Connexió Gardel

La Mireia es va posar el davantal per netejar els tres plats, el bol, les dues copes i els coberts que havia fet servir aquell vespre a la pica de la cuina. Era molt més parament que un dia qualsevol, però era la nit de Fi d’Any, i el sopar havia de ser especial. Fins i tot, amb una pinzellada d’elegància. Havia tret de l’armari les peces de porcellana de l’àvia Remei, i la coberteria de plata i les copes de cristall de l’aixovar de la mare, per servir el micuit de fetge d’oca amb poma caramel·litzada, el pastís de peix de roca, el jarret de vedella rostit amb salsa de ceps i la mousse de xocolata i cafè.
Mentre ensabonava els atuells, se li va escapar una mitja rialla tot pensant en com s’indignaria la seva mare si hagués sabut que havia comprat el sopar fet a la carnisseria de sota casa. La senyora Encarnació Aimerich de Pujolrás, era de costums d’abans de la guerra. Per ella, una dona com cal havia de ser capaç de cuinar, i fer-ho bé. A més de dur la casa, criar una família, i, en el seu cas, portar la botiga de làmpades que havien heretat de l’avi Ernest. Lluminàries Poble Nou es deia l’establiment.

Els crits que venien del pati de llums la varen tornar a la realitat. Faltaven poc més de cinc minuts per mitjanit. Va enllestir a la cuina i es va preparar els dotze grans de raïm, pelats i en línia en un platet. També es va servir una altra copa de cava. Abans d’instal·lar-se al davant de la tele es va treure el davantal i es va allisar el vestit amb les mans. A casa sempre havien celebrat el traspàs d’any mudats i clenxinats. A la mare li entusiasmava perquè, segons ella, feia senyor.

Es va menjar cada raïm amb la campanada que tocava i es va veure la meitat del cava que s’havia servit. Després va apagar la televisió. Quan la sala d’estar va quedar en silenci se li va escapar un llarg sospir. Li feia molta mandra sortir en aquell moment. De fet, celebrar les festes nadalenques li feia una peresa colossal pel buit que li havien deixat les absències dels éssers estimats. Com el trobava a faltar, al pare. Aquelles mirades càlides i comprensives. Les carícies d’aquella mà enorme però suau. I els somriures còmplices quan li passava diners per sota la taula d’amagat de la mare. No passava dia que no pensés en ell. A l’àvia Remei també la tenia molt present. Quan tastava menjar, li venia al cap de seguida, perquè mai cap plat era tan exquisit, ni cuinat amb tant d’amor com els que li havia fet ella. Amb el pas dels anys s’havia acostumat a la soledat, així i tot, se li feia molt feixuc el Nadal. Massa.

Aquell any, però, les seves nebodes, que havien arribat del Canadà a començament de curs, l’havien engalipat per sortir a ballar. Necessitaven un adult responsable que les acompanyés, per poder convèncer als seus pares que les deixessin sortir, i ella s’havia deixat endur per l’empenta encomanadissa d’aquell parell de jovenetes disposades a menjar-se el món.

El primer que varen fer les bessones va ser obrir-li un perfil al Meetic. S’havia de relacionar amb homes de la seva edat, trencar la grisa rutina casa-botiga-casa, i trobar una parella per sortir la nit de Cap d’Any. Totes tres varen triar i remenar entre els 43 pretendents que li varen sortir.
-Encara tinc prou requesta per a la meva edat -va pensar ella en aquell moment.

Amb els finalistes, la Mireia, fins i tot, havia sortit a fer un cafè de dissabte a la tarda per veure de quin peu calçaven. L’Armand, un fotògraf free-lance, no gaire més alt que ella, però amb uns ulls verds molt penetrants, un somriure sorneguer i un conjunt de mitja cabellera i barba curta d’un gris platejat què, totes tres havien coincidit, li donaven un aire molt interessant, va ser l’escollit. El fet de ser més bon escoltador que parlador, també va ajudar.

A un quart d’una va sonar el timbre de casa seva. Eren les noies, que passaven a recollir-la per anar al Casino de l’Aliança. Es va acabar el cava d’un glop i va obrir la porta.

-Oh tia, que guapa estàs! – van cridar les bessones a cor. -I estrenes vestit!
-Mireu, nenes, un dia és un dia. Me l’ha fet la Georgina, aquella companya meva de la carrera, que us he explicat algun cop que ven roba per internet.
-Amb aquest recollit de cabells encara t’assembles més a l’àvia Remei a la foto del seu casament.
-Vols dir Rut? Exagerada! Ella sí que era guapa, i molt més jove en aquella foto.
-Portes Ventolin a la bossa, tia? Perquè quan et vegi l’Armand, es quedarà sense respiració –va afegir l’Ester.
-Al final, em fareu posar vermella. Vinga va, no us en foteu més de la vostra tia fòssil.

Entre riallades, les tres Pujolràs van anar fins a l’ateneu on es feia el ball. Una gentada bulliciosa entrava i sortia de l’històric edifici, mentre els focs artificials i els petards omplien aquella freda, però festiva, nit d’hivern.

Li va costar reconèixer la sala de ball, a la Mireia. Amb els llums de colors i les boles de miralls era molt diferent de tal com ella la recordava. Perquè hi havia passat moltes hores en aquell local. Aprenent a ballar sardanes, fent els Pastorets per Nadal, a l’esplai del barri i celebrant les revetlles de Sant Joan. Aquells records varen remoure alguna cosa a l’ànima malenconiosa de la dona.
-Pot-ser feia vint-i-cinc anys que no hi posava els peus a l’Aliança –va dir una veu masculina des del darrera d’ella, que es va girar sorpresa. Era l’Armand enfundat en un vestit negre de festa, amb una camisa blanca impecable i una corbata negra estreta. A l’orella dreta, li brillava el lluentó d’una petita arracada.

-Hola, Armand, bona nit i bon any nou -va respondre la Mireia, fent un parell de petons a qui havia de ser el seu acompanyant aquella nit. En apropar-se al fotògraf, el seu perfum sec i penetrant, amb un deliciós aroma de llima i tocs de fusta, cuir i tabac, van sorprendre d’una manera agradable la dona perquè li va recordar una mica al que es posava el seu pare.
-Bon any nou, també, Mireia –va afegir l’home, que sense deixar-la anar de la mà la va mirar de dalt a baix des de la distància de mig pas-. He de dir-te que estàs molt guapa. El color bordeus et queda molt bé. I el tall del vestit t’afavoreix molt.

-No facis compliments, Armand –va contemporitzar ella.
-No en faig pas. Estàs radiant aquesta nit. Vols que anem a seure? He vingut puntual i he pogut reservar una taula.

L’Armand va oferir el braç a la Mireia per fer el camí cap al reservat. Mentre travessaven la sala, la dona no sabia com dissimular la vergonya que li feia ostentar d’aquella manera al davant de tot el barri. Algunes veïnes la varen saludar amb un moviment de cap o de mà; també es va fixar en com els repassaven de dalt a baix a tots dos. Un cop a la taula, l’home va oferir la cadira que quedava de cara a la pista a la seva acompanyant, que es va seure amb la sensació de ser la diana de totes les mirades.

-Vols un xic de cava, Mireia?
-Una mica sí, si us plau, que avui és cap d’any.
-Brindem –va dir l’Armand després d’omplir les dues copes-. És un tòpic però, perquè l’any que comença ens sigui propici i es facin realitat tots els nostres somnis.

Mentre feien xocar els calzes de plàstic, ells dos es van mirar als ulls per primer cop aquella nit. L’agradable calidesa de la mirada de l’home, va desguarnir la primera línia de defensa de la dona.

-Abans has dit que ja havies vingut a l’Aliança fa anys, no?
-Pels Jocs Olímpics, aquí hi havia un centre de coordinació de voluntaris, i jo n’era el cap de logística.
-Que dius ara? –els ulls de la Mireia es van il·luminar-. Quina casualitat! Jo vaig fer de voluntària també, però al centre de premsa de la Fira. Quins temps...
-I tant. Quina experiència més maca. Un grup de companys de la promoció d’Història de l’Art ens vàrem apuntar junts de voluntaris i va ser genial. Ho repetiria a ulls clucs.
-Segona coincidència. Jo també vaig començar Història de l’Art. El 1990. Però ho vaig haver de deixar, per motius familiars.
-M’hauria agradat conèixer-te en aquella època. Devies trencar molts cors allà amb aquest somriure que administres com si fos un mineral preuat.
-Ja pots comptar.

Atabalada, la Mireia, es va veure de cop el cava que li quedava a la copa. No estava acostumada a rebre aquesta mena d’elogis i es va sufocar.

En aquell moment, el DJ va punxar un tango. L’Armand, sense dir paraula, la va agafar de la mà i la va estirar cap a la pista amb suavitat, però amb fermesa. Ella va seguir amb els ulls esbatanats. No podia creure que el seu cos estès fent tot el contrari del que el seu cap li ordenava.

-Tinc el tango molt rovellat! –va protestar la dona.
-És com anar en bicicleta. Confia en mi i tot anirà bé.
El bandoneó i el violí varen omplir la sala d’una melangia dolça i trista, que va inundar els sentits dels balladors.

Les cares de la Mireia i l’Armand es van aturar a dos dits de distància. Varen tibar les esquenes i varen posar els braços tal com manem els cànons argentins. Les mirades clavades una amb l’altre, mentre els peus seguien els compassos lent, lent, ràpid, ràpid, lent de la melodia. La hipnòtica veu d’en Carlos Gardel va cantar,

Acaricia mi ensueño
el suave murmullo de tu suspirar,
¡como ríe la vida
si tus ojos negros me quieren mirar!

La dona gairebé notava que l’Armand la portava com si fos una ploma, amb pas ferm i decidit a cavall de la música. Els peus de la Mireia, com per art de màgia, replicaven amb fidelitat les mateixes figures que marcaven els d’ell. Recorrien la pista com si patinessin sobre gel. No es deien res, només es miraven, però es va establir una connexió entre ells, que era com si haguessin ballat junts molts cops. Es giraven, s’aturaven i tornaven a arrencar empesos pel marcat i sensual ritme de la cançó.

Y si es mío el amparo
de tu risa leve que es como un cantar,
ella aquieta mi herida,
¡todo, todo se olvida..!

El cor de la Mireia, anava a mil per hora. Notava com les mans de l’Armand li cremaven la pell. I aquell foc li recorria tot el cos, generant un remolí de sensacions que la dona no havia experimentat mai a la seva vida. Era incapaç de deixar de mirar-lo. Estava presonera d’aquells ulls i d’aquella mitja rialla permanent i franca de l’home, que li estava despertant una animalitat, que ella desconeixia que podia habitar a la seva ànima.

Y si es mío el amparo
de tu risa leve que es como un cantar,
ella aquieta mi herida,
¡todo, todo se olvida..!

L’Armand era conscient del frenesí de la seva parella i marcava els moviments del tango amb un estudiat dramatisme. Allargava els lents fins al paroxisme i accelerava els ràpids com si li passés la corrent. Veia les flamarades d’arravatament que desprenien aquells ulls negres captivadors, demanant-li més deliri, més voluptuositat, més tango. I ell estava disposat a donar-li. A donar-se fins a l’esgotament. Feia anys que no es trobava tan a gust entre els braços d’una dona i no desitjava trencar aquella màgia, aquella connexió, aquella atracció que el tango estava establint entre ells dos.

El día que me quieras
la rosa que engalana
se vestirá de fiesta
con su mejor color.
Al viento las campanas
dirán que ya eres mía
y locas las fontanas
me contarán tu amor.

La sala, els llums, la gent, el món havia desaparegut al voltant de la Mireia, transportada a una altra dimensió per la passió carnal d’aquell ball. Només hi eren ells dos, envoltats per un núvol vermellós engendrat per una música excitant, com no n’hi havia d’altra. I Gardel li xiuxiuejava a l’orella.

La noche que me quieras
desde el azul del cielo,
las estrellas celosas
nos mirarán pasar
y un rayo misterioso
hará nido en tu pelo,
luciérnaga curiosa
que verá…¡que eres mi consuelo..!

Estava en trànsit. Tremolava com si tingués febre. La roba li feia nosa. I el seu jo més racional, que feia dècades que li governava la vida, havia fugit derrotat per un desig que cada cop era més gran. Volia que allò no s’acabés mai més i tenia molt clar com s’havia de saciar aquella set inabastable que li nèxia del fons del cos. Era un desig horitzontal que s’expressava de manera vertical, amb el ball.

El día que me quieras
no habrá más que armonías,
será clara la aurora
y alegre el manantial.
Traerá quieta la brisa
rumor de melodías
y nos darán las fuentes
su canto de cristal.
El día que me quieras
endulzará sus cuerdas
el pájaro cantor,
florecerá la vida,
no existirá el dolor…

I quan estava tocant el cel amb la punta dels dits, la música es va acabar. Es van quedar tots dos mirant-se, quiets, amb una intensitat tòrrida i salvatge. Torbats i panteixant. Amb moviments lents i respiracions fondes van tornar a la seva taula, atuïts, com ho estant els amants després d’arribar a l’orgasme.
La Mireia necessitava amb urgència beure alguna cosa per dissipar l’excés de calor. L’Armand, recuperava el capteniment eixugant-se amb discreció la suor del coll i del front amb el mocador de butxaca. Li va costar mantenir la mà ferma quan servia cava a la seva parella. Ell també se’n va servir i se’l va veure gairebé d’un glop.

-Oh, tia, que bé que balleu! –varen dir-li, esverades, les bessones a la seva tia-. Semblàveu sortits d’un concurs.
La dona es va girar cap a les seves nebodes, i va fer una rialla compromesa. Encara no havia aterrat del tot.
-Ha estat bé, eh? Ara haig d’anar un moment al servei, disculpeu-me.

Mentre era al lavabo, la dona pensava en el que li acabava de passar i no s’ho explicava. S’havia deixat anar d’una manera inusual. De cop i volta, li preocupava què en pensaria, l’Armand, d’ella. Havia tirat per terra la seva imatge de persona continguda i cerebral, gairebé nòrdica. El seu jo racional va voler atribuir aquell incident a un excés de cava, que li havia pujat al cap per haver menjat poc per sopar; a l’entorn festiu i, també, a aquella música tan temptadora.

Quan va tornar a la sala, la música s’havia aturat i un home explicava des de l’escenari que repetirien les campanades de cap d’any allà mateix fent servir una cassola i un cullerot. Va arribar a la seva taula just quan els deixaven dues bossetes de cotilló i dos gotets plens de raïms.

-A punt per a les segones campanades? –li va demanar l’Armand.
-Com dèiem els escoltes, sempre a punt!

Varen riure, mentre obrien les bosses i es preparaven els grans.
L’home de l’escenari va començar a atacar la cassola amb el cullerot. Gong, Gong, Gong, Gong, Gong, Gong. Tothom s’afanyava a empassar-se el raïm per no perdre el ritme. Gong, Gong, Gong, Gong, Gong, Gong.

-FELIÇ ANY NOU! –va cridar l’home del cullerot.

La Mireia es va girar cap a l’Armand per felicitar-lo i es va trobar la seva boca massa a prop. No ho va poder resistir. Va tancar els ulls i li va fer un petó als llavis. Ell no es va fer enrere. Al contrari, s’hi va posar bé. Li va posar una mà al clatell i l’altra a mitja esquena per allargar la besada. Aquell petó va ser elèctric i va durar fins que el cor els hi va dir prou a tots dos.

Quan es van separar, la dona va voler dir alguna cosa, però l’home li va posar el dit índex al davant dels llavis per indicar-li que no parles. La va agafar de la mà i la va conduir fins a la pista. Als altaveus sonava “La Chica Ye Ye” i la varen ballar al mig de la colla de les bessones, com si ells també tinguessin setze anys.

I després en varen ballar una altra i una altra més, com si no hi hagués un demà. Fins que els varen tirar al carrer de l’Ateneu perquè era hora de plegar.

-Anem a menjar xocolata desfeta? –va proposar l’Armand.
-Sí, sí! Va tia, anem-hi! –va implorar les més joves del grup.
-Si no ho féssim, no seria una revetlla completa a l’estil del Poble Nou –va sentenciar la Mireia–. Us proposo anar fins a la xurreria Ríos, que és a tocar de casa vostra.

Tots hi van estar d’acord i es varen dirigir Rambla del Poble Nou avall, en mig de molts altres noctàmbuls que anaven i venien pel passeig compartit l’alegria del canvi d’any. La Mireia i l’Armand caminaven de costat, en silenci, amb les mans a les butxaques dels seus abrics i mirant endavant. Al cap d’una estona, ella va posar la seva mà dreta dins de la butxaca esquerra de la jaqueta d’ell i li va agafar fort la mà. L’home només va mirar un xic de reüll per veure quina cara hi posava la dona. Continuava mirant a l’horitzó, però ara amb un somriure de felicitat dibuixat als llavis. La Rut i l’Ester, caminaven tot darrere, intercanviant-se mirades còmplices i divertides, sense deixar d’informar pel whatsapp a la resta de la seva colla dels progressos de la incipient parella.

Quatre gots de xocolata desfeta i una dotzena i mitja de xurros més tard, la Mireia i l’Armand varen deixar a les bessones a la porta de casa seva.

-Noies, espero que us ho hagueu passat bé aquesta nit. I recordeu que tenim secrets a mitges, eh? –va dir la tia, mentre els picava l’ullet-. Les nebodes varen respondre amb un assentiment murri i varen entrar cap a dins del portal després de fer un petó de comiat a la Mireia i a l’Armand.
-I ara que et ve de gust fer? –va demanar l’home.
-M’agradaria anar a veure la sortida del sol. No ho he pogut fer mai. Que et sembla si baixem fins a la platja del Bogatell?

La resposta de l’Armand va ser agafar-li la barbeta amb la mà dreta, aixecar-li un xic la cara i fer-li un dolç petó als llavis, que tots dos varen assaborir amb els ulls clucs, com si fos un glop de licor. Agafats de bracet, varen dirigir les seves passes cap al mar, que l’albada ja començava a tenyir de taronja, ella amb el cap recolzat sobre l’espatlla d’ell. Des d’una finestra del tercer pis, quatre ulls adolescents els van seguir fins que els varen perdre de vista. Cap dels quatre oblidaria mai aquell cap d’any.

El professor Iiii i el tió de Nadal

El professor Iiii va entrar a l'amfiteatre de la universitat amb intencionada parsimònia i mirant el faristol, concentrat com si no hi hagués res més a la colossal sala, que estava atapeïda d'acadèmics, mestres i alumnes.
-Apreciats col·legues i membres del consell de savis –va arrencar el científic, provocant el silenci de l'encuriosida audiència- com sabeu, la darrera missió d'exploració que em va encomanar el consell consistia a valorar la civilització dels nadius de C1u, el tercer planeta del nostre sistema.

De les anteriors missions ja sabia que els aborígens de C1u s'organitzen en comunitats poblacionals que ells anomenen ciutats. Aquestes concentracions se subdivideixen en col·lectius més petits, que en diuen famílies. En aquests agrupaments hi conviuen barrejats individus adults i joves, tant mascles com femelles. Després d'unes exploracions preliminars vaig concloure que m'havia d'introduir en una d'aquestes col·lectivitats per poder completar amb èxit la missió. Vaig descobrir que els habitants de C1u tenen veneració per una bestiola que en diuen Tió i que totes les famílies en tenen un als seus habitacles. És un animaló de forma cilíndrica que té la cara planera, amb només dos ulls i una boca. Tan sols té dues extremitats, petites, a la part anterior del seu cos; la qual cosa el fa estar sempre amb el cap aixecat. Un altre tret característic del Tió és una mena de protuberància vermella que té a la part superior del cap. D'un vermell viu. Sembla una mena de senyal o reclam. No és agressiu. Tot i això, els c1umans van a caçar els tions al bosc en nodrides partides, on participa tota la família. També els poden comprar en mercats, on se n'exhibeixen ramats sencers.

Gràcies als dots mimètiques marcianes, em va ser fàcil adoptar l'aparença d'un Tió i barrejar-me en un dels folcs. Mal m'està el dir-ho, però vaig ser el primer Tió que van triar aquell dia. Un cop a l'habitatge de la família, em van deixar en una estança, que vaig deduir que era la principal, perquè era on convergia tota l'activitat dels diferents individus. Al meu costat hi havia una curiosa taula plena de figures que representaven miniatures dels c1umans. Com un altar als ancestres. També hi havia un altre ésser viu, de color verd i amb forma cònica. A les diferents extremitats li havien sortit tot d'objectes brillants i també n’hi havia de lluminosos.
Un dels membres de la família em va posar una peça de roba de colors virolats per sobre que només em va deixar a la vista la cara i la protuberància vermella. Al cap d'una estona varen començar a dipositar unes ofrenes al meu davant. El ritu consistia en el fet que cada individu se m’acostava tot sol, dipositava un objecte en un plat i marxava. Al cap d’una estona, anaven tornant tots, de mica en mica, per mirar que havia passat amb les ofrenes. I com que no les veien al plat, marxaven satisfets. Jo me les guardava i, quan es giraven, les enviava al laboratori de la nau amb el transportador de matèria.

Des del meu racó vaig descobrir altres costums i rituals que practiquen els habitants de C1u. S’alimenten en comunitat un parell de cops al dia. Poc després de fer-se clar, es concentren per ingerir el primer àpat del dia i ho acompanyen de crits, esgarips i algun plor. En acabat, marxen tots esperitats com si hi hagués foc. No tornen fins que es fa fosc, i s’apleguen altre cop al voltant d’una taula per menjar. Quan ja estan tips, s’escampen per la sala principal i es passen llargues estones embabaiats amb uns petits ginys que fan tota mena de sorolls i emeten imatges. Em va ser impossible explorar el niu on ens estàvem, perquè hi havia un individu de quatre potes, petit, pelut i molt escandalós, que es passava les nits al meu davant, mostrant-me la llengua i sense treure’m els ulls de sobre.

A cada jornada que passava els c1umans estaven més excitats i no paraven de parlar d’un tal Nadal. Els menuts venien més sovint a fer-me ofrenes i els adults feien constants anades i vingudes amb embalums a les mans.

Un vespre vaig detectar una calma fora del corrent. Els meus instints em deien que alguna cosa no anava a l’hora. I tal dit, tal fet. De sobte l’estança es va omplir de c1umans de totes les mides i edats que parlaven molt fort i es tocaven les galtes els uns amb els altres amb desfici i efusivitat. Es repetien els uns als altres una mena de lletania que deia, més o menys: Bon Nadal.

Després van moure totes les andròmines per fer lloc i em van col·locar al bell mig de la sala. Jo no les tenia totes, però no tenia escapatòria.

Els més joves van marxar corrents i els adults varen aprofitar per col·locar diferents embalums a sota la roba que em cobria, a cada banda del meu cos. En aquestes, vaig sentir un cant molt rítmic cada cop més fort. Eren els menuts que tornaven, i ho feien armats amb unes barres primers i llargues. La cançó deia quelcom així: “Tió, Tió, caga torró; si no et donarem un bon cop de bastó”. Al laboratori encara no hem descodificat el significat místic de la lletra.

Els adults, amb els ulls que els espurnejaven, també cantaven i esperonaven a les cries a donar voltes al meu voltant. Era una catarsi. A la tercera volta els cants es van aturar i es va desfermar una tempesta de cops a sobre meu. Estava convençut que m’havien descobert i em volien escarmentar. De la mateixa manera que havien començat a adobar-me, van deixar de fer-ho, em van treure la cobertura del damunt i, en estat d’excitació màxima, es van repartir els objectes que hi havia al meu costat, mentre els grans aplaudien.

Aquesta cerimònia la van repetir cinc cops seguits. Va ser molt dolorós. No us podeu imaginar el que em va costar quedar-me quiet allà el mig. Però vaig pensar que si revelava la meva identitat, se’m cruspirien sense compassió. Quina por que vaig passar.

Fins que els petits del clan no es van cansar d’adobar-me i d’engolir el que ells en diuen llaminadures, els adults no van tornar a posar els objectes tal com estaven abans de la cerimònia. A mi em van deixar al racó altre cop. Llavors van marxar eufòrics i cantant.

Com us podeu imaginar, vaig aprofitar que m’havien deixat sol per sortir d’allà cames ajudeu-me. No em vaig aturar fins que vaig arribar al nostre planeta.

La conclusió és que l’experiment ha estat molt profitós per la ciència marciana, però quina mala pensada vaig tenir quan em vaig convertir en un Tió.  

La Clau dels Tres Hemisferis

Figueres, 29 de juny de 2018, a un quart de deu del vespre

Quan aquella llum verdosa va esclatar al mig de la sala d'exposicions, en Robert Colomer va tenir clar que començaven els maldecaps. Tot al contrari que els membres de la delegació d'agències de viatges de Hong Kong que ell acompanyava, que es van afanyar a treure els mòbils per immortalitzar el que creien que era un espectacle que els oferia la Fundació Gala Dalí.

La resplendor va envair la sala durant un parell de segons i després va recular fins a concentrar-se fent una bola, que va anar engrandint-se i modelant-se per acabar convertint-se en una mena de llimac d'un parell de metres d'alçada i de color verd irisat fluorescent.

Els xinesos al·lucinaven i el cap de relacions institucionals de la Fundació Gala Dalí estava al llindar del desmai. Aquell ésser gelatinós va obrir una boca enorme plena de dents com si fes un badall, i a sobre aquella bocassa hi varen aparèixer sis bales negres i brillants.

-Netderun Gastez tginetassisn, Urumdez Meristereon. Xtakelut bumentrisson optugret -va dir la bèstia amb una veu molt aguda, que feia mal a les orelles.

Els orientals varen aplaudir complaguts pel pretès show dalinià.

-Habitants de la Terra. Unur de Meristereon sóc. Les gemmes vostres necessito per la meva nau reparar -va traduir l'alienígena, i a en Robert, fora de si, li va caure l'intercomunicador dels dits.

Una mena de tentacles van sortir de diferents punts del cos de l'Unur a una velocitat inaudita i van fer miques totes les vitrines on s'exposaven les joies de Dalí. Després, aquelles extremitats llefiscoses varen recollir tots els joiells i un altre esclat de llum va tornar a omplir la sala. Quan es va esvair el fulgor, aquella cosa havia desaparegut. Només el rastre de vidres trencats i la síncope de l'empleat de la Fundació, certificava que un fet fora del corrent havia succeït en aquella habitació feia uns segons.

A la mateixa hora, a Sant Hilari Sacalm

-Segur que són dimonis, i, si ens agafen, ens mataran!

-Ets un tros de cagacalces, Pol. Encara creus en aquestes ximpleries, cosinet? Que tens tretze anys!

-Doncs anem a buscar als monitors que jo no vull tenir maldecaps. Has vist la pel·lícula aquella de la bruixa? Si tingués el mòbil, trucaria a la mama.

-I què li diries a la teva mare, sòmines, vine a buscar-me que a la balma del Gorg Blau hi ha uns llums estranys i s’hi senten terratrèmols? Series la riota de les colònies, de l’institut i de tot Figueres. Segur que és part del joc de nit, pallús. El tresor deu ser aquí dins i aquesta nit vull guanyar el joc, saps?

Amb tres gambades en Narcís en va fer prou per arribar al llindar de la balma i amagar-se a la banda on la llum no tocava. En Pol no el va seguir. Continuava clavat al darrere de les mates cagat de por, però una pluja de pedres que li va llençar el seu cosí el va obligar a córrer fins a boca de la cova.

-Ara jo entraré a buscar el tresor i tu et quedes aquí a vigilar que no vingui cap dels altres equips. T’ha quedat clar? I si venen, defensa la posició. Tens rocs i pals per fer-ho. Si no m’ajudes a guanyar, Pol, et juro que passaràs el pitjor estiu de la teva vida.

Imitant els moviments dels comandos de la Play, en Narcís es va esmunyir a l’interior de la cova, mentre per dins maleïa la seva mala sort. El ximple del seu cosinet se li havia acoblat i ja en tenia els nassos plens de fer de mainadera. Tots a casa estaven molt contents perquè anirien junts a les colònies de Sant Hilari i després al campus de futbol del Manchester City. Però ell només tenia al cap que en Pol li havia esgarriat el seu projecte de rotllo amb la Núria. Per això anava a fons avui. Guanyar podia significar que ella es tornés a fixar amb ell.

Estava en tensió. No volia fallar. El noi avançava tantejant el terreny perquè amb prou feines veia res perquè els potents feixos de llum que sortien de la galeria l’enlluernaven. Ja es veia rebent les felicitacions de tothom al costat del foc de camp. La suor li baixava a raig, esquena avall, i, com més s’endinsava, més calor tenia. També feia molta pudor de cremat. Va entrellucar una mena de màquina molt gran que ocupava tota la galeria i quan hi va ser al davant va descobrir que hi havia una obertura.

-Sí que s’ho han treballat els monitors aquesta nit- va pensar mentre hi entrava sense tenir-les totes.

-Hola? Que hi ha algú? Sóc en Narcís Ruíz, he arribat el primer i reclamo el tresor per al meu equip-, va dir sense gaire convicció mentre repassava atònit totes les pantalles i controls que hi havia a les parets. Allò no podia ser pas de les colònies -va pensar-, perquè era clavat a una nau estel·lar com les dels seus videojocs.

-Benvingut al nostre aparell, Narcís -va dir una veu masculina.

-No sé qui sou però això no fa gens de gràcia -va protestar el noi-. Doneu-me el tresor i la gimcana s’ha acabat perquè he guanyat. Bé, en Pol i jo, hem guanyat.

-No et volem res de mal.

Es va girar en la direcció d’on venia la veu i va trobar un home llarg i prim, amb el cap petit i pelat, amb tres ulls foscos a la cara i assegut en una mena de butaca enorme d’on sortien tubs i cables que es connectaven a les parets i el sostre de la sala.

-Em dic Amorol i provinc del planeta Xyngliu. Sóc un membre de la Germandat dels Zeladors del Llibre del Destí. I ella és la Zuwanda.

-Qui... qui ets? Què... Què faig aquí? On som? Jo només estava fent un joc de nit...

-Els Tomul Drak ens han atacat per robar-nos la Clau dels Tres Hemisferis. Ens hem defensat, però hem hagut d’amagar-nos al teu planeta per intentar reparar la nau i curar les meves ferides. Però ara ja és tard per a mi. La meva energia aviat es fondrà amb la dels meus avantpassats. Has de donar la clau al Gran Zelador. El destí de la galàxia està a les teves mans. La Zuwanda t’ajudarà. I que la saviesa universal et guiï, Narcís Ruíz de la Terra.

Després de dir aquestes paraules va fer una ganyota amb la boca, els ulls se li van entelar i el cap li va caure de costat. En aquell instant, una mena de bola de llum blanca molt brillant li va sortir del front i va marxar cap a l’exterior de la nau, perdent-se damunt l’espai.

-Veus com havíem d’avisar als monitors, setciències! Jo vull tornar a casa!

Era en Pol que, arraulit al costat de la porta, es mirava l’escena amb uns ulls com dues taronges.

-Sortim cagant llets, nano! -va dir en Narcís amb un fil de veu.

-No Narcís -va dir una veu de dona-, t’han encomanat una missió i l’has de complir.

-I... i qui em diu això?

-Sóc jo, la Zuwanda, l’armadura de l’Amorol, que ara és la teva. Acostat sense por, jove senyor.

Darrere de la gran butaca on jeia el cos de l’alienígena, en Narcís va trobar una granota d’un color que no havia vist mai penjada en una mena d’armari. El cap li deia que sortís d’allà cames ajudeu-me i el cor l’empenyia cap endavant. S’hi va apropar amb molta precaució i va acostar la mà molt a poc a poc per tocar aquella estranya peça, que semblava més una disfressa que una armadura.

Quan els dits del noi van passar per sobre el vestit, aquest va saltar del seu penjador i es va adherir al cos d’en Narcís, que va recular espantat i va caure de culs a terra, mentre cridava com un desesperat. El jove va notar una calor sufocant els primers instants de tenir aquell teixit enganxat al damunt i després, va sentir com si centenars o milers d’agulles punxessin els seus muscles i penetressin fins al moll dels seus ossos. Però les punxades no li varen fer mal. Al contrari.

Un cop l’armadura va estar en contacte amb la pell del noi, va començar a agafar forma i a expandir-se en diferents volums depenent de la part del cos, fins a formar una cuirassa fabulosa que només li deixava el nas i la boca al descobert.

-La simbiosi s’ha completat amb èxit lord Narcís. Que voleu que fem ara?

-Jo vull sortir d’aquí rabent -va exclamar el noi mentre s’aixecava del terra-. I es pot saber per què em dius lord?

-És el tractament de respecte que cal donar als Zeladors.

-Però jo no sóc cap Zelador d’aquests!

-És veritat. Fins que no us ordeni el Gran Claustre de la Germandat no ho sereu del tot. Tot i això, només els neòfits entrenats en el ritu iniciàtic sobreviuen a la simbiosi amb una armadura de Xannag. I un cop creada la relació entre els dos, és per sempre més. Volíeu sortir a fora? Doncs anem.

En Narcís va notar com un mareig i una dècima de segon més tard es va trobar a la clariana del bosc que hi havia al davant de la balma.

-Que m’ha passat?

-Ens hem esmunyit per una drecera espai-temps.

-Com en les sèries de ciència-ficció? I que més fas?

-Multiplicar de forma exponencial les vostres capacitats, tant físiques com mentals.

-Ostres Narcís, sembles un d’aquells superherois dels còmics del meu pare -va dir en Pol, des de l’entrada de la cova-. Si et veuen les noies de les colònies, al·lucinaran en colors.

Aquest comentari va fer canviar la cara al jove, que, per instint, va buscar on emmirallar-se.

-Provem de córrer -va demanar a l’armadura- tot iniciant l’acció. I les cames el van empènyer endavant amb una força que ell mai no havia experimentat. Cada gambada era més i més poderosa i accelerava com si fos un cotxe de curses. També salvava els obstacles amb una facilitat esfereïdora, perquè tot i ser negre nit, ell hi veia com si fos de dia. L’eufòria enfarfegava tot els sentits del noi. Llavors, va provar de saltar i el seu cos es va projectar enlaire, molt per sobre dels arbres, com si una mà invisible l’estirés cap amunt. Ebri per les noves sensacions, cridava i gual que si baixés per una atracció de les fires.

-Tot va bé, jove senyor?

-Mai no havia anat millor Zuwanda. És una passada, això!

-Voleu provar la vostra força?

En Narcís va aterrar i es va acostar a una pedra tan gran com una furgoneta de repartir gelats. La va agafar per aixecar-la i sense voler la va projectar enlaire com si fos una pilota de platja. I quan va baixar la va engospar i la va tornar a tirar enlaire. No se’n sabia avenir d’aquella potència colossal.

-Atenció! Percebo una situació de perill -va dir-li l’armadura.

-Que dius ara? -va contestar el noi mirant a dreta i esquerra.

-Hi ha humans demanant ajuda a prop d’aquí. Hem de fer alguna cosa.

La Zuwanda va estimular l’oïda d’en Narcís perquè també sentís els crits i sabés en quina direcció havia d’anar. Quan estava a punt d’arrencar a córrer, va notar un cop al cap que el va fer trascamar.

-Ostres, que ha estat això?

Era la pedra que heu llençat enlaire fa un moment, que ens ha caigut al damunt. Heu de controlar aquestes coses, lord.

Aquell roc enorme s’havia partit en tres trossos després de xocar contra l’armadura d’en Narcís que, aquest cop sí, va marxar en direcció a la casa de colònies com una exhalació. Mentre s’hi apropava va veure que sortia fum de les finestres d’un dels barracons.

-Que faig ara, Zuwanda?

-Heu d’ajuda a sortir als éssers atrapats.

-I el foc?

-No us farà res. Recordeu què li ha passat a la pedra?

Una bafarada calenta va sortir de dins l’estança quan hi va entrar per una finestra. En Narcís, confiant en la seva armadura, va travessar la cortina de flames com si no existís. A l’altra banda, arraconats al davant de la porta d’emergències i cridant aterrits, hi va trobar la Núria, la Gemma, en Roger i en Juli.

-Obriu aquesta porta perquè puguin sortir o feu un forat a la paret -va ordenar la Zuwanda. Ràpid, abans que les flames agafin el sostre.

Es va situar davant dels seus companys i amb un toc del palmell de la mà en va tenir prou per fer saltar la porta feta bocins.

-Tothom a fora! Ràpid! -va cridar mentre arrossegava els quatre joves cap a l’exterior. Els va deixar estirats a l’herba, estossegant i amb els ulls congestionats pel fum.

Un estrèpit el va fer girar. Era la teulada que queia, rosegada per les flames.

-L’experiència amb humans em diu que ara hem de tocar el dos d’aquí perquè arriba el moment de les preguntes -va exclamar l’armadura.

En Narcís va fer un salt que el va portar a més de cent metres del barracot incendiat, just quan les assistències entraven a tota velocitat al recinte. Des d'aquella distància va veure com els sanitaris atenien als seus quatre companys i els bombers apagaven el foc del bungalou. Llavors va córrer cap a la balma a buscar al seu cosí.

-Pol, maco -va dir-li mentre entraven altre cop a la nau amagada-. El que ha passat avui aquí és un secret entre tu i jo. Com obris la boca, tots dos tindrem un marró molt gran. Tots dos. Està entès?

-No diré res amb una condició. Que em deixis ajudar-te. Jo seré com en Robin i tu en Batman. M’hauré de fer una disfressa també, no?

-No corris tant galifardeu, que ets capaç d’engegar-ho tot a rodar.

-Zuwanda, com es fa per sortir de l’armadura?

-Relaxeu-vos del tot i jo m’esmunyiré del vostre cos. Deixeu la ment en blanc.

Li va costar uns minuts, però al final el noi va poder alliberar els seus pensaments i l’armadura es va estovar, caient a terra, als peus d’en Narcís. Un braç robotitzat la va collir i la va penjar a l’armari on l’havia vist abans.

-Tornem o que? -va protestar en Pol-. Ja començo a tenir gana, saps?

-Jo també, cosinet -va respondre en Narcís tot agafant-lo per l’espatlla. -Ens hem guanyat un bon ressopó.

Els dos nois van arribar a la casa de colònies com si res hagués passat i quan varen trobar tot l’embolic de vehicles, sirenes i uniformes, van fer el paper de met. En Narcís, però no es va poder resistir a acostar-se a la Núria a demanar-li com es trobava.

-Ara bé, gràcies, però hem estat a punt de morir, saps?

-Això m’han dit. Quina por, noia. I com us n’heu sortit?

-Hi havia molt de fum i jo no m’hi veia, però em sembla que Roger ha pogut obrir la porta d’emergències, que s’havia quedat fermada, i ens hem escapat per allà just en el darrer moment.

-Caram en Roger, quina força, no?

-Sort n’hem tingut.

-I com ha anat que s’encegués el bungalou?

-Ja saps. Els nois que volien fer-se un porro i tal. Una cosa ha portat a l’altra i sense voler, s’ha encès un matalàs. Quina por que hem passat!

-Bé, si et fa falta res, ja saps on sóc.

-Gràcies Narcís, t’ho agraeixo molt -va dir-li la noia mentre es girava per tornar cap on eren els altres tres implicats amb el sinistre, que s’havien convertit en el centre d’atenció de tots els alumnes del casal.

-Sóc el súmmum de la ximpleria -va rondinar el jove per sota el nas mentre anava cap al menjador-. El que els hi ha salvat la vida sóc jo i ella es pensa que ha estat el poca solta d’en Roger. No m’ho puc creure. Orelles de burro i no una armadura és el que m’han de posar a mi.  

                           

Figueres, 30 de juny de 2018, a la una de la matinada

Aquell edifici enorme i decrèpit els hi va semblar un bon lloc per passar la nit, a l’Abdulaye i en Moussa. N’estaven tips de les pallisses que rebien quan dormien als caixers automàtics. Només un gat, amagat a sota un cotxe, va veure com els dos homes s’enfilaven a un contenidor d’escombraries, saltaven a una balconada i forçaven un finestral per colar-se a dins del casalot, que anys enrere havia estat un dels teatres més populars de la comarca. Un cop a dins, amb molta precaució i només amb el llum del mòbil, varen buscar un lloc on poder jeure. A cada pas s’aixecaven núvols de pols, que enterbolien l'escarit feix de llum. Obrin portes, varen descobrir una estança on s’amuntegaven unes teles enormes. Es van acomodar a sobre aquells embalums i varen apagar la llanterna. Cap de dos va dir res. La gana els hi havia robat la parla. Malgrat això, un crepitar sord i apagat els va posar en guàrdia. Hi havia rates! Varen sortir d’allà cames ajudeu-me per un passadís on es veia un fil de llum al final. Aquella claror va atraure els dos homes, com si fossin arnes, i varen descobrir una sala molt gran amb un objecte gegantí al bell mig que desprenia una lluminària rosada.

-Hola que tal -els va dir una veu darrere seu que els va sobresaltar.

-Hola. Tranquil·la. Només hem entrat a dormir. No volem molestar -va respondre en Moussa al requeriment de la noia que havia sortit de la foscor - Ens arreglem en qualsevol racó.

-Tens res per menjar, si us plau - va afegir l’Adbulaye.

-Sí. A vosaltres - va dir la noia. I, de sobte, va obrir una boca descomunal que va arrencar el cap a en Moussa de la primera queixalada. Amb la segona, es va empassar la resta del cos sencera.

L’Abdoulaye va voler fugir aterrit però aquella vaileta va estirar els braços cap a ell, com si fossin de goma, agafant-lo per les cames i fent-lo caure. Després el va arrossegar fins on era ella, el va aixecar enlaire, tot i els crits i plors del xicot, se’l va posar a la boca com si fos un calçot i se’l va empassar sencer. Uns instants després, i amb una estranya convulsió, aquella joveneta va adoptar la forma de l’Unur. Tot seguit, va escopir els ossos pelats dels dos homes, va fer un rot fastigós i va entrar, cofoi i tip, a dins la seva nau acabada de reparar.

Sant Hilari Sacalm, a les dues de la matinada

En Narcís es va despertar sobresaltat a la seva llitera. Una veu cridava amb insistència dins del seu cap: Atenció, Alarma! Assegut al llit mirava de recuperar la calma, quan un punt de llum vermell es va situar al davant dels seus ulls.

-Veniu ara mateix a la nau, lord Narcís. Els sensors indiquen activitat dels Tomul Drak a prop nostre i ens hem de preparar -. Era la veu de la Zuwanda.

El jove no donava crèdit a què li passava. Encara estava entre dues aigües. Molt a poc a poc, badallant i fregant-se els ulls, va baixar de la llitera i va encarar la sortida del bungalou seguint aquell misteriós punt de llum, que avançada al davant seu guiant-lo.

-Perdoneu que us insisteixi, però és urgent, senyor -va apujar el to l’armadura.

-No t’estressis, eh? Estava al setè cel, jo -va botzinar en Narcís -. Quina hora és?

-Les dues de la matinada hora del vostre planeta -va respondre ella.

Tan bon punt va entrar a la sala de comandament de l’aparell, va buscar a la Zuwanda, que li va faltar temps per fer la simbiosi amb el noi.

-Una nau dels Drak s’ha enlairat a poca distància d’aquí i està volant baix per aquest sector, aprofitant que és de nit. Deu estar buscant el nostre rastre -va informar la veu nasal del sistema de control de la nau-. Els seus sensors no ens haurien de poder detectar aquí dins, perquè els éssers vius de la muntanya a sobre nostre ens camuflen.

- Deu formar part de l’escamot que ens va atacar a la cara fosca de la Lluna - va reflexionar l’armadura.

-Jo sóc nou en tot aquest embolic -va afegir en Narcís- i m’haureu de fer un tutorial sobre qui són aquests que us persegueixen, perquè us volen agafar la Clau dels Tres Hemisferis i que n’heu de fer, d’aquesta clau.

-No parleu en segona persona del plural, jove senyor -va puntualitzar la Zuwanda-, perquè ara vos també hi esteu embolicat.

-Fa molts eons -va explicar el sistema de control-, quan la nostra galàxia encara era jove i el vostre planeta era una boleta de foc, hi va haver una gerra terrible que va estar a punt de posar fi a tot rastre de vida. Tres faccions es van enfrontar amb ferotgia per tenir el control d'allò que vosaltres anomeneu La Via Làctia. El clan dels Gohminols, la facció dels Staynuc i la federació de planetes Vang-oluf 5. Després de moltes vicissituds, els tres exèrcits es van enfrontar a la batalla de Nav-I-dul. Va ser tan acarnissat el combat, que no va sobreviure ningú. Llavors, els savis dels tres bàndols es van reunir i, després de molt parlar, van escriure el Llibre del Destí, que va servir per fer tornar la pau i la concòrdia a tots els mons coneguts. Per segellar l’acord varen crear una clau que estaria forjada per les tres faccions. Cadascuna en faria una part amb allò que consideraven més valuós. Els Gohminals va elaborar el seu tros de salut, els Staynuc, de prosperitat i els Vang-oluf 5, d’amor. Juntes les tres porcions constitueixen la Clau dels Tres Hemisferis. La Germandat dels Zeladors es va crear en aquell temps per vetlla pel Llibre i la Clau, resoldre els conflictes i defensar la galàxia.

-Després de moltes eres de tranquil·litat - va intervenir la Zuwanda -, es va detectar, fa poques dates estel·lars, un deteriorament significatiu de la concòrdia en algunes regions remotes de la galàxia. Les incursions i ràtzies d’uns grups nòmades anomenats Tomul Drak, n’eren la causa. Mentre ho investigaven, el Consell de la Germandat va encarregar a l’Amorol que recuperés la clau i la portés a Kutxul, el planeta monestir. La resta, ja la saps.

-Pel que entenc, voleu que jo m’enfronti a aquests nòmades, els derroti i porti la clau al monestir? -va demanar en Narcís, amb un clar to d’incredulitat a la veu.

-Exacte! -van dir a cor l’armadura i el sistema de control.

-Al·lucineu unicorns de color rosa, vosaltres dos! -va bramar el noi-. No sé què fumeu, però el pròxim cop, jo també en vull perquè us col·loca a sac! Jo estic de colònies amb el cap de suro del meu cosí i demà passat torno cap a Figueres perquè diumenge me’n vaig a un campus de futbol, que és lo màxim. A mi em rellisca tot aquest sarau, perquè no m’hi va res.

-Sou el successor de l’Amorol i no podeu renunciar al vostre deure -va puntualitzar la Zuwanda. Teniu un compromís, que heu acceptat i la paraula donada, és llei.

-Me la pela trenta mil cops -va protestar el jove-. No he firmat pas res, jo. Passo molt de lluitar, que encara prendré mal i els observadors del Manchester em rebutjaran.

-Atenció, la nau Drak ha aterrat al costat de l’assentament humà veí - va interrompre el sistema de control.

-Ha detectat el nostre rastre! Hem d’evitar que el nòmada arribi a la Casa de Colònies i que provoqui víctimes entre els altres joves -va afegir l’armadura -. Som-hi!

El tele-transport va deixar al xicot desorientat i amb la sensació de tenir els budells buits. Feia un microsegon, era a la nau i ara estava ajupit darrere uns marfulls buscant un extraterrestre perillós. No va tenir temps per protestar quan va veure un llimac fluorescent i enorme, que avançava per la Riera de la Font Picant en direcció al centre de vacances.

-I amb què se suposa que l’he de combatre jo, a aquest bitxo? -va dir en veu baixa el noi.

-Amb la vostra força física i mental -va respondre la Zuwanda- els Zeladors són monjos guerrers i no duen armes.

-Estàs de conya, no? -va exclamar el jove- aquest moc verd em pot convertir en farinetes en zero coma.

-Els Zeladors canalitzen la seva energia a través de les seves armadures -va explicar la cuirassa- per aconseguir un raig vital, que els permet anorrear als seus oponents.

-I d’on es pensa que l’he de treure jo aquest raig de la punyeta? A Amazon?-va queixar-se en Narcís.

-Utilitza el teu instint, sent fluir l’energia pel teu cos i concentra-la contra qui t’ataca -va especificar l’armadura-. Al monestir, els neòfits tarden entre 10 i 15 dels vostres anys a aconseguir-ho. Amb vos, ho haurem d’assolir aquest vespre mateix.

-Em tranquil·litzen molt les teves paraules -va ironitzar el noi.

En aquell instant, l’Unur es va aturar, va aixecar el cap i després el va moure lentament a dreta i esquerra, com si ensumés a l’aire. De cop i volta, es va projectar endavant, va rebotar a terra i va saltar amb tot el seu pes sobre la mata que amagava a en Narcís. La Zuwanda va poder treure el noi d’allà just quan l’alienígena esclafava els marfulls.

-En guàrdia, senyor! És un polimorf de Meristereon -va dir l’armadura-. Ens haurem de moure molt de pressa perquè no ens atrapi.

L’atac de l’Unur va continuar llençant un seguit d’extremitats gruixudes com troncs d’arbre, que varen impactar en el pit del Zelador, enviant-lo un bon tros enllà. Quan encara volava, el noi, va rebre una patacada d’un altre braç del llimac, al bell mig del cap, que el va clavar a terra com un pi, deixant un gran cràter al mig del bosc.

-Salteu, defenseu-vos! -va ordenar la cuirassa.

En Narcís, un xic aclaparat, va intentar escapolir-se de les escomeses enemigues, corrent muntanya amunt; però tot i les potents gambades, els múltiples braços del guerrer Drak li castigaven els ronyons. Al jove li costava respirar, però, tot i això,  es va girar i va provar de llençar un roc enorme contra l’Unur, que el va entomar amb el ventre i el va rebotar contra el seu oponent. El Zelador va esmaixar la pedra, com si jugués a voleibol i, aquest cop sí, va encertar a l’extraterrestre al mig de la cara. El xeric agut que va llençar aquest, semblava una sirena de fàbrica. L’atac del noi va continuar amb una potent coça a la carcanada del llimac, que el va fer saltar per sobre les capçades dels arbres. Però tan bon punt va tocar terra, es va convertir en una bola gegant que va rodar rostos avall, aixafant tot el que va trobar al seu pas i també a en Narcís, que, cofoi, s’havia quedat mirant el resultat del seu xut.

-No us quedeu aquí estirat, ataqueu-li el cap -va insistir la Zuwanda-, què és el seu punt dèbil.

No se li va acudir res més al jove, què agafar una branca gruixuda del terra i provar d’esberlar-li la clepsa a l’alienígena. Aquest, però, va dividir la part de dalt del seu cos en dues, per esquivar l’envestida, i va tornar a ajuntar les meitats tot seguit per engrapar el tronc i llençar-lo enlaire. En Narcís, sorprès per la reacció, no va deixar anar el pal i va volar molts metres enllà, impactant en un petit prat a tocar la casa de colònies.

-Hola Narcís! Fa estona que et busco. Que fas aquí estirat? -va demanar-li en Pol.

-Compto els estels fugaços per demanar un desig -va contestar el Zelador destarotat per la costellada.

-A sí? I que has demanat? -va insistir el cosí.

-Que te’n vagis a prendre pel sac -va respondre el noi, que va tenir el temps just d’aixecar-se i d’un cop de braç apartar a en Pol, que estava en la trajectòria de col·lisió de l’Unur, ara convertir en una mena d’ariet. L’extraterrestre va passar de llarg, deixant una rassa profunda i llarga en el prat.

-Que en Pol es posi a cobert del polimorf -va bramar la Zuwanda- que ara deu tenir una gana ferotge. Ha gastat molta vitalitat i ha de recuperar-la.

-Nen, torna als bungalous perdent el cul -va cridar en Narcís-, que aquest llimac et pot fer mal.

-Un llimac? -va dir el noiet, que mirava incrèdul al seu cosí gran.

Un tentacle de l’alienígena va agafar a en Pol per una cama i el va estirar cap ell, aixecant-lo per damunt de la seva boca badada.

-Nooooo -va cridar el xicot, presa del pànic.

Les ones sonores del crit es varen convertir en una bola de llum de la mida d’una síndria, que va volar i va impactar en el llavi inferior de l’Unur, deixant-lo atordit uns instants.

-Ja heu tret el vostre raig vital -va celebrar la cuirassa-. Heu de tornar-hi abans que es refaci el Drak.

El Zelador va esgargamellar-se un altre cop, però la bola de llum, no es va formar.

-Merda! -va exclamar el jove-. Ara no ha funcionat!

-No penseu i deixeu que flueixi l’energia dins vostre -va aconsellar la Zuwanda.

No va tenir temps de provar-ho, en Narcís, perquè l’extraterrestre va fer la intenció de tornar a aixecar en Pol de terra. El xicot va saltar endavant, va placar al seu cosí i va rodar pel camp de futbol del complex de vacances protegint amb el seu cos al noiet. Llavors, d’una gambada, es va plantar davant del barracot de la cuina i va dipositar a en Pol a terra. -Amaga’t aquí dins i no surtis fins que jo t’ho digui -va ordenar en Narcís, al mateix temps que deixava anar el colze dret endarrere i el feia impactar en un dels ulls de l’Unur, que pretenia sorprendre’l per l’esquena.

El xiscle de dolor del llimac va trencar els vidres en vint metres a la rodona. El jove es va girar com un llampec i va etzibar una coça a la part baixa del ventre del seu oponent, que va recular planyent-se, junts en el mateix moment que la Núria girava la cantonada del bungalou de la cuina.

-A dintre! Entreu ara! -va cridar en Narcís a la noia i en Pol, que encara estava allà palplantat.

El guerrer Drak va aprofitar la distracció del noi, per aixafar-lo amb la seva enorme panxa, convertida en un bloc curull de punxes. Després va estirar mitja dotzena de tentacles per agafar als altres dos. Però va fallar perquè la Núria i en Pol varen parapetar-se darrere la porta talla foc de la cuina, enganxant dues potes de l’Unur en tancar-la. Quan el llimac, queixós, va recuperar els braços, va fer miques l’obertura, deixant al descobert el rebost.

Mentrestant, en Narcís feia un esforç sobrehumà per treure’s el bitxo fluorescent i fastigós del damunt, empenyent amb l’esquena. Però no podia, perquè l’alienígena s’havia ancorat a terra amb les punxes.

La visió de menjar va enlluernar a l’habitant de Meristereon, que va afluixar la pressió sobre el Zelador, per poder desdoblar-se i arribar al bagul congelador que tenia a tocar. El va aixecar enlaire i va buidar a dins del seu pap totes les pizzes, croquetes, lasanyes, canelons, crestes, llibrets de llom farcits, pits de pollastre arrebossats, pilotilles i barretes de peix, que la Joana, la cuinera, guardava per tot l’estiu. El rot final va deixar clar que li havia fet profit.

De sobte, el noi va poder fer el pont i va desempallegar-se de l’Unur, que estava començat a canviar de color verd cap a blau. Tot i això, l’extraterrestre va agafar forma de trident i va provar d’enforquillar al seu oponent, que el va esquivar saltant-li per sobre.

-Feixeu-vos, senyor, que el polimorf s’està tornant blau -va advertir la Zuwanda- alguna cosa no li va alhora. L’heu de rematar com sigui.

-Segur que és per culpa de tot aquell menjar congelat que ha engolit -va sentenciar en Narcís, que va reaccionar llançar-se amb els dos peus per davant contra el clatell de l’enemic. La plantofada va deixar estassat al guerrer Drak, que ara ja estava passant de blau a lila.

La Núria i en Pol, en veure al llimac immòbil a terra, van sortir del seu amagatall pensant que tot s’havia acabat; però l’Unur va reaccionar envoltant a la noia amb el seu cos.

En veure-ho, el jove Zelador va llençar un crit eixordador, que va transformar-se amb una columna de llum taronja enlluernadora. El raig va impactar amb violència contra el cap del bitxo, entrant-li just pels ulls i travessant-lo. En dècimes de segon, l’invasor va començar a patir convulsions, va afluixar a la seva presa i va esclatar, escampant moc lila per tot arreu. 

-Estàs bé, Núria? -va demanar el noi, ajupint-se al costat de la seva companya, que encara no tenia clar que li havia passat.

-Quin fàstic! -va reaccionar la jove, mirant-se de dalt a baix- Estic xopa de moc lila i aquest vespre m’havia rentat els cabells!

-Jo també estic bé, nois. No patiu pas -va dir en Pol.

-Enhorabona, lord Narcís -va proclamar la Zuwanda-. Heu derrotat a un enemic molt poderós, assegurant el control de la Clau a la Germandat i a la Galàxia.

El xicot no feia cas als elogis de la seva armadura i només estava pendent de la noia, que estava atabalada perquè tenia tot el cos cobert de matèria viscosa.

-Això amb una dutxa se’n va, dona -va provar de calmar-la.

Ella el va mirar per primer cop a la cara i els ulls se li van il·luminar.

-Tu ets en Narcís -va exclamar ella-. Encara que portis aquest pijama de superheroi et conec pels ulls i la veu. Moltes gràcies per salvar-me d’aquella cosa.

-No es mereixen -va contestar el noi, mentre les galtes se li tenyien de vermell.

En aquell moment, un focus de llum provinent del cel va envoltar als tres joves i els va estirar cap enlaire. Un pensament després, es varen materialitzar al bell mig d’una sala d’un blanc enlluernador. Quan els seus ulls es van acostumar a la claror, varen veure que tot voltant seu hi havia asseguts tot de figueres vestides igual que en Narcís.

-Benvinguts a bord, terrícoles -va dir una veu greu i que transmetia una clama infinita -. Sóc el Gran Zelador Ustrell de Cat-Rad i hem vingut en resposta als senyals de socors que ens va enviar l’Amorol, que ja comparteix el cosmos amb els seus avantpassats.

El que parlava era un home prim, de pell rogenca, ulls glaucs, front ample, nas recte i boca prima. A en Narcís li va recordar un dels gravats dels faraons d’Egipte

-Us vull felicitar en nom de tots els germans, Narcís Ruíz -va continuar- per haver defensat la Clau dels atacs dels usurpadors Tomul Drak. Els annals dels Zeladors parlaran de vos durant eres. Sou el primer neòfit que ha sobreviscut a una armadura que no ha cultivat ell i també que ha trobat el seu raig vital sense haver estat entrenat per cap mestre. Havíem menystingut sempre als terrícoles i això que heu fet ens hi reconcilia. Us heu guanyat els esperons al camp de batalla. Apropeu-vos i agenolleu-vos.

En Narcís es va acostar a l’Ustrell que li va imposar les mans al cap va dir.

- No tinguis por davant els teus enemics. Sigues valent i recte. Parla sempre amb la veritat, malgrat que et porti a la mort. Protegeix als desfavorits i no facis el mal. Aquest és el teu jurament. Rep els teus esperons i aixeca't com a Zelador.

El jove es va posar dret i va rebre la benvinguda dels altres membres de la Germandat. Un darrere l’altre, els Zeladors, es van acostar al noi i van tocar els seus fronts amb el seu. Quan feien això, els cervells entraven en sintonia, intercanviant informació i establint un lligam perpetu. El xicot notava que alguna cosa estava canviant dins seu i que una serenor que ho havia sentit mai, es feia lloc a la seva ànima. Un cap van haver passat tots, en nou membre de la Germandat va tornar al costat dels seus amics.

-Ella és la Núria Castany i jo sóc en Pol Coromines, el cosí d’en Narcís -va dir el noiet-. I som de Figueres, sap? On hi ha el Meseu Dalí.

-Molt de gust de conèixer-vos -va dir el Gran Zelador-, però ara em perdonareu, perquè vosaltres no podeu recordar res del que heu viscut aquesta matinada.

I va bufar una pols daurada davant les cares atònites de la noia i del jovenet, que els va deixar estabornits. En altres circumstàncies a en Narcís li hauria fet molta ràbia que la Núria no recordés la seva heroïcitat, però després del que havia après aquella nit, tenia el convenciment que tard o d’hora serien parella i no li caldrien fatxenderies per aconseguir-ho.

-El Sistema Solar serà, a partir d’ara, el teu sector d’observança. I jo mateix t’ajudaré a completar el teu mestratge -va explicar el Gran Zelador recuperant el seu lloc al cercle exterior de la sala -. La nau de l’Amorol serà la teva, com ho és ara la seva armadura.

-Que la saviesa universal et guiï -va dir l’Ustrell.

-Que així sigui – va respondre a cor la resta.

Llavors el raig tractor els va tornar fins a la casa de colònies.

-Buf, ja estem no? -va inquirir el xicot.

-Encara hem de tornar a aquest parell al llit i reparar tot aquest desgavell -va indicar-li la Zuwanda.

-Foc a la màquina, doncs -va concloure el noi.

Sant Hilari Sacalm, 30 de juny de 2018, dos quarts de nou del matí

-Bon dia Pol. Peu a terra i a esmorzar que avui tornem cap a casa -va cridar en Narcís a l’orella del seu cosí clapat-, i també et tornaran el mòbil.

-Ostres, ostres! Que malament he dormit -va respondre el noiet-. He somiat que un llimac gegant ens atacava i quasi se us menja a tu i a la Núria. Us estava salvant quan m’has despertat.

-Ves-te atipant d’aquelles croquetes que ens dóna la Joana per sopar, tu -va contestar el cosí gran entre riallades.

Una estona després, quan pujaven a l’autobús, varen localitzar a la Núria asseguda al costat de la Gemma, amb cara de pomes agres.

-Que has passat mala nit? -va demanar el noi.

-És que han tallat amb en Roger -va respondre l’amiga.

-Em sap greu -va mentir en Narcís-. Si voleu res, sóc a la fila del final.

-Us vull recordar que vàreu jurar dir sempre la veritat -va renyar-lo telepàticament l’armadura.

-No confonguis les mentides amb les bones paraules -va justificar-se ell mentre s’asseia-. A més, ja descobriràs que l'amor pot transformar les coses baixes i vils en dignes i excelses.

Just en aquell moment la Núria el va obrir per privat en el Whastapp.

-Veus Zuwanda -va replicar cofoi el noi.

-Que complicat és tractar amb humans -va sentenciar ella.

                                               -Fi-   

(Foto: Todd Schweitzer)