dimecres, 14 d’agost del 2019

Passió pel dolç

La Neus arribà a casa del seu pare molt enfadada. Aquell dia tenia una feinada de por, però havia hagut de deixar-ho tot per anar fins allà i provar de solucionar l’enèsim incident que havia provocat el seu ancià progenitor amb el servei domèstic. Ser filla única tenia molts avantatges; tot i que, d’un temps ençà, també li provocava un doll de maldecaps. Per acabar-ho d’adobar, es trobà l’entrada de la finca envaïda per una brigada de pintors treballant, bastides i bidons de pintura; i hagué de fer una gimcana per tal d’arribar a l’ascensor sense cap taca al vestit.
Entrà al pis com un pet de vent, trencant el dens silenci de l’habitatge amb el repic dels talons sobre el mosaic de dibuixos hipnòtics del llarg passadís. A mesura que avançava, llençava irades llambregades a l’interior de les estances que s’obrien a cada banda, fins que irrompé a la sala d’estar. No hi havia ningú. Bufà exasperada.
El soroll del pany la feu recular fins al corredor, i veié al senyor Samaruga entrar amb la coixinera del pa a la mà. La cara inicial de sorpresa de l’home, mutà a l’instant cap a alegria; malgrat que topà amb la faç malhumorada de la dona.
- No sé per on començar, papa.
- Per dir bon dia i fer-me un petó, com fan les filles ben educades.
Una foguerada d’enuig va tenyir de roig el rostre de la Neus i de blanc els artells premuts de la dona. L’allau de missatges que li estaven arribant al mòbil feien tremolar la bossa de mà de l'executiva com si, a dins, hi portés un ésser viu. L’ancià, impertorbable, es va dirigir a la cuina.
- Voldràs galetes, o et faig un entrepà per esmorzar? Saps que? Millor un entrepà que estàs molt prima.
- M’han trucat de l’agència, a primera hora, per dir-me que l’Aurora està de baixa i no vindrà més. És la sisena assistent que et plega des de Nadal, papa. N’hi ha un tip, em sents!
- La llet, calenta o tal com surt de la nevera?
- Dues setmanes t’ha durat aquesta pobra noia. Te n’adones, que no podem continuar per aquest camí?
-Sucre o sacarina?
- No fugis d’estudi, papa. Gairebé no em queden empreses on trucar. Ets conscient que al final, alguna et denunciarà, i tindrem un problema com una casa de pagès?
- Neus, nena, calma’t que n’estàs fent un gra massa.
- Em vares prometre que deixaries tranquil·les a les vetlladores, i has trencat la teva paraula.
- Creus que, a la meva edat, puc fer res de mal a ningú, jo?
- Vols que et porti a una residència? No tinc pas ganes de fer-ho, però m’ho estàs posant amb safata.
-No t’has de capficar per aquestes nimietats. Estem parlant d’unes mossegades inofensives. Ni tan sols va quedar-li senyalat el coll. T’ho prometo.
-Ostres papa! Em sortiran cabells blancs al darrere teu! Vàrem quedar que quan tinguessis necessitat de sang, m’avisaries. 
- Ja em perdonaràs, reina, però la sang que em portes tu, té gust de plàstic. No m’agrada!
-S’ha acabat això d’anar pel món xuclant les venes dels humans, tal com havíem fet sempre. Ens hem de comportar com éssers civilitzats. Som al segle XXI. I, a més a més, ens hi vàrem comprometre! 
-Només vaig fer un tastet. Ridícul. Minúscul. Reconec que tenir sang jove i fresca tant a l’abast, em temptà massa. I, ara mateix, estimada, qualsevol caprici, a la meva edat, es converteix en una urgència.
-De tota manera, m’hauràs de reconèixer que amb l’Aurora sí que et vas excedir.
-És que és diabètica, saps? I el dolç em fa perdre el seny.