dimarts, 17 de març de 2020

Últimes voluntats

Van contactar amb el Servei de Mediació Funerària de l’Ajuntament perquè estaven desesperats. Per a ells, era la darrera esperança. Com podien recuperar la tranquil·litat a la llar familiar? Aprofitant que marxaven de vacances de Setmana Santa, una tècnica municipal es va presentar a cals Llandrich Conesa per solucionar el tema. La Roser la va posar al corrent de l’infern que els estava fent passar el sogre. L’afer havia començat com una rebequeria. Primer va fer miques el mirall del rebedor, després li va donar per trencar gerros, i al final va esberlar la pantalla de la televisió. També emprenyava els veïns picant les parets mitgeres a hores intempestives. Però ja passava de taca d’oli. Estava a punt d’afectar l’economia familiar. No content d’haver-los esguerrat tots els intents de vendre el pis, quan van provar el lloguer turístic va fer fugir cames ajudeu-me a tots els clients.
La dona va trobar el senyor Llandrich a la seva habitació, mirant per la finestra com la jove i el fill carregaven l’equipatge al cotxe i marxaven carrer enllà.
—Quatre dies sense la bruixa i el calçasses —va dir a tall de benvinguda—. No me’n sé avenir. I vostè, que hi pinta en aquest sainet?
—Vinc a ajudar-los, a vostè i a la seva família, a trobar una sortida a aquest embolic.
—Família, diu? —va exclamar mentre es girava— Fa temps que no els considero pas així aquest parell d’aprofitats. Quan va morir la meva Lourdes, que al cel sia, em van començar a fer la guitza. M’havia convertit en l’únic entrebanc entre l’herència i la seva mesquina ambició. Ara em toca a mi fer-los la punyeta, i m’ho passo molt bé. De fet —va afegir amb posat sorneguer—, no tinc res més a fer en aquest món.
—Hauria de pensar a descansar, que ja li toca.
—Ja m’agradaria, però no puc. La Roser n’és la culpable. No li ha explicat pas, senyora? Per cert, com es diu vostè?
—Matilde. Matilde Canyet.
—De jove, vaig ballar molt amb una Matilde. Era modista. Doncs, com li deia, la meva missió és recordar-li a aquella cap de setrill el que va fer. Fins a l’eternitat. Miri, a les últimes voluntats, tant la Lourdes com jo, vam deixar escrit que volíem ser enterrats junts. I a quan va arribar el moment, el Nadal passat, en comptes posar-me a la cripta familiar amb ella, la meva nora em va fer incinerar i després va llençar les cendres al mar. Per justificar-se, es va empescar la falòrnia que jo li havia demanat al llit de mort. Mentidera! Per això m’he convertit en una ànima en pena.
—Han consultat el cas amb algú abans que nosaltres?
—Els dos sòmines han visitat tots els espiritistes, ocultistes, xamans i entabanadors de la comarca. Tots han coincidit a dir que, per deslliurar-se de mi, han de poder enterrar una part meva. I com que em van convertir en adob per algues, bona nit i tapa’t.
La mediadora va restar en silenci, barrinant una sortida per a aquell cas. Feia molt de temps que no tenia entre mans un fantasma clàssic, i dubtava. La licantropia s’havia convertit, per reiteració de successos, en la seva especialitat.
Mentre la Matilde rumiava, el senyor Llandrich es va girar altra vegada cap a la finestra amb posat trist i les mans agafades a l’esquena. La llum del matí es va enroscar, manyaga, al voltant del cos esprimatxat de l’home formant capritxoses iridescències que es van projectar al sostre i les parets de l’habitació, com minúscules aurores boreals. Extasiada per aquella celístia, la dona va abandonar les cabòries i, en silenci, va fruir de l’espectacle inesperat.
—Encara conserva objectes personals? —va demanar la Matilde amb to decidit.  
—Als dalts d’aquest armari n’hi hauria d’haver —va respondre ell sense girar-se.  
La dona va baixar una atrotinada maleta de pell i la va dipositar a sobre el llit. Un cop obertes les sivelles que la fermaven, i amb la cura d’un arqueòleg, va anar buidant el contingut. Un sobre marró amb una cartilla militar. Un joier de fusta que guardava dues cadenetes i un rellotge de polsera de dona. Un àlbum amb fotos amb blanc i negre del casament d’una parella jove. Un diploma que acreditava que el senyor Llandrich era Tenidor de Llibres. Mitja dotzena de mocadors brodats a mà. Una capsa metàl·lica de xocolates Comet plena d’objectes petits. Amb paciència d’aranya, la Matilde va regirar la capsa fins que es va aturar en un potet de vidre que contenia unes peces blanques minúscules. Amb dos dits va agafar-ne una i se la va apropar als ulls.
—Per casualitat, són pas seves aquestes dents? —va preguntar tot mostrant l’objecte al seu interlocutor. 
—I tant —va exclamar ell, sorprès—. Són les de llet. No recordava pas que fossin aquí. La meva mare les va guardar com una relíquia i la Lourdes ho conservava tot.
—Em fa l’efecte que hem trobat el desllorigador del cas —va afegir ella amb aire triomfal.
Es van dirigir amb pas viu cap al cementiri. El senyor Llandrich va indicar a la seva acompanyant on estava ubicat el sepulcre familiar. Amb l’ajut d’un operari, van retirar la làpida, van dipositar l’envàs a dins i van tornar a tancar.
—Com que no puc fer-li un petó a cada galta, abans de marxar, m’agradaria agrair-li el servei que ens ha fet, a la Lourdes i a mi, d’alguna manera.
—Si pogués donar un encàrrec a un ésser estimat?
—Favor amb favor es paga.
—És pel meu marit, que es deia Blai Ros. Si el troba a l’altre món, li faci saber, si us plau, que ja l’he perdonat.
—Ja hi pot comptar.
—Se’n recordarà? Blai Ros. I li digui també que estic bé.
El senyor Llandrich, va picar l’ullet a la dona i es va esvair com ho fa la boira en un matí de maig. 



Cap comentari:

Publica un comentari