divendres, 17 de maig de 2019

Còrrer


“Aquí apareix altra vegada. Sembla increïble, però no me’n puc desempallegar”, et dius a tu mateix mentre, estintolat a la paret del carreró i amb les mans recolzades als genolls, proves de recuperar l’alè i la serenitat. Ignores com s’ho ha fet per tornar-te a trobar. Però ara no tens escapatòria possible. Decideixes esperar-lo i plantar-li cara.
No recordes l’estona que fa que jugues al gat i a la rata amb ell. D’ençà que has tingut el trist acudit de travessar el parc pel camí del mig. Et maleeixes per no haver fet cas a la teva dona, que, com la mare de la Caputxeta Vermella, t’ha dit que no anessis pel viarany fosc. Donaries tot el que tens per no haver vist aquell home agafant pel coll a l’altre que estava ajagut a terra. Se t’ha glaçat la sang a les venes. La por t’ha immobilitzat. Només tenies ulls per contemplar aquella esfereïdora escena. Un individu que s’engargussava, es retorçava i bracejava, mentre l’altre li oprimia el ganyot fins a matar-lo. I un cop consumat el crim, has estat incapaç de reaccionar. Fins que els ulls de l’estrangulador s’han creuat amb els teus. Llavors, en sentir-te descobert, una esgarrifança t’ha pujat per l’esquena i has tingut clar que la teva vida havia fet un tomb cap a l’abisme.
“Escolti. No és el que sembla. Li puc explicar. Si us plau, no marxi!”, t’ha dit amb un to de plany a la veu. Però tu no estaves per escoltar, sinó per fugir. No volies ser la següent víctima d’aquell llop ferotge. I has corregut per salvar la vida.
Has provat de despistar-lo barrejant-te entre la gent que sortia del cine, però l’anorac taronja t’ha delatat.  Des de l’altra vorera, i aixecant la mà, t’ha implorat,  que t’aturessis, cosa que tu no has fet. T’has escapolit carrer avall, en direcció a casa teva. Però el tipus el trepitjava els talons. Et costava respirar per culpa de l’angoixa, i els dos paquets de cigarretes que fumes cada dia. Has arribat al llindar del mareig, però has tret forces de no saps on. 
Has passat de llarg del portal de casa. No has volgut posar en perill a la família, delatant on vius al teu perseguidor. Has continuat vial enllà, fins que has descobert que els billars Sant Antoni encara era obert. Hi has entrat confiant que la penombra del local et camuflaria i podries fer-te fonedís per la porta del darrere. Al primer moment, t’ha semblat que la jugada t’havia sortit bé i l’havies enganyat. Però just quan has passat per davant l’estació, has sentit un “Eh, vostè! Esperi!” que t’ha semblat com un cop de mall al cap.  Desconcertat, t’has allunyat pels carrers mal il·luminats del Barri Vell, fins que t’has ficat, sense voler, en un carreró tallat per unes obres.
Sents unes passes que s’acosten i el teu terror augmenta per moments. Busques al teu voltant algun estri que et pugui ajudar a vendre cara la pell. Agafes un tros de maó. Tenses tots els muscles. Aixafes l’esquena contra el mur i esperes. Ell gira el cantó, s’atura i et crida. Surts de la foscor i li etzibes un cop a la cara que el fa caure. Li saltes al damunt i, agafant el rajol amb les dues mans, el colpeges amb frenesí al cap. Piques fins que el cos et diu prou. I quan recuperes la consciència, veus un vianant que ho contempla tot amb els ulls esbatanats. Espantat li implores “Escolti. No és el que sembla. Li puc explicar. Si us plau, no marxi!”.
Foto: Dark Street. siGT1papillon

Cap comentari:

Publica un comentari