El morós

El txan txan txan txa txa txa txan txan del “Viva la vida” de ColdPlay va despertar en Ferran Miret, que jeia al damunt del sofà vestit tal com havia arribat a casa feia, encara no, un parell d’hores.

-Ferry, nen! On ets? En Fuster t’està buscant per tota l’oficina com un desesperat. Tenim la presentació de la campanya de les Galetes Pujol en menys d’una hora i no hi ha res muntat. Res de res! D’aquesta sí que vas al carrer. Segur!

-Aogeohij...

-Ostres, no sé que dius, però val més que vinguis cap aquí perdent el cul!

Amb un esforç titànic, en Ferran va aconseguir posar-se dret, i, a empentes i rodolons, arribar fins a la porta. Va agafar la motxilla i va sortir al replà. Allà es va trobar a la  senyora Rodríguez, que esperava l’ascensor, i que el va repassar de dalt a baix amb aire de reprovació. No es van dir ni bon dia. Un cop a dins del petit contenidor de fusta i mirall, la ferum de suor, tabac i alcohol que desprenia el noi ho va envair tot, i la pobre dona va haver de tapar-se la boca i el nas amb un mocador per tal de resistir el trajecte sense vomitar.

La senyora Rodríguez va sortir esperitada de l’ascensor quan les portes la varen alliberar del seu captiveri, a la planta baixa, i amb tres gambades va ser al carrer. En Ferran es va quedar recolzat a l’armari dels comptadors buscant les ulleres de sol, que salvessin els seus ulls dels efectes devastadors de la llum del dia. Pujaria amb autobús fins a la feina, perquè no es veia en cor d’agafar la moto. De fet, tampoc recordava on l’havia deixat. Les bústies, el ficus i tota l’entrada giraven lentament al voltant del  xicot, que va maleir el seu mal cap i va fer la solemne promesa que mai més no sortiria els dijous a la nit. Aquell mes ja havia jurat pel més sagrat que tampoc no sortiria ni els dilluns, ni els dimarts, ni els dimecres.

El bullici exterior, que arribava fins al rebedor de la finca través de la enorme porta modernista de ferro i vidre,  deixava palès que era hora punta a ciutat. Mentre estirava amb penes i treballs la pesant fulla de la portalada, en Ferran dibuixava una ganyota a la cara, per intentar protegir les seves malmeses oïdes del que els  esperava al carrer.  Però es va trobar el silenci. Un silenci enorme i superlatiu. I també la foscor més absoluta. No hi havia res a l’altra banda de l’obertura.

Ni un cafè triple amb sucre barrejat amb un còctel d’amfetamines haguessin tingut un efecte tant immediat sobre l’estat de consciencia d’en Ferran. Com podia ser que hagués desaparegut el món? es preguntaven les castigades neurones del noi, que encara no havia deixat anar el pom de la porta.

Atònit, el publicista va recular cap dins el hall de l’edifici. Però la seva sorpresa encara va pujar un grau més, quan un cop a l’interior, es va adonar que darrera dels vidres de la porta la ciutat rutllava a mil per hora, com un divendres normal i corrent. Una suor freda va amarar a en Ferran de dalt a baix. Va intentar un altre cop sortir al carrer, ara sense les ulleres de sol, i va tornar a passar el mateix. A l’exterior de l’habitatge no hi havia carrer, ni cases, ni arbres. Ni tampoc no hi havia transeünts, ni ciclistes, ni patinadors, ni repartidors atrafegats anat amunt i avall per la vorera. No veia els cotxes, motos, furgonetes i autobusos competint a la calçada en curses boges i estrepitoses, com havia vist sempre. Estava dret al mig de la buidor i l’obscuritat.

Molt angoixat, el jove va tornar a l’abric de la casa buscant, amb les mans tremoloses, el telèfon per demanar ajut.

-Marc, soc jo. No t’ho creuràs, però al davant de casa meva no hi ha res!

-Mira, Ferry, ves a cagar a la via, que la cosa no està per històries, eh? Aquí en Fuster ha tret el fuet i ens farà miques a tot l’equip si no apareixes en segons.

-T’ho juro, nano! Ha desaparegut el carrer i no tinc maneres de venir.

-Si aquesta imaginació desbordant teva la guardessis per la feina, series el millor redactor de publicitat de la ciutat. Però avui, no és dia per bromes pesades de les teves. Et vull veure entrar per la porta del despatx quan pengi el telèfon, Ferry, o estem tots cuits. I si no pots sortir de casa, truca al 012, als bombers, a la Melero, o a qui sigui, però MOU-TE, COLLONS!

Quan en Marc va penjar, en Ferran es va quedar mirant el telèfon esperant que d’aquella pantalla en sortís la solució als seus mal de caps. Al contrari, varen augmentar, perquè li va entrar una trucada del seu cap.

-Miret, fa quaranta minuts que l’estic buscant. Em pot dir on carai s’ha ficat, si és tan amable?

-No s’ho creurà senyor Fuster, però quan vull sortir de casa, el carrer s’esfuma al meu davant.

-Té tot la raó. No m’ho crec. Els de Galetes Pujol seran aquí a dos quarts de deu. Si no tenim la presentació de la campanya a punt, no només el despatxaré, si no que me n’encarregaré en persona de que no torni a treballar mai més en cap empresa del sector de la publicitat de tota la ciutat. M’ha entès?

-Si, però...

Tut, tut, tut...

-Ai Ferran que aquest cop l’has cagat molt i molt -va dir el noi en veu alta-, trucaré al 012, com ha dit en Marc, a veure que passa.

-Benvingut al 012, servei d’atenció ciutadà de la Generalitat de Catalunya –va dir una veu femenina amb un to impersonal-  El telèfon 012 ofereix atenció i informació general dels serveis i actuacions de la Generalitat de Catalunya i suport en la realització de tràmits en línia. L’horari d’informació general és de dilluns a divendres no festius, de 8h a 22h. L’horari d’informació sobre trànsit i transports és tots els dies de l'any, de 7h a 23h. El cost aproximat de la trucada és entre 0,43€ i 0,83€, IVA inclòs, segons l’operadora de telefonia que tingueu. No es retiri que el transferim a una operadora. Bon dia l’atén Maria Puertolas, en que el puc ajudar?

-Bon dia, em dic Ferran Miret i m’ha desaparegut el carrer.

-Em pot dir el seu nom complert i número de DNI, si us plau?

-Ferran Miret Buenavista. 40466824 lletra B de Banyoles.

-Molt bé senyor Miret, no es retiri que consulto el seu problema. –Música de Burt Bacharach-. Hola de nou, aquí em surt que vostè té embargat el carrer perquè no ha pagat els impostos municipals aquest any.

-Embargat el carrer?

-Sí senyor. L’ajuntament li ha retirat l’accés a la via pública fins que no liquidi els impostos endarrerits que té, sumant-hi els interessos de demora i la sanció corresponent. En total són 236,75€.

-I com ho podem fer això?

-En virtut del decret d’alcaldia 3812/2018, de 28 de març, pel que s’estableixen les noves sancions per impagament als impostos i taxes de circulació i accés a la via pública de la ciutat.

-Però, com em poden deixar sense carrer?

-Aquesta informació no em consta. El passo amb el servei de sancions i tributs, que allà li ho explicaran.

-Sí, gràcies.

-Sancions i tributs,bon dia, amb qui parlo?

-Bon dia, em dic Ferran Miret i volia saber com pot ser que m’hagin embargat el carrer i quan el podré recuperar.

-Quan pagui, senyor meu. Ho pot fer a traves de qualsevol caixer automàtic o bé mitjançant la banca electrònica, indicant el número del seu expedient.

-Quin expedient?

-El de la sanció, home. Quin vol que sigui? És que fem cada pregunta...

-No he rebut res jo.

-Tots diuen el mateix. Busqui al web del butlletí oficial de la ciutat i allà ho trobarà publicat.

-I com ho fan perquè no pugui accedir al carrer?

-Es crea una bombolla neutra al voltant de l’afectat i queda separat de la realitat que l’envolta. En l’àmbit privat no tenim autorització, encara, per fer-ho.

-Estem arreglats. Passiu bé. 

En aquell moment es va obrir la porta de l’ascensor i va sortir-ne la família Pujol-Morales al complert. Esperitats, com sempre, perquè feien tard. Varen passar tots pel seu costat en tromba. La mare, que anava la última amb la petita a coll, el va saludar amb un rialla d’orella a orella.

O ara o mai -va pensar el noi- Si amb barrejo amb ells la bombolla aquella no m’afectarà i podré anar al despatx.  D’un salt es va enganxar a les faldilles de la dona i la va seguir fins al carrer. Però aquesta estratègia tampoc va funcionar. Tant bon punt va haver passat la porta, tot va desaparèixer. Va estirar el braç per intentar agafar-se a la seva veïna, però no va trobar res al davant seu.

-Això no em pot estar passant a mi –es repetia en Ferran-  envoltat per la penombra del davant de la porta de la finca- Ara tocarà el despertador, i tot s’haurà acabat. Ring! Ring! Ring! Ho veus!!!

-Miret, està acomiadat –va dir-li el seu cap per telèfon amb una veu pausada però carregada de mala baba-. No cal que torni a posar els peus a l’agència. Un missatger li durà les seves coses a casa seva.

Aquella trucada va ser, per en Ferran, com un cop de puny a l’estómac. Va deixar anar el telèfon i la respiració se li va desbocar. Li costava enfocar la vista i les cames li feien figa. Es va haver de seure a terra i buscar a les butxaques de la jaqueta la bossa de paper que sempre hi duia. Se la va posar al davant de la boca i el nas, i va intentar controlar el ritme dels seus pulmons respirant a dins del saquet, que s’omplia i es buidava rítmicament. Un parell de minuts més tard, l’atac d’angoixa havia passat.

-Ei? Que hi ha algú? Eo ...

Una veu femenina va ressonar a l’espai com si algú cridés dins d’una catedral. En Ferran es va espantar i en girar-se en la direcció on li havia semblat que venia la veu, va veure un llum petit i blanc que se li acostava.

-Llamp me mati! Hi ha més gent en aquest cau de rates –va exclamar una noia que duia un telèfon a la mà en mode llanterna- Hola, em dic Lorena. Tu també tens embargat el carrer? Fa gaire?

-Ferran. Em dic Ferran Miret.

-Fa tres dies que estic presonera en aquesta mena de Llimbs electrònic on ens ha engabiat aquets malparits de l’ajuntament i ets el primer humà que hi trobo?

-Que hi ha animals també?

-És una manera de parlar, home.  

-Quan he sortit de casa fa una estona, tot s’ha quedat a les enfosques. I lo més fotut de tot és què fins que no cobri la liquidació de la feina, a final de mes, no tindré saldo al banc per pagar el deute i esvair aquest malson. 

-Dons ho tenim magre tu i jo, nano. A mi em passa una cosa semblant, saps? El primer dia em vaig angoixar molt, però ara ja li estic començant a agafar la mida. Per cert, vius a prop d’aquí?

-En aquesta porteria. Al cinquè pis.

-Jo m’estic un parell de travessies més avall. N’estava tipa d’estar-me tancada a casa i he sortit al carrer, bé al no res, a veure si, per casualitat, trobava l’escapatòria d’aquesta presó.  

-Jo acabo de perdre la feia. 

-I de què treballaves?

-Soc, més ben dit, era, redactor de publicitat.

-Jo, fins dilluns, treballava en un obrador de pastisseria. Saps, què? Se m’ha acudit que podem fer una cosa. Tens cafè a casa?

-Encara em queden algunes capsules de la cafetera. Per què?

-Primer, em convides a esmorzar; i desprès, que et sembla si obrim un bloc a internet explicant les nostres facècies a dins de la bombolla aquesta. Com que segur que escrius bé, per poc que el movem per les xarxes social, es farà viral. Llavors, nosaltres farem la primera pela, i també ens fem famosos.

-Tu creus?

-Tal com t'ho dic. I si ho treballem bé, fins i tot podem vendre els drets a les televisions per fer un programa de reality show.

-Dons que no se’n parli més. Pugem cap a casa. De passada tastaràs una confitura de prunes que fa la meva veïna de replà, que és un vici..., la melmelada, vull dir.