'alçada amb una de més gran orientada de llevant a ponent. L'Anna Maria, emocionada, s'abraça a la pedra grossa. la Berta s'enfila a la primera pedra que troba i jo he d'admetre que tinc una sensació especial. Passada l'eufòria inicial ens sembla que el cercle de la foto i el de on som no són ven be iguals. I li demanem al senyor i no ens en sortim. O be no sap on és l'altre cercle o be és fa l'orni perquè no anem a la competència. No serà fins el vespre que internet ens resol el dubte. Hem anat al cercle de Urahg i volíem anar al de Ardgroom. Mala negada!

Tornem a la carretera principal i com que són les sis de la tarda decidim que és hora d'anar cap al final de l'etapa del dia, Kinsale, al comptat de Cork. Posem en marxa el navegador i ens envia per la ruta més ràpida però ens allunya de la costa. La ruta és prou entretinguda però no té res d'especial a part de veure que els colors de l'equip favorit aquí són el blau i el blanc. Al cap d'una hora i mitja llarga entrem a Kinsale, un poble mariner de casetes de colors bigarrats arrecerades entre un turó i una mena de ria. Hem de trobar un establiment que es diu Pier House i la màquina del dimoni ens envia al port i ens posa a fer voltes a una illa de cases. Tombi a la dreta va dient i desorientats, a la tercera volta parem. L'Anna Maria entra en un restaurant a demanar-ho i es topa amb un cuiner espanyol. Desprès de la sorpresa inicial el noi ens dona unes indicacions que no ens serveixen de res i llavors per casualitat veiem el rètol de la Pier House paret per paret amb el restaurant on treballava en nostre improvisat guia. Llamp ma matí!
Ens rep l'Ann, la mestressa, i ens instal·la en una habitació del primer pis amb una terrassa que te vistes al port. Per sopar ens recomana un restaurant de cuina italiana que es diu Bruno's. El local està molt be. La cuina és una altra cançó. Demanem un risotto de peix local que hi ha a la carta i quan em poso la primera cullerada a la boca me'n recordo del cuiner i dels seus avantpassats. Hi ha posat menta el molt carallot. I tot te gust d'aquest herba, l'arròs, el peix i el marisc. Com hi ha mon! Em venen ganes d'entrar a la cuina i ensenyar-li a fer arròs.

 

La companyia de l'anell

Encara que el Bianconi sigui una casa d'hostes, l'esmorzar també és de traca, mocador i forat nou al cinturó. I com que sempre tinc un budell vuit, ja se sap... Em menjo els meus ous remenats amb farciment i les sobres dels plats de les dues noies de la colla. Llamp ma mati! El cafè torna a ser la taca negra. No en saben gens de fer-ne. Només ens han fet un cafè expresso potable des de que som en aquesta illa. Fan aigua de mitjons. Sort de la llet que l'emmascara.
I vet'ho aquí que mentre esmorzaven es presenta un dels dos germans propietaris de l'establiment al menjador, en Ray Sheehy,  i en un moment ens organitza el dia. "Cal fer l'anell de Kerry", ens diu, i tot decidit agafa un planell i hi marca mitja dotzena de punts, que segons ell, hem de visitar si o si. Amb aquesta informació a les mans, no tenim cap dubte de on ens hem d'encaminar si no volem tenir raons al vespre.
Aquest anell és un dels atractius turístics de Irlanda i és una carretera circular que ressegueix tot el perímetre de la península de Iveragh. El primer tram que fem em recorda la carretera de Llançà a Port Bou de quan jo era petit. Pels revolts, pels murs de pedra al costat de la carretera, per les muntanyes que arriben fins a davant de mar i llavors es desplomen fins l'aigua transparent. Les pedres vermelloses. Les caletes pedregoses. El tren, que aquí està abandonat. En un punt de camí, la nacional travessa un pont de pedra que té prop de mil anys i la via s'estreny sense manies en un sol sentit i es passa donant pas alternatiu.
Ens parem a Kells, no és pas el del llibre que vàrem veure el primer dia, i descobrim uns jardins insòlits i espectaculars gràcies al microclima d'aquesta cala. Hi ha unes flors ataronjades que naixen a la vora dels camins, que en aquest racó són a per tot arreu. A la platja, de sorra i petitona, ens sorprèn un rètol que adverteix als banyistes dels riscos de prendre el sol. Deu ser quan en fa perquè el temps continua sent tant variable com l'Ibex 35.

La següent etapa és Cahersiveen. El senyor Sheehy volia que visitéssim la casa den Daniel O'Conell, el patriota irlandès, però optem pel fort de Cahergal, que és un construcció circular feta de pedra seca, típica dels celtes. A Galícia en diuen Castros. Hi ha un mur defensiu exterior d'uns quatre o cinc metres d'alt, fet amb un enginyós sistema de terrasses i escales. Al bell mig hi ha una altra construcció circular més petita, que deuria ser l'habitatge. Allà es conserven unes pedres de moldre el gra. Està molt rehabilitada i et permet fer-te una idea de com vivíem fa més de mil anys els irlandesos. Des del mur hi ha una vista espectacular sobre la vall, el riu, la badia i el castell de Ballycarvery, que és la nostra següent aturada. El castell està en runes. Es va construir al segle XIV i l'exercit den Cromwell el va deixar com un formatge a canonades tres segles més tard, però encara hi ha viure gent fins a principi del segle XX. Només en hi ha mig dempeus i l'enredadera que el cobreix li dona un aire especial, sinistre. Et donen ganes de sortir a una de les finestres gòtiques i recitar Shakespeare, o Poe, o el Tenorio. Ja m'ho diuen que no em senta be llegir tants llibres estranys.

Prosseguim i anem cap a l'illa de Valentia. Agafem un ferri on només hi caven 9 cotxes i en deu minuts mal comptats som a Knightstown. Aquest illa, que antigament és deia València, és com tres cops la Meda Gran, més o menys, es vanta de ser el punt habitat més a ponent d'Europa i te unes vistes espectaculars sobre les illes Skelling i la costa de Kerry. Però just quan pugem al mirador, que és al turo de Geokaun, el més alt de l'illa, entre un nuvolot de pluja i ens tapa la vista i ens quedem amb un pam de nas. I ens hem de conformar en anar a veure l'indret on sortia el primer cable telegràfic submarí transatlàntic.

Tornem a l'illa gran pel pont de Portmagee  i ens encaminem a Waterville per la ruta de la costa, famosa per les vistes sobre penya-segats, però la nostra volta es veu estroncada per culpa de la boira i d'un cotxe de lloguer que ha rostit l'embragatge a dalt d'un turo i en una carretereta d'un sol carril i gràcies. Hem de recular i agafar la N70 fins a Waterville, un poble escampat al llarg d'una llarga platja pedregosa i que va ser l'amagatall den Charles Chaplin uns quants estius. Li han dedicat una estàtua al mig de passeig a en Charlot, i mentre ens fem la típica foto al costat de l'estàtua, un home tot estrafolari, se'ns acobla i ens jura i perjura que ell era molt amic den Chaplin. Em sembla que en realitat volia algun euro, però li surt malament. Som catalans!

Arribats a aquest punt de l'anell, decidim tornar a Killorglin pel camí del mig. Segons el mapa hi ha una carretera que puja tota la península per l'interior i amb dos cu***** ens hi posem, però despertem a la noia de Burgos per si de cas. I quin martiri, es passa mig camí dient-nos que girem cua i nosaltres recta al nas. La cosa es va enfilant progressivament perquè resulta que al davant tenim el massís més alt de l'illa, amb el pic del Carrauntohil de 1.039 metres. I ens enfilem fins al pas de Ballaghisheen, que traduït la meva manera vol dir on Sant Patrici va perdre la veta dels calçotets. La vista des del pas és esplèndida però hem de baixar-ne i arribar a lloc per sopar. La mestressa del navegador ens les fa pagar totes juntes i ens fa passar per uns llocs espectaculars entre cims de roques negres, llacs, erms verds alternats amb espesos boscos de pi negre. Però ni una casa a la vista. Amb unes baixades de treure el sanglot i uns revolts que descaragolaven el volant del Micra. Fixeu-vos si eren transitades les carreteres per on ens ficava que al mig de la via hi creixia l'herba! Va ser mitja hora un xic tensa fins que vam trobar el llac de Caragh i ens vam veure salvats. Ja érem al planer. I per celebrar-ho ens vam cruspir un sopar de peix al restaurant Nick's, al costat del nostre allotjament. Un pel car, però peix de primera, servei molt atent i amb música en directe.

De Clare a Kerry i tiro perquè em toca

Malauradament hem de deixar Spiddal per tirar cap al sud, això si, marxem amb la panxa plena de casa dels Feeney. I tot fent via, ja ens veus entrant al comptat de Clare, conegut pels seus festivals de música tradicional irlandesa i els seus pubs. Abans però, ens aturem al castell de Dunguaire, a Kinavara. Acostumats com estem nosaltres a les marees de pissarrí del Mediterrani, aquí podem comprovar els moviments que fa el mar cada dia a l'atlàntic i deu n'hi do. Ves per on, surto distret d'un aparcament i entro a la carretera pel costat equivocat i un conductor d'autobús i jo ens fotem un bon ensurt sense més conseqüències.

La nostra ruta ens porta ara cap els llindars del Burren, una zona pedregosa i amb menys vegetació que la resta de la illa, però igual de sorprenent. Fa milions d'anys es veu que aquesta zona era al fons del mar i un cataclisme la va fer pujar cap a la superfície. Es una àrea plena de coves i monuments megalítics, i unes carreteres amb un revolts infernals. Un d'aquestes carreteres, la N67, ens porta fins a Doolin, un poble escampat presidit pel impressionant castell de Doonagore i que és aturada habitual des autocars turístics perquè es des de on surten els vaixells que van al penya-segats de Moher i a les illes Aran.
Ja fa estona que tenim un dia rúfol i ventós i per això no ens atrevim a embarcar i anem als penya-segats de Moher per terra. Per definir en dues paraules tot plegat, és "im pressionant", com diria en Jesulín de Ubrique. La meravella que ha fet la natura en si mateixa, el muntatge turístics que han bastit al voltant dels penyas-segats i la gentada constant que hi arriba. Pel cap baixa hi ha una trentena d'autobusos i un parell o tres de centenars de turismes aparcats. És que el viatge fins a Moher s'ho val.
El repte ara és fer una foto als penya-segats buscant un punt de vista mínimament diferent al de les postals i sense que hi surti l'orella de cap italià, el nas de cap francès o el clatell d'algun americà. Costa però amb paciència ens en sortim prou be. Un cop fetes les nostres, de fotos, n'hem de fer a un noi i una noia italians que van per lliure, i a uns corbs que fan el mateix paper de l'os Iogui a Yellowstone. Estan pendents del menjar dels turistes per omplir el seu pap.

El vent constant i humit ens fa marxar dallà i continuar cap al sud. I sense saber-ho ens fiquem de caps al paradís irlandès del surf, la costa que va de Liscannor fins a Kilkee. Moltes platges de sorra blanca on trenquen unes onades impressionants gràcies al vent de ponent. Hi trobem surfistes de tota mena, de taula, de vela i d'estel, el Kite. I camps de golf a peu de platja. I runes de castells i poblets de platja amb casetes de colors bigarrats i esglésies amb campanars punxeguts i quilòmetres de parets de pedra seca que tanquen bestiar de tota mena. És una mena de road moovie. Nosaltres anem passant amb el cotxe en mig d'aquest paisatge magnètic per la vista, però sense aturar-nos. I de sobte ens troben al davant l'estuari del riu Shannon que ens barra el pas.  I que fem? Dons carreguem el Micra en el ferri i al cap de vint minuts mal comptats ja som al comptat de Kerry.

El paisatge és molt diferent a Kerry que a Clare. Al sud del Shannon tot és molt més arbrat. Les parets de pedra han desaparegut i l'herba és d'un verd diferent. Les carreteres també són més bones, però les muntanyes són més altes. I les banderes que llueixen les façanes de cases, i també la majoria dels cotxes, són d'un altre color. Si fins ara totes les que veiem eren grogues i blaves de l'equip de Clare, ara són verdes i grogues de Kerry. Perquè estem al tram final de la temporada d'un dels esports irlandesos per excel·lència, el hurling. L'altra és el futbol gaèlic. Tots dos per davant del rugbi i del futbol. Només se que es juga en un camp semblant al de futbol, amb porteries i amb una pala llarga de fusta a mig camí de l'estic de hoquei i la pala de frontó. També que és un joc dur com pocs i que desperta passions i apostes a tot el país.
La N70 ens porta cap a Tralee, la capital del comptat, i per culpa de la desfilada de les Roses de Tralee no ens hi podem aturar. El centre està tallat al trànsit per fer passar les carrosses. Aixó de les Roses és una mena de concurs de Miss Irlanda emigrant. De fet aquest certamen ha estat el nostre entreteniment a la televisió els dos darrers vespres. Però nosaltres seguim més cap al sud per arribar al nostre destí del dia, Killorglin, a les portes del famós anell de Kerry. Ens allotgem al the Bianconi Inn, una casa d'hostes acabada de reformar i amb una cuina destacable. El quilo de musclos que em menjo per sopar recompensen el camí fins aquí. I desprès de sopar, a veure la final de les Roses!!

Conemara Lady

Pels que no ho sabeu, un bed and breackfast -llit i esrmorzar, traduït literalment- és una casa on el amos acullen viatgers a dormir i a esmorzar a canvi de diners, només faltaria. És un sistema molt anglosaxó de viatjar, més econòmic que anar a l'hotel i més proper a la realitat de lloc que visites. Dons ja ens tens a nosaltres en un B&B que és diu Tuar Beag a Spiddal, un poblet de la badia de Galway. Els propietaris de la casa són l'Éamon i la Siobhán Feeney una parella molt atenta i xerrapetes, en especial ella, que ens explica la seva vida en el trajecte que va de la porta d'entrada al primer pis, on ens instal·len en una habitació que té vistes al mar. La número 6.  Entre altres accessoris pels ostes, té una taula amb una tetera elèctrica i una cistelleta plena de bossetes de te i galetes per si ens be de gust fer-nos una infusió, que no és el cas.

Al matí baixem a esmorzar a l'hora prevista i ens porten a taula una macedònia de fruita, una truita de dos ous amb formatge, cansalada fumada i tomata, torrades, mantega i melmelada feta d'ells, suc de taronja i el que els irlandesos accepten com a café -aigua de mitjons-. I aquesta era la versió suau del primer àpat del dia, que tot darrera venia el pa fregit, les salsitxes, les mongetes seques, el pastís de carn i alguna cosa més que no recordo. Si tingués el poder de comptar calories com aquell noi de l'anunci de cervesa, ara sabria que hem fet el ple per tot el dia! A prendre pel sac el règim!

Tips com rènecs agafem el cotxe i ens endinsem per les profunditats de la regió de Conemara. És un lloc d'una bellesa austera, simple, rotunda. Prats verds d'herba alta fins on es perd la vista, unes muntanyes arrodonides que es diuen les Dotze Mongetes -no em vull imaginar com serà la botifarra- i recs, rius, llacs a dojo. I vent. Un vent constant que amb els anys ha foragitat els arbres dels erms i ha fet amagar les cases, i que mou els núvols molt depressa. Les ombres que van fent els núvols a les muntanyes mentre viatgen semblen quadres abstractes. Art efímer.

I mentre viatgem per carreteres solitàries descobrim que els puntets blancs que veiem escampats pel verd no són flors, que en hi ha moltes, si no xais que campen a les seves pel mar d'herba. Xais de cara negre i amb unes banyetes corbades endarrere. La carretera ens porta a través d'aquest mar d'herba fins a un turo on trobem una capella al costat de la via amb un rètol que diu "Stop and pray" -atura't i resa" . El primer que se m’acut és: Tant malament està el ferm a partir d'ara que et recomanin resar? Un xic de raó ja tenen, però ens en sortim i arribem fins a l'abadia de Kylemore un palau impressionant davant d'un llac que havia estat la casa d'estiueig d'un senyor molt ric i que es va convertir en convent de monges i escola privada per senyoretes a la dècada dels 40 del segle passat. Allà recuperem el contacte amb la resta de la humanitat, perquè és un no parar d'autocars de turistes.

La nostra guia en recomana fer un tros més cap al nord i que ens embarquem en el “Conemara Lady” un mini creuer per l'únic fiord que hi ha a Irlanda, el de Killary. Una hora i mitja de relax veien una costa totalment diferent a la nostra, amb el verd que acaba on comença l'aigua de mar, xais pasturant a tocar l'aigua, muscleres a cada cala, granges de salmons i barques parant les gàbies pels llamàntols. Tinc la sensació de passar per alguns dels paisatges que descriu George RR Martin a la seva Cançó de Gel i Foc. No tenim sort i no albirem cap dofí ni cap balena. Es veu que ara és final de temporada per això.

Tornant a Spiddal per una carretera que en diuen nacional i que aquí provocaria editorials als diaris i manifestacions irades cada tarda a l'hora del té, descobrim el centre d'informació del parc natural de Conemara. Allà ens fan un curs accelerat sobre la torba, un material estretament lligat a la historia de Irlanda. Es veu que fa milions d'anys l'illa maragda estava als tròpics i estava coberta de selva. Amb el pas dels segles es va anar desplaçant al nord i amb el canvi de clima i als cataclismes naturals, aquests boscos van quedar soterrats sota capes de sediments. L’ humitat i la pressió van provocar que la fusta es convertís en una mena de carbó, la torba.

Històricament els irlandesos l'han extreta del terra fent unes feixes amples que en diuen torberes i la tallen en peces gairebé cilíndriques d'un pam i mig de llarg que fan assecar. Per la camí en vam veure forces de torberes en actiu. La torba ha estat el combustible que els ha escalfat i amb el que han cuinat durant milers d'anys i encara ara fan servir moltes cases per fer anar la calefacció. I les fustes que no es descompassàvem tenien una duresa tal que eren buscades per fer mànecs, bigues, eixos de carros o per pavimentar els camins en fangats.  

La següent escala planificada era el famós pont de la pel·lícula "L'home tranquil" de John Houston. La guia diu que està en el camí de tornada a Spiddal, però les indicacions són tant vagues i disperses que guanyen les ganes de sopar i ens rendim davant una sopa de verdures, un pastís d'espinacs i Fish and Chips al An Crusicin Lan Hotel.

I això de conduir per l’altra banda, ja ho tinc un xic més dominat. 

Mirant sempre el costat correcte de la via

I ha arribat el dia clau del viatge, el d'anar a buscar el cotxe de lloguer. Pel camí des de l'hotel la taxista em dona un consells ben intencionats sobre això de conduir per l'esquerra però no em treu el neguit del damunt. Per cert, els tres taxistes que ens han portat fins avui per Dublín han estiuejat a l'Estartit i no saben on és Figueres. Que està fent malament l'ajuntament?
El cotxe que ens han guardat a can Avis és un Nissan Micra de color blau clar hortera. Un començament prometedor matrícula IE 11D18819. Un cop instal·lats a dins les maletes i nosaltres, arriba el moment d'engegar i tirar per món enllà. Des de que va néixer la meva filla que no estava tant tens i nerviós. A fora estem a 19 graus i jo suant i amb la gola més seca que el desert d'Atacama.
I la primera instrucció que em dona el navegador és girar a l'esquerra. Glups! Aguanto la respiració, gas i de caps al carrer per la banda esquerra del vial. Diana, l'he encertada. Els primers minuts, com que som a dins de Dublín, escarneixo als cotxes del davant i tot sembla sota control. Fins i tot faig un giratori a la manera local i ningú va notar la diferència.
La noia de Burgos que hi ha dins del navegador ens porta fins a l'autopista i a fer quilòmetres cap a l'oest. Al cap d'una estona l'esquena em fa mal de tant encarcarada que la tinc i el color dels artells dels meus dits és més blanc que la cara den Michael Jackson de tant estrangular el pobre volant.
Amb el pas dels minuts vaig agafant-li el que al tema i m'atreveixo a pensar, infeliç de mi, que n'havia fet un gra massa amb el canvi de costat. Però quan la burgalesa ens fa sortir de l'autopista per entrar a una carretera secundària, totes les pors em tornen al cos. Hi ha cotxes que et venen de cares!!

Tinc la mateixa sensació que un porter de futbol quan li llencen un penal i veu el jugador rival com un gegant i la seva porteria enorme. El micra cada cop és més gran i la carretera estreta. Em dona la impressió que no passarem dos vehicles de costat. Que se m'enduran el retrovisor. I de sobte un camió! Aguanto la respiració, redueixo, tiro la panxa en dins, em xuclo les galtes. Faig tot el que em ve al cap per fer-me petit iiiii, el camió passa per la nostra banda sense tocar-nos. Ufff!. L'Anna Maria te el cor al damunt de la guantera i diu que ha vista passar tota la seva vida al davant seu en un segon.
La resta del camí, un centenar de quilòmetres, va ser la repetició d'aquesta escena amb constants incursions de les rodes dretes del cotxe al voral o desbrossades de brancam amb el retrovisor de la mateixa banda.
Un indret anomenat Clonmacnoise és l'aturada del dia. A la riba del riu Shannon un antic centre monàstic on es poden admirar un parell de creus de pedra treballada espectaculars. Val molt la pena desviar-se de l'autopista per visitar-ho.

Quan la nostra amiga guia tanoques ens diu "ha llegado a su destino" i aturo el Micra a "Bed & Breackfast" de Spidal, m'afluixo de tal manera que les cames gairebé no m'aguanten dret i em fan mal muscles que no sabia que ten podien fer, com els d'obrir i tancar els ulls. Sort que una amanida, un tall de salmó al forn i un pastís de poma al  Martines Wine Bar al Quay Street de Galway em tornen la condició de persona.

Les quatre estacions en una hora

Per un mediterrani com jo, els canvis sobtats de temps que succeeixen a l'illa maragda són més que sorprenents, xocants. Passes del fred hivernal, al sol sufocant i al xàfec en minuts. I has d'anar carregat com una abella amb el jersei, el paraigües i l'ampolla d'aigua. A més, has d'estar alerta per reaccionar al moment que canvia el temps o pots quedar xop com un ànec, gelat com un polo o cuit com un caneló, mentre esperes pacientment fent cua per entrar a un museu o a una atracció turística envoltat de legions de turistes provinents de tots els racons de la bola del mon.

A part d'això Dublín es una ciutat amb un encant especial, com totes les ciutats que tenen riu o port, o totes dues coses. I amb una quantitat d'història que aclapara. Però ho porta amb aquella serenitat que dona tenir personalitat. Es com aquelles noies que no són guapes però saben treure partit a tot el que tenen i triomfen més que moltes belleses de catàleg, 

Hem fet el guiri i ens hem enfilat a un bus turístic per fer un tastet dels encants de la ciutat. I hem dinat en un pub juntament amb desenes de visitants més que buscàvem copsar les sensacions i l'esperit tradicional irlandès menjant roast beaf amb puré de patates apilonats en un local mal il·luminat, sorollós i mal ventilat mentre a la televisió feien el Liverpool - Stocke City de la Premier. 

Abans de marxar, un conegut amb va dir, no es pot dir que has estat a Dublín si no has passat per la biblioteca llarga del Trinity College i has vist el llibre de Kells. Ets sents eufòric i petit al mateix temps al contemplar aquella sala enorme atapeïda de llibres fins a dalt, alguns dels quals es van escriure quan els catalans érem una potència al sud d'Europa. Tanta saviesa acumulada embriaga. Les escales per abastar els llibres que hi ha allà dins acumulen més cultura que tot el consell de ministres den Rajoy. I el llibre aquest és una meravella de fa 1.200 anys. Pell de gallina.  

Si vols un bany de masses passeja pels carreres del voltant del Temple Bar o visita la factoria Guiness -quina màquina de fer euros- perquè hi ha riuades de gent. Em recorda el passeig de Gràcia o les Rambles de Barcelona on els forasters estan foragitant als locals.  Però si busques be, en algun carreró trobaràs aquell local genuí on paga la pena gastar-hi una estona per barrejar-te amb els irlandesos que són acollidors, amants de la gresca i xerraires.  

Viatge al pais esquerrà

Ser esquerrà no és bo ni dolent, és diferent. Dons Irlanda és això, diferent. I ho vam copsar  només de baixar de l'avió i descobrir les retolacions en gaèlic a l'aeroport, els conills que campaven a les seves pels parterres del voltant del "camp d'aviació" que es deia abans, i la fortor de cervesa que desprenia la sala de recollida d'equipatges.
A la zona d'arribades ens esperava un taxista amb un rètol amb el meu nom i això impacta, perquè fins ara ho havia vist fer als altres i a mi mai m'havia tocat. L'home molt xerraire no era, la veritat. Es deuria pensar que veníem de l'edat de pedra perquè es comunicava amb nosaltres mitjançant grunys i signes. Thomas Campbell es diu. Un cop carregades les maletes al seu cotxe, el primer impacte. Volen seure al seient del copilot, vaig i obro la porta del conductor. Torbar-me un volant a la banda dreta del cotxe em va sorprendre un segons i després del "sorry" de rigor, vaig anar escopetejat a seure a l'altra banda. La cara del xòfer era un poema.
El trajecte fins a l'hotel assegut a la posició des d'on he conduit durant més de vint-i-cinc anys, ara sense volant ni pedals, és con anar en una atracció de Port Aventura. Em va venir a la memòria aquell l'acudit de l'Eugeni del que anava en contra direcció a l'autopista i deia que era els altres que hi anaven.
El paisatge, verd, però quan dic verd, és verd. Fa de mal dir la quantitat de tons de verd que hem vist en els deu quilòmetres que hem fet. Las cases baixes, de rajol i d'inspiració victoriana fins arribar al centre de Dublin, on les edificacions tenen tres o quatre pisos.
Ens allotjàvem al Maldron Hotel Parnell Street. Un cop registrats, vàrem anar a sopar a l'hotel mateix i, sorpresa, els coberts també eren a l'esquerra. Ho fan exprès de dur la contrària, o els hi surt de natural? El cambrer que ens va servir duia un rètol a la camisa que deia que responia al nom de Sean i era clavadet al cantant de The PoguesIrlanda, ; pot ser tenia alguna dent més. I no havíem arribat als postres que ja havíem trobat una parella de catalans sopant dues taules més enllà. A l'agost, hi ha catalans a qualsevol racó del planeta. Massa emocions per un sol dia i la visita al pub s'esperarà fins demà.

Copa o Lliga?

El 31 de març del 2002, els amics del diari El 9 varen ser prou valents per deixar-me publicar un article en una secció d'opinió que es deia TRIBUNA COBERTA. Ara he pogut recuperar-lo gràcies a l'arxiu de premsa digitalitzada de l'ajuntament de Girona i m'ha fet gràcia que fos la primera entrada en aquest bloc que enceto.

La societat, el ciclisme, els mitjans de comunicació i la meva manera d'escriure han canviat molt en aquests onze anys, estem a la mateixa època del calendari i Miquel Poblet torna a ser notícia, tot i que per la seva salut, però l'esperit de l'article, em sembla que encara està vigent, o no?

  

Copa o Lliga?

En diuen la Copa del Món de Ciclisme, però en realitat és com la Lliga. Son deu curses d'un dia, d'una duresa extrema, que estan repartides per tota la temporada i que serviran per esbrinar quin és el corredor professional més regular i més en forma de tot l'any. Cada jornada és un món, però és el recompte de tota la competició el que diu qui és el millor. Les tres grans voltes per etapes, per la seva banda, s'assemblen més al sistema de competició de la Copa. Tres setmanes de cursa d'alta intensitat que posen a prova la resistència física i mental dels corredors. El que té un mal dia ja està gairebé eliminat, perquè no hi ha temps per recuperar-se; i així successivament fins que el garbell de la carretera dic­ta sentència i proclama vencedor el més fort. Als estats on l'afició al ciclisme és antiga tenen molta tirada per la Copa del Món, tot i que també viuen amb passió les tres voltes, en especial la volta a Franca. En canvi, als estats on la popularització del ciclisme és més recent —des que la televisió va veure negoci en aquest es-port— viuen més pendents de les grans voltes i pràcticament ignoren la resta de la temporada ciclista.

La primavera ens ofereix, a més de les flors i les al·lèrgies, una col·lecció de curses èpiques, primigènies, de quan la pràctica del ciclisme estava reservada a uns quants elegits i tenia més d’heroïcitat que d'esport. Em refereixo al tram inicial de la Copa del Món, que es va encetar amb la Milà-San Remo del passat dia 23 de marc. Aquestes curses tenen un ori­gen rural, molt lligat a les festes i grans fires que se celebren a Holan­da, Bèlgica, Luxemburg i el nord de Franca per celebrar l’arribada de la primavera. En el seu origen, eren curses de festa major en què competien els més valents i agosarats de la contrada, i que posteriorment, gràcies a la quantia dels premis, es van convertir en competicions per a professionals. L'esperit d'aquestes curses s'ha mantingut fins ara. És l’esforç individual el que compta i les modernes estratègies d'equip serveixen de ben poc. Si estàs en for­ma, pateixes i tens probabilitats de victòria. Si no tens el dia, patiràs, patiràs i patiràs. Les més conegudes són el Tour de Flandes, amb els seus maleits murs —turonets de 20 o 25 metres d’alçada drets com una i— , i la París-Roubaix, amb les endimoniades llambordes, algunes de les quals són allà des de l'edat mitjana. Però al Benelux hi ha moltes més de proves igual de dures, però sense tant de ressò mediàtic. Tot això ha forjat una manera d'entendre i viure el ciclisme que es reflecteix en els co­rredors d'aquestes contrades, que són especialistes a rodar a gran ve­locitat moltes hores un dia en què el traçat no s'enfili gaire, però són incapaços de mantenir molts dies seguits aquesta combativitat. El belga Johan Museeuw, guanyador de la Copa del Món en diverses ocasions, però que sempre ha fracassat en les grans voltes, és un dels millors exemples.

Un ex-corredor professional em va explicar que en la seva primera participació en la París-Roubaix, va caure per terra una trentena de cops, va quedar enfangat fins a l'ànima i va acabar el 234. Va quedar tan trontollat per culpa de les llam­bordes que vuit dies després encara li feien mal les articulacions. Malgrat això, em va dir que acabar l’infern del nord havia estat una de les mi­llors experiències de la seva carrera professional. La tradició ciclista ca­talana està molt lligada a la centreeuropea. Catalunya té des de fa molts anys un reguitzell de curses locals, en línia o en circuit urbà, que actualment farceixen el calendari del ciclisme d'afeccionats i de base. Però aquesta tradició no s'ha traduït en èxits en l’àmbit professional en les clàssiques. Només el mític Miquel Poblet, els més italià de tots els ciclistes del regne d'Espanya, va aconseguir sucar dues vegades en la Milà-San Remo. Si les victòries de Perico Delgado i Miguel Indurain van fer posar de moda el Tour, esperem que la participació enguany d'Óscar Freire, que aspira al títol de la Copa del Món, obri aquesta apassionant competició al gran públic català i espanyol.

Rlcard Sayeras.

Empresari i periodista