El Primer dia

 

   En Pere arribà al taller deu minuts abans de l’hora de començar. No era qüestió de fer tard el primer dia. Només posar-hi els peus, en Nicetu, l’encarregat, li allargà una escombra i li engegà un lacònic «Au va», acompanyat d’un moviment del cap en direcció al fons de l’obrador. L’aprenent s’hi va posar a l’instant. L’entusiasme suplia la manca de traça.

Quan tocaven les vuit, arribaren dos homes joves i un altre amb aspecte de ser més gran. Els tres fitaren de reüll al xicot mentre es posaven a la feina. Tanmateix, cap va dirigir-li la paraula. Sota la sorruda mirada d’en Nicetu, tothom anava a la idea i, en pocs instants, el brogit del quefer omplí el local.

La fortor dolcenca de la cola omplí els narius d’en Pere mentre escombrava. Li faltaven ulls per descobrir tantes coses noves. Les piles de llistons, llates i taulons de totes mides. Les eines de formes sorprenents penjades a les parets. L’eixordador xiulet de la serra de disc. L’enorme prestatgeria plena de calaixos numerats. De tant en tant, s’embadalia contemplant feinejar dels operaris i s’imaginava a ell mateix, de gran, treballant la fusta amb la mateixa destresa.  

La rutina es trencà quan entrà corrents a l’establiment un nen que duia una nota als dits. L’encarregat la llegí, esbufegà i, mirant al sostre, remugà uns segons. Aleshores, manà al fuster més gran que anés a buscar el carro i que hi carregués el bagul més gros que hi hagués al magatzem.  Havia d’anar a recollir a un tal Xicu l’Encebat, que acabava d’estirar la pota a Ca la Francesa. «Vosaltres dos aneu amb ell», va afegir en Nicetu assenyalant a un dels empleats joves i en Pere.

Poca estona més tard, els tres recorrien els bulliciosos carrers de la localitat al pescant de l’imponent carro fúnebre camí del conegut bordell. Al seu pas la gent s’agenollava i es persignava, tot i que no duien cap difunt.

—Així que vols ser enterramorts, eh? Com et dius noiet?

—Pere Carreres Torrent, senyor. I el que vull, és ser fuster.

—Has vist Llimona, em diu senyor.

—Nen, aquest galifardeu és en Ferran. No t’hi ajuntis pas mai de la vida, que és el cap de trons més gran que hi ha en tota la contrada. I si vols ser un bon fuster, has vingut a parar al millor taller de la vila. Tant fem mobles per les cases riques, com els baguls dels presidiaris. 

—Ets de Vilaplana mateix?

—De Riu Major. La meva germana i jo ens estàvem amb l’àvia, fins que es va morir, pobreta. El pare va passar a França al final de la guerra i no sabem res d’ell. La mare, al cel sigui, va traspassar en el part de l’Eugènia. Ara vivim aquí amb l’oncle Carles.   

—Riu Major, Ferran. Allà hi has fet algun amic, em fa l’efecte.

—Calla, que si m’empaiten em faran una cara nova.

—Explica-li, va. Ara deu fer un mes, aquest sapastre va haver de dur una caixa a Riu Major.

—L’ordinari ja era fora i vaig haver de carregar el bagul al cotxe de línia. A baix anava ple com un ou per la gentada que pujava a l’aplec de Sant Miquel, i el vaig haver de desar entre els bancs del primer pis. Com que no duia pas res per estacar-lo, m’hi vaig haver de quedar per assegurar-me que no queia al primer revolt. En aquestes que encara no havíem passat la garita del burot, que es va posar a ploure. Em vaig maleir l’estampa perquè hauria de fer tot el camí a pluja batent. Però llavors se’m va acudir de ficar-me a dins la caixa. El cas és que, allà estirat, a les fosques, encoixinat, amb el repic de les gotes a sobre la tapa i bressolat pel vaivé de l’autobús, em va entrar una passió de son irresistible. No sé pas l’estona que vaig clapar. Però en despertar-me, vaig treure la mà a fora del taüt per comprovar si encara plovia. Llavors, vaig sentir un crit esgarrifós. Espantat, vaig sortir del fèretre per esbrinar que passava, i només vaig veure dos homes que saltaven de l’autobús en marxa. Amb tanta mala fortuna que just passàvem pel pont del Grau. Aquell parell varen anar a espetegar de caps al riu. Alertat pels altres passatgers, el xofer es va aturar per auxiliar-los. Un era el barber de Riu Major, que s’havia enfonsat tres costelles. L’altre, un treballador de la mina, que s’havia trencat una cama. Estaven emprenyats com abelles al sol, aquells dos. Després, algun llenguallarg els hi va explicar que era jo qui feia la becaina a dins de la caixa. I ara fan córrer que si m’atrapen m’adobaran de valent.

Els homes rigueren a cor que vols una bona estona. En Pere, en canvi, va riure per compromís. Aquell bagul del qual parlaven, per les dates, devia ser amb el que havien enterrat a l’àvia. I no li va agradar gens saber que ella no l’havia estrenat.

No van trigar gaire a arribar a Ca la Francesa. Era un casalot enorme envoltat de jardí, al peu del Camí Ral. Aquella finca senyorial havia viscut temps millors. Els xafarders s’amuntegaven al davant de la porta de reixa. Un agutzil franquejà el pas al carro de la funerària. Els sortí a rebre una dona menuda, enfundada en una bata de seda vermella i amb una cigarreta penjada dels llavis.

Amb un ample moviment de la mà els va indicar que la seguissin i els va conduir fins a una habitació del primer pis, recorrent salons i passadissos on un estol de noies d’indumentària més aviat escassa mataven l’estona, ajagudes en diferents divans en actitud indolent. En Ferran repartia petons i picades d’ullet a cada pas, mentre en Llimona, negava amb el cap, posava els ulls en blanc i feia petar la llengua, per mostrar la seva estupefacció. En Pere, que tancava la comitiva caminava sufocat i avergonyit mirant-se la punta de les espardenyes, i rebregant la gorra amb les mans.  

Quan la mestressa va obrir la porta de la cambra, els tres fossers van descobrir uns peus gegantins que sobresortien del matalàs. Tot darrere, una panxa descomunal i  uns braços enormes que penjaven, inerts, a cada banda del llit. Com si haguessin patit un encanteri, cap del tres va ser capaç de badar boca, ni d’entrar a l’estança.  

—Maleït sia! Voleu treure això de sobre el meu llit d’una punyetera vegada, colla de bergants? – va bramar la dona amb un marcat accent estranger.   

—Farem una cosa – va dir en Llimona tot estirant en Ferran per la màniga – tu vés vestint-lo, Pere, que nosaltres anem a buscar la caixa. De totes maneres, no sé pas com hi enquibirem aquest catxalot.

Una suor freda va amarar al noi de dalt a baix només d’acostar-se al cadàver. L’angúnia li estrenyia l’estómac. Una minyona de la casa li va donar uns calçotets grans com un llençol de plaça. Va provar d’aixecar un peu del difunt per abillar-lo, però el contacte amb la pell freda i blavosa li va provocar una forta arcada. «Aguanta Pere», va pensar mentre provava de contenir el vòmit. Va intentar-ho una altra vegada, però les cames li feien figa.

—Llamp em mati! Encara ho hauré de fer tot jo! —va exclamar la serventa tot apartant al noi d’una manotada i recollint la roba del difunt d’una revolada.

—És que ja només em faltava això a mi —remugava mentre provava de vestir al mort—. Mei, fes el dinar. Mei, vés a comprar. Mei, avisa al metge. Mei, renta la roba. Mei, fes-me una tisana. Mei, sargeix les mitges. Al final em gastaran el nom en aquesta casa. I tu, dròpol, ja t’has refet? Què no veus que no puc tota sola, tros de bleda solellada. Au va, aixeca-li les cames que jo li pujo els camals. Que és per avui, diantre! Així! Que no és tan difícil, punyeta. Es ven bé que de qualsevol cosa en fan homes avui en dia. Vinga, arria! Després, a la cuina, ja et donaré una copeta d’aigua del Carme amb un terròs de sucre. Ves qui m’ho havia de dir a mi, quan vaig arribar a Vilaplana, que acabaria vestint morts en una casa de barrets. Verge santa dels set dolors! Noi, espavila’t, que se’ns farà fosc. Estigués al cas. Ara, posat al darrere d’ell i l’agafes per sota les aixelles. Igual que si l’abracessis. Quan jo t’ho digui, tu l’aixeques i jo acabaré d’ensacar-li les calces.

En el moment que la dona va comptar a tres, en Pere va estirar en Xicu cap amunt amb totes les seves forces. Resulta que amb la pressió al pit, el poc aire que quedava als pulmons del mort va fugir, provocant una mena de rot greu. En sentir-ho, l’aprenent va llençar un esgarip i va saltar endarrere, deixant anar el cadàver. La noia també va xisclar, però per simpatia amb el crit d’en Pere.

—Que ets batejat amb aigua de tosca, nen? No em tornis a espantar mai més d’aquesta manera, ximplet. Mira com en tremolen les mans…

En Pere, amb el cap cot, encaixà l’escridassada. En aquestes que arribaren els altres dos enterramorts i entre tota la colla van acabar de vestir al mort, i després van entaforar aquella corpenta gegantina a dins la caixa. Tanmateix, van suar de valent per aconseguir-ho; perquè quan no quedava fora una cama, era un braç, o bé el cap. Al final, en Pere i la Mei es van haver d’enfilar a sobre l’urna, per poder clavar la tapa.

La mestressa, que feia estona que tenia la mosca al nas, els hi va prohibir que traguessin el fèretre per la porta principal. No volia, de cap de les maneres, que s’espantés la clientela. Havien de sortir per força per l’escala de servei. Però hi passava just una persona. En Llimona va proposar de posar el bagul gairebé dret i ell l’aguantaria per dalt, mentre en Ferran i en Pere, més joves i valents, l’estirarien des de baix. Mentre baixaven, les llates grinyolaven i es vinclaven a cada graó, pressionades pel titànic embalum que duien a dins. Quan ja eren gairebé a baix, va ressonar un espetec fort com un tret d’escopeta. La tapa va cedir, alliberant al difunt, que va anar a caure a sobre l’aprenent. Tots dos van rodolar escales avall fins que van quedar fets un manyoc al peu de l’escala. El noi a sota i el finat, a sobre. En Pere movia les cames amb frenesí, com si pedalés una bici imaginaria, i cridava desesperat, però la còrpora d’en Xicu feia de sordina.

Tan bon punt en Ferran i en Llimona van treure a l’aprenent de sota el mort, en Pere va sortir corrent cap a fora, bramant i bracejant. Com si fugís d’un malefici. Van fer falta dos gots d’aigua i una bona estona, perquè recuperés el capteniment.

Un cop carregada la caixa al carro, i tapada amb un llençol, van tornar cap al taller. Pel camí, cap del tres deia ni piu. Seien de costat amb la mirada perduda, com estaquirots. Sort que el cavall sabia el camí de tornada. De sobte, un fort clapoteig de budells els va despertar de la letargia.

—Oh ha tornat a ressuscitar en Xicu, o aquí hi ha algú que té gana, eh, Pere? —va campanejar en Ferran, provocant la riallada dels fusters.    

Benjamin Thomas on Unsplash

L'hereu Fortuny

 

—Ara pla! Hem d’enterrar a aquest fill de Satanàs en terra sagrada?

—A mi que m’expliques? Ho mana el governador i ho avala el bisbe. I nosaltres dos, manyac, a treballar i callar.

—Si feien córrer que estava excomunicat l’hereu de Can Fortuny. Llamp em mati! Els rics, ja poden ser uns canalles de mena, que sempre cauen sobre flonjo. Però això d’avui, és per llençar el barret al foc. Jo no soc poruc, però se’m posa la pell de gallina només de recordar a aquest personatge abominable, que es rabejava en l’estupre, l’assassinat i tots els altres pecats capitals. La inacabable llista de malvestat que va cometre en vida fa esgarrifar. No es recorda tanta maldat a Osona, ni enlloc.

—Molta gent parla només perquè té boca. Si l’enveja fos tinya...

—Ai, Tià, que se’t veu la boina de carlí, quan el defenses. Amb mi no et cal pas, però dissimula un xic o et denunciaran. És conegut de tothom que només arribar en aquest món, el noi va segar la vida a la seva pobra mare.

—La sonsònia de la llegenda negra dels Fortuny. Quina mandra em fa escoltar-te.

—El que estava negre era el seu pare, perquè no li duraven ni les mainaderes, ni les institutrius, ni les minyones. Ja de ben petit, el vailet es ficava al llit de qualsevol femella que dormís a casa seva, per mirar de posar la carn d’olla en remull. I no facis que no amb el cap, perquè sap de sobres que una filla d’en Palanca, que hi treballava, va anar a parir d’amagat a les monges, i després va marxar a servir a Barcelona.

—Xerrameca de safareig. La Roseta era una barjaula que feia festes a qualsevol pal semaler. Ves a saber qui li va fer el ventre. Au vinga, Jepet, acosta’m l’ampolla, a veure si l’aiguardent del teu sogre m’espassa el mal d’ossos.

—Amb la seva germana gran i tot, jeia aquest malànima. Expliquen que semblaven dos nuvis acabats de casar. Sempre agafats de la mà, mirant-se amb languidesa, jeien per tots els racons de la casa. S’escrivien poemes inflamats. Fins que, un bon dia, el pare, advertit pel confessor de la noia, la va enviar a un convent de Manresa.

—Tot això són contes de velles.

—Un cop, vaig sentir explicar a un traginer, allà a l’hostal de la Parada, que el teu

senyoret Carles, va matar a fuetades un poltre àrab preciós, que li havia regalat el baró de Montcada, pel sol fet de no deixar-se posar la sella. Al gos dels masovers de la Farga, li va tallar les orelles perquè va tenir l’atreviment d’ensenyar-li les dents. I el gat de la seva madrastra, va aparèixer esbudellat i penjat d’un arbre del jardí, el dia de les segones núpcies del senyor Fortuny.

—Falòrnies de desvagats.

—Quan el senyor Carles el va enviar a estudiar a Vic, amb els frares, humiliava i martiritzava als companys de classe. Conten que a un xicot de Centelles li va fer la vida impossible, fins que aquest es va llençar per la finestra de la pensió on vivia. El va agafar de cap d’inxa per la senzilla raó que era fill de menestrals. Se’l veia més al carrer del Pecat que a estudi. Era amic de tafurs, trinxeraires i puters. Es batia en duels i passejava per la plaça Major de bracet amb una amistançada diferent cada diumenge.

—Més xafarderies de comares missaires.

—Que me’n dius de la mort del seu germanastre? Muntava a cavall millor que ell, i tenia una egua mansa com un migdia de juny. És massa casualitat que caigués de cap a terra un matí que anava tot sol passejant pel Pas de les Aures.

—La muntura es va esquivar per culpa d’una serp. Un accident!

—Mira Tià, que fa anys que m’afaito. Va matar-lo per revenja, perquè a casa seva

 l’havien desheretat i el senyoret Blai era el nou hereu de Can Fortuny. Si just després d’aquests fets, va ser quan el van fer fora del Mas i va marxar cap a Olot.

—No el feren pas fora, capsigrany. Anà amb el seu oncle a aprendre a menar la fàbrica de filats. Estàs arreglat si dones crèdit a totes les falsedats que sents a les tavernes.

—Qui m’ha de dir a mi què és veritat o què no? Un aixafaterrossos com tu? Està provat que en aquesta estada a la Garrotxa, a part d’empaitar a quantes pubilles va trobar i jugar a totes les timbes de la contrada, va començar a simpatitzar amb la causa carlina. Quan els gossos faldillers d’en Carles VII es van revoltar, ell s’hi va unir. Però això, tu ja ho saps prou bé.

—De primera mà, esgarrapacristos. Quan el senyoret Carles va reclutar homes a la comarca, m’hi vaig allistar dels primers.

—Reclutar, dius? Una ràtzia! A punta de baioneta us endúieu el jovent de les cases, com també els queviures, els cavalls i el farratge. I si hi trobàveu res de valor, també ho rampinyàveu.

—Vaig fer tota la guerra a les seves ordres. Vàrem ser al setge de Puigcerdà, a la batalla d’Alpens, a Ripoll, Berga i a Toix. De tinent a brigadier en tan sols un any, va ascendir. L’hagueres vist al davant de tots nosaltres, amb el sabre en una mà i la pistola a l’altre, batent-se com un lleó. Fins a l’infern l’haguera seguit, si hagués calgut.

—Si et senten al govern militar, ja t’hi enviaran. Amb una corda lligada al coll. Perquè tots els que éreu al camp del Candell, us mereixeu la forca. Afusellar a trenta-tres presoners a sang freda, és un crim molt covard. Fins i tot en temps de guerra això és un assassinat execrable. Hi havia un marrec de tretze anys. Carnissers!

—El senyoret no és el culpable d’aquests crims. Les ordres les va donar de l’Estat Major del General Savalls. Quan ell va arribar a aquell maleït camp, va aturar les execucions interposant-se entre l’escamot i els soldats lliberals. A més a més, va indultar als que quedaven vius.

—Això no ho ha pogut pas provar durant el Consell de Guerra.

—Perquè tot plegat ha estat una ensarronada organitzada des de Barcelona per dur-lo davant del botxí a qualsevol preu. Ell ha estat un boc expiatori. Era l’únic carlí d’alt rang que no va passar a França, arran de la desfeta. Es va quedar per estar a prop de la germana. Al senyoret, l’havien de matar per escarmentar la resta de revoltats.

—Doncs aquí el tens al teu brigadier. Fred i a dins d’una caixa de pi. Fes-li un clot ben fondo, perquè estigui ben a prop de l’Avern, d’on no hauria d’haver sortit mai.

—Val més que callis, Jepet, si valores la teva vida. Torna a obrir la bocota fastigosa per faltar al respecte a aquest gran home, i d’un cop de pala t’envio de pet al forat, poso el bagul a sobre teu i després us colgo de terra a tots dos.

The New York Public Library on Unsplash