Com que ja és desembre, us deixo un conte nadalenc per llegir a la vora del foc, o del radiador de la calefacció.
A mi no m’enganyen
Aquests dies abans de vacances de Nadal, em costa molt aguantar
el riure a l'escola quan sento parlar a la majoria de companys del Pare Noel i
del que els hi deixarà a sota l'arbre el dia 25. Sembla estrany que fent tercer
de primària encara no hagin descobert l'engany. Costa empassar-se que un senyor
panxut i amb barba blanca pugui fer la proesa de, en una sola nit, passar per
totes les cases on l'han cridat a dur regals. Tothom sap que no té pas temps de
fer-ho. Jo estic convençut que són els seus pares qui els hi compra els regals
d'amagat i els hi deixa ben posats a sota l'arbre mentre dormen. Però no els hi
penso pas dir. Ja s'apanyaran.
A casa meva, en canvi, ningú ha de fer tota aquesta comèdia
perquè nosaltres fem cagar el tió. No pas aquells troncs amb una cara pintada i
amb barretina que venen als mercats de Nadal. El tió de debò. A més a més, on
s'és vist que un tió es compri en una parada? Cal anar-los a buscar al bosc,
que és on viuen, tal com vàrem fer a casa. L'avi Ramon m'ha explicat que va ser
el seu pare, el meu besavi, qui el va dur quan ell tenia la meva edat. I des de
llavors que viu amb nosaltres.
El meu besavi, que es deia Miquel com jo, va treballar al bosc
tota la seva vida, i deia que els tions neixen dels arbres més vells del bosc.
N'hi ha que quan s'assequen i cauen a terra, no es moren pas. Queden com
adormits. Però guarden a dins de la seva fusta tota la saviesa que han acumulat
al llarg de la vida. Cal fixar-s'hi molt bé per distingir-los d'una soca
qualsevol. Ell deia que si aquests troncs es queden allà al bosc tots sols, es
desaprofiten.
Un castanyer centenari de les muntanyes de tocar Maçanet de
Cabrenys havia estat abans el nostre tió. El meu besavi el va trobar un matí de
Tots Sants. És quan ell deia que s'havia d'anar a buscar-lo, si volies que
cagues durant molts anys. Es va llevar que encara era fosc i es va endinsar
molta estona en el bosc. Va pujar muntanya amunt buscant-ne un que li fes el
pes. Va caminar molt, fins que el va veure en una raconada, a prop de la carena
i a tocar un rierol. Estava mig tapat de fulles i el tros que sobresortia, era
verd de tanta molsa. Només va veure'l, ja va saber que seria un bon tió. Se'l
va carregar a l'esquena i el va baixar fins al mas on vivien llavors ell i els
seus cinc fills. L'avi encara recorda que aquell va ser el Nadal en què va
tenir més regals de la seva vida, o gairebé.
És que el nostre tió és especial. No n'he vist cap més d'igual.
La seva fusta és grisa i les vetes i els nusos són d'un color encara més fosc.
No es ven bé rodó, sinó que té una forma més aixafada per una banda. Com una
mongeta. I li surt un tros d'una branca, com si fos una pota, que fa que quedi
un espai entre ell i el terra. En un dels dos extrems hi té un forat. Jo sempre
he pensat que és per aquí on menja i després caga.
No és que sigui un tronc gaire gran el nostre, però pesa com si
fos de ferro. Cada any quan anem a buscar-lo al celler amb el pare, en tenim un
tip per dur-lo fins a la cuina. Un cop allà el deixem a prop de la llar, perquè
vagi agafant temperatura. L'avi sempre li posa una manta al damunt perquè diu
que si no és prou calent, a l'hora de la veritat, només fa llufes.
Llavors ve la feinada d'alimentar-lo, perquè quan es desperta té
gana. En tres setmanes l'hem d'engreixar prou perquè faci el fet. Tres cops al
dia li deixem menjar l'avi i jo. I a la seva panxa, el tió transforma tot el
que ha engolit en regals i llaminadures. I és ben sabut que les capses i els
paquets costen de sortir per un forat com el del tió. Per això hem de donar-li
bastonades a l'esquena, per ajudar-lo que ho cagui tot. Un cop que ha acabat,
està tan cansat per l'esforç que ha fet, que es torna a adormir fins a la
tardor següent. La natura és molt sàvia, repeteix sempre l'avi.
És que tenint a casa un tió de veritat, que no em vinguin amb
rondalles per caganius com el Pare Noel. A mi no m'enganyen.
