divendres, 17 de maig de 2019

Percaçar


“Ja és aquí. Altra vegada. Sembla mentida. No me’n puc desempallegar”, et dius a tu

mateix. Bleixes fort amb les mans als genolls i l’esquena estintolada a la paret del carreró.

La sang et martelleja les temples. Intentes recuperar la serenitat. Ignores com s’ho ha fet

per tornar-te a trobar. Tanmateix t’has quedat sense escapatòria. Ara és definitiu. O ell, o

tu. I optes per esperar-lo i plantar-li cara.

No recordes l’estona que fa que jugues al gat i a la rata amb el teu perseguidor. De fet és

d’ençà que has tingut el trist acudit de travessar el parc municipal pel camí del mig. Et

maleeixes l’estampa per no haver fet cas a la teva dona, que, com si fos la mare patidora

de la Caputxeta Vermella, t’ha advertit que no anessis pel viarany fosc.

Donaries tot el que tens per no haver vist aquella escena horripilant. Un home agafant pel

coll un l’altre que estava ajagut a terra. Se t’ha glaçat la sang a les venes. La por t’ha

immobilitzat. Només tenies ulls per contemplar com el pobre diable s’engargussava, es

retorçava i bracejava, mentre l’altre individu li oprimia amb força el ganyot fins a matarlo.

I un cop consumat el crim, has estat incapaç de reaccionar. Fins que els ulls de

l’estrangulador s’han creuat amb els teus. Llavors, en sentir-te descobert, una esgarrifança

t’ha pujat per l’esquena i has tingut clar que la teva vida havia fet un tomb sense retorn

cap a l’abisme.

“Escolta. No és el que sembla. Ho puc explicar. Si us plau, no marxis!”, t’ha dit amb un

to de plany a la veu. Però tu no estaves per escoltar res, sinó per fugir d’allà. No volies

ser la següent víctima d’aquell llop ferotge. I has corregut per salvar la vida.

Has provat de despistar-lo barrejant-te entre la gent que sortia del cine, però l’anorac

taronja t’ha delatat. Des de l’altra vorera, i aixecant la mà, ell t’ha implorat que t’aturessis,

cosa que tu no has fet. T’has escapolit carrer avall, en direcció a casa teva. Però el tipus

et trepitjava els talons. Et costava respirar per culpa de l’angoixa, i els dos paquets de

cigarretes que fumes cada dia. Has arribat al llindar del mareig, però has tret forces de no

saps on. T’hi jugues la vida.

Has passat de llarg del portal de casa. No has volgut posar en perill la família, delatant on

vius. Has continuat, vial enllà, fins que has descobert que els billars Sant Antoni encara

eren oberts. Hi has entrat confiant que la penombra del local et camuflaria i podries ferte

fonedís per la porta del darrere. Al primer moment, t’ha semblat que la jugada t’havia

sortit rodona i l’havies despistat. Però just quan has passat per davant l’estació, has sentit

un “Eh, vostè! Esperi!” que t’ha semblat com un cop de mall al cap. Desconcertat, t’has

allunyat pels carrers mal il·luminats del Barri Vell, fins que t’has ficat, sense voler, en un

carreró tallat per unes obres.

Sents unes passes que s’acosten i el teu terror augmenta per moments. Busques al teu

voltant quelcom que et pugui ajudar a vendre cara la pell. Agafes un tros de maó. Tenses

tots els muscles. Aixafes l’esquena contra el mur i esperes. Ell gira el cantó, s’atura i et

crida. Surts de la foscor i li etzibes un cop a la cara que el fa caure. Li saltes al damunt i,

agafant el rajol amb les dues mans, el colpeges amb frenesí al cap. Piques fins que el cos

et diu prou. I quan recuperes la consciència, veus un vianant que ho contempla tot amb

els ulls esbatanats. Espantat li implores “Escolta. No és el que sembla. Ho puc explicar.

Si us plau, no marxis!”.

Foto: Dark Street. siGT1papillon

Cap comentari:

Publica un comentari