divendres, 17 de maig de 2019

Còrrer


“Aquí apareix altra vegada. Sembla increïble, però no me’n puc desempallegar”, et dius a tu mateix mentre, estintolat a la paret del carreró i amb les mans recolzades als genolls, proves de recuperar l’alè i la serenitat. Ignores com s’ho ha fet per tornar-te a trobar. Però ara no tens escapatòria possible. Decideixes esperar-lo i plantar-li cara.
No recordes l’estona que fa que jugues al gat i a la rata amb ell. D’ençà que has tingut el trist acudit de travessar el parc pel camí del mig. Et maleeixes per no haver fet cas a la teva dona, que, com la mare de la Caputxeta Vermella, t’ha dit que no anessis pel viarany fosc. Donaries tot el que tens per no haver vist aquell home agafant pel coll a l’altre que estava ajagut a terra. Se t’ha glaçat la sang a les venes. La por t’ha immobilitzat. Només tenies ulls per contemplar aquella esfereïdora escena. Un individu que s’engargussava, es retorçava i bracejava, mentre l’altre li oprimia el ganyot fins a matar-lo. I un cop consumat el crim, has estat incapaç de reaccionar. Fins que els ulls de l’estrangulador s’han creuat amb els teus. Llavors, en sentir-te descobert, una esgarrifança t’ha pujat per l’esquena i has tingut clar que la teva vida havia fet un tomb cap a l’abisme.
“Escolti. No és el que sembla. Li puc explicar. Si us plau, no marxi!”, t’ha dit amb un to de plany a la veu. Però tu no estaves per escoltar, sinó per fugir. No volies ser la següent víctima d’aquell llop ferotge. I has corregut per salvar la vida.
Has provat de despistar-lo barrejant-te entre la gent que sortia del cine, però l’anorac taronja t’ha delatat.  Des de l’altra vorera, i aixecant la mà, t’ha implorat,  que t’aturessis, cosa que tu no has fet. T’has escapolit carrer avall, en direcció a casa teva. Però el tipus el trepitjava els talons. Et costava respirar per culpa de l’angoixa, i els dos paquets de cigarretes que fumes cada dia. Has arribat al llindar del mareig, però has tret forces de no saps on. 
Has passat de llarg del portal de casa. No has volgut posar en perill a la família, delatant on vius al teu perseguidor. Has continuat vial enllà, fins que has descobert que els billars Sant Antoni encara era obert. Hi has entrat confiant que la penombra del local et camuflaria i podries fer-te fonedís per la porta del darrere. Al primer moment, t’ha semblat que la jugada t’havia sortit bé i l’havies enganyat. Però just quan has passat per davant l’estació, has sentit un “Eh, vostè! Esperi!” que t’ha semblat com un cop de mall al cap.  Desconcertat, t’has allunyat pels carrers mal il·luminats del Barri Vell, fins que t’has ficat, sense voler, en un carreró tallat per unes obres.
Sents unes passes que s’acosten i el teu terror augmenta per moments. Busques al teu voltant algun estri que et pugui ajudar a vendre cara la pell. Agafes un tros de maó. Tenses tots els muscles. Aixafes l’esquena contra el mur i esperes. Ell gira el cantó, s’atura i et crida. Surts de la foscor i li etzibes un cop a la cara que el fa caure. Li saltes al damunt i, agafant el rajol amb les dues mans, el colpeges amb frenesí al cap. Piques fins que el cos et diu prou. I quan recuperes la consciència, veus un vianant que ho contempla tot amb els ulls esbatanats. Espantat li implores “Escolti. No és el que sembla. Li puc explicar. Si us plau, no marxi!”.
Foto: Dark Street. siGT1papillon

divendres, 3 de maig de 2019

No mengis fort per sopar


El so brillant, ric i cridaner de les gralles m'activa com si fos un autòmat a qui han accionat un ressort secret. "Amunt!", em diu una veu càlida i coneguda a cau d'orella. Ressegueixo amb la mirada el camí de cames, culs i esquenes que he d'escalar, fins a dalt del castell. No veig res més. La resta del món, està desenfocat. M'enfilo. I la rapidesa amb què escalo la columna humana em sorprèn a mi mateix. Un cop a dalt, la pregonesa del pou que emmarquen els braços dels companys que tinc a sota els peus m'esborrona. La cridòria de la plaça supera el toc dels grallers. Provo de fer l'aleta; però, per sorpresa, la construcció es desploma i se m'endú cap avall. Caiem, caic, giravoltant en un immens remolí atapeït de persones. Ara panxa enlaire, ara panxa avall. Però no tinc por, al contrari. Una plaent i reconfortant sensació de pau m'envaeix. Descendim amb suavitat, igual que si fóssim les fulles amples d'un castanyer, que la brisa suau del sud fa dansar mentre acomboia fins a terra.
En un moment de la baixada, bracejo, tal com ho fan les granotes, i quedo suspès a l'aire. Surant. Dubto, sorprès, però moc braços i cames una altra vegada; i m'allunyo de la gegantina remolinada multicolor. Continuo nedant, ara envoltat de núvols blancs i esfilagarsats, guanyant alçada en el cel glauc i net que ha deixat, en passar, la tramuntana. A mesura que avanço vaig agafant confiança i m'atreveixo a fer giragonses, tirabuixons i filigranes. Albiro boscos, camps i vinyes molt avall, disposats en un tapís gegantí, esquitxat, aquí i allà de teulades i campanars.
 M'envolta una volada de pingüins, que viatja en formació de bé baixa. "Vine al nord amb nosaltres", em crida el guia de la colla, juts un segon abans de virar a bavor i baixar en picat per travessar una monumental mola de sardines, a qui el sol fa espurnejar la panxa platejada. M'hi llenço. Els peixos m'impacten a tot el cos. Segueixo baixant molt de pressa. Ara a plom. Un tel d'escates argentades m'ha embolicat el cos i no puc bellugar les extremitats. L'aire, veloç, em xiula a les orelles. Quan sento una explosió al meu costat, després una altra, i una tercera. L'artilleria antiaèria francesa m'està disparant, mentre he entrat en barrina i caic directe a sobre les trinxeres de Verdum. Neguitejo! Em precipito a tota velocitat al damunt d’un soldat que s'entreté llegint un llibre a la porta d'un fortí. Pataplaf! M'he capbussat en una mena de piscina plena d'un líquid blanc. Una munió de lletres negres suren al meu costat. M'enfilo a una P i fito a banda i a banda, cercant el llindar d’aquella nívia extensió. Salto al damunt d'una A, després a una altra P, quan un marrameu m'eixorda. Aixeco la vista i descobreixo un mix que segueix tot el que faig amb uns ulls grocs, lluents, amenaçadors. El gat acosta el musell al plat i s'afanya a empassar el seu repàs amb fruïció. Tinc Por! Vull fugir, però un vent sostingut em xucla i m'ho impedeix. Lluito, però una força insoldable m'atrau cap al forat farcit d'ullals que és la gola del gat. I quan se m'empassa, em desperto. No menjaré més entrecot per sopar.
Foto:The Alieness Gisela Giardino.