dijous, 2 d’abril de 2020

Amb el dit

Ve-t’ho aquí que un dia em va arribar una carta de l’administració. Una epístola formal, mesurada i freda, però força desagradable. Per una banda em recordava que ja havia fet cinquanta anys. Com sí el mirall no me’n fes memòria cada matí. Només em faltava que el règim m’ho fregués per la cara, que estava entrant en el pendent inexorable de la decrepitud física.
Per l’altra banda, la missiva em comunicava que, a partir del mig segle de vida, els homes tenim l’obligació de fer-nos visitar per un uròleg, un cop l’any, per calibrar si la mida de la nostra pròstata es manté dins dels paràmetres considerats estàndards.
No vaig encaixar gaire bé la circular governamental. Sóc mesell de mena, jo. De sempre, em posa de mala lluna que em diguin el que he de fer. I, si l’ordre és anar al metge, pitjor encara. Mai m’han agradat ni els hospitals, ni les bates blanques. Ara no faré la gracieta fàcil de dir que em posen malalt, però els hi tinc una aprensió atàvica. Cada cop que hi he hagut d’anar, ha estat arrossegant els peus i perquè els remeis casolans han esgotat la seva efectivitat guaridora.
Per un descuit meu, la circular va caure en mans de la meva dona. Ella, només per dur-me la contraria, la va trobar molt encertada.
—Nosaltres bé que anem al ginecòleg cada any, i no ens morim pas—, em va etzibar amb una suficiència que feia força ràbia.
A mi no em consolava pas de cap de les maneres aquell argument agafat amb pinces. Quina ximpleria. Reconfortar l’esperit pensant que la majoria de la població ha de passar pel mateix calvari, és de pusil·lànimes. Cadascú se sent dels seus mals, no pas dels aliens.
Vaig fugir d’estudi tant de temps com vaig poder, però al final, vaig haver de rendir les armes davant els envits dels meus assetjadors. L’implacable i continuat bombardeig de l’enemic interior va ser devastador per les meves posicions.
Ve-t’ho aquí que, una tarda, em va tocar passar per la consulta del Galè. El temps em va voler acompanyar en el sentiment, i va obsequiar la ciutat amb ruixats dispersos, amanits amb un ventet de llevant més aviat fresc per a l’època de l’any. Hi ha vetlles fúnebres que són més alegres que la sala d’espera que em vaig trobar. Un seguit d’homes estaven asseguts en unes cadires blanques arrenglerades en les parets d’una estança mal il·luminada i massa asèptica pel meu gust. S’hi respirava un silenci dens, elèctric, premonitori. Tots mataven el temps com podien, o sabien. Un fullejava una revista, un altre es contemplava la punta de les sabates, però la majoria fitava el mòbil. Cada cop que s’obria la porta del despatx del doctor, tots aixecàvem el cap, angoixats i amb mirada de llàstima, per comprovar si la infermera pronunciava el nostre nom. I quan l’escollit es posava dret, la resta li enviàvem una muda, però sentida, onada de solidaritat masculina.
—Ricard Sayeras Quera?—, va demanar l’ajudant del facultatiu amb una desagradable veu d’espignet.
Vaig fer un salt a la cadira, igual que si m’hagués enrampat. Amb uns ulls com unes taronges amb prou feines vaig poder respondre que era jo.
De sobte, una mandra infinita em va caure al damunt. Vaig mirar la porta del carrer, calculant les possibilitats de fer-me escàpol, però la recepcionista em va llençar una llambregada que deixava clar que no tenia escapatòria possible.
Els peus em pesaven un quintar cadascun. Fent un esforç titànic vaig recórrer l’espai que em separava de l’estança on reclamaven la meva presència. Un cop a dins el despatx, em va rebre un home d’una edat semblant a la meva. Alt, ossut, cabell blanc, galta vermell, i amb el rostre decorat amb un somriure burleta. Em va donar la mà amb una encaixada flonja, indecisa i amb els dits tous. Molt mala espina em va transmetre aquest gest. Te’n pots refiar d’algú que no et premi fort la mà quan el saludes? Tampoc cal que et trenquin els artells, però una certa pressió sí que convé. Transmet confiança i fermesa. Que pots comptar amb qui t’has saludat. Després d’agafar-me la filiació i demanar-me un resum a viva veu del meu historial mèdic, em va anunciar, amb un punt de sornegueria, que m’havia de fer un tacte rectal. Una esgarrifança em va recórrer l’esquena. No sabia què era allò, però estava convençut que no era res de bo.
—S’ha de baixar els pantalons i els calçotets fins als turmells, i posar-se d’esquena, amb els colzes estintolats en aquella llitera—, em va ordenar l’assistenta, mentre em mostrava el racó on es perpetraven els tactes aquests, amb el braç dret mig estirat i la palma de la mà enlaire, imitant les hostesses dels concursos de la televisió, quan presenten un premi a l’audiència.
No me’n sabia avenir. M’havia de col·locar en la postura més ridícula i indefensa que podia imaginar, perquè em fessin vés a saber que. Tot sol m’havia ficat en aquella ratera i, ara, era víctima de la meva feblesa. En silenci, em vaig maleir l’estampa cent trenta-sis cops.
Vaig fer un repàs ràpid de les quatre cantonades de l’habitació per detectar si hi havia càmeres ocultes. No em volia pas veure d’aquí a uns dies en un programa de bromes televisives. Descartada aquesta opció, em vaig haver de despullar de mig cos per avall i disposar-me tal com m’havien indicat. La sensació d’incomoditat que vaig tenir en aquells instants superava qualsevol experiència desagradable que hagués viscut fins aquell moment. Tenia clar que allò acabaria malament, i no ho podia aturar. Em va recordar quan, de petit, venia el practicant a casa a posar-me injeccions i m’entabanava dient que me les posaria sense agulla. Infeliç, jo, em deixava fer; i aquell abusananos em feia veure la padrina.
—No pateixi, serà només un instant—, va sentenciar el facultatiu com si m’hagués llegit el pensament.
Un espetec de plàstic em va posar en tensió. Arrenglerat al meu darrere, tal com ho feia el practicant, el terapeuta em va posar la mà esquerra a mitja esquena, pressionant amb fermesa. De sobte, vaig notar que una cosa allargada, llefiscosa i freda m’entrava com un coet pel forat del cul. Era l’índex del patòleg. Els ulls gairebé em van sortir de les òrbites. Llavors aquell dit va empènyer amb força cap amunt, com si fos un brau banyegant a un torero. De l’embranzida, el meu cos va anar endavant, i em vaig quedar suspès sobre les puntes dels peus. Encara en va venir una altra de cornada, més pregona i violenta. No sé què buscava aquell ariet dins meu, però vaig patir perquè no m’enfilés com un pollastre a l’ast i la barrina m’arribés fins a la campaneta. Al cap d’uns inacabables segons, el dit tafaner i abjecte es va retirar. Un servidor es va quedar grogui uns instants. Paint el que m’acabava de passar. Amb alguna llàgrima als ulls i un fluid fastigós relliscant-me natges avall. Em va assaltar una inabastable sensació d’indignitat i desemparament.
Llavors la subalterna em va oferir un trist tros de tovallola de paper perquè m’eixugués la popa profanada, acompanyat d’un lacònic “Es pot vestir”. Ja amb la roba posada, encara vaig necessitar uns instants per recuperar un cert grau de decòrum.
Per la seva banda, el proctòleg no em va mirar a la cara en cap moment, conscient de l’acte que acabava de perpetrar. Jo l’observava com teclejava a l’ordinador, fent com aquell que no ha passat res, però sense esborrar aquella rialleta de murri de sota el seu nas d’emperador romà. Em va assaltar la sospita de si aquell galifardeu gaudia profanant tafanaris aliens. Vés a saber si en una altra vida no s’havia dedicat a empalar cristians o presoners turcs, com un alumne avantatjat d’en Vlad Tepes.
—Tenim la pròstata dins dels paràmetres normals per a l’edat—, va diagnosticar ell. Qui la tenia?, nosaltres dos, tots els que érem a la consulta, els figuerencs en general? L’ús impersonal del plural em va fer transitar de l’estupefacció a l’emprenyada. Tot esperant la continuació de la sentència, em vaig mossegar la llengua per no engegar-li algun renec recaragolat i contundent. No fos cas que s’ho agafés malament i volgués repetir l’enforquillada. Amb una pausa estudiada, i sense perdre el somrís sardònic,  aquell demiürg em va imposar la penitència:  Haver de tornar a passar per aquell calvari cada any.
Mentre, perplex, em preguntava quin pecat contra el món havia comès per merèixer aital càstig, el meu torturador em va acomiadar amb un irònic “arreveure”, altre cop amb la mà tova, i freda. Quina angúnia!
Em van fer marxar del consultori per una altra porta. Sospito que és una argúcia perquè no puguis avisar als altres reus de què els esperava a dins.
Un cop al carrer, un tímid sol de tarda em va rebre. Tornava cap a casa abatut, amb l’esfínter encara regalimant lubricant, però amb el convenciment més ferm encara, que  detesto anar al metge.
Photo by Johannes W on Unsplash

1 comentari:

  1. En les periòdiques analítiques de sang, hi busquen un índex de PSA que, si ultrapassa un cert límit, llavors sí cal fer un estudi més detallat, un tacte, això que us van fer.
    A els nats a Palafrugell no s´ens recomana aquesta práctica per por que hi trobem massa plaer....

    ResponSuprimeix