dijous, 23 d’abril de 2020

Qui pica primer, pica dos cops.

Per les persones introvertides, que sofrim amb mutisme les obligacions estridents de la vida social, una quarantena com la que vàrem passar la primavera del 2020, és un regal dels déus. De fet, quan va arribar, ja feia una temporada llarga que procurava exercir des de casa, fastiguejat pel tràfec insubstancial i frívol del despatx. Aïllat, gaudia de la lectura, la cuina, el ioga i el modelisme amb escuradents de naus de la saga de la Guerra de les Galàxies.
Tanmateix, la delectança de la reclusió sanitària va ser fugaç. Em vaig veure arrossegat, sense demanar-ho, pel bregós remolí d’un plet familiar entre el meu cosí germà, Amadeu, i la seva muller, Catalina. Amb ell ens havíem criat com germans; i amb ella havia coincidit en un postgrau de Propietat Intel·lectual i Emprenedoria Tecnològica, circumstància que originà una bona amistat.
Estava a mitja sessió de ioga, quan el xivarri del telèfon em destarotà. En despenjar, em va parlar una veu nasal i atropellada, que en aquell moment em va sonar aspre i antipàtica, i que resultà ser la de l’Amadeu.
—Diu que ja ho té tot a punt de solfa i demà ho estrenarà.
—Ho has posat en coneixement de l’Ajuntament i de la Conselleria, tal com et vaig recomanar?
—Tenen altres prioritats, ara mateix. Tota l’administració pública està bolcada com un sol home amb això de la pandèmia. M’han fet saber que els hi sap greu, però no poden estar per mi. I que sempre puc recórrer al jutjat de guàrdia.
 —Viu presonera d’una rauxa gairebé malaltissa.
—És una emprenedora de raça. Ja ho saps. Triomfar és la seva vocació. No: una obsessió permanent. Té la dèria de ser la primera dona a fer qualsevol cosa, per inversemblant que sembli. I ho ha de retransmetre sempre tot, en directe, a les xarxes socials.
—Hauria de ser conscient que no sempre ha trobat aigua quan s’ha llençat de cap a la piscina. Com ara fa dos estius amb el brot de salmonel·losis que van patir els usuaris de l’aplicació d’intercanvi i lloguer per hores d’estris de cuina que va llançar.
—Sort que la patacada la va entomar l’assegurança. No com l’aventura de les màquines dispensadores de lentilles. Saps que encara hi ha nits que tinc malsons recordant aquells uzbeks que ens reclamaven els calés que hi havien invertit? Vaig quedar escurat!
—Ja no me’n recordava. Tens raó.  
—Ara bé, comparat amb això d’ara, aquests fracassos seran com simples acudits suats.
—I la mare de la Catalina? N’hi has fet cinc cèntims?
—Me n’estaré de criticar a la meva sogra, però no es fa gens el càrrec de la situació. Afirma, orgullosa, que la seva filla va trencar el motlle quan va néixer. Sempre ha estat la fan número u de la Catalina. En totes les aventures empresarials que ha dut a terme fins ara. I l’encoratja sense reserves.
—Estàs ben apanyat, doncs. No et queden aliats.
—Em restes tu. Parla-hi, Prudenci, si us plau! Segur que t’escoltarà. Sempre heu tingut molta franquesa. I et té en un pedestal. Què et sembla si a l’hora del vermut, com aquell que no vol res, fem una videotrucada tots tres i xerres amb la Catalina? Ets la meva darrera esperança.
Amb la pregona sensació d’estar-me posant en bucs, vaig acceptar. No podia abandonar a la seva sort el meu únic cosí en un moment tan determinant de la seva vida.
Ens vàrem connectar a quarts de dues. L’Amadeu des del pis de dalt de la caseta amb jardí que tenien en una urbanització del nord de la ciutat. Estava confinat perquè havia donat positiu a la COVID19. La Catalina, que ocupava la resta de l’habitatge, ho va fer des de la terrassa. Mai havia estat un paio jovial ell, però en aquell moment exhibia un posat ensopit, que retirava a un rap bullit amb arròs. En canvi a ella, se li veia la faç alegre, però amb les faccions més xuclades.
—Me n’alegro molt de veure’t, Prudenci —em digué la Catalina—. Aquest refotut confinament ens ha robat els vermuts a la plaça de Les Voltes.
—Es veu que ja estàs a punt de marxa?  — li vaig amollar, abusant de la confiança que ens teníem—. Segur que has calibrat tots els imponderables que et poden sorgir pel camí?
—Fins al darrer detall —em respongué amb un deix de retret a la veu—. Ens coneixem de fa temps, i saps, de sobres, que defujo refiar-me de la sort.
—Però ja coneixes la dita: la porfídia mata la caça. I busques una presa de molta envergadura.
—Dels porucs i les ànimes de càntir, no n’han parlat mai els llibres d’història. Tinc una oportunitat única d’obrir camí, i no la deixaré pas escapar.
—Cap de les potències mundials està apostant per aquesta via. De fet, molts científics de prestigi la donen per impossible.
—Els avenços més significatius de la civilització, els ha protagonitzat, i patrocinat, la iniciativa privada. El verdader motor del progrés és l’esperit indomable i perseverant de l’emprenedor. Emprenedora, en el meu cas.
—No hi poses més pa que formatge?
—Demà, la teva amiga serà la primera persona que viatgi mitjançant un transmutador de matèria; passant la mà per la cara als russos, xinesos i americans.
A mesura que parlava, a l’Amadeu se li transfigurava la cara en la d’un gosset acabat d’abandonar en una carretera secundària. Mentrestant, ella, adoptava una actitud cada cop més pujada de to.
—I no hi hauries d’enviar algú altre, d’avançada —va suggerir amb un fil de veu el meu cosí—. No sé, un gerro, el mòbil o el gos. Per si no va bé la cosa i ...
—La febre et fa desvariejar, rei —va tallar ella.
—Doncs no ho transmetis en directe fins que no ho hagis provat, com a mínim, un cop—, vaig intercedir.
—Baixo al garatge i us ho ensenyo. 
Ens va fer una visita guiada al voltant de l’andròmina que tenia plantada al bell mig de la cotxera. Havia hagut de buidar-la abans, per fer-li espai. A primer cop d’ull, semblava una cabina de telèfons de les que abans hi havia per tot arreu, però sense vidres. Unes làmines metàl·liques ocupaven el seu lloc, impedint la visió de l’interior de l’aparell. Adherits als laterals i al sostre, hi havia un gavadal de capcetes i cilindres farcits de llumetes i cables. La Catalina ja ens va explicar quina funció desenvolupaven, però, com que m’era igual, no ho vaig retenir. Malgrat el desinterès, he de reconèixer que feia goig, la màquina. Sempre havia sigut molt polida treballant, ella, i cuidava tots els detalls perquè l’acabat fos d’un gust exquisit.
—L’has muntat tu tota sola? I d’on has tret les peces?
—El Youtube en va ple de tutorials de com fer-ho. I estic integrada en una comunitat de makers de tot el món que ens donem consells, recomanacions i també enllaços de botigues on comprar els components.
—Estan homologats, suposo?
—Sembla estrany que tu em demanis aquesta ximpleria. Els prototips mai s’homologuen. Fins que no passem a la producció en sèrie, no podrem estandarditzar ni el procés, ni els components. Llavors serà el moment de tramitar les patents i les certificacions industrials.
—Així, com saps que res et farà cloc-piu pel camí i ho esgarriarà tot?
—Home de poca fe! Els simuladors virtuals ens asseguren la fiabilitat del maquinari i els perifèrics.   
—Et deu haver costat un dineral?
—S’ha finançat amb micromecenatge. En poc més d’una setmana vaig tenir els diners.
—Ja has pensat que et pot passar si vas errada de càlculs i et materialitzes en un lloc que no toca. Com ara al mig d’un volcà en erupció a Papua Nova Guinea, o en una cel·la del Puig de Les Basses?
—Confio molt en les coordenades carregades al sistema de navegació per la interfície que he dissenyat, a partir del programari lliure, i que destil·la la informació extreta del Big Data. Però, us he de confessar que tinc un rau-rau que m’inquieta perquè la precisió és vital en aquest sector. I és sabut, a bastament, que totes les potències manipulen a la seva conveniència els sistemes de localització GPS, per enganyar als rivals. Això fa fluctuar els factors de correcció.
—Veus com ja vens a mi. Quina necessitat tens de jugar-te-la d’aquesta manera?
—Si no ho faig jo, segur que ho farà un altre. Hi ha més projectes semblants en dansa en aquest moment. I saps prou bé, que, en l’emprenedoria, qui pica primer, pica dues vegades. Heu de tenir clar que aquesta serà la nova manera d’anar pel món. Més neta, més respectuosa amb el medi ambient, més eficient i més segura. Qui vol compartir avió amb gent que et pot encomanar el coronavirus o els polls? L’època dels desplaçaments massius en vehicles contaminants ja és història, Prudenci. I jo encapçalo la iniciativa disruptora. Abans de final d’any, totes les llars tindran el nostre giny i, en nanosegons, aniran o tornaran de la feina, de l’escola, o de la perruqueria canina. És una bicoca!
Ens acomiadarem, però l’Amadeu em va trucar tot seguit. Moix. Li vaig proposar, com a solució radical, que li saboteges l’invent, o bé li possés un somnífer a la beguda i després la lligues al capçal del llit fins que li passes la dèria. S’hi va negar en rodó.  Argumentà que no li podia fer això a la Catalina. Primer, perquè no s’hi veia amb cor, i segon, perquè s’ho agafaria pitjor que si li fes el salt amb la millor amiga. Estàvem, doncs, al cap del carrer.
Les hores van transcórrer amb un neguit creixent. Vaig procurar esbandir-me del magí el transportador de matèria tant com vaig poder. Però no em va distreure cap de les meves aficions. Per primera vegada, les parets de casa em queien al damunt i el silenci, abans guaridor, ara m’esgarrapava l’ànima amb ungles felines.
A l’hora convinguda, ens vàrem connectar tots tres. La Catalina s’havia posat aquell vestit jaqueta gris marengo amb una ratlleta blanca, que tant li afavoria. A la mà duia el portafolis i la bossa penjada a l’espatlla. Se la veia molt emocionada. L’Amadeu patia en silenciosa resignació, com quan tens morenes. A l’hora de dir-nos adéu, no li varen sortir les paraules. Tan sols va poder agitar la mà en un gest curt i nerviós, i tot seguit, amb els ulls emocionats, ens envià un petó bufat. Mal m’està el dir-ho, però jo també tenia un nus a la gola. Estava a punt de presenciar com la dona del meu cosí protagonitzava un fet transcendental. I aquestes coses, corprenen fins i tot al més cerebral dels humans.
La Catalina entrà al garatge, decidida. Era l’hora de l’emissió en directe del viatge inaugural per les xarxes socials. Va mirar a la càmera amb una rialla massa exagerada pel meu gust. Va aixecar el dit polze de la mà dreta. Es va introduir a dins la cabina i tancà amb un cop sec i metàl·lic. A partir d’aquell moment, tot va anar molt de pressa. Les llums van començar a fer pampallugues. Un xiulet cada cop més intens ens eixordà. De sobte, ens sobresaltà una explosió. Després, el silenci. Amb l’Amadeu ens hi vàrem estar una hora llarga, esperant si, per ventura, la Catalina sortia d’allà dins. Però no va aparèixer. 
Vàrem estar moltes setmanes mirant els informatius i consultant els diaris digitals esperant notícies d’ella. L’Amadeu consultava els de llengua alemanya i russa, i jo els anglosaxons i també els escrits en francès. Cercàvem testimonis d’aparicions inexplicables en racons inhòspits, anuncis de persones desaparegudes o reportatges de fets misteriosos. Però ni rastre de la Catalina.
El meu cosí, resignat, la justificava amb l’argument que la seva dona era un xic com els gats, imprevisible i d’esperit lliure. I que quan es cansés de voltar per aquests mons de déu, tornaria a casa. Jo penso en ella cada cop que escombro o trec la pols. Se m’acut que qualsevol granet d’aquells que recullo pot ser una molècula de la meva amiga, i m’envaeix una melangia plúmbia com la panxa d’un núvol de tempesta.
De tota manera, la Catalina ja va assolir un cert èxit. El vídeo del viatge inaugural es va fer viral durant uns mesos, i mitjans de comunicació de tot el món van entrevistar l’Amadeu.
El Nadal passat, vàrem subhastar, per a fins benèfics, tot el que estava relacionat amb la iniciativa en una plataforma digital. La cabina se la va adjudicar una corporació amb seu a Sant Quirze del Vallès, i més tard la va regalar al municipi. Ara decora una rotonda a l’entrada d’un polígon industrial. 
 
Photo by Charlie Seaman on Unsplash

Cap comentari:

Publica un comentari