dijous, 31 d’octubre del 2019

LA PARET


Des que varen matar aquella pobra gent al davant de la paret del cementiri, al final de la guerra, que he evitat passar-hi. Però si volia arribar a temps per dur a la Dolors al ball, per força, havia de travessar aquell indret tenebrós. Vaig enllestir la feina a la granja a correcuita per tornar de clar. Així i tot, quan vaig acabar ja era negra nit. Que curt és el dia per Sant Narcís.
Jo caminava encarcarat, picant de peus fort a terra, xiulant i brandant el bastó amb vehemència. Els núvols dibuixaven formes inquietants i fugisseres amb les ombres en els plàtans centenaris que vorejaven el camí. De reüll anava fitant a dreta i esquerra esperant que res estrany no emergís de la foscor. Un espetec a sobre el cap em va fer sortir el cor per la boca. Un ocellot. Havia arrencat el vol. Buscant una branca més tranquil·la. Amb les mans recolzades als genolls i boquejant com els barbs fora de l’aigua, vaig provar de refer-me.
Quan encarava el camí de nou, la vaig veure. La paret blanquinosa que es perdia en la negror. Em va semblar interminable, inabastable, ciclòpia. Vaig fer el cor fort per caminar una altra vegada, però semblava que duia les sabates farcides de plom.
La tia Marieta sempre diu que hem de tenir por dels vius i no pas dels morts; però ella no va veure aquells homes. En Janot i jo els vàrem trobar aquí mateix. Estaven ajaguts de qualsevol manera, com ninots de drap. Un tenia els ulls esbatanats, mirant el cel, i la boca oberta, plena de mosques, que s’arraulien golafres al voltant de la llengua botida i fosca. Un altre, estava de boca terrosa, amb el cap esberlat com una magrana. La resta, ja eren a sobre la caixa d’un camió. Els soldats ens van fer fora de seguida. Però aquells ulls m’han despertat molts cops des de llavors. I la ferum de mort no l’oblidaré mentre visqui.
Per acabar-ho d’adobar, l’àvia d’en Janot ens repetia, cada tarda, que els esperits  d’aquells desventurats rondaven per aquests verals buscant els seus botxins, o a algú altre, per endur-se’ls a l’infern.
Tot i voler caminar de pressa, tenia la sensació de no avançar. Les ombres de les branques sobre la paret recordaven braços esquelètics que m’amenaçaven amb una dansa macabra forçada pel vent. S’estiraven al meu pas per empaitar-me. Formes capritxoses, que recordaven cares, apareixien i desapareixien del mur, a mesura que avançava.
Intentava fer cas a la tia i foragitar la suggestió i la basarda del meu cap, repetint-me que tot plegat era contes per a la quitxalla. Però no hi havia res a fer. Estava segur que aquelles ànimes en pena em farien pagar a mi la seva desgracia.
A tocar a la porta del cementiri, sobresurt de la tàpia el cap blanc d’un àngel, que és clavat a la fotografia de l’oncle Gustau -el que es va penjar-, que hi ha a sobre el bufet de casa. En tot aquell tram vaig aguantar la respiració. Al fons ja veia el primer fanal del poble.  Allà, amb la llum, estaria a resguard. De sobte, quelcom em va tocar el panxell de la cama dreta i em va estirar els pantalons. Només va ser un segon. Un crit agut se’m va escapar del fons de la gola. Vaig saltar aixecant molt les cames per evitar un segon contacte. Llavors, vaig arrencar a córrer a tot el que em donaven el cor. Els talons em tocaven al cul.
No recordo l’estona que em va costar recuperar el capteniment. “Ha estat una bestiola el que t’ha espantat Pere —em vaig dir a mi mateix—, i la teva imaginació ha amanit la resta. Segur que t’ha fregat la cama quan travessava corrents el camí, atemorit”.
Un cop a casa, vaig deixar la roba de feina en una cadira de la cuina i em vaig arreglar. Quan estava a punt d’agafar la porta per anar a buscar a la Dolors, la tia em va cridar: “Nen, què has fet amb aquests pantalons? Dus una taca de sutge al camal que sembla ben bé una mà. I no marxa ni fregant”. Una suor freda em va amarar i de poc que no caic de genollons. Intentant que no és notes que em tremolava la veu vaig respondre “Avui he pintat tia. No t’amoïnis”. Quanta raó tenia l’àvia d’en Janot.


Foto de DDP a Unsplash