dijous, 23 de juliol de 2020

Un veredicte enverinat


En Damià estava content com unes pasqües. El primer dinar amb els pares al pis de casat estava essent un èxit. Tot eren bones cares i compliments. La conversa fluïa distesa i farcida de banalitats. La mare no havia criticat la decoració boho chic de l’apartament, ideada per l’amfitriona, ni tampoc cap dels plats que la nora havia cuinat. Aquesta, per la seva banda, s’havia abstingut de proferir comentaris desagradables dirigits a la sogra.
La trobada era per celebrar el sant d’en Damià, i, de passada, restablir les relacions entre sogra i nora. Durant el festeig la tibantor entre les dues dones va pujar com un bolado per convertir-se en enemistat manifesta en el moment dels preparatius pel casament.
En un moment de la vetllada, Pare i fill s’ho van fer venir bé per coincidir a la cuina. —Prou bé, tot, no? —va comentar l’Eduard.
—I tant. Les hores que hem invertit a mentalitzar-les, han valgut la pena —va afegir en Damià.
—Han fet les paus —va apuntar el pare—, perquè abans-d’ahir a la tarda l’Helena era a casa nostra. La vaig veure sortir quan jo tornava de jugar a la botifarra.
—Doncs no me n’ha dit res — va advertir el jove.
La majoria dels fills únics tenen una relació molt estreta amb les mares, però en Damià havia estat una criatura emmarada al màxim. I la Roser tampoc havia volgut tallar mai del tot el cordó umbilical. Potser, a causa d’aquest lligam tan fort, en Damià, es va enamorar de l’Helena. Tenia molts trets de caràcter semblants a la mare; i fins i tot, una certa retirada física. Aquestes similituds, per contra, van ser l’esca del conflicte, perquè ambdues marcaven terreny com lloques quan coincidien. I competien sense treva per atraure l’atenció del xicot. En canvi, a ell li queien les ales del cor quan elles es barallaven.
—Què hi ha, per postres? —va preguntar en Damià amb una rialla que indicava que, tot i saber del cert que hi havia, es delia perquè el sorprenguessin. 
—Quines coses de demanar —va replicar l’Helena a l’instant—. Crema, rei. Com a tu t’agrada pel teu sant—. Dit això, va posar a sobre la taula una plata amb les postres preferides del marit.
Hi va haver un llarg segon de silenci al menjador. Aquesta sortida no estava pas al guió pactat. De cop i volta, l’ambient es va carregar d’electricitat.
—No havíem quedat que la duia jo, la crema? —va dir la sogra amb un to de veu que hagués congelat el cor d’un volcà en erupció.
Les dues dones es miraven de fit a fit amb posat amenaçador, mentre que els dos homes no sabien on posar-se. L’esperança de distensió, corria seriós perill d’esvair-se.
—Doncs, vet-ho aquí, que ara en tenim dues plates —va replicar l’Helena, més tensa que el cul d’un ninot.
—Us en guardeu una per sopar —va intercedir el pare— o per demà dinar.
Una llambregada fulminant de la Roser va ser suficient perquè l’Eduard entengués que la seva opinió era irrellevant, i valia més que clogués el bec.
—Saps, Damià, què haurem de fer? —va apuntar l’Helena—. Tasta-les totes dues, i ens dius, a parer teu, quina t’agrada més. La que t’he fet jo o la d’ella.
Al jove marit, la camisa no li tocava al cos i el front se li havia poblat de perles de suor freda. En només un instant, havien passat de la pau al llindar de l’hecatombe nuclear. I l’inici de les hostilitats definitives depenia d’un veredicte que havia de prendre ell. Una decisió amb parany, perquè qualsevol de les sortides possibles deixaria seqüeles. Si triava la crema de l’Helena, la Roser no tornaria a posar els peus a casa seva. Però si, per contra, escollia la de la seva mare, dormiria al balcó fins a les noces d’or.
Quan va fer la primera cullerada, en Damià, va tenir feines a encertar-se la boca, de tant com li tremolava el pols. Un cop a dins el pap, la crema de l’Helena va resultar deliciosa. Amb aquella textura espessa que a ell tant li agradava. Amb el punt just de dolç per no embafar i amb el perfum de llimona que la feia irresistible, que omplia el paladar i n’allargava el gust fins després d’haver-la fet baixar gola avall.
—Ara beu un xic d’aigua —va dir la Roser amb un posat hieràtic que esgarrifava—i, en acabat, tasta la meva.
Abans de posar-se-la a la boca, el noi ja va reconèixer el perfum de la crema de la seva mare. Aquell aroma apetitós que el remetia a cada dia del seu sant d’ençà que tenia ús de raó. I un cop tastada, gairebé li salten les llàgrimes de l’emoció. Era un sabor plaent, exquisit, que li eixamplava el cor i li reconfortava l’ànima. Totes les papil·les gustatives li deien que allò era casa seva.
—Estimat, quina t’ha agradat més? — va inquirir l’Helena, fent-lo tornar a la realitat.
Quan en Damià va obrir els ulls, tenia a les dues dones que amava al davant, observant-lo amb posat circumspecte, esperant la seva sentència. En aquell moment l’home haguera donat un ronyó per tenir un botó que els fes desaparèixer d’allà i el tornés a materialitzar a anys llum de distància. Com el que duen els protagonistes de Star Trek.
—Em poseu en un compromís —va protestar ell—. Totes dues són molt bones i m’han agradat molt.
—Però segur que una t’haurà agradat més que l’altra —va afegir la Roser, carregant tot l’èmfasi en el més.
—T’hauràs de decidir, Damià. —va reblar l’Helena—. És molt important per a nosaltres.
—I sí no em veig capaç?
—No crec que sigui tan difícil, home —va tallar la mare.
—Com l’has feta? — va demanar l’Helena a la sogra.
— Amb la recepta de casa de tota la vida —va afegir la Roser—. Faig bullir llet amb una branca de canyella i dues peles de llimona. A banda barrejo quatre rovells d’ou i cent grams de sucre. Afegeixo la mescla a la llet, procurant batre sense parar i que mai bulli.
Llavors hi tiro una unça de midó, que abans he desfet en un raig de llet. I remeno i remeno fins que s’espesseix. Per provar que està a punt, tiro una gota al marbre i si, en passar el dit, me l’emporto tota, apago el foc i aboco la crema a una plata planera perquè es refredi.
—Damià, vinga va, que sembles sompo —va intervenir l’Helena—. Menja-te’n una altra cullerada, que t’ajudarà.
El xicot, submís, es va menjar quatre porcions de cada plata, provant de discernir quina era la seva preferida. Però les dues cremes eren igual de plaents i gustoses. Mentre ell endarreria la seva decisió, la tensió al menjador anava pujant. Les mirades de les dues dones eren cada cop més insistents. I ell, suava com un pollastre al sol d’agost.
—Heu empatat. Les dues cremes m’agraden molt. Moltíssim —va anunciar el jove amb un fil de veu.
—Si ens vols fer contentes de debò, has d’escollir, Damià. No hi ha discussió possible. —va inquirir l’Helena, ja amb la mosca al nas.
—Encara no m’has explicat la teva recepta, Helena —va advertir la Roser.
—He seguit un tutorial que vaig trobar en un bloc de cuina, i s’assembla molt a la que has explicat tu —va comentar la jove—. Canvia que en lloc de midó normal, la fa amb midó de blat de moro, i la pela de llimona, la substitueix per essència de llimona líquida. També fa servir canyella en pols, en comptes d’en branca.
—Midó de blat de moro? Que vols que t’hi digui —va replicar la sogra—. I n’hi has posat gaire, de canyella en pols? Em fa por que doni massa gust?
—Res, una culleradeta de cafè, encara no —va matissar la nora.
—Digueu-me antiga, però, sóc de l’escola d’en Santi Santamaria. M’angunieja afegir tanta química a la cuina —va proclamar la Roser amb posat greu—. Mal aventurat.
—No vull haver de fer aquesta tria. Si us plau —es va plànyer en Damià, mirant-les amb ulls de xai degollat.
—Mira, fill, ara nosaltres dues anirem a fora a fer una cigarreta. Mentrestant tu t’ho acabes de rumiar i quan tornem a entrar, ens fas saber quina és la teva elecció definitiva— va sentenciar la mare.
—Que consti que jo t’he volgut ajudar —va assegurar el pare tan bon punt es van quedar sols.
—Les vull fer contentes a totes dues i no volen? Estic perdut, papa — va lamentar-se el jove.
Quan sogra i nora van tornar al menjador, es van trobar dos homes capcots i amb aire de derrotats.
—Has pres una decisió? —va inquirir l’Helena amb severitat.
—M’és del tot impossible —va afirmar en Damià compungit.
—Ja t’ho deia jo Helena, que seria incapaç d’escollir —va replicar la Roser, dirigint-se a la seva jove—. És un cagadubtes vocacional.
—És que totes dues, són la mateixa, rei —va afegir l’Helena. La murrieria li va il·luminar el rostre.
—La vàrem fer totes dues juntes —va continuar la mare—. I a mig fer, se’ns va acudir de fer-te una broma. Vàrem repartir la crema en dues safates per dur-les per separat a taula i posar-te en el compromís d’haver de triar. Ens feia gràcia veure la cara que hi posaries. I, a fe de Déu, que ha estat molt divertit, oi, Helena?
—Molt. Si t’haguessis vist, Damià! Si t’haguessis vist! —va afegir amb sornegueria la jove, mentre servia crema als altres comensals.
Foto: Katherine Price


dijous, 18 de juny de 2020

Treva


Quan llegí els resultats de la revisió mèdica quedà noquejat. D’acord amb els resultats, l’informe concloïa que, a molt estirar, li quedava un mes de vida. No se’n sabia avenir.  Aclaparat, li comunicà la nefasta nova a la parella amb un fil de veu. S’abraçaren i ploraren fins que el cor els hi digué prou. Lamentaren amb amargor la bufetada tan injusta i dolorosa que els hi clavava el destí. Es perdonaren les baralles, les desavinences, els blasmes i les ferides de tants anys de relació. Es juramentaren a revifar la flama de la passió. Llavors se’ls acostà un infermer i els informà que hi havia hagut una lamentable errada. Aquell sobre era per un altre pacient. Una capritxosa coincidència amb les filiacions havia provocat el desafortunat malentès. Tornaren a plorar. Aquest cop, però, d’alegria. Beneïda espifiada! I aquell esclat de felicitat catàrtica, que havia durat un oceà de segons, es dissipà entre silencis fins a fer-los aterrar a la quotidianitat. Aleshores, la parella el va tractar de cretí i tros infecte de merda seca per no ser capaç, ni tan sols, de llegir bé la capçalera d’un sobre.


Photo by Marcelo Leal on Unsplash



divendres, 12 de juny de 2020

L’HORT DE LES MERAVELLES


  Quan en Pere va venir al món, l’Adela i jo vàrem passar tot l’estiu a casa els avis, a Riumajor. Va ser un part prematur, amb una colla de complicacions afegides, i tant la mare com el nounat va quedar molt atropellats. De fet, el petarrell es va estar a la incubadora de l’hospital fins a començament de curs.
  Com que era el primer cop que estàvem sols, sense els pares, l’àvia Nita i l’avi Ton van fer per manera que nosaltres dos no ens amoïnéssim. La nena era molt enyoradissa i jo, més aviat mogut. En aquella època, al poble, encara no hi havia ni la piscina, ni el centre esportiu; i els avis ens duien cada dia a l’hort amb ells. Marxàvem de casa havent esmorzat, i no tornàvem fins que no havien tocat les set al campanar de Sant Martí. A peu, era una passejada d’encara no un quart per un camí ample i ombrejat, que romancejava entre sembrats i cledes de bestiar, fins a arribar a la passera del riu. El tros, era just a l’altra riba, envoltat per una resta de xiprers gegantins. Els fruiters i la userda acaba de segar perfumaven l’aire fresc. 
  Tanmateix, molts cops fèiem el trajecte a cavall del 4L dels avis. El viatge en cotxe tenia una litúrgia pròpia, que tots dos ens esperàvem amb candeletes. Encara no havíem sortit del garatge que l’avi es girava cap a nosaltres amb esguard murri i ens picava l’ullet. Tot seguit empenyia una cinta a dins del casset i per l’altaveu sonava el “Remena Nena” de la Guillermina Motta. A l’Adela i a mi ens faltava temps per arrencar-nos a cantar-la, mentre l’àvia feia petar la llengua, posava els ulls en blanc i movia el cap  a dreta i esquerra. No podia suportar aquella artista. Es veu que una vegada que va venir al poble per la festa major i es va insinuar a l’avi. L’àvia assegurava que ell de jove tenia molta requesta perquè es retirava a en Kirk Douglas. El clotet de la barbeta el va heretar en Pere.
  Quan arribaven, en Jou, el gos, ens saludava llepant-nos la cara i tot seguit anàvem a recollir els ous al galliner. Calia fer via, perquè el gall ens anava al darrere per pessigar-nos. Després ajudàvem a collir mongetes tendres, maduixes, tomates... A mi m’agradava arrencar les carrotes i menjar-les després de rentar-les al safareig; o atipar-me de cireres, préssecs, peres o albercocs acabats de bastar de l’arbre.
Banyar-se a la bassa era un repte, perquè a dins de l’aigua semblava que et clavessin agulles a tot el cos, de tan freda que estava. Amb poca estona n’hi havia prou perquè ens quedessin els llavis blaus. Llavors l’àvia ens feia sortir i paràvem el sol una estona el sol per refer-nos abans d’endrapar els requisits que ens cuinava. I a ben dinat, migdiada a sota la parra.
  A la tarda, l’avi regava, i fèiem curses amb l’aigua, a veure qui arribava primer al final de la feixa. Després ens feia flautes de canya, o pistoles per llençar agulles d’estendre la roba, o cavalls amb una canya del blat de moro. I de tornada a casa, jugàvem a veig, veig, a paraules encadenades o a endevinalles, mentre berenàvem.  
  Un matí, pels volts del Sant Jaume, quan vàrem arribar, hi havia unes lletres gargotejades amb guix al portal. No vaig poder llegir que deien, perquè l’àvia les va esborrar d’una manotada.
  —És ella, altre cop —, va remugar.
  —Vols dir, Nita? —va demanar ell, preocupat.
  —N’estic convençuda. Ja veuràs —va respondre l’àvia mentre entrava directe a la caseta amb l’esguard fosc com el cul d’una paella vella. 
  La rialla permanent de l’avi es va esvair i ni tan sols en Jou ens va fer les festes de cada dia. Estava ajagut en un racó, amb les orelles baixes. Encara estàvem descarregant els cabassos del cotxe, quan es va sentir una forta trencadissa a dins de bungalou. Quan vàrem arribar, l’àvia estava dreta al mig de la cambra mirant-se les mans i voltada de plats fets miques. Va provar d’agafar l’escombra, però se li va escolar dels dits, com si tingués les mans balbes. D’una revolada, l’àvia va sortir a fora, i va seure al porxo. Els ulls li desprenien foc, una vena palpitant li partia el front en dos i les barres li tremolaven de tan fort com les premia. No semblava ella.
  —Vella perdulària, boca de fel, ensuma llufes. Però això no quedarà així —va remugar girant el rostre perquè nosaltres no la veiéssim.
  —Que t’ha fet aquesta vegada? —va preguntar l’avi, amb un fil de veu.
  —Sembles batejat amb aigua de tosca, Ton? M’ha deixat les mans toves. No puc agafar res —va contestar ella entre dents —Digues a la nena que faci una rotllana de sal al meu voltant. Va! Brillo!
  L’Adela, més divertida que espantada, va fer el que li demanaven. Quan va haver acabat, l’àvia es va posar dreta, va girar sobre ella mateixa set cops cap a l’esquerra mentre mastegava unes paraules que no vaig entendre, i va sortir del cercle. Tot seguit, l’avi li va fregar el cos sencer amb l’escombra. En acabat, ella li va prendre la granera dels dits i va comprovar que tornava a tenir força a les mans. La cara se li va il·luminar.
  La resta del matí va transcórrer com si no hagués passat res. Havent dinat, l’àvia es va endur a l’Adela a sota el roure. Van seure l’una al davant l’altre, es van agafar les mans, van tancar els ulls i van començar a recitar una mena de cançó de l’enfadós. Sorprès, vaig buscar a l’avi amb la mirada. Estava assegut al porxo fitant-les amb cara seriosa.
  —Nen, m’has de prometre que no t’enfadaràs mai de la vida amb la teva germana —em va dir amb veu preocupada—. Mira l’àvia i la seva germana. Fa anys que estan barallades per una ximpleria de l’herència i es passen el dia endenyant-se; i, com que totes dues són cabudes, el sarau va per llarg. A més a més, ja descobriràs que les dones d’aquesta família fan coses que no és podem explicar.
  No recordo l’estona que va durar aquella escena perquè em vaig distreure acabant un tira pedres i afinant-lo fent punteria amb llaunes que posava a sobre la tanca del camí. En aquestes que, estava recollint els pots que havien caigut a fora de l’hort, quan vaig llucar de lluny una dona que es comportava d’una manera molt estranya. Era com si caminés de recules. Vaig tornar-me’n d’una corredissa i em vaig amagar al darrere un xiprer per veure-la passar. Anava cap al poble, però ho feia d’esquenes i bracejava molt mentre marxava. Igual que si espantés un eixam d’abelles. Vaig interpretar que no ho feia de grat perquè tenia la cara vermella i proferia penjaments i esgarips. “Em sel saragap atiN!” em va semblar que cridava. Amb els ulls com dos salers vaig contemplar aquella escena sense entendre-hi res. Llavors vaig descobrir que l’Adela era al meu costat esguardant el quadre amb faiçó enjogassada. Es tombà cap a mi i em picà l’ullet. Aleshores, tot va encaixar.    
Les dones de la meva família fan coses que no és poden explicar.  
Photo by Stella de Smit on Unsplash

divendres, 1 de maig de 2020

Apte per treballar

Benvolgut amic Ermenter:
Dono per segur que, tot i la teva estada al sanatori, estàs al corrent de l’insòlit cas que hem viscut a la companyia. Em faig el càrrec que, per mor de la distància i la desconnexió del quefer diari al despatx, tan extravagant notícia et deu haver generat una dosi considerable d’estranyesa. Per tal d’assadollar la teva curiositat, tanmateix lògica, he recuperat el nostre vell costum d’escriure’ns cartes. Considero que amb una trucada de telèfon no et podria aclarir del tot l’assumpte, i, a més a més, la llarga conversa destorbaria el normal restabliment de les teves malmeses constants emocionals.
Tot i fer quinze dies que criava malves, en Medir Sastre es va presentar el dia de Sant Jordi a les nou del matí a l’empresa amb la carta que havia rebut de Sanitat a la mà. La missiva deia, més o menys, que, un cop estudiat en profunditat el seu expedient per l’equip de valoració de la direcció territorial de la Conselleria, s’estimava la revisió del seu cas instada d’ofici pel facultatiu d’atenció primària. El metge de l’empresa era de l’opinió que no hi havia raons ni objectives, ni tampoc científiques, que motivessin la mort d’en Medir, malgrat la malaltia que, com bé saps, ell patia. Per la qual cosa, el tribunal mèdic li revocava la qualificació de baixa laboral definitiva. A conseqüència d’aquest canvi de criteri, Sanitat “el comminava a reincorporar-se al seu lloc de treball amb efectes immediats”.
En Cosme, el conserge, en veure’l, es va treure el mort de sobre, amb aquella destresa que tu bé coneixes, i el va passar a la cap de personal, que des de Nadal és l’Olívia Aguilera. Aquesta, blanca com un ciri, i, després de llegir tres cops el document oficial, es va veure obligada a readmetre’l. L’Aguilera va informar-lo que no podia assignar-li el seu anterior lloc de treball, tal com seria preceptiu, amb la llei a la mà, perquè la companyia l’havia extingit quan ell va ser baixa definitiva. Al final, i després de diverses trucades a en Garriga Nadal, el van instal·lar en un despatx humit i rònec del soterrani. No sé si per amagar-lo dels tafaners i dels clients, o perquè no sabien què fer amb ell, o totes dues coses a l’hora. Per acabar-ho d’adobar, tampoc van poder assignar-li cap tasca en concret. Els informàtics es van veure  incapaços d’iniciar-li cap sessió al sistema, perquè, donat el seu estat de vaporositat, la màquina no podia registrar la seva empremta dactilar. Mentrestant, en Medir callava com un mort.
Com era d’esperar en aitals circumstàncies, la brama va córrer per la companyia com la pudor. Els esglais i els escarafalls van ser generalitzats. Bé saps que la majoria havia anat a acomiadar-se del pobre company quan estava de cos present al tanatori. Ara no se’n sabien avenir de tenir-lo altra vegada entre ells. Tot i això, l’aprensió atàvica que encara tenim cap a tot allò que ve de l’altre barri, va fer que ningú baixés al soterrani a donar la benvinguda al reaparegut. Bé, per no faltar a la veritat, t’he de confessar que ningú, ningú, no. L’Àfrica i jo no ens hi vàrem poder resistir, i, aprofitant que sortíem a fer una queixalada, ens vàrem esmunyir fins al soterrani. Val a dir, que l’havien enclaustrat en un racó de mala mort i, pels mèrits que havia fet en vida, sóc de l’opinió que en Medir no s’ho mereixia pas. Un cop a baix, no ens vàrem veure en cor d’entrar al despatx a saludar-lo. Un per l’altre, els escrúpols ens varen vèncer al darrer moment. Mal aventurat. El vàrem veure, això sí. D’un tros lluny i només un segon. Però en vàrem tenir prou per concloure que feia bona cara, el punyeter. Més que no pas el dia de l’enterrament, que estava groc com un mort.
No t’haig pas d’explicar el tràfec atabalador que hi ha a la companyia la diada de Sant Jordi. Aquell esgotador anar i venir de caixes de llibres per subministrar les parades. La gent de promoció de corcoll al darrere dels primmirats dels autors. Les inacabables sessions de firma. Les carregoses peticions dels periodistes. Doncs afegeix-hi el renaixement d’en Medir. La casa semblava un circ de tres pistes amb el presentador afònic i els nans enfebrats.
En aquest entorn tan engrescador, en Garriga Nadal va citar a tots els caps de departament a la sala de juntes, a primera hora de la tarda, per una reunió d’urgència. Com bé suposaràs, vaig assistir-hi en representació teva. Malgrat arribar aviat, per poder-me assegurar una cadira, la sala ja era plena de gom a gom. Va encetar els parlaments l’amo en persona, exposant el cas des del punt de vista de la companyia. Segons ell, en Medir havia firmat un contracte que el comprometia fins als seixanta anys i trobava intolerable que se’n volgués desdir abans d’hora amb una excusa tan matussera com morir-se. “Un tracte és un tracte i la llei ens empara” va sentenciar, abrandat i amb les galtes vermelles, mentre aixecava un dit acusador al cel. Després d’en Garriga Nadal va prendre la paraula l’Aguilera, que tot i ser molt missaire, se’n feia creus del cas i ho va atribuir, des del primer moment, a la nova reforma laboral que acabava d’impulsar el govern, seguint els criteris marcats per la Unió Europea. Va afegir que en Medir havia presentat un recurs de Desistiment Vital, però era sabut que els tribunals dictaminen sempre a favor de l’empresa. La cap de personal va demanar si hi havia algun departament que es presentés voluntari per acollir al ressuscitat. Un silenci incòmode es va escampar entre els assistents. Per descomptat, jo em mirava la punta de les sabates, no fos cas que ens l’encolomessin a nosaltres. Llavors, en Gallart va fer saber, amb aquella veu engolada que té, que a Promoció no podia pas tornar, en Medir. Argumentava que dur un zombi a la presentació d’un llibre seria contraproduent perquè els de la canallesca estarien més per ell que no pas per l’autor i l’obra. “Envieu-lo a Documentació”, va afegir. T’haguera agradat veure el salt que va fer en Veremon quan ho va sentir. Com si li hagués passat electricitat. “De cap de les maneres”, cridava entre escarafalls i va proposar Serveis Interns. A la Mireia Mora li va agafar un cobriment i se la van haver d’endur de la sala. Llavors en Garriga Nadal va matar la discussió amb un cop de puny a la sobra la taula i un “Ja ho tinc” que va deixar glaçat a tot bitxo vivent. A Crèdits el va enviar, tu. Amb el nostre amic Garcia Pedrós. Se m’escapava el riure per sota el bigoti. 
Han passat un parell de mesos des de Sant Jordi i t’he de confessar, que l’amo la va encertar. I no ho dic per fer-li la pilota. Déu me’n guard. Però noi, en Medir ha recuperat més impagats en aquestes vuit setmanes, que la resta del departament en vuit anys. Ja m’imagino l’efecte que ha de fer que et piqui la porta en Medir, amb aquella planta que té i el posat fatxenda que gasta, afegit al seu actual estat. La camisa no t’ha de tocar al cos. I no hi ha morós que es resisteixi.
Ja veus que hem estat força entretinguts aquí. T’envio molts records de part de la resta de companyes i companys de l’oficina, i esperem veure-t’hi aviat. Tingués clar que si tardes gaire, farem venir en Medir a buscar-te. 
Atentament,
Photo by Jaredd Craig on Unsplash


dijous, 23 d’abril de 2020

Qui pica primer, pica dos cops.

Per les persones introvertides, que sofrim amb mutisme les obligacions estridents de la vida social, una quarantena com la que vàrem passar la primavera del 2020, és un regal dels déus. De fet, quan va arribar, ja feia una temporada llarga que procurava exercir des de casa, fastiguejat pel tràfec insubstancial i frívol del despatx. Aïllat, gaudia de la lectura, la cuina, el ioga i el modelisme amb escuradents de naus de la saga de la Guerra de les Galàxies.
Tanmateix, la delectança de la reclusió sanitària va ser fugaç. Em vaig veure arrossegat, sense demanar-ho, pel bregós remolí d’un plet familiar entre el meu cosí germà, Amadeu, i la seva muller, Catalina. Amb ell ens havíem criat com germans; i amb ella havia coincidit en un postgrau de Propietat Intel·lectual i Emprenedoria Tecnològica, circumstància que originà una bona amistat.
Estava a mitja sessió de ioga, quan el xivarri del telèfon em destarotà. En despenjar, em va parlar una veu nasal i atropellada, que en aquell moment em va sonar aspre i antipàtica, i que resultà ser la de l’Amadeu.
—Diu que ja ho té tot a punt de solfa i demà ho estrenarà.
—Ho has posat en coneixement de l’Ajuntament i de la Conselleria, tal com et vaig recomanar?
—Tenen altres prioritats, ara mateix. Tota l’administració pública està bolcada com un sol home amb això de la pandèmia. M’han fet saber que els hi sap greu, però no poden estar per mi. I que sempre puc recórrer al jutjat de guàrdia.
 —Viu presonera d’una rauxa gairebé malaltissa.
—És una emprenedora de raça. Ja ho saps. Triomfar és la seva vocació. No: una obsessió permanent. Té la dèria de ser la primera dona a fer qualsevol cosa, per inversemblant que sembli. I ho ha de retransmetre sempre tot, en directe, a les xarxes socials.
—Hauria de ser conscient que no sempre ha trobat aigua quan s’ha llençat de cap a la piscina. Com ara fa dos estius amb el brot de salmonel·losis que van patir els usuaris de l’aplicació d’intercanvi i lloguer per hores d’estris de cuina que va llançar.
—Sort que la patacada la va entomar l’assegurança. No com l’aventura de les màquines dispensadores de lentilles. Saps que encara hi ha nits que tinc malsons recordant aquells uzbeks que ens reclamaven els calés que hi havien invertit? Vaig quedar escurat!
—Ja no me’n recordava. Tens raó.  
—Ara bé, comparat amb això d’ara, aquests fracassos seran com simples acudits suats.
—I la mare de la Catalina? N’hi has fet cinc cèntims?
—Me n’estaré de criticar a la meva sogra, però no es fa gens el càrrec de la situació. Afirma, orgullosa, que la seva filla va trencar el motlle quan va néixer. Sempre ha estat la fan número u de la Catalina. En totes les aventures empresarials que ha dut a terme fins ara. I l’encoratja sense reserves.
—Estàs ben apanyat, doncs. No et queden aliats.
—Em restes tu. Parla-hi, Prudenci, si us plau! Segur que t’escoltarà. Sempre heu tingut molta franquesa. I et té en un pedestal. Què et sembla si a l’hora del vermut, com aquell que no vol res, fem una videotrucada tots tres i xerres amb la Catalina? Ets la meva darrera esperança.
Amb la pregona sensació d’estar-me posant en bucs, vaig acceptar. No podia abandonar a la seva sort el meu únic cosí en un moment tan determinant de la seva vida.
Ens vàrem connectar a quarts de dues. L’Amadeu des del pis de dalt de la caseta amb jardí que tenien en una urbanització del nord de la ciutat. Estava confinat perquè havia donat positiu a la COVID19. La Catalina, que ocupava la resta de l’habitatge, ho va fer des de la terrassa. Mai havia estat un paio jovial ell, però en aquell moment exhibia un posat ensopit, que retirava a un rap bullit amb arròs. En canvi a ella, se li veia la faç alegre, però amb les faccions més xuclades.
—Me n’alegro molt de veure’t, Prudenci —em digué la Catalina—. Aquest refotut confinament ens ha robat els vermuts a la plaça de Les Voltes.
—Es veu que ja estàs a punt de marxa?  — li vaig amollar, abusant de la confiança que ens teníem—. Segur que has calibrat tots els imponderables que et poden sorgir pel camí?
—Fins al darrer detall —em respongué amb un deix de retret a la veu—. Ens coneixem de fa temps, i saps, de sobres, que defujo refiar-me de la sort.
—Però ja coneixes la dita: la porfídia mata la caça. I busques una presa de molta envergadura.
—Dels porucs i les ànimes de càntir, no n’han parlat mai els llibres d’història. Tinc una oportunitat única d’obrir camí, i no la deixaré pas escapar.
—Cap de les potències mundials està apostant per aquesta via. De fet, molts científics de prestigi la donen per impossible.
—Els avenços més significatius de la civilització, els ha protagonitzat, i patrocinat, la iniciativa privada. El verdader motor del progrés és l’esperit indomable i perseverant de l’emprenedor. Emprenedora, en el meu cas.
—No hi poses més pa que formatge?
—Demà, la teva amiga serà la primera persona que viatgi mitjançant un transmutador de matèria; passant la mà per la cara als russos, xinesos i americans.
A mesura que parlava, a l’Amadeu se li transfigurava la cara en la d’un gosset acabat d’abandonar en una carretera secundària. Mentrestant, ella, adoptava una actitud cada cop més pujada de to.
—I no hi hauries d’enviar algú altre, d’avançada —va suggerir amb un fil de veu el meu cosí—. No sé, un gerro, el mòbil o el gos. Per si no va bé la cosa i ...
—La febre et fa desvariejar, rei —va tallar ella.
—Doncs no ho transmetis en directe fins que no ho hagis provat, com a mínim, un cop—, vaig intercedir.
—Baixo al garatge i us ho ensenyo. 
Ens va fer una visita guiada al voltant de l’andròmina que tenia plantada al bell mig de la cotxera. Havia hagut de buidar-la abans, per fer-li espai. A primer cop d’ull, semblava una cabina de telèfons de les que abans hi havia per tot arreu, però sense vidres. Unes làmines metàl·liques ocupaven el seu lloc, impedint la visió de l’interior de l’aparell. Adherits als laterals i al sostre, hi havia un gavadal de capcetes i cilindres farcits de llumetes i cables. La Catalina ja ens va explicar quina funció desenvolupaven, però, com que m’era igual, no ho vaig retenir. Malgrat el desinterès, he de reconèixer que feia goig, la màquina. Sempre havia sigut molt polida treballant, ella, i cuidava tots els detalls perquè l’acabat fos d’un gust exquisit.
—L’has muntat tu tota sola? I d’on has tret les peces?
—El Youtube en va ple de tutorials de com fer-ho. I estic integrada en una comunitat de makers de tot el món que ens donem consells, recomanacions i també enllaços de botigues on comprar els components.
—Estan homologats, suposo?
—Sembla estrany que tu em demanis aquesta ximpleria. Els prototips mai s’homologuen. Fins que no passem a la producció en sèrie, no podrem estandarditzar ni el procés, ni els components. Llavors serà el moment de tramitar les patents i les certificacions industrials.
—Així, com saps que res et farà cloc-piu pel camí i ho esgarriarà tot?
—Home de poca fe! Els simuladors virtuals ens asseguren la fiabilitat del maquinari i els perifèrics.   
—Et deu haver costat un dineral?
—S’ha finançat amb micromecenatge. En poc més d’una setmana vaig tenir els diners.
—Ja has pensat que et pot passar si vas errada de càlculs i et materialitzes en un lloc que no toca. Com ara al mig d’un volcà en erupció a Papua Nova Guinea, o en una cel·la del Puig de Les Basses?
—Confio molt en les coordenades carregades al sistema de navegació per la interfície que he dissenyat, a partir del programari lliure, i que destil·la la informació extreta del Big Data. Però, us he de confessar que tinc un rau-rau que m’inquieta perquè la precisió és vital en aquest sector. I és sabut, a bastament, que totes les potències manipulen a la seva conveniència els sistemes de localització GPS, per enganyar als rivals. Això fa fluctuar els factors de correcció.
—Veus com ja vens a mi. Quina necessitat tens de jugar-te-la d’aquesta manera?
—Si no ho faig jo, segur que ho farà un altre. Hi ha més projectes semblants en dansa en aquest moment. I saps prou bé, que, en l’emprenedoria, qui pica primer, pica dues vegades. Heu de tenir clar que aquesta serà la nova manera d’anar pel món. Més neta, més respectuosa amb el medi ambient, més eficient i més segura. Qui vol compartir avió amb gent que et pot encomanar el coronavirus o els polls? L’època dels desplaçaments massius en vehicles contaminants ja és història, Prudenci. I jo encapçalo la iniciativa disruptora. Abans de final d’any, totes les llars tindran el nostre giny i, en nanosegons, aniran o tornaran de la feina, de l’escola, o de la perruqueria canina. És una bicoca!
Ens acomiadarem, però l’Amadeu em va trucar tot seguit. Moix. Li vaig proposar, com a solució radical, que li saboteges l’invent, o bé li possés un somnífer a la beguda i després la lligues al capçal del llit fins que li passes la dèria. S’hi va negar en rodó.  Argumentà que no li podia fer això a la Catalina. Primer, perquè no s’hi veia amb cor, i segon, perquè s’ho agafaria pitjor que si li fes el salt amb la millor amiga. Estàvem, doncs, al cap del carrer.
Les hores van transcórrer amb un neguit creixent. Vaig procurar esbandir-me del magí el transportador de matèria tant com vaig poder. Però no em va distreure cap de les meves aficions. Per primera vegada, les parets de casa em queien al damunt i el silenci, abans guaridor, ara m’esgarrapava l’ànima amb ungles felines.
A l’hora convinguda, ens vàrem connectar tots tres. La Catalina s’havia posat aquell vestit jaqueta gris marengo amb una ratlleta blanca, que tant li afavoria. A la mà duia el portafolis i la bossa penjada a l’espatlla. Se la veia molt emocionada. L’Amadeu patia en silenciosa resignació, com quan tens morenes. A l’hora de dir-nos adéu, no li varen sortir les paraules. Tan sols va poder agitar la mà en un gest curt i nerviós, i tot seguit, amb els ulls emocionats, ens envià un petó bufat. Mal m’està el dir-ho, però jo també tenia un nus a la gola. Estava a punt de presenciar com la dona del meu cosí protagonitzava un fet transcendental. I aquestes coses, corprenen fins i tot al més cerebral dels humans.
La Catalina entrà al garatge, decidida. Era l’hora de l’emissió en directe del viatge inaugural per les xarxes socials. Va mirar a la càmera amb una rialla massa exagerada pel meu gust. Va aixecar el dit polze de la mà dreta. Es va introduir a dins la cabina i tancà amb un cop sec i metàl·lic. A partir d’aquell moment, tot va anar molt de pressa. Les llums van començar a fer pampallugues. Un xiulet cada cop més intens ens eixordà. De sobte, ens sobresaltà una explosió. Després, el silenci. Amb l’Amadeu ens hi vàrem estar una hora llarga, esperant si, per ventura, la Catalina sortia d’allà dins. Però no va aparèixer. 
Vàrem estar moltes setmanes mirant els informatius i consultant els diaris digitals esperant notícies d’ella. L’Amadeu consultava els de llengua alemanya i russa, i jo els anglosaxons i també els escrits en francès. Cercàvem testimonis d’aparicions inexplicables en racons inhòspits, anuncis de persones desaparegudes o reportatges de fets misteriosos. Però ni rastre de la Catalina.
El meu cosí, resignat, la justificava amb l’argument que la seva dona era un xic com els gats, imprevisible i d’esperit lliure. I que quan es cansés de voltar per aquests mons de déu, tornaria a casa. Jo penso en ella cada cop que escombro o trec la pols. Se m’acut que qualsevol granet d’aquells que recullo pot ser una molècula de la meva amiga, i m’envaeix una melangia plúmbia com la panxa d’un núvol de tempesta.
De tota manera, la Catalina ja va assolir un cert èxit. El vídeo del viatge inaugural es va fer viral durant uns mesos, i mitjans de comunicació de tot el món van entrevistar l’Amadeu.
El Nadal passat, vàrem subhastar, per a fins benèfics, tot el que estava relacionat amb la iniciativa en una plataforma digital. La cabina se la va adjudicar una corporació amb seu a Sant Quirze del Vallès, i més tard la va regalar al municipi. Ara decora una rotonda a l’entrada d’un polígon industrial. 
 
Photo by Charlie Seaman on Unsplash

dimecres, 15 d’abril de 2020

Don Juan 1973

L’olor contundent, melosa i hipnòtica del tabac m’ha envaït les fosses nasals només obrir aquella llauna vella que l’avi tenia al taller. Buscava claus de ganxo. He inhalat fort dues o tres vegades, per omplir-me encara més d’aquell aroma. Gairebé l’he esnifat amb delectança, amb els ulls clucs, agafant fort el pot i de puntetes. Una onada voluptuosa m’ha inundat i, a poc a poc, un record s’ha anat dibuixant al meu cervell. És el pare agafant cigarretes d’una capsa metàl·lica semblant a la que tinc ara als dits. Que jove! Em mira sorneguer i em diu que no fumi, perquè, si ho faig, no em creixerà la titola, i les noies no em voldran. Em poso vermell com una tomata, jo. És agost i estem passant les vacances a casa dels avis, a Riu Major.
La flaire ha obert l’aixeta de la memòria i raja a doll. Recordo que no haver-li fet cas, al pare. Tenia dotze anys i una creixent necessitat de descobrir i experimentar. Aquella mateixa tarda, em varen venir a buscar el meu cosí Ferran i en Sebastià. Volíem estrenar el catau que ens havien arreglat, d’amagat, a les golfes de casa d’en Ferran. A mi em va tocar proveir de tabac. En Ferran va dur una ampolla de mistela i en Sebastià, unes revistes franceses que algú s’havia oblidat a l’hotel de la seva família.
Érem tant passerells, que vàrem passar per alt que ens feien falta un llevataps i un encenedor, i haguérem de fer un segon viatge. En Ferran, que ja tenia tretze anys, duia la veu cantant. Primer ens va dir de treure’ns la roba. Tota. Calia comprovar qui dels tres tenia més pèl. Jo era mec de mena, mentre els altres dos ja lluïen una ombra de bigoti i petites clapes de borrissol al tors, aixelles i al pubis. Tot seguit en Sebastià va encendre una cigarreta i ens l’anàrem passant entre estossegades i llàgrimes als ulls. Tots tres opinàrem que era molt sacrificat ser gran, però, no per això, ens faríem enrere. Entre calada i calada, tocava un traguinyol de vi dolç, que baixava més plàcid pel ganyot i, a més, escalfava la panxa.
Les revistes van ser els postres. Una era un catàleg de venda de roba per correu. Ens vàrem quedar clavats a les pàgines de la roba interior de dona. Ens faltaven ulls per copsar totes les gràcies que aquells fuls ens mostraven. Res a veure amb les noies que trobàvem a la piscina municipal. Passàvem les pàgines amb fruïció endavant fins a arribar als mitjons, i reculàvem fins que apareixien els pijames. I tornem-hi. Entre glop i glop, en Ferran va obrir una altra dels magazins i davant dels nostres ulls van aparèixer la Brigitte Bardot i la Jane Birkin despullades i estirades, tan llargues com eren, a sobre un llit. Aquell bé de déu de dones ens va deixar sense respiració. Uns anys més tard vaig saber que era una foto fixa de la pel·lícula Don Juan 73, de Roger Vadim.
Un estrany pessigolleig em va néixer a l’entrecuix. Era una sensació nova i plaent. En abaixar la vista, em va sorprendre descobrir com el meu penis creixia per moments fins a convertir-se en una baioneta, que apuntava el sostre. Llavors vaig adonar-me, que els meus dos companys també duien el sabre brandat.
La mistela ens emboirava els sentits, el fum del tabac omplia el recambró i el sostre baix ens transmetia l’escalfor immisericorde del sol d’agost. Algú va dir què ens l’havíem de pelar, que el seu germà gran ho feia molt sovint i semblava divertit. No sabia de què em parlaven, i vaig esperar a veure què passava. El meu cosí i en Sebastià es van escopir al palmell de la mà dreta i es van agafar el membre. Després, amb el puny tancat al voltat del mànec, van iniciar un moviment rítmic de puja i baixa. Els vaig imitar sense gaire convenciment. Tot plegat em començava a superar.
A mesura que passava l’estona, ells dos anaven canviant l’expressió de la cara i gemegaven en veu baixa al compàs de les manxades. A mi, en canvi, em rodava el cap i em tibava la pell de l’escrot. Els meus companys varen incrementar el ritme del bombeig i de la respiració de mica en mica, fins que, de sobte, un líquid blanc va sortir expel·lit dels seus envermellits pardals i ambdós van quedar amb els ulls en blanc. Mentrestant, el meu estómac es regirava de tot i m’enviava tot el dinar, barrejat amb el vi dolç, cap a la boca. La vomitada va ser fora mesura. Em sentia a les portes de la mort.
—Qui hi ha, aquí dalt? — va cridar algú des de baix el paller. 
—Som nosaltres avi—, va arribar a respondre en Ferran amb un fil de veu—. Estem jugant amb els ratpenats. 
—No feu maleses. I compte que no us mosseguin i us encomanin la ràbia.
Empesos per una sobtada por irracional, vàrem sortir d’allà com ànimes que persegueix el diable. Vestint-nos a la carrera. Cadascú tirant cap a casa seva. A mi el camí se’m va fer molt llarg i costerut. Vaig descanviar la pesseta un parell de cops més, abans no vaig arribar.  Fent tentines, vaig  pujar a l’habitació i em vaig deixar caure a sobre el llit, fet una coca.
La mare, amb aquell sisè sentit que tenen les dones, tragué el cap per la porta i em demanà que em passava. Li vaig explicar que m’havia menjat un gelat massa de pressa, i havia tingut un tall de digestió. Em va ajudar a desvestir-me i a ficar-me al llit. Però quan em treia els pantalons, es va adonar que duia els calçotets al revés.
-On vas així guarnit, bordegàs?
-És que, amb els nens ens hem empescat una juguesca. Qui es despullava i es tornava a vestir últim, pagava els gelats. I jo no volia perdre.
Ella va riure mentre sortia de la cambra per fer-me una camamilla, i, quan era a la porta es va girar i em va dir que tenia les mateixes sortides d’emblanquinador que el pare.

dijous, 2 d’abril de 2020

Amb el dit

Ve-t’ho aquí que un dia em va arribar una carta de l’administració. Una epístola formal, mesurada i freda, però força desagradable. Per una banda em recordava que ja havia fet cinquanta anys. Com sí el mirall no me’n fes memòria cada matí. Només em faltava que el règim m’ho fregués per la cara, que estava entrant en el pendent inexorable de la decrepitud física.
Per l’altra banda, la missiva em comunicava que, a partir del mig segle de vida, els homes tenim l’obligació de fer-nos visitar per un uròleg, un cop l’any, per calibrar si la mida de la nostra pròstata es manté dins dels paràmetres considerats estàndards.
No vaig encaixar gaire bé la circular governamental. Sóc mesell de mena, jo. De sempre, em posa de mala lluna que em diguin el que he de fer. I, si l’ordre és anar al metge, pitjor encara. Mai m’han agradat ni els hospitals, ni les bates blanques. Ara no faré la gracieta fàcil de dir que em posen malalt, però els hi tinc una aprensió atàvica. Cada cop que hi he hagut d’anar, ha estat arrossegant els peus i perquè els remeis casolans han esgotat la seva efectivitat guaridora.
Per un descuit meu, la circular va caure en mans de la meva dona. Ella, només per dur-me la contraria, la va trobar molt encertada.
—Nosaltres bé que anem al ginecòleg cada any, i no ens morim pas—, em va etzibar amb una suficiència que feia força ràbia.
A mi no em consolava pas de cap de les maneres aquell argument agafat amb pinces. Quina ximpleria. Reconfortar l’esperit pensant que la majoria de la població ha de passar pel mateix calvari, és de pusil·lànimes. Cadascú se sent dels seus mals, no pas dels aliens.
Vaig fugir d’estudi tant de temps com vaig poder, però al final, vaig haver de rendir les armes davant els envits dels meus assetjadors. L’implacable i continuat bombardeig de l’enemic interior va ser devastador per les meves posicions.
Ve-t’ho aquí que, una tarda, em va tocar passar per la consulta del Galè. El temps em va voler acompanyar en el sentiment, i va obsequiar la ciutat amb ruixats dispersos, amanits amb un ventet de llevant més aviat fresc per a l’època de l’any. Hi ha vetlles fúnebres que són més alegres que la sala d’espera que em vaig trobar. Un seguit d’homes estaven asseguts en unes cadires blanques arrenglerades en les parets d’una estança mal il·luminada i massa asèptica pel meu gust. S’hi respirava un silenci dens, elèctric, premonitori. Tots mataven el temps com podien, o sabien. Un fullejava una revista, un altre es contemplava la punta de les sabates, però la majoria fitava el mòbil. Cada cop que s’obria la porta del despatx del doctor, tots aixecàvem el cap, angoixats i amb mirada de llàstima, per comprovar si la infermera pronunciava el nostre nom. I quan l’escollit es posava dret, la resta li enviàvem una muda, però sentida, onada de solidaritat masculina.
—Ricard Sayeras Quera?—, va demanar l’ajudant del facultatiu amb una desagradable veu d’espignet.
Vaig fer un salt a la cadira, igual que si m’hagués enrampat. Amb uns ulls com unes taronges amb prou feines vaig poder respondre que era jo.
De sobte, una mandra infinita em va caure al damunt. Vaig mirar la porta del carrer, calculant les possibilitats de fer-me escàpol, però la recepcionista em va llençar una llambregada que deixava clar que no tenia escapatòria possible.
Els peus em pesaven un quintar cadascun. Fent un esforç titànic vaig recórrer l’espai que em separava de l’estança on reclamaven la meva presència. Un cop a dins el despatx, em va rebre un home d’una edat semblant a la meva. Alt, ossut, cabell blanc, galta vermell, i amb el rostre decorat amb un somriure burleta. Em va donar la mà amb una encaixada flonja, indecisa i amb els dits tous. Molt mala espina em va transmetre aquest gest. Te’n pots refiar d’algú que no et premi fort la mà quan el saludes? Tampoc cal que et trenquin els artells, però una certa pressió sí que convé. Transmet confiança i fermesa. Que pots comptar amb qui t’has saludat. Després d’agafar-me la filiació i demanar-me un resum a viva veu del meu historial mèdic, em va anunciar, amb un punt de sornegueria, que m’havia de fer un tacte rectal. Una esgarrifança em va recórrer l’esquena. No sabia què era allò, però estava convençut que no era res de bo.
—S’ha de baixar els pantalons i els calçotets fins als turmells, i posar-se d’esquena, amb els colzes estintolats en aquella llitera—, em va ordenar l’assistenta, mentre em mostrava el racó on es perpetraven els tactes aquests, amb el braç dret mig estirat i la palma de la mà enlaire, imitant les hostesses dels concursos de la televisió, quan presenten un premi a l’audiència.
No me’n sabia avenir. M’havia de col·locar en la postura més ridícula i indefensa que podia imaginar, perquè em fessin vés a saber que. Tot sol m’havia ficat en aquella ratera i, ara, era víctima de la meva feblesa. En silenci, em vaig maleir l’estampa cent trenta-sis cops.
Vaig fer un repàs ràpid de les quatre cantonades de l’habitació per detectar si hi havia càmeres ocultes. No em volia pas veure d’aquí a uns dies en un programa de bromes televisives. Descartada aquesta opció, em vaig haver de despullar de mig cos per avall i disposar-me tal com m’havien indicat. La sensació d’incomoditat que vaig tenir en aquells instants superava qualsevol experiència desagradable que hagués viscut fins aquell moment. Tenia clar que allò acabaria malament, i no ho podia aturar. Em va recordar quan, de petit, venia el practicant a casa a posar-me injeccions i m’entabanava dient que me les posaria sense agulla. Infeliç, jo, em deixava fer; i aquell abusananos em feia veure la padrina.
—No pateixi, serà només un instant—, va sentenciar el facultatiu com si m’hagués llegit el pensament.
Un espetec de plàstic em va posar en tensió. Arrenglerat al meu darrere, tal com ho feia el practicant, el terapeuta em va posar la mà esquerra a mitja esquena, pressionant amb fermesa. De sobte, vaig notar que una cosa allargada, llefiscosa i freda m’entrava com un coet pel forat del cul. Era l’índex del patòleg. Els ulls gairebé em van sortir de les òrbites. Llavors aquell dit va empènyer amb força cap amunt, com si fos un brau banyegant a un torero. De l’embranzida, el meu cos va anar endavant, i em vaig quedar suspès sobre les puntes dels peus. Encara en va venir una altra de cornada, més pregona i violenta. No sé què buscava aquell ariet dins meu, però vaig patir perquè no m’enfilés com un pollastre a l’ast i la barrina m’arribés fins a la campaneta. Al cap d’uns inacabables segons, el dit tafaner i abjecte es va retirar. Un servidor es va quedar grogui uns instants. Paint el que m’acabava de passar. Amb alguna llàgrima als ulls i un fluid fastigós relliscant-me natges avall. Em va assaltar una inabastable sensació d’indignitat i desemparament.
Llavors la subalterna em va oferir un trist tros de tovallola de paper perquè m’eixugués la popa profanada, acompanyat d’un lacònic “Es pot vestir”. Ja amb la roba posada, encara vaig necessitar uns instants per recuperar un cert grau de decòrum.
Per la seva banda, el proctòleg no em va mirar a la cara en cap moment, conscient de l’acte que acabava de perpetrar. Jo l’observava com teclejava a l’ordinador, fent com aquell que no ha passat res, però sense esborrar aquella rialleta de murri de sota el seu nas d’emperador romà. Em va assaltar la sospita de si aquell galifardeu gaudia profanant tafanaris aliens. Vés a saber si en una altra vida no s’havia dedicat a empalar cristians o presoners turcs, com un alumne avantatjat d’en Vlad Tepes.
—Tenim la pròstata dins dels paràmetres normals per a l’edat—, va diagnosticar ell. Qui la tenia?, nosaltres dos, tots els que érem a la consulta, els figuerencs en general? L’ús impersonal del plural em va fer transitar de l’estupefacció a l’emprenyada. Tot esperant la continuació de la sentència, em vaig mossegar la llengua per no engegar-li algun renec recaragolat i contundent. No fos cas que s’ho agafés malament i volgués repetir l’enforquillada. Amb una pausa estudiada, i sense perdre el somrís sardònic,  aquell demiürg em va imposar la penitència:  Haver de tornar a passar per aquell calvari cada any.
Mentre, perplex, em preguntava quin pecat contra el món havia comès per merèixer aital càstig, el meu torturador em va acomiadar amb un irònic “arreveure”, altre cop amb la mà tova, i freda. Quina angúnia!
Em van fer marxar del consultori per una altra porta. Sospito que és una argúcia perquè no puguis avisar als altres reus de què els esperava a dins.
Un cop al carrer, un tímid sol de tarda em va rebre. Tornava cap a casa abatut, amb l’esfínter encara regalimant lubricant, però amb el convenciment més ferm encara, que  detesto anar al metge.
Photo by Johannes W on Unsplash