Un violent cop creuat de
contraatac amb la dreta d’en Laureano “Martillo” Rodríguez, al cap de trenta
segons de l’últim assalt d’un combat programat a dotze, ha enviat l’Eric
directe a la lona. I al mig del quadrilàter, l’home vestit de blanc, amb una
estudiada parsimònia, posa un genoll a terra i aixeca un braç enlaire
assenyalant el començament d’una coreografia grotesca, però esperada i
ovacionada per un públic entregat que no s’ha fixat que els llavis de l’Enric
articulen alguna cosa semblant a una jaculatòria. Però no resa pas. Escup amb
fúria un “Vés a la merda, barjaula fastigosa” dirigit a una Sílvia, que el mira
amb els ulls esbatanats, asseguda al costat d’en Miquel, també conegut entre
els companys de feina com “En Tres euros”.
El gavadal de records
que es desencadenen al magí de l’Eric en el precís instant que sent la paraula
“un” cridada a cau d’orella, l’esborrona. Rememora la fortor de suor, d’àrnica,
de floridura i de clavegueres que desprenia el rònec cubicle que servia de
vestidor al vell gimnàs Sporting. La munió de pòsters esgrogueïts que atapeïen
les parets del local, anunciant vetllades de quan la boxa vivia temps millors.
Les bombetes empastifades de cagarades de mosca i pols que il·luminaven, amb
penes i treballs, la tarima de fusta corcada i envoltada per dotze cordes
llardoses que feia de ring. El martelleig rítmic d’uns guants contra la pilota
de cops, a tall de fil musical. El rostre xuclat i amargat de l’entrenador. La
poca gràcia que li va fer saber que ell s’apuntava a boxa no perquè li agradés
aquell esport, sinó perquè els companys de feina li havien omplert el cap amb
bestieses com ara que a les noies els hi agraden els paios un punt trinxeraires.
Se li fa present el
sopar de Nadal d’empresa on va conèixer la Sílvia i el demolidor efecte que la
noia li va causar. El pànic a acostar-s’hi, accentuat per la insistència dels
companys de departament que ho fes. Com va devorar-la amb la vista mentre
buidava gots de combinat un darrere l’altre. I la palla dedicada d’abans
d’adormir-se. Les converses aprofitant les rotllanes de mig matí a la màquina
del cafè, quan en Miquel i els altres li deien que, si de debò volia lligar,
calia que esborrés el posat d’escolanet, es canviés el pentinat, es vestís com
un home de debò, es posés catxes, es tatués un parell de calaveres i obris un
compte a Instagram per marcar paquet. I com es va empassar tota aquella
xerrameca, igual que una llissa la cuca i l’ham. Fins a la gola.
Li venen al cap les nits
sense dormir per culpa del dolor punyent dels cruiximents, sobretot els primers
mesos d’entrenament. Quan va descobrir que els altres nois que freqüentaven el
gimnàs l’havia batejat “El Viking” per ser pèl-roig, pigat i de pell pàl·lida. El gust de sang i cuir vell que
li va quedar a la boca després de fer d’espàrring per primera vegada. La
tronada llitera de massatges on havia deixat marcada la forma del seu cos
entumit, barrejada amb la silueta de tants altres púgils. L’angúnia que li
feien les tovalloles sempre humides de l’Sporting. La determinació per
tornar-hi cada dia i entomar totes les bufetades que calgués per a fer-se
visibles als ulls de la Sílvia.
Visualitza el seu debut
en categoria amateur contra un noi de Palamós, que va guanyar als punts, i com
li va créixer l’autoestima, a més de les ganes de continuar boxejant. El canvi
de gimnàs perquè en Miquel deia que amb el iaio no aniria enlloc. L’enfilall de
vetllades pugilístiques dels divendres al pavelló municipal, amb la colla de la
feina a les graderies. L’emoció de llegir la primera ressenya sobre ell a la
premsa esportiva local. El pessigolleig a l’estómac quan va enxampar a la
Sílvia mirant de reüll el tatuatge del seu braç, mentre feia cua a la fotocopiadora.
El vespre, sortint d’entrenar, que en Miquel l’esperava amb un rus propietari
d’una discoteca a la costa i que buscava púgils per muntar combats professionals. L’oferta de deu mil euros
extres perquè es deixés guanyar per un protegit del rus, que aspirava al títol
continental. Ell dient que no era pas cap trampós i que a les noies no els hi
agraden els perdedors. En Miquel convencent-lo amb l’argument que amb els calés
es podria comprar la Ducati de segona mà que ell li havia ofert i, tot darrere,
convidar a sopar a la Sílvia en un restaurant de luxe, o el que li vingués de
gust. El rus exigint que el K.O. fos convincent i cap a la meitat del combat.
El cor agre que li va quedar després de tancar el tracte i la sensació
d’haver-se venut per un miserable plat de llenties reescalfades.
“Dos”, brama la veu a
tocar de l’orella. L’Eric nota que se li han reblanit tots els muscles del cos,
i no té clar si li respondran mai més. Pensa que el trairan igual que el vespre
que va sortir a sopar amb la Sílvia, perquè aquell dia va quedar com un
pocatraça colossal, de tan nerviós. Va tombar dos cops el vi, es va tacar la
camisa de salsa, va quequejar pla més que del normal i ella el va atrapar
mirant-li l’escot manta vegades.
—Així que la moto que
t’has comprat era d’en Miquel?
—Sí. Ell diu que se n’ha
cansat d’aquesta. Massa esportiva. Ara en té ullada una de més còmode per fer
rutes llargues.
—Ha de ser divertit fer
un viatge en moto.
—Podem anar fins a
Andorra un cap de setmana, si vols? Conec un hotel...
—Em sobta que sigueu
amics amb en Miquel. Sou com l’Alain Delon i en Jean Paul Belmondo. Ell sempre
tan tocat i posat; amb aquell aire d’intel·lectual britànic. Tan bufó. Cada cop
que el veig tinc unes ganes boges d’esperrucar-lo i desfer-li el nus de la
corbata. En cavi tu, ets així com fet i deixat estar. Més pinxo i assilvestrat.
No sé?
—En Miquel és com un
germà gran. El primer combat professional me l’ha trobat ell, saps? Per cert,
que voldràs venir? És d’aquí a tres setmanes al Fun Beach, la discoteca. I m’han regalat un parell de seients dels
bons.
—Em fa un xic d’ànsia.
No hi haurà molta sang? És que em marejo si en veig.
—En Miquel et farà
companyia, dona. No t’amoïnis pas. A més, al Fun, hi va tota la gent guapa, no?
—Doncs, si m’acompanya ell,
pot-ser sí que vindre. Mira.
Se li fa present com va
tocar el cel amb els dits mentre ballava amb la Sílvia després de sopar. I com
es va esclafar contra el terra quan ella li va dir que només el volia com amic.
Li ve al cap la visita que li han fet abans del combat la Sílvia i en Miquel.
Com se li ha disparat el cor i s’ha quedat sense aire. L’estona que ha
necessitat per recuperar el capteniment i quan revelador ha estat el comentari
“Benaurats els vikings perquè els duen postissos” que ha deixat anar algú a
dins el vestidor.
“Tres” sent l’Eric, i
pensa que ja està tip de repartir batzacs i d’encaixar-ne. Per res. Dotze
assalts. Més de mitja hora atonyinant-se de valent. Fins a l’extenuació. Ja ni
recorda perquè ho fa. Per enamorar a la Sílvia? Per rescatar la seva dignitat?
Per salvar el planeta? Mes, ara jau allà terra com un sac de parracs. En una
borrosa llunyania li sembla distingir la cara tumefacta del seu rival. Clissa
un ull mig tancat i el nas com un pebrot ensangonat. I també el panteix nerviós
d’aquell aspirant a campió que se’l mira incrèdul, amb una espurna de por
enfosquint-li els ulls. La por que ell no es torni a aixecar com per art de
màgia. Tal com ja ha fet en el sisè assalt, quan semblava que l’havia fulminat
amb un ferotge directe de dreta a la mandíbula i en Miquel ha aprofitat per
girar-se cap al rus amb un somriure còmplice. Com dient-li que anés afluixant
la morterada.
En els primers assalts,
en Laureano, amb uns braços llargs com una freda nit d’hivern, castigava a
plaer, i sense esforç, a l’Eric; a qui des del racó li deien que busqués la
distància curta i esperés el seu moment. Perquè el tindria, li asseguraven. I
en aquestes que ell ha puntejat amb la dreta i l’esquerra del rival s’ha perdut
a l’aire; llavors l’Eric ha vist clara una oportunitat i s’ha llençat a l’àtac
sobre el flanc esquerre de “El Martillo”, que, tot i encongir-se i recular, ha
enviat una canonada amb la mà dreta que ha fet diana en la cara desguarnida de
l’Eric. Aleshores, com un putxinel·li a qui li tallen els fils de sobte, s’ha desplomat
de genollons. Tota la sala ha saltat dels seients com un sol home. Però el crit
se’ls hi ha glaçat a la gola, perquè l’Eric s’ha alçat altra vegada, empès per
una molla invisible. Només ha estat un segon agenollat, amb el cap tombat
mirant els focus i la boca badada; i, en aquell llarg segon, ha tingut la
corada que havia arribat la seva nit. La nit irrepetible i única que havia
somniat des de petit. La nit de la redempció de les frustracions i els
desenganys. On cada dia viscut, cada desig, cada anhel, cada renúncia, cada
càstig, cada broma pesada, cada llàgrima, tot, tindria sentit i hauria valgut
la pena. Tot. Des del primer euro que va cobrar fent d’aprenent d’adroguer a La
Moderna, fins als deu mil que li ha de pagar avui el rus per un tracte que ha
decidit que no respectarà. Perquè ja en té prou d’aquell color. Perquè és el
moment de mirar el destí de fit a fit i arrencar-se l’etiqueta de perdedor. Ha
caigut i s’ha aixecat. Ha resistit la pluja inhumana de cops del seu rival. I
ara es tracta de resistir. Però també de pegar. Tan fort com pugui. Que
sàpiguen qui és ell. Aquest vespre farà callar moltes boques. Farà història.
L’han donat per vençut i ha revifat. Com tants cops a la vida. Ha arribat fins
al darrer assalt, i no està disposat a deixar la feina a mitges. Avui no.
L’Eric es gira panxa enlaire i veu la cara de no haver cagat en un mes del rus i d’en Miquel, i pensa que és ara o mai. Veu el braç blanc baixar per quarta vega, i una cinquena, i una sisena, igual que un Maneki-neko gegant, i sent, des de molt lluny, com el públic embogeix, extasiat pel que acaba de veure. Encara està atordit. Té l’àrbitre al davant que li comprova els guants i el protector bucal. No entén del tot com ha arribat fins aquí. És la veu de l’animador qui li aclareix que l’Eric “El viking” Bonastre, s’ha aixecat una altra vegada i surt a buscar al seu rival. Té el vague record que ja està al darrer assalt del combat. El seu combat. També recorda que en Laureano aixeca massa el colze esquerre quan ataca amb la dreta, deixant desguarnida la melsa. I que ha de picar allà. Amb un poderós ganxo d’esquerra que descol·loca al seu rival, i un segon ganxo encadenat amb un jab de dreta a la cara. “El Martillo”, adolorit, es refugia a les cordes, acompanyat pels crits enfervorits del públic. Un clamor que emmascara el “tirat, fill de puta” que el rus i en Miquel, dempeus, li bramen a l’Eric. Ell, rebentat, planta els peus a terra per agafar embranzida i llançar el cop definitiu amb l’esquerra. El cos sencer va darrere el formidable braç, que talla l’aire com un míssil, per passa de llarg del blanc. Estèril. Malaguanyat. I, aleshores, tot s’apaga. L’Eric gira en càmera lenta sobre ell mateix, dibuixant en el buit una òrbita imaginaria. Cau d’esquena, amb els braços oberts i els ulls tancats.
Photo by Johann Walter Bantz on Unsplash
