Un Nadal a casa els avis

 

L’Enric Verdaguer Gratacòs té cinc anys i no ha fet cagar mai el tió. Tampoc ha anat mai a veure els Pastorets, ni a esperar els Reis. De fet, a casa seva mai no celebren Nadal. Tampoc Sant Joan, ni la Castanyada. El pares del vailet, que són investigadors astrofísics, no fan cabal de les celebracions fruit de la tradició religiosa perquè, segons ells, no tenen cap base racional i empírica. Val a dir que el nen ha crescut feliç envoltat de telescopis, mapes estel·lars, maquetes de naus interplanetàries, documentals d’en Carl Sagan i llibres sobre l’espai exterior.

Com que els progenitors de l’Enric havien de participar en una expedició científica durant el solstici d’hivern, tan bon punt l’infant va acabar l’escola, el van deixar a casa l’àvia Flora i l’avi Fèlix. Els iaios estaven feliços com unes castanyoles perquè podrien passar un Nadal amb el net, i fer-li una immersió en els costums «tradicionals».

El primer dia, de bon matí, avi i net van pujar fins a Riu Major amb l’objectiu de triar un bon tió; i, de passada, mirar si encara quedava algun rovelló per aquells verals, que no se sap mai. Mentre caminaven, en Fèlix, entusiasmat, explicava a l’Enric com havia de ser el soc que buscaven.  

—El secret és que els follets del bosc hagin niat en algun moment a dins del tronc.

—Avi, un tros de fusta no pot fer caca, mai de la vida, perquè els arbres no tenen aparell digestiu. I tampoc no hi ha cap ésser viu que cagui regals i llaminadures. A més a més, els follets són uns personatges de ficció. No existeixen. Cap investigador n’ha vist mai ni un.   

—Això no vol dir pas que no n’hi hagi, noiet. Només que són uns mestres amagant-se.

Al sota d’uns castanyers força vells van trobar una soca que en Fèlix va qualificar d’ideal. Feia uns sis pams de llargada i gairebé tres, de diàmetre. Era més aviat ovalada i tenia l’escorça llisa. De tornada cap a casa, l’avi va comentar a l’Enric que quan arribessin havien de deixar el tió a la vora el foc. Després abrigar-lo amb una manta que guardava l’àvia de quan el seu pare era petit; i, tot seguit, atipar-lo de mandarines. El vailet deixava dir a l’avi mentre se’l mirava amb condescendència.  

Abans de sopar, l’Enric va ajudar l’àvia a acabar de muntar el pessebre. Es recreava escampant figueretes per aquell petit escenari. Fins que va descobrir al caganer.

—Això de Nadal és molt xocant, àvia. Hi ha molta caca!

El tip de riure que es va fer la Flora va ser antològic. Malgrat que va provar d’explicar-li l’origen del caganer i el tió, van acabar buscant-ho tots dos junts a internet, amb la tauleta.

 Entre decorar la casa, anar a comprar i preparar els àpats nadalencs, tots tres van estar atrafegats de valent els següents dies. El tortell, el torró i les neules van ser tot un descobriment per l’Enric i van despertar el costat llaminer del xicot.  

En aquestes, que, la vigília de Nadal, a l’hora d’esmorzar, el noi va deixar bocabadats als avis contant-los de gran volia ser astronauta i contactar amb alguna civilització extraterrestre, perquè estava convençut que no estàvem sols a l’univers.

—Aquesta sí que és grossa! Els follets no existeixen, però els marcians, sí —va exclamar-se l’avi. 

—Els pares diuen que hi ha moltes probabilitats estadístiques de trobar vida intel·ligent a la Via Làctia i a les galàxies veïnes —va argumentar el noiet amb aplom.  

La Flora i en Fèlix es van mirar amb preocupació. Ja els hi agradava tenir un net tan espavilat. Tanmateix, els hi feia molt poca gràcia sentir l’Enric parlar d’aquella manera, que semblava més un home gran que no pas un marrec de cinc anys.    

Aquella tarda, quan ja fosquejava i avi i net es disposaven a endollar les garlandes de llum que havia penjat a la façana del jardí, va topar de cares amb dos individus diminuts, vestits amb roba tornassolada i un casc com de motorista, del mateix de color. Eren d’una mida semblant als nans de terrissa que l’àvia tenia escampats entre les flors dels parterres. Tots quatre es van quedar glaçats de l’ensurt. Al cap d’uns segons de silenci incòmode, un dels éssers va saludar amb un efusiu «Salut hi hagi!». L’avi, amb uns ulls com dos salers, va contestar «Com va això?» amb veu de compromís.

—Parleu català els extraterrestres? —va demanar el net.

—Ens comuniquen per telepatia en la llengua de l’interlocutor gràcies a un giny que portem integrat al casc. T’estalvies molts malentesos quan ets de vacances —va respondre el visitant.

—Feu turisme al meu jardí? —va exclamar en Fèlix—. Ara pla!

—En realitat estem de viatge nuvis —va matisar l’altra criatura—. Ell és en D1d4c i jo la 1v3t. Fem un creuer pel sistema solar. Resulta que avui hem baixat fins al vostre planeta a fer una excursió i quan hem tornat al lloc on havien deixat el transport, no hi era. I l’estem buscant. 

—Els sensors ens indiquen que és a dins d’aquesta construcció —va afegir el primer organisme.

—Doncs és casa meva. Si us puc ajudar en res? —va reblar en Fèlix, que ja començava a tenir la mosca al nas.

Els extraterrestres van entrar decidits a dins de l’habitatge igual que un parell de gossos seguint un rastre i van anar directes a la sala d’estar.  

—Mira’l, D1d4c. És aquí! —va exclamar la 1v3t, tot assenyalant el tió.   

—Us en guardareu bé prou de tocar el tió —va protestar en Fèlix.

 —Quina sort! Ja em veia avisant a l’assistència en viatge i essent la riota del creuer —va afegir en D1d4c.  

Atreta per la conversa, l’àvia va entrar a la sala d’estar, tot eixugant-se les mans amb un drap de cuina.

—No sabia pas que havies convidat amics a fer cagar el tió, Enric. Arribeu al pic, nois, perquè estic fent xocolata desfeta.

—Molt agraïts —va respondre la 1v3t—, però amb els nervis, no em passaria res.

Davant la mirada atònita de l’Enric i en Fèlix, els alienígenes van treure la manta de sobre el tió, van obrir una porta en un dels costats i en D1d4c va entrar cap a dins. Aleshores el tió es va sacsejar un moment, com si tremolés de fred, i després es va aturar.

 —Està baix d’energia. Així i tot, em fa l’efecte, que el podré engegar —va dir en D1d4c, traient el cap per l’obertura—. Tenim el temps just per arribar al punt de trobada a l’hora convinguda, o se’ns escaparà el creuer.   

—Veus! —va rondinar la 1v3t— Si en comptes d’anar a veure muntanyes i a buscar bolets, haguéssim anat a Barcelona, com va fer la meva germana, ara no estaríem aquí empastifats.

—Aquest comentari te’l podries haver estalviat, xata, perquè no ajuda gens —va mastegar en D1d4c.

—Ai las! Com vols que troben rovellons, si tot bitxo ve a buscar-ne —va rondinar en Fèlix.

—Serà millor que engegui la nau a fora —va anunciar en D1d4c —. No voldria ser responsable de si es fa malbé res d’aquí dins.

—I al jardí, compte amb rostir els ciclàmens —va apuntar en Fèlix—, que són acabats de plantar i la mestressa ens llevaria la pell a tots.

En D1d4c va consultar un dispositiu que duia al canell i va explicar que amb tan poca energia, només tenien una oportunitat per arribar a la troposfera. Un cop allà, però, estarien salvats perquè les forces gravitatòries ja farien la resta.  

—En cas de necessitat, sempre podem fer un pont amb la bateria del cotxe —va afegir en Fèlix.

Un cop el transport va ser a davant de la porta del garatge, la Flora va lamentar que els visitants no es quedessin a berenar, tanmateix es va entossudir que s’enduguessin un termos de xocolata desfeta i una bossa de melindros pel camí. Viatjar sempre desperta la gana, segons ella.

—Que veniu molt sovint per la Terra? —va demanar l’Enric.

—Amb el canvi de moneda, ara sou un planeta molt atractiu pel turisme —, va contestar la 1v3t.

—I com és que mai no us hem vist, fins ara? —va afegir l’infant.

—Gràcies al nostre camuflatge! —va aclarir ella.   

—No sé com us podem agrair aquest favor tan gran—va comentar en D1d4c.

—Doncs ara que ho dius —va exposar en Fèlix tot assenyalant al net—, l’Enric voldria mantenir el contacte amb vosaltres. De gran vol viatjar per l’espai. 

En D1d4c va allargar una mena de galeta daurada al vailet, i va indicar-li que allò era un mòdul de comunicació que permetria que poguessin sempre que en tinguessin ganes.

Un cop la parella d’extraterrestres va ser a dins de la nau, aquesta es va il·luminar i, brunzint, va guanyar alçada a poc a poc. Quan va ser un tros més amunt dels fanals del carrer, suspesa a l’aire, va vibrar una dècima de segon i, aleshores, va sortir disparada, cel enllà, deixant una estela prima i blanca, igual que un estel fugaç.

Els tres humans es van quedar un moment en silenci, contemplat el magnífic cel nocturn de desembre, fins que la Flora va sospirar i va murmurar: «Han marxat amb tanta pressa, que no hem pogut ni desitjar-los bon Nadal».

—Que et sembla, senyoret? Has vist com sí que el tió porta regals? —va apuntar l’avi, mentre picava l’ullet al net.

—Saps que, avi? —va reflexionar l’Enric amb posat circumspecte—. Com que això que ens ha passat no s’ho creuran ni els pares, que et sembla si busquen un tronc, l’abriguem amb la manta i, abans de sopar, l’estovem ben fort perquè ens cagui moltes cigarretes i monedes de xocolata, i també torrons?   

Photo by Sebastian Latorre on Unsplash

 

Autoestop

Eres conscient que et podia venir, però has pensat, què carai! Les ganes de festa han pogut més que la precaució i que els advertiments de la mare. Tampoc sabies del cert quan seria. Aquest vespre, demà o demà passat. Perquè mai t’has preocupat d’apuntar-t’ho, tal com et recomanen a casa. Has procurat sempre que no et condicionés la vida.    

Avui només tenies al cap que era la revetlla de Sant Joan i que necessitaves  esbargir-te, tant sí com no. Et repeties a tu mateixa que estaves tipa de confinaments, quarantenes, classes en línia i exàmens. Que volies recuperar la vida que el cony de plaga bíblica t’havia robat. Enyoraves tornar a alternar amb gent de la teva edat i fer les coses que fa la gent de la teva edat. Perquè només s’és jove un cop a la vida. Creies que la nit seria rodona si tenies la sort de coincidir amb en Jordi i que estigués per tu encara que fos un moment molt curt. 

Estrenes el vestit i les sandàlies. Has anat a la perruqueria. Et trobes atractiva com mai. Amb la colla, heu aconseguit una bona taula a la guingueta de moda. A tocar de la platja. El discjòquei punxa aquella música que t’agrada tant. Balles amb delit. Els combinats et semblen els més exquisits del món. La companyia és agradable i la conversa, distesa. Has vist arribar en Jordi amb els seus amics. La temperatura és ideal. La llum platejada de la lluna plena es reflecteix sobre un mar encalmat. La vetllada s’acosta molt a la perfecció.

 Aleshores es desperta aquella cosa a dins teu. «Punyeta, que inoportuna», penses. Són les petites punxades que coneixes a la perfecció. Com si un estol d’agulles minúscules se’t clavessin al ventre. I, tot seguit, es desclavessin i es tornessin a clavar. Desitges de tot cor que no passi d’aquí, perquè vols continuar gaudint del sarau. Encara no has pogut ni parlar amb en Jordi. Procures fer bona cara, però les fiblades arriben persistents com les onades a la sorra. Amb el pas de l’estona, lluny d’afeblir-se, van guanyant intensitat.

Busques a dins de la bossa de mà i no hi trobés el necesser. Te l’has deixat a sobre el llit. Merda! Ara lamentes la decisió poc madurada i haver marxat de casa massa de pressa. Com més avança la nit, més et costa de dissimular el patiment. Ets conscient que no tens cap més remei que tornar a casa. Abans no t’arribi de debò. Ara tot són presses. Descartes trucar a la mare perquè et vingui a buscar. Tardaria massa. Tampoc vols esgarriar la nit a les amigues i els hi dius que ja t’espavilaràs. Surts a buscar un taxi, però resulta que no dus prou diners. No tens més remei que fer dit.

El tercer cotxe que passa s’atura. El xofer afirma que et portarà. Malgrat la cara de merda d’oca que fas. Quan puges al vehicle ell t’assegura que et coneix i que sou veïns. No recordes haver-lo vist mai. Però ara mateix, t’és ben igual. Només vols que et dugui fins a casa amb urgència. Sense els calmants, les burxades et deixen al llindar del mareig. Cap vegada no havia sigut tan fort com aquesta nit. Sort que dus vestit, perquè els muscles et tiben, com si haguessin d’explotar.

En aquestes que li supliques que faci via, perquè et trobes fatal. Tens la gola seca i la llengua encartonada. Baixes la finestra perquè et falta l’aire. Llavors, et demana si és per culpa d’haver begut massa o d’haver pres drogues. Respons que no és ni una cosa ni l’altra. Que el que et passa és de molt mal explicar. Tanmateix, no té res a veure amb una simple borratxera.  

T’adones que no et treu els ulls sobre. Et repassa de dalt a baix una vegada i una altra. Amb impudícia. Despullant-te amb la mirada. En altres circumstàncies li recriminaries. Tot i això, avui no estàs per orgues. Ja voldries ser a la teva habitació. Notes el martelleig del cor a les temples. Els fogots, ara, són més intensos. Bulls. Voldries plorar de dolor, però no et surten les llàgrimes. Prems fort la bossa contra l’abdomen provant de contenir el sofriment. Acluques els ulls, aclaparada.

Aleshores, notes que el cotxe s’atura en sec. Desclous les parpelles. No saps on ets. Estàs atordida. El cos sencer et crema. L’esmorteïda llum del quadre de comandaments il·lumina el rostre desencaixat d’ell. Demanes, espantada, que què hi feu allà. Que, si us plau, faci el favor de dur-te a casa. En aquell moment, et contesta, entre dents, que has de pagar-li el viatge. Et posa un ganivet al coll. Li implores que no faci ximpleries. Que no vols que ningú prengui mal. Afegeixes que un cop al teu domicili li donaràs diners, el mòbil, o el que desitgi. I que, per descomptat, no ho explicaràs a ningú. Et diu que callis. T’insulta. Afirma que el preu ets tu. El teu cos jove i turgent que no li vols oferir de bon grat. Et torna a insultar. Assegura que, a més a més, et mereixes un càstig exemplar, per anar pel món escalfant les braguetes dels homes indefensos com ell. T’aconsella que t’hi posis bé i t’adverteix que és inútil demanar ajut, perquè allà al mig no et sentirà ningú. Tira el teu seient enrere. Se’t llença al damunt. Prova d’esparracar-te el vestit i la roba interior. Lluites. Sense èxit. Estàs esgotada. T’immobilitza. Prova de penetrar-te. Matusser. Et fa mal.

 Llavors passa el que havia de passar aquella nit i tu provaves d’evitar: Arriba ella. I quan ho fa, tu t’esvaeixes. Li cedeixes tot el camp. I ella reacciona amb contundència. Llaça una primera urpada, que ell encaixa amb sorpresa. Quan rep la segona, s’arronsa, esporuguit. Amb la tercera surt rabent del cotxe, ferit i aguantant-se els pantalons amb les mans. Ridícul. Intenta fugir d’allà cames ajudeu-me, però no va gaire lluny. Ella és una caçadora implacable i experta. L’encalça. Gairebé sense córrer. Jugant amb la presa. Com si empaites un conill gammat.

Ara és ell qui demana clemència. De genolls. Desconcertat per tal com han anat les coses. Plorant. Aterrit davant d’aquells ulls grocs, encesos com tions infernals, que l’apamen. Inexorables. Acovardit pels ullals esmolats que li mostra ella, mentre gruny, amenaçadora, ensumant-li la por. Ell li suplica, entre llàgrimes, que el deixi marxar. Que tingui pietat. Que, tot plegat, ha estat un mal entès i que no li volia fer cap mal. Ell ignora, infeliç, que els depredadors de debò desconeixen la clemència.

 Empesa per una fam primitiva, insadollable, ella s’hi abraona amb una fúria tan antiga com el món. Mossega, arrenca, estripa, queixala, trenca, rosega, devora. Fins a convertir la captura en una carcassa pelada. Quan ha acabat, ella s’aixeca sobre les potes del darrere i udola a la lluna agraint-li la bona cacera. Després marxa d’allà rabent. Al galop. Sense mirar enrere. 

Els crits que pugen de la piscina et desperten. Tens la sensació que t’ha passat per sobre un tràiler, dues o tres vegades, com a mínim. Recuperes el mòbil de la bossa. És ple de missatges de les amigues demanant si vas arribar bé a casa. Si ja et trobés bé. Contestes tots els xats amb monosíl·labs. Mentre et dutxes un garbuix de records esparsos de la nit anterior afloren al teu cap. Com foguerades inconnexes fruit d’un malson. Tens el cap tèrbol, encara. T’amoïna. A davant del mirall, i en veu alta, fas la promesa solemne de no sortir mai més quan t’hagi de venir. Llavors, sents a la mare que et crida per anar a dinar. Amb la veu ronca, contestes que baixes de seguida, perquè tens una fam de llop. O, pot-ser és de lloba?

Photo by Christal Yuen on Unsplash

A sota el llençol

 

M’agradaria saber qui és aquesta dona que em mira amb posat circumspecte. Déu n’hi do la repassada que m’ha fet. Com si m’hagués de fer un vestit a mida. Fins a l’últim racó, ha ullat. Sort que sempre vaig net i polit. Ho faig per precaució. No se sap mai que et pot passar. La mirada d’ella m’inquieta. Tot i que em neguiteja molt més no poder-me moure. Voldria demanar-li si ella sap perquè m’he quedat així. Glaçat com una estàtua. Però no soc capaç de badar la boca. Ara em cobreix amb un llençol. M’amoïna, tot plegat.    

És ben cert, que l’últim mareig no ha sigut com els altres. Ha estat estrany. Més intens i llarg. Quin fred fa al damunt d’aquesta llitera. Diantre! I el llençol és prim com un paper de fumar. No m’abriga gens ni mica. De bon grat li demanaria una manta a la senyora. I de passada que també em destapes la cara. Però no sé si encara és per aquí. Provo de cridar-la i no em surten les paraules.

 Ara és un home qui aixeca el llençol. Calla, que li demana a ella a quina hora m’he mort! Vatua la pell d’una grua! Resulta que he estirat la pota. Ara ho entenc tot. Vaja! Quina mala jugada. És que no me’n sé avenir! Sempre he tingut clar que un dia o un altre havia de passar per aquest tràngol. Que no em quedaria per llavor. Tanmateix, ara que hi soc pel mig, és un sarau de mal pair. Tant de bo algú m’hagués dit que morir-se és això. Estar preparat sempre ajuda. Ho entomes tot molt millor.  

Suposo que m’hauré mort d’allò que m’havien de fer proves a final de més. Com dimonis es deia? Ho tinc a la punta de la llengua. Sort que el metge de capçalera em va dir que no patís perquè no era res greu. Quin savi pollastre està fet. Ara ho recordo: Catalèpsia.   

Ep! Em treuen el llençol de sobre. I em miren tots dos amb insistència. Ella li diu:  «Tot a punt per a l’autòpsia, doctor. Procediu amb la primera incisió …»

Foto del National Cancer Institute a Unsplash

La transmissió del coneixement

 

—Tot i no tenir-nos franquesa, fa anys que ens coneixem, Llibori. No debades les nostres famílies han estat veïnes d’ençà que el món és món. Descomptant un assumpte de llindars d’abans de la guerra, que ara no ve al cas, però que un dia o altre haurem de solucionar; o aquell desagradable incident d’uns conills que es van escapar de casa vostre i el gos de casa va deixar al seti, podem concloure que la correcció ha presidit tothora la relació entre ambdues nissagues. Un fet, per cert, molt destacable a Riu Major, donat que els Capbreu sempre heu estat de pensament conservador i catòlic; mentre que els Puigpelat ens hem mogut tota la vida dins l’òrbita del radicalisme rabassaire i ateu.

»Vaig filar el tema que avui ens ocupa fa molts anys. Així i tot, em vaig mossegar la llengua. Nonet, perquè has de moure borina en aquest afer, vaig pensar. A tu no et fa ni fred ni calor, per tant, t’ho guardes al pap i tal dia farà un any. Ara bé, us equivocaríeu de mig a mig si us penseu que tinc pa a l’ull pel sol fet de no haver aixecat mai alerta sobre el punt en qüestió. Per ser-vos sincer, el cas se m’havia fet lleuger de passar tots aquests anys. Gairebé invisible. Fins ara, que la necessitat particular ha forçat un canvi en el meu posicionament.

»Vull que quedi clar, d’entrada, que no vinc pas a parlar amb vós com a lletrat, sinó com a persona que destaca pel seu exquisit sentit comú i capteniment discret. Ara mateix, fora dels més propers, ningú al poble té ni la més remota sospita dels tràfecs que estem passant a casa de portes endins. I, pel bé de tots, soc del parer que ha de continuar així. A cap ens agrada estar en boca de les tertúlies als cafès, a les perruqueries i a la cua del pa. Només faltaria.

»Per anar encarant la conversa, voldria que sabéssiu que no vaig fer com Sant Pau, que va haver de caure del cavall per veure la llum. Un servidor va anar lligant caps amb el pas dels anys. Ajuntant petits detalls esparsos, espigolats amb paciència d’aranya, fins a fer-ne un mosaic sencer. Que consti que moltes peces no les vaig saber encaixar de primeres. Opino que per falta de maduresa, o de pesquis. Malaventurat.  

»Com deveu recordar, som de la mateixa quinta, vós i jo, i vàrem anar junts a estudi des del parvulari fins al batxillerat. Vaig perdre el compte dels cops que la vostra mare va enviar a la minyona a casa nostra per si us podíem deixar els meus quaderns, perquè vós els havíeu extraviat o us havíeu oblidat de copiar l’enunciat d’algun problema. La vostra vida aleshores girava al voltant del futbol. L’escola us era sobrera.

»És de domini públic que quan aquell entrenador foraster, de qui ara no recordo el nom, us va cridar al primer equip de l’Atlètic Rierenc, el vostre rendiment acadèmic va patir una caiguda en picat. Coincideix en el temps amb la històrica remuntada a la classificació que va tenir el conjunt local, afavorit per la vostra aportació golejadora. Reconec que als camps de la comarca s’han vist poques cames esquerres com la vostra. Amb aquella finor i punteria. De tota manera, qui té una edat sap que un diumenge, després d’un partit, juraria que contra l’Alzinall, el vostre pare va entrar al vestidor que se l’enduien els dimonis. A plena veu, us va prohibir calçar-vos més les botes fins que les qualificacions no tornessin a la normalitat. Déu-n’hi-do la tempesta que es va desfermar. Tinc entès, que el vostre avi, que al cel sigui, va retirar-li la paraula, al vostre progenitor. A més a més, deien les males llengües que una bona colla de socis del Rierenc van fer-li boicot, baixant a buscar consell legal fins a Vilaplana, malgrat perdre un jornal només de baixar i pujar.  

»Per aquell temps va ser quan, una tarda que estava feinejant a l’hort de casa, i passant per casualitat a tocar la tanca mitgera entre les nostres finques, vaig sentir la veu del vostre avi que semblava com si estès passant el rosari. Encuriosit, vaig mirar per un forat entre el canyís. La meva sorpresa va ser trobar-me al senyor Arístides llegint en veu alta la llista dels reis gots, assegut al bell mig del galliner. Però el més xocant de tot era que les bestioles s’estaven quietes, atentes i fent rotllana al seu voltant, igual que els alumnes a classe. Si en aquell precís instant em punxen, no em surt sang de les venes. Havia sentit a dir als meus pares, que el vostre avi havia introduït a Riu Major moltes tècniques agropecuàries innovadores per l’època. Així i tot, i ja em perdonareu, vaig pensar que llegir llibres a l’aviram era de tocat de l’ala.

»Fruit de les ganes de gresca típiques de l’edat adolescent, l’endemà tornant d’estudi vaig córrer fins a la tanca a veure si es repetia la història. Doncs sí. Els hi estava recitant totes les declinacions del llatí. I l’endemà, els rius d’Europa. I l’endemà passat, les normes per l’accentuació normativa dels diftongs. No ho vaig explicar mai a ningú. Ni als meus pares. Més que res, per respecte cap a una persona gran. Ara bé, d’amagat em vaig fer uns tips de riure monumentals. 

»Recordo que la publicació dels resultats dels exàmens de final d’aquell trimestre va ser tot un esdeveniment. Mai s’havia vist una gentada tal a la porta de l’institut pendent de les notes. Bé, cal matisar que l’expectació era només per saber les vostres i prou, donat que comprometien de manera directa les aspiracions d’ascens de l’Atlètic. Vàreu treure unes qualificacions de mocador i traca. Com si fos ara, veig a la directiva en ple del club anant-vos a buscar a casa per acompanyar-vos en processó fins al camp a entrenar. Aquell diumenge hi havia derbi amb l’Esportiu La Vall, que es va endur un repàs dels que ha quedat als annals del futbol de la comarca.

»Arran d’aquest fet, circulaven diferents teories pel poble. La més estesa era que la directiva del club havia subornat en Tirs, el conserge de l’institut, perquè us passés les preguntes dels exàmens. Haver estrenat una bicicleta nova el mateix dia del partit amb l’Esportiu era l’argument de més pes que brandaven. Un altre corrent d’opinió es decantava per una conxorxa entre la junta del Rierenc i en Marcel Sala, el mestre de gimnàstica, a canvi de les regnes de la banqueta del juvenil. I encara n’hi havia una tercera, la més pregona, que embolicava a la vostra santa mare amb el director. Ara tant se val.   

»A la llarga, em vaig acostumar a sentir al senyor Arístides cada dia llegint per les gallines. Ho vaig normalitzar com una excentricitat més dels rierencs, que déu-n’hi-do la fama que ens atribueix la premsa del cap i casal, per mor de la Tramuntana i les facècies d’algun dels vilatans il·lustres. No puc negar, que en alguna ocasió aquella sonsònia també em va servir a mi de repàs. 

»Hi ha un fet, però, que em va fer ballar el cap molt de temps, i, podríem assegurar que va ser el desencadenant de les meves sospites. La vigília d’un examen de trigonometria cabdal per la nota final, us vaig venir a demanar ajut. Per primer cop a la meva vida. Tot i cremar-m’hi les celles hores i hores, no en treia l’aigua clara. Malgrat que vós us passàveu les tardes entrenant i sense tocar un llibre, no tenia ningú més a qui recórrer. I, no sé si recordeu, que en comptes d’estudiar, em vàreu convidar a sopar. Vàrem menjar una truita d’espinacs. Molt bona. La Remei era una cuinera com n’hi havia poques. Però ni després de l’àpat volguéreu repassar. Em diguéreu que, segons el vostre avi, escoltant a classe, menjant un ou al dia i dormint les vuit hores, ja n’hi havia prou per aprovar. El cas és que l’endemà, us vaig haver de donar la raó, perquè la prova va ser bufar i fer ampolles. Tant la part teòrica com la pràctica. De fet, només vàrem aprovar vós i jo. Ens van posar al quadre d’honor i tot. Encara guardo la corbata que em van regalar els pares. Va ser la primera de debò. Sense goma. 

»Jo no soc cap llumenera, però tampoc em mamo el dit. Vaig adonar-me que algun element extern i misteriós havia intervingut allà perquè, de cop i volta, nosaltres dos ens convertíssim en un parell de genis de la trigonometria. Un servidor encara hi havia posat algun colze, que vós no us havíeu mirat ni les cobertes del llibre. Em vaig esprémer el magí una colla de setmanes, sense fer cabal. Llavors, un dia se’m va acudir relacionar les classes magistrals que pronunciava el senyor Arístides al galliner amb el calendari d’exàmens del curs. Per estirar un xic més aquest fil, vaig tornar a espiar al vostre avi i vaig descobrir que un cop finalitzada la seva dissertació, passava a recollir els ous que les gallines havien post aquella estona. Calla que no siguin aquests ous, el desllorigador de tot aquest embolic, vaig pensar. Mentrestant, l’Atlètic va pujar a Preferent, a vós us va fitxar l’Osasuna i tot darrere vàreu entrar a la Universitat de Navarra.       

»En aquestes, que un matí que vaig anar a correus a enviar un gir postal, vaig coincidir amb el vostre avi. Convindreu amb mi que si dues persones sordes i amb el tel de la llengua trencat coincideixen en un local, és normal que qui estigui al seu voltant pesqui la major part de la conversa. Que quedi clar, que mai he estat un xafarder. Res més lluny del meu tarannà. Doncs el senyor Arístides demanava a en Dionís carter si havia arribat un llibre anomenat «Tractat d’hipnosi aplicada a l’aprenentatge i les seves aplicacions en l’ensinistrament d’animals» i li va revelar que feia anys que experimentava tècniques de mesmerisme amb les gallines. Vaig aixecar unes orelles de pam i mig. Vet aquí, vaig rumiar, perquè les té tan quietes, les gallines, quan els hi clava aquelles tabarres.

»Ja estem arribant al quid de la qüestió i us agraeixo que no heu badat boca en cap moment. Resulta que el meu gendre, l’Hilari Escofet, està preparant les oposicions per entrar d’empleat a l’Ajuntament. Suposo que sabeu que treballa a la mina. Allà estant molt contents amb ell. És un noi molt trempat, mal m’està el dir-ho. Però al jaciment, a tot estirar, pot aspirar a una plaça de capatàs. Convindreu amb mi, que una feina a la casa de la vila li permetrà assegurar un futur molt millor als meus nets i a la meva filla. I més segur, també. Que allà baix a la galeria, mai se sap que et pot passar. Ell mateix va quedar orfe de jovenet per culpa d’una metxa traïdora. El problema rau en el fet que no tenim padrins que ens donin una empenteta. Ja esteu al cas que no combreguem amb el règim. Aleshores, el noi no té cap més remei que estudiar. Però en té un bull, sabeu? Ja de menut li costava la lletra. Doncs imagineu-vos ara. Arriba al vespre a casa mort i rendit. Aleshores, el fill gran l’espera per anar a jugar a pilota a l’hort. El petit, que està molt emparat, és de plorar fàcil perquè, pobret, enganxa un còlic darrere l’altra. I quan la mainada ja és al llit, a l’Hilari també li pesen les parpelles. Ja sabeu a quina hora toquen la sirena per entrar a la mina. Amb aquest panorama, qui és el maco que pot seure a davant d’un llibre i aprendre’s la lliçó.

»A mesura que s’acosta l’examen, la casa és un cau de raons. Tots veiem que el més calent és a l’aigüera. I que farem salat. A fe de Déu que abans l’Hilari i la Rosalia eren una parella molt ben avinguda. Ara, hi ha ball de rams un dia sí i l’altre, també. Amb el cor a mà, em fa por que això no acabi com el rosari de l’aurora. Ai las!

»El fet és que dissabte, mentre regava, em va venir una pensada al magí. Com un cop de fusell. I vaig dir-me: Ca! Ves i seu un moment amb el veí. El no ja el tens. Li demanes si fora tan amable de deixar-te unes quantes d’aquelles gallines tan trempades que té ell. Durant el dia tu els hi llegiràs el temari de les oposicions. Al capvespre recolliràs els ous que ponguin i en faràs una truita per sopar. Llavors, quan el meu gendre se la cruspeixi, absorbirà també tot el coneixement que ha retingut la volateria i que ha quedat emmagatzemat a dins dels ous. Que, si no vaig gaire lluny d’osques, era tal com aprovàveu els exàmens vós de jove, no?

»I ara, Llibori! Es pot saber d’on diantre surt aquest atac de riure vostre?      

 Photo by Obie Fernandez on Unsplash

EL TRIPLE MORTAL

Qui està de pega, fins i tot amb els collons ensopega, deia l’oncle Abdó. Quanta raó tenia. És que d’ençà que m’he aixecat, que porto el parallamps de les calamitats activat. Respirar. Has de respirar fondo, Fermí. Amb el diafragma. En Gaspar sempre diu que així es calmen les tensions d’abans de  l’actuació. Déu-n’hi-do com em tremolen les mans. Espero que no ho vegi ningú més. Agafar aire, deixar anar aire. Agafar aire, deixar anar aire. Doncs no em calmo. No hi ha manera. És que quan em passa alguna desgràcia, me’n venen una tirallonga tot darrere. Ho tinc comprovat. Com si tingués assignada una quota de fatalitat que he de liquidar, per força, cada trimestre. Igual que els autònoms. Quina creu. Si encara tenia lleganyes als ulls quan la Marga m’ha tirat barres avall que dilluns se’n va dos anys a la universitat de Utah. Amb un cony de beca. I que, donat el magre futur que tenen els investigadors aquí, hi ha molts números perquè s’hi quedi. No m’ho podia creure. De la nostra relació no n’ha dit ni piu. Llamp em mati! Des de l’institut junts i ara fuig cames ajudeu-me sense ni un trist per què. Tot darrere m’ha engaltat que la seva mare ja ha posat el pis a lloguer per turistes, i he de marxar abans de final de mes. Així, sense temps per entomar-ho. Amb un pam de boca oberta, m’he quedat. Es pot saber que punyetes li he fet jo perquè em tracti com una merda seca de gos petaner? Que estrany se m’ha fet tot quan he sortit al carrer. La ciutat anava més de pressa que mai. Els sorolls m’arribaven com si tingués el cap a dins d’una galleda plena d’aigua. Grogui, estava. Aleshores, aquella punyetera furgoneta groga fa marxa enrere i aixafa totes les motos que hi havia al xamfrà, entre les quals, la meva. He hagut de seure del cap-rodo que m’ha agafat. Sort que una bona ànima m’ha posat un cafè als dits. Llavors, l’assegurança. Una mena de robot xerraire informant-me per telèfon que tenia la pòlissa caducada. Em volia fondre. Sense canviar el to de veu, ha afegit que no em podia ajudar i que tingués un bon dia. Un bon dia, tros de maquinota del dimoni? Doncs ja em veus a mi, com un ximple, arrossegant una vespa feta un nyap per mig Eixample. Ara, pel camí m’he cagat en els morts de tots els empleats de l’asseguradora. I, per acabar-ho d’adobar, se m’ha acudit pujar fins aquí a Nou Barris, amb l’autobús. Que al bus m’he trobat una mà que no era meva a la butxaca dels pantalons dos cops. No em buscaven pas l’eina per fer-m’hi pessigolles, no. Em volien fotre el mòbil. Així tinguin un bon còlic nefrític. En aquestes que, entrant a l’Ateneu, la Isabel de la taquilla va i m’explica que el programador d’un festival de circ molt conegut serà a la funció del vespre. Mira, de cop i volta se m’ha capgirat l’esperit. M’ha fet la impressió que s’esvaïa la borrasca de malastrugança. Sense moto, ni calés per arreglar-la, ni pis on viure, ni tampoc xicota. Però un petit raig de sol ja passava entre aquell eixam de núvols negres. Al·leluia, al·leluia! Sí? Doncs merda al gec. Quan he sentit en Camil cridant a dins el camerino que havíem de fer el triple mortal, i els altres aplaudint-lo, m’han caigut els elàstics. Però, beneïts, si només l’hem provat als assajos i ens ha sortit com el cul. Ni cas. M’han fet callar i m’han tractat de covard i aixafa guitarres. Volen donar el do de pit. Colla d’estúpids. Ostres, la música. Ja ens toca. Fem la rotllana, ajuntem les mans i cridem «Melindros». Els batecs del cor em retrunyen al cap. Suo a raig. Ara s’obrirà el teló i sortirem a la pista corrents, amb una rialla a la cara. La meva és de pànic.

El Primer dia

 

   En Pere arribà al taller deu minuts abans de l’hora de començar. No era qüestió de fer tard el primer dia. Només posar-hi els peus, en Nicetu, l’encarregat, li allargà una escombra i li engegà un lacònic «Au va», acompanyat d’un moviment del cap en direcció al fons de l’obrador. L’aprenent s’hi va posar a l’instant. L’entusiasme suplia la manca de traça.

Quan tocaven les vuit, arribaren dos homes joves i un altre amb aspecte de ser més gran. Els tres fitaren de reüll al xicot mentre es posaven a la feina. Tanmateix, cap va dirigir-li la paraula. Sota la sorruda mirada d’en Nicetu, tothom anava a la idea i, en pocs instants, el brogit del quefer omplí el local.

La fortor dolcenca de la cola omplí els narius d’en Pere mentre escombrava. Li faltaven ulls per descobrir tantes coses noves. Les piles de llistons, llates i taulons de totes mides. Les eines de formes sorprenents penjades a les parets. L’eixordador xiulet de la serra de disc. L’enorme prestatgeria plena de calaixos numerats. De tant en tant, s’embadalia contemplant feinejar dels operaris i s’imaginava a ell mateix, de gran, treballant la fusta amb la mateixa destresa.  

La rutina es trencà quan entrà corrents a l’establiment un nen que duia una nota als dits. L’encarregat la llegí, esbufegà i, mirant al sostre, remugà uns segons. Aleshores, manà al fuster més gran que anés a buscar el carro i que hi carregués el bagul més gros que hi hagués al magatzem.  Havia d’anar a recollir a un tal Xicu l’Encebat, que acabava d’estirar la pota a Ca la Francesa. «Vosaltres dos aneu amb ell», va afegir en Nicetu assenyalant a un dels empleats joves i en Pere.

Poca estona més tard, els tres recorrien els bulliciosos carrers de la localitat al pescant de l’imponent carro fúnebre camí del conegut bordell. Al seu pas la gent s’agenollava i es persignava, tot i que no duien cap difunt.

—Així que vols ser enterramorts, eh? Com et dius noiet?

—Pere Carreres Torrent, senyor. I el que vull, és ser fuster.

—Has vist Llimona, em diu senyor.

—Nen, aquest galifardeu és en Ferran. No t’hi ajuntis pas mai de la vida, que és el cap de trons més gran que hi ha en tota la contrada. I si vols ser un bon fuster, has vingut a parar al millor taller de la vila. Tant fem mobles per les cases riques, com els baguls dels presidiaris. 

—Ets de Vilaplana mateix?

—De Riu Major. La meva germana i jo ens estàvem amb l’àvia, fins que es va morir, pobreta. El pare va passar a França al final de la guerra i no sabem res d’ell. La mare, al cel sigui, va traspassar en el part de l’Eugènia. Ara vivim aquí amb l’oncle Carles.   

—Riu Major, Ferran. Allà hi has fet algun amic, em fa l’efecte.

—Calla, que si m’empaiten em faran una cara nova.

—Explica-li, va. Ara deu fer un mes, aquest sapastre va haver de dur una caixa a Riu Major.

—L’ordinari ja era fora i vaig haver de carregar el bagul al cotxe de línia. A baix anava ple com un ou per la gentada que pujava a l’aplec de Sant Miquel, i el vaig haver de desar entre els bancs del primer pis. Com que no duia pas res per estacar-lo, m’hi vaig haver de quedar per assegurar-me que no queia al primer revolt. En aquestes que encara no havíem passat la garita del burot, que es va posar a ploure. Em vaig maleir l’estampa perquè hauria de fer tot el camí a pluja batent. Però llavors se’m va acudir de ficar-me a dins la caixa. El cas és que, allà estirat, a les fosques, encoixinat, amb el repic de les gotes a sobre la tapa i bressolat pel vaivé de l’autobús, em va entrar una passió de son irresistible. No sé pas l’estona que vaig clapar. Però en despertar-me, vaig treure la mà a fora del taüt per comprovar si encara plovia. Llavors, vaig sentir un crit esgarrifós. Espantat, vaig sortir del fèretre per esbrinar que passava, i només vaig veure dos homes que saltaven de l’autobús en marxa. Amb tanta mala fortuna que just passàvem pel pont del Grau. Aquell parell varen anar a espetegar de caps al riu. Alertat pels altres passatgers, el xofer es va aturar per auxiliar-los. Un era el barber de Riu Major, que s’havia enfonsat tres costelles. L’altre, un treballador de la mina, que s’havia trencat una cama. Estaven emprenyats com abelles al sol, aquells dos. Després, algun llenguallarg els hi va explicar que era jo qui feia la becaina a dins de la caixa. I ara fan córrer que si m’atrapen m’adobaran de valent.

Els homes rigueren a cor que vols una bona estona. En Pere, en canvi, va riure per compromís. Aquell bagul del qual parlaven, per les dates, devia ser amb el que havien enterrat a l’àvia. I no li va agradar gens saber que ella no l’havia estrenat.

No van trigar gaire a arribar a Ca la Francesa. Era un casalot enorme envoltat de jardí, al peu del Camí Ral. Aquella finca senyorial havia viscut temps millors. Els xafarders s’amuntegaven al davant de la porta de reixa. Un agutzil franquejà el pas al carro de la funerària. Els sortí a rebre una dona menuda, enfundada en una bata de seda vermella i amb una cigarreta penjada dels llavis.

Amb un ample moviment de la mà els va indicar que la seguissin i els va conduir fins a una habitació del primer pis, recorrent salons i passadissos on un estol de noies d’indumentària més aviat escassa mataven l’estona, ajagudes en diferents divans en actitud indolent. En Ferran repartia petons i picades d’ullet a cada pas, mentre en Llimona, negava amb el cap, posava els ulls en blanc i feia petar la llengua, per mostrar la seva estupefacció. En Pere, que tancava la comitiva caminava sufocat i avergonyit mirant-se la punta de les espardenyes, i rebregant la gorra amb les mans.  

Quan la mestressa va obrir la porta de la cambra, els tres fossers van descobrir uns peus gegantins que sobresortien del matalàs. Tot darrere, una panxa descomunal i  uns braços enormes que penjaven, inerts, a cada banda del llit. Com si haguessin patit un encanteri, cap del tres va ser capaç de badar boca, ni d’entrar a l’estança.  

—Maleït sia! Voleu treure això de sobre el meu llit d’una punyetera vegada, colla de bergants? – va bramar la dona amb un marcat accent estranger.   

—Farem una cosa – va dir en Llimona tot estirant en Ferran per la màniga – tu vés vestint-lo, Pere, que nosaltres anem a buscar la caixa. De totes maneres, no sé pas com hi enquibirem aquest catxalot.

Una suor freda va amarar al noi de dalt a baix només d’acostar-se al cadàver. L’angúnia li estrenyia l’estómac. Una minyona de la casa li va donar uns calçotets grans com un llençol de plaça. Va provar d’aixecar un peu del difunt per abillar-lo, però el contacte amb la pell freda i blavosa li va provocar una forta arcada. «Aguanta Pere», va pensar mentre provava de contenir el vòmit. Va intentar-ho una altra vegada, però les cames li feien figa.

—Llamp em mati! Encara ho hauré de fer tot jo! —va exclamar la serventa tot apartant al noi d’una manotada i recollint la roba del difunt d’una revolada.

—És que ja només em faltava això a mi —remugava mentre provava de vestir al mort—. Mei, fes el dinar. Mei, vés a comprar. Mei, avisa al metge. Mei, renta la roba. Mei, fes-me una tisana. Mei, sargeix les mitges. Al final em gastaran el nom en aquesta casa. I tu, dròpol, ja t’has refet? Què no veus que no puc tota sola, tros de bleda solellada. Au va, aixeca-li les cames que jo li pujo els camals. Que és per avui, diantre! Així! Que no és tan difícil, punyeta. Es ven bé que de qualsevol cosa en fan homes avui en dia. Vinga, arria! Després, a la cuina, ja et donaré una copeta d’aigua del Carme amb un terròs de sucre. Ves qui m’ho havia de dir a mi, quan vaig arribar a Vilaplana, que acabaria vestint morts en una casa de barrets. Verge santa dels set dolors! Noi, espavila’t, que se’ns farà fosc. Estigués al cas. Ara, posat al darrere d’ell i l’agafes per sota les aixelles. Igual que si l’abracessis. Quan jo t’ho digui, tu l’aixeques i jo acabaré d’ensacar-li les calces.

En el moment que la dona va comptar a tres, en Pere va estirar en Xicu cap amunt amb totes les seves forces. Resulta que amb la pressió al pit, el poc aire que quedava als pulmons del mort va fugir, provocant una mena de rot greu. En sentir-ho, l’aprenent va llençar un esgarip i va saltar endarrere, deixant anar el cadàver. La noia també va xisclar, però per simpatia amb el crit d’en Pere.

—Que ets batejat amb aigua de tosca, nen? No em tornis a espantar mai més d’aquesta manera, ximplet. Mira com en tremolen les mans…

En Pere, amb el cap cot, encaixà l’escridassada. En aquestes que arribaren els altres dos enterramorts i entre tota la colla van acabar de vestir al mort, i després van entaforar aquella corpenta gegantina a dins la caixa. Tanmateix, van suar de valent per aconseguir-ho; perquè quan no quedava fora una cama, era un braç, o bé el cap. Al final, en Pere i la Mei es van haver d’enfilar a sobre l’urna, per poder clavar la tapa.

La mestressa, que feia estona que tenia la mosca al nas, els hi va prohibir que traguessin el fèretre per la porta principal. No volia, de cap de les maneres, que s’espantés la clientela. Havien de sortir per força per l’escala de servei. Però hi passava just una persona. En Llimona va proposar de posar el bagul gairebé dret i ell l’aguantaria per dalt, mentre en Ferran i en Pere, més joves i valents, l’estirarien des de baix. Mentre baixaven, les llates grinyolaven i es vinclaven a cada graó, pressionades pel titànic embalum que duien a dins. Quan ja eren gairebé a baix, va ressonar un espetec fort com un tret d’escopeta. La tapa va cedir, alliberant al difunt, que va anar a caure a sobre l’aprenent. Tots dos van rodolar escales avall fins que van quedar fets un manyoc al peu de l’escala. El noi a sota i el finat, a sobre. En Pere movia les cames amb frenesí, com si pedalés una bici imaginaria, i cridava desesperat, però la còrpora d’en Xicu feia de sordina.

Tan bon punt en Ferran i en Llimona van treure a l’aprenent de sota el mort, en Pere va sortir corrent cap a fora, bramant i bracejant. Com si fugís d’un malefici. Van fer falta dos gots d’aigua i una bona estona, perquè recuperés el capteniment.

Un cop carregada la caixa al carro, i tapada amb un llençol, van tornar cap al taller. Pel camí, cap del tres deia ni piu. Seien de costat amb la mirada perduda, com estaquirots. Sort que el cavall sabia el camí de tornada. De sobte, un fort clapoteig de budells els va despertar de la letargia.

—Oh ha tornat a ressuscitar en Xicu, o aquí hi ha algú que té gana, eh, Pere? —va campanejar en Ferran, provocant la riallada dels fusters.    

Benjamin Thomas on Unsplash

L'hereu Fortuny

 

—Ara pla! Hem d’enterrar a aquest fill de Satanàs en terra sagrada?

—A mi que m’expliques? Ho mana el governador i ho avala el bisbe. I nosaltres dos, manyac, a treballar i callar.

—Si feien córrer que estava excomunicat l’hereu de Can Fortuny. Llamp em mati! Els rics, ja poden ser uns canalles de mena, que sempre cauen sobre flonjo. Però això d’avui, és per llençar el barret al foc. Jo no soc poruc, però se’m posa la pell de gallina només de recordar a aquest personatge abominable, que es rabejava en l’estupre, l’assassinat i tots els altres pecats capitals. La inacabable llista de malvestat que va cometre en vida fa esgarrifar. No es recorda tanta maldat a Osona, ni enlloc.

—Molta gent parla només perquè té boca. Si l’enveja fos tinya...

—Ai, Tià, que se’t veu la boina de carlí, quan el defenses. Amb mi no et cal pas, però dissimula un xic o et denunciaran. És conegut de tothom que només arribar en aquest món, el noi va segar la vida a la seva pobra mare.

—La sonsònia de la llegenda negra dels Fortuny. Quina mandra em fa escoltar-te.

—El que estava negre era el seu pare, perquè no li duraven ni les mainaderes, ni les institutrius, ni les minyones. Ja de ben petit, el vailet es ficava al llit de qualsevol femella que dormís a casa seva, per mirar de posar la carn d’olla en remull. I no facis que no amb el cap, perquè sap de sobres que una filla d’en Palanca, que hi treballava, va anar a parir d’amagat a les monges, i després va marxar a servir a Barcelona.

—Xerrameca de safareig. La Roseta era una barjaula que feia festes a qualsevol pal semaler. Ves a saber qui li va fer el ventre. Au vinga, Jepet, acosta’m l’ampolla, a veure si l’aiguardent del teu sogre m’espassa el mal d’ossos.

—Amb la seva germana gran i tot, jeia aquest malànima. Expliquen que semblaven dos nuvis acabats de casar. Sempre agafats de la mà, mirant-se amb languidesa, jeien per tots els racons de la casa. S’escrivien poemes inflamats. Fins que, un bon dia, el pare, advertit pel confessor de la noia, la va enviar a un convent de Manresa.

—Tot això són contes de velles.

—Un cop, vaig sentir explicar a un traginer, allà a l’hostal de la Parada, que el teu

senyoret Carles, va matar a fuetades un poltre àrab preciós, que li havia regalat el baró de Montcada, pel sol fet de no deixar-se posar la sella. Al gos dels masovers de la Farga, li va tallar les orelles perquè va tenir l’atreviment d’ensenyar-li les dents. I el gat de la seva madrastra, va aparèixer esbudellat i penjat d’un arbre del jardí, el dia de les segones núpcies del senyor Fortuny.

—Falòrnies de desvagats.

—Quan el senyor Carles el va enviar a estudiar a Vic, amb els frares, humiliava i martiritzava als companys de classe. Conten que a un xicot de Centelles li va fer la vida impossible, fins que aquest es va llençar per la finestra de la pensió on vivia. El va agafar de cap d’inxa per la senzilla raó que era fill de menestrals. Se’l veia més al carrer del Pecat que a estudi. Era amic de tafurs, trinxeraires i puters. Es batia en duels i passejava per la plaça Major de bracet amb una amistançada diferent cada diumenge.

—Més xafarderies de comares missaires.

—Que me’n dius de la mort del seu germanastre? Muntava a cavall millor que ell, i tenia una egua mansa com un migdia de juny. És massa casualitat que caigués de cap a terra un matí que anava tot sol passejant pel Pas de les Aures.

—La muntura es va esquivar per culpa d’una serp. Un accident!

—Mira Tià, que fa anys que m’afaito. Va matar-lo per revenja, perquè a casa seva

 l’havien desheretat i el senyoret Blai era el nou hereu de Can Fortuny. Si just després d’aquests fets, va ser quan el van fer fora del Mas i va marxar cap a Olot.

—No el feren pas fora, capsigrany. Anà amb el seu oncle a aprendre a menar la fàbrica de filats. Estàs arreglat si dones crèdit a totes les falsedats que sents a les tavernes.

—Qui m’ha de dir a mi què és veritat o què no? Un aixafaterrossos com tu? Està provat que en aquesta estada a la Garrotxa, a part d’empaitar a quantes pubilles va trobar i jugar a totes les timbes de la contrada, va començar a simpatitzar amb la causa carlina. Quan els gossos faldillers d’en Carles VII es van revoltar, ell s’hi va unir. Però això, tu ja ho saps prou bé.

—De primera mà, esgarrapacristos. Quan el senyoret Carles va reclutar homes a la comarca, m’hi vaig allistar dels primers.

—Reclutar, dius? Una ràtzia! A punta de baioneta us endúieu el jovent de les cases, com també els queviures, els cavalls i el farratge. I si hi trobàveu res de valor, també ho rampinyàveu.

—Vaig fer tota la guerra a les seves ordres. Vàrem ser al setge de Puigcerdà, a la batalla d’Alpens, a Ripoll, Berga i a Toix. De tinent a brigadier en tan sols un any, va ascendir. L’hagueres vist al davant de tots nosaltres, amb el sabre en una mà i la pistola a l’altre, batent-se com un lleó. Fins a l’infern l’haguera seguit, si hagués calgut.

—Si et senten al govern militar, ja t’hi enviaran. Amb una corda lligada al coll. Perquè tots els que éreu al camp del Candell, us mereixeu la forca. Afusellar a trenta-tres presoners a sang freda, és un crim molt covard. Fins i tot en temps de guerra això és un assassinat execrable. Hi havia un marrec de tretze anys. Carnissers!

—El senyoret no és el culpable d’aquests crims. Les ordres les va donar de l’Estat Major del General Savalls. Quan ell va arribar a aquell maleït camp, va aturar les execucions interposant-se entre l’escamot i els soldats lliberals. A més a més, va indultar als que quedaven vius.

—Això no ho ha pogut pas provar durant el Consell de Guerra.

—Perquè tot plegat ha estat una ensarronada organitzada des de Barcelona per dur-lo davant del botxí a qualsevol preu. Ell ha estat un boc expiatori. Era l’únic carlí d’alt rang que no va passar a França, arran de la desfeta. Es va quedar per estar a prop de la germana. Al senyoret, l’havien de matar per escarmentar la resta de revoltats.

—Doncs aquí el tens al teu brigadier. Fred i a dins d’una caixa de pi. Fes-li un clot ben fondo, perquè estigui ben a prop de l’Avern, d’on no hauria d’haver sortit mai.

—Val més que callis, Jepet, si valores la teva vida. Torna a obrir la bocota fastigosa per faltar al respecte a aquest gran home, i d’un cop de pala t’envio de pet al forat, poso el bagul a sobre teu i després us colgo de terra a tots dos.

The New York Public Library on Unsplash

El viking

 

L’Enric Bonastre jeu bocaterrosa al terra del ring. Una barreja de suor i sang que raja de la cella trencada li amara la cara i li planta una boira oliosa davant els ulls de manera que amb prou feines distingeix l’albina figura de l’àrbitre que s’acosta disposat a comptar. Un brunzit marejador li satura el cervell xarbotat, emmascarant-li els crits dels espectadors i de l’animador. Com al mig d’un somni, li sembla albirar al seu rival que es retira fins al racó neutre. I, de cop i volta, arran de ring i entre l’eixam de boques obertes, distingeix els ulls ametllats i els llavis sensuals de la Sílvia. 

Un violent cop creuat de contraatac amb la dreta d’en Laureano “Martillo” Rodríguez, al cap de trenta segons de l’últim assalt d’un combat programat a dotze, ha enviat l’Eric directe a la lona. I al mig del quadrilàter, l’home vestit de blanc, amb una estudiada parsimònia, posa un genoll a terra i aixeca un braç enlaire assenyalant el començament d’una coreografia grotesca, però esperada i ovacionada per un públic entregat que no s’ha fixat que els llavis de l’Enric articulen alguna cosa semblant a una jaculatòria. Però no resa pas. Escup amb fúria un “Vés a la merda, barjaula fastigosa” dirigit a una Sílvia, que el mira amb els ulls esbatanats, asseguda al costat d’en Miquel, també conegut entre els companys de feina com “En Tres euros”.

El gavadal de records que es desencadenen al magí de l’Eric en el precís instant que sent la paraula “un” cridada a cau d’orella, l’esborrona. Rememora la fortor de suor, d’àrnica, de floridura i de clavegueres que desprenia el rònec cubicle que servia de vestidor al vell gimnàs Sporting. La munió de pòsters esgrogueïts que atapeïen les parets del local, anunciant vetllades de quan la boxa vivia temps millors. Les bombetes empastifades de cagarades de mosca i pols que il·luminaven, amb penes i treballs, la tarima de fusta corcada i envoltada per dotze cordes llardoses que feia de ring. El martelleig rítmic d’uns guants contra la pilota de cops, a tall de fil musical. El rostre xuclat i amargat de l’entrenador. La poca gràcia que li va fer saber que ell s’apuntava a boxa no perquè li agradés aquell esport, sinó perquè els companys de feina li havien omplert el cap amb bestieses com ara que a les noies els hi agraden els paios un punt trinxeraires.

Se li fa present el sopar de Nadal d’empresa on va conèixer la Sílvia i el demolidor efecte que la noia li va causar. El pànic a acostar-s’hi, accentuat per la insistència dels companys de departament que ho fes. Com va devorar-la amb la vista mentre buidava gots de combinat un darrere l’altre. I la palla dedicada d’abans d’adormir-se. Les converses aprofitant les rotllanes de mig matí a la màquina del cafè, quan en Miquel i els altres li deien que, si de debò volia lligar, calia que esborrés el posat d’escolanet, es canviés el pentinat, es vestís com un home de debò, es posés catxes, es tatués un parell de calaveres i obris un compte a Instagram per marcar paquet. I com es va empassar tota aquella xerrameca, igual que una llissa la cuca i l’ham. Fins a la gola.

Li venen al cap les nits sense dormir per culpa del dolor punyent dels cruiximents, sobretot els primers mesos d’entrenament. Quan va descobrir que els altres nois que freqüentaven el gimnàs l’havia batejat “El Viking” per ser pèl-roig, pigat i de pell pàl·lida. El gust de sang i cuir vell que li va quedar a la boca després de fer d’espàrring per primera vegada. La tronada llitera de massatges on havia deixat marcada la forma del seu cos entumit, barrejada amb la silueta de tants altres púgils. L’angúnia que li feien les tovalloles sempre humides de l’Sporting. La determinació per tornar-hi cada dia i entomar totes les bufetades que calgués per a fer-se visibles als ulls de la Sílvia.

Visualitza el seu debut en categoria amateur contra un noi de Palamós, que va guanyar als punts, i com li va créixer l’autoestima, a més de les ganes de continuar boxejant. El canvi de gimnàs perquè en Miquel deia que amb el iaio no aniria enlloc. L’enfilall de vetllades pugilístiques dels divendres al pavelló municipal, amb la colla de la feina a les graderies. L’emoció de llegir la primera ressenya sobre ell a la premsa esportiva local. El pessigolleig a l’estómac quan va enxampar a la Sílvia mirant de reüll el tatuatge del seu braç, mentre feia cua a la fotocopiadora. El vespre, sortint d’entrenar, que en Miquel l’esperava amb un rus propietari d’una discoteca a la costa i que buscava púgils per muntar combats  professionals. L’oferta de deu mil euros extres perquè es deixés guanyar per un protegit del rus, que aspirava al títol continental. Ell dient que no era pas cap trampós i que a les noies no els hi agraden els perdedors. En Miquel convencent-lo amb l’argument que amb els calés es podria comprar la Ducati de segona mà que ell li havia ofert i, tot darrere, convidar a sopar a la Sílvia en un restaurant de luxe, o el que li vingués de gust. El rus exigint que el K.O. fos convincent i cap a la meitat del combat. El cor agre que li va quedar després de tancar el tracte i la sensació d’haver-se venut per un miserable plat de llenties reescalfades.    

“Dos”, brama la veu a tocar de l’orella. L’Eric nota que se li han reblanit tots els muscles del cos, i no té clar si li respondran mai més. Pensa que el trairan igual que el vespre que va sortir a sopar amb la Sílvia, perquè aquell dia va quedar com un pocatraça colossal, de tan nerviós. Va tombar dos cops el vi, es va tacar la camisa de salsa, va quequejar pla més que del normal i ella el va atrapar mirant-li l’escot manta vegades.

—Així que la moto que t’has comprat era d’en Miquel?

—Sí. Ell diu que se n’ha cansat d’aquesta. Massa esportiva. Ara en té ullada una de més còmode per fer rutes llargues.

—Ha de ser divertit fer un viatge en moto.

—Podem anar fins a Andorra un cap de setmana, si vols? Conec un hotel...

—Em sobta que sigueu amics amb en Miquel. Sou com l’Alain Delon i en Jean Paul Belmondo. Ell sempre tan tocat i posat; amb aquell aire d’intel·lectual britànic. Tan bufó. Cada cop que el veig tinc unes ganes boges d’esperrucar-lo i desfer-li el nus de la corbata. En cavi tu, ets així com fet i deixat estar. Més pinxo i assilvestrat. No sé?

—En Miquel és com un germà gran. El primer combat professional me l’ha trobat ell, saps? Per cert, que voldràs venir? És d’aquí a tres setmanes al Fun Beach, la discoteca. I m’han regalat un parell de seients dels bons.

—Em fa un xic d’ànsia. No hi haurà molta sang? És que em marejo si en veig.

—En Miquel et farà companyia, dona. No t’amoïnis pas. A més, al Fun, hi va tota la gent guapa, no?

—Doncs, si m’acompanya ell, pot-ser sí que vindre. Mira.

Se li fa present com va tocar el cel amb els dits mentre ballava amb la Sílvia després de sopar. I com es va esclafar contra el terra quan ella li va dir que només el volia com amic. Li ve al cap la visita que li han fet abans del combat la Sílvia i en Miquel. Com se li ha disparat el cor i s’ha quedat sense aire. L’estona que ha necessitat per recuperar el capteniment i quan revelador ha estat el comentari “Benaurats els vikings perquè els duen postissos” que ha deixat anar algú a dins el vestidor.     

“Tres” sent l’Eric, i pensa que ja està tip de repartir batzacs i d’encaixar-ne. Per res. Dotze assalts. Més de mitja hora atonyinant-se de valent. Fins a l’extenuació. Ja ni recorda perquè ho fa. Per enamorar a la Sílvia? Per rescatar la seva dignitat? Per salvar el planeta? Mes, ara jau allà terra com un sac de parracs. En una borrosa llunyania li sembla distingir la cara tumefacta del seu rival. Clissa un ull mig tancat i el nas com un pebrot ensangonat. I també el panteix nerviós d’aquell aspirant a campió que se’l mira incrèdul, amb una espurna de por enfosquint-li els ulls. La por que ell no es torni a aixecar com per art de màgia. Tal com ja ha fet en el sisè assalt, quan semblava que l’havia fulminat amb un ferotge directe de dreta a la mandíbula i en Miquel ha aprofitat per girar-se cap al rus amb un somriure còmplice. Com dient-li que anés afluixant la morterada.

En els primers assalts, en Laureano, amb uns braços llargs com una freda nit d’hivern, castigava a plaer, i sense esforç, a l’Eric; a qui des del racó li deien que busqués la distància curta i esperés el seu moment. Perquè el tindria, li asseguraven. I en aquestes que ell ha puntejat amb la dreta i l’esquerra del rival s’ha perdut a l’aire; llavors l’Eric ha vist clara una oportunitat i s’ha llençat a l’àtac sobre el flanc esquerre de “El Martillo”, que, tot i encongir-se i recular, ha enviat una canonada amb la mà dreta que ha fet diana en la cara desguarnida de l’Eric. Aleshores, com un putxinel·li a qui li tallen els fils de sobte, s’ha desplomat de genollons. Tota la sala ha saltat dels seients com un sol home. Però el crit se’ls hi ha glaçat a la gola, perquè l’Eric s’ha alçat altra vegada, empès per una molla invisible. Només ha estat un segon agenollat, amb el cap tombat mirant els focus i la boca badada; i, en aquell llarg segon, ha tingut la corada que havia arribat la seva nit. La nit irrepetible i única que havia somniat des de petit. La nit de la redempció de les frustracions i els desenganys. On cada dia viscut, cada desig, cada anhel, cada renúncia, cada càstig, cada broma pesada, cada llàgrima, tot, tindria sentit i hauria valgut la pena. Tot. Des del primer euro que va cobrar fent d’aprenent d’adroguer a La Moderna, fins als deu mil que li ha de pagar avui el rus per un tracte que ha decidit que no respectarà. Perquè ja en té prou d’aquell color. Perquè és el moment de mirar el destí de fit a fit i arrencar-se l’etiqueta de perdedor. Ha caigut i s’ha aixecat. Ha resistit la pluja inhumana de cops del seu rival. I ara es tracta de resistir. Però també de pegar. Tan fort com pugui. Que sàpiguen qui és ell. Aquest vespre farà callar moltes boques. Farà història. L’han donat per vençut i ha revifat. Com tants cops a la vida. Ha arribat fins al darrer assalt, i no està disposat a deixar la feina a mitges. Avui no.

L’Eric es gira panxa enlaire i veu la cara de no haver cagat en un mes del rus i d’en Miquel, i pensa que és ara o mai. Veu el braç blanc baixar per quarta vega, i una cinquena, i una sisena, igual que un Maneki-neko gegant, i sent, des de molt lluny, com el públic embogeix, extasiat pel que acaba de veure. Encara està atordit. Té l’àrbitre al davant que li comprova els guants i el protector bucal. No entén del tot com ha arribat fins aquí. És la veu de l’animador qui li aclareix que l’Eric “El viking” Bonastre, s’ha aixecat una altra vegada i surt a buscar al seu rival. Té el vague record que ja està al darrer assalt del combat. El seu combat. També recorda que en Laureano aixeca massa el colze esquerre quan ataca amb la dreta, deixant desguarnida la melsa. I que ha de picar allà. Amb un poderós ganxo d’esquerra que descol·loca al seu rival, i un segon ganxo encadenat amb un jab de dreta a la cara. “El Martillo”, adolorit, es refugia a les cordes, acompanyat pels crits enfervorits del públic. Un clamor que emmascara el “tirat, fill de puta” que el rus i en Miquel, dempeus, li bramen a l’Eric. Ell, rebentat, planta els peus a terra per agafar embranzida i llançar el cop definitiu amb l’esquerra. El cos sencer va darrere el formidable braç, que talla l’aire com un míssil, per passa de llarg del blanc. Estèril. Malaguanyat. I, aleshores, tot s’apaga. L’Eric gira en càmera lenta sobre ell mateix, dibuixant en el buit una òrbita imaginaria. Cau d’esquena, amb els braços oberts i els ulls tancats. 

    Photo by Johann Walter Bantz on Unsplash