divendres, 1 de maig de 2020

Apte per treballar

Benvolgut amic Ermenter:
Dono per segur que, tot i la teva estada al sanatori, estàs al corrent de l’insòlit cas que hem viscut a la companyia. Em faig el càrrec que, per mor de la distància i la desconnexió del quefer diari al despatx, tan extravagant notícia et deu haver generat una dosi considerable d’estranyesa. Per tal d’assadollar la teva curiositat, tanmateix lògica, he recuperat el nostre vell costum d’escriure’ns cartes. Considero que amb una trucada de telèfon no et podria aclarir del tot l’assumpte, i, a més a més, la llarga conversa destorbaria el normal restabliment de les teves malmeses constants emocionals.
Tot i fer quinze dies que criava malves, en Medir Sastre es va presentar el dia de Sant Jordi a les nou del matí a l’empresa amb la carta que havia rebut de Sanitat a la mà. La missiva deia, més o menys, que, un cop estudiat en profunditat el seu expedient per l’equip de valoració de la direcció territorial de la Conselleria, s’estimava la revisió del seu cas instada d’ofici pel facultatiu d’atenció primària. El metge de l’empresa era de l’opinió que no hi havia raons ni objectives, ni tampoc científiques, que motivessin la mort d’en Medir, malgrat la malaltia que, com bé saps, ell patia. Per la qual cosa, el tribunal mèdic li revocava la qualificació de baixa laboral definitiva. A conseqüència d’aquest canvi de criteri, Sanitat “el comminava a reincorporar-se al seu lloc de treball amb efectes immediats”.
En Cosme, el conserge, en veure’l, es va treure el mort de sobre, amb aquella destresa que tu bé coneixes, i el va passar a la cap de personal, que des de Nadal és l’Olívia Aguilera. Aquesta, blanca com un ciri, i, després de llegir tres cops el document oficial, es va veure obligada a readmetre’l. L’Aguilera va informar-lo que no podia assignar-li el seu anterior lloc de treball, tal com seria preceptiu, amb la llei a la mà, perquè la companyia l’havia extingit quan ell va ser baixa definitiva. Al final, i després de diverses trucades a en Garriga Nadal, el van instal·lar en un despatx humit i rònec del soterrani. No sé si per amagar-lo dels tafaners i dels clients, o perquè no sabien què fer amb ell, o totes dues coses a l’hora. Per acabar-ho d’adobar, tampoc van poder assignar-li cap tasca en concret. Els informàtics es van veure  incapaços d’iniciar-li cap sessió al sistema, perquè, donat el seu estat de vaporositat, la màquina no podia registrar la seva empremta dactilar. Mentrestant, en Medir callava com un mort.
Com era d’esperar en aitals circumstàncies, la brama va córrer per la companyia com la pudor. Els esglais i els escarafalls van ser generalitzats. Bé saps que la majoria havia anat a acomiadar-se del pobre company quan estava de cos present al tanatori. Ara no se’n sabien avenir de tenir-lo altra vegada entre ells. Tot i això, l’aprensió atàvica que encara tenim cap a tot allò que ve de l’altre barri, va fer que ningú baixés al soterrani a donar la benvinguda al reaparegut. Bé, per no faltar a la veritat, t’he de confessar que ningú, ningú, no. L’Àfrica i jo no ens hi vàrem poder resistir, i, aprofitant que sortíem a fer una queixalada, ens vàrem esmunyir fins al soterrani. Val a dir, que l’havien enclaustrat en un racó de mala mort i, pels mèrits que havia fet en vida, sóc de l’opinió que en Medir no s’ho mereixia pas. Un cop a baix, no ens vàrem veure en cor d’entrar al despatx a saludar-lo. Un per l’altre, els escrúpols ens varen vèncer al darrer moment. Mal aventurat. El vàrem veure, això sí. D’un tros lluny i només un segon. Però en vàrem tenir prou per concloure que feia bona cara, el punyeter. Més que no pas el dia de l’enterrament, que estava groc com un mort.
No t’haig pas d’explicar el tràfec atabalador que hi ha a la companyia la diada de Sant Jordi. Aquell esgotador anar i venir de caixes de llibres per subministrar les parades. La gent de promoció de corcoll al darrere dels primmirats dels autors. Les inacabables sessions de firma. Les carregoses peticions dels periodistes. Doncs afegeix-hi el renaixement d’en Medir. La casa semblava un circ de tres pistes amb el presentador afònic i els nans enfebrats.
En aquest entorn tan engrescador, en Garriga Nadal va citar a tots els caps de departament a la sala de juntes, a primera hora de la tarda, per una reunió d’urgència. Com bé suposaràs, vaig assistir-hi en representació teva. Malgrat arribar aviat, per poder-me assegurar una cadira, la sala ja era plena de gom a gom. Va encetar els parlaments l’amo en persona, exposant el cas des del punt de vista de la companyia. Segons ell, en Medir havia firmat un contracte que el comprometia fins als seixanta anys i trobava intolerable que se’n volgués desdir abans d’hora amb una excusa tan matussera com morir-se. “Un tracte és un tracte i la llei ens empara” va sentenciar, abrandat i amb les galtes vermelles, mentre aixecava un dit acusador al cel. Després d’en Garriga Nadal va prendre la paraula l’Aguilera, que tot i ser molt missaire, se’n feia creus del cas i ho va atribuir, des del primer moment, a la nova reforma laboral que acabava d’impulsar el govern, seguint els criteris marcats per la Unió Europea. Va afegir que en Medir havia presentat un recurs de Desistiment Vital, però era sabut que els tribunals dictaminen sempre a favor de l’empresa. La cap de personal va demanar si hi havia algun departament que es presentés voluntari per acollir al ressuscitat. Un silenci incòmode es va escampar entre els assistents. Per descomptat, jo em mirava la punta de les sabates, no fos cas que ens l’encolomessin a nosaltres. Llavors, en Gallart va fer saber, amb aquella veu engolada que té, que a Promoció no podia pas tornar, en Medir. Argumentava que dur un zombi a la presentació d’un llibre seria contraproduent perquè els de la canallesca estarien més per ell que no pas per l’autor i l’obra. “Envieu-lo a Documentació”, va afegir. T’haguera agradat veure el salt que va fer en Veremon quan ho va sentir. Com si li hagués passat electricitat. “De cap de les maneres”, cridava entre escarafalls i va proposar Serveis Interns. A la Mireia Mora li va agafar un cobriment i se la van haver d’endur de la sala. Llavors en Garriga Nadal va matar la discussió amb un cop de puny a la sobra la taula i un “Ja ho tinc” que va deixar glaçat a tot bitxo vivent. A Crèdits el va enviar, tu. Amb el nostre amic Garcia Pedrós. Se m’escapava el riure per sota el bigoti. 
Han passat un parell de mesos des de Sant Jordi i t’he de confessar, que l’amo la va encertar. I no ho dic per fer-li la pilota. Déu me’n guard. Però noi, en Medir ha recuperat més impagats en aquestes vuit setmanes, que la resta del departament en vuit anys. Ja m’imagino l’efecte que ha de fer que et piqui la porta en Medir, amb aquella planta que té i el posat fatxenda que gasta, afegit al seu actual estat. La camisa no t’ha de tocar al cos. I no hi ha morós que es resisteixi.
Ja veus que hem estat força entretinguts aquí. T’envio molts records de part de la resta de companyes i companys de l’oficina, i esperem veure-t’hi aviat. Tingués clar que si tardes gaire, farem venir en Medir a buscar-te. 
Atentament,
Photo by Jaredd Craig on Unsplash


Cap comentari:

Publica un comentari