dissabte, 21 de desembre de 2019

Nit de Nadal a cals Bosch


De totes les cases del carrer, i mira que n’era de llarg, va triar aquella perquè era l'única que no tenia alarma. La seva intenció era fer un parell o tres de cops ràpids i cap a dormir, que l’endemà era Nadal. No l’esperava ningú al catau rònec i humit que ell en deia casa seva, però tenia la imperiosa necessitat de ser-hi el dia de Nadal. En Mateu Sirvent era un sentimental irredempt.
La barba postissa de la disfressa de Pare Noel li picava com un dimoni i el ridícul vestit vermell robat al basar xinès, Déu n’hi do com l’engavanyava. Era el peatge que calia pagar per despistar als tafaners i a la policia. Tot i que, quan havia ordit el pla, no s’imaginava que la mortificació seria tanta.
Un cop espanyat el pany de la porta del jardí, va accedir a una cuina. A la llum dels fanals del carrer es veia espaiosa i moderna. D’una llambregada va repassar la taula, curulla de menges i begudes pel tiberi nadalenc. Va filar un parell d’ampolles de Sàtirs Negre i es va fer una nota mental: se les havia d’endur abans de marxar. I alguna d’aquelles viandes exquisides, també.
Només entrar al menjador va tenir una pujada de l’autoestima. La claror freda i blavenca de la lluna li va mostrar una estança decorada amb elegància, on destacava una taula parada amb luxe. Havia triat bé.
Li xocà no trobar arbre de Nadal. A tocar a la llar de foc distingí el pessebre i un embalum tapat amb una manta, el tió. S’hi apropà amb sigil. No hi va trobar res. Arrufà el nas. A veure si s’havia equivocat de casa? Calia trobar l’armari sabater. L’instin professional li deia. Era a sota l’escala. Domino! Estava farcit de paquets. A primer cop d’ull va comptar-ne una vintena de diferents mides. I tant que havia triat bé! Va treure una saca que duia plegada a sota la disfressa, i va entaforar-hi tots els obsequis sense excepció. Va repassar la sala d’estar per si es deixava res de valor. Després se’n tornà cap a la cuina a recollir el que havia de ser el seu dinar nadalenc. De sobte, va notar que li estiraven el faldó del darrere del vestit. L’ensurt el va paralitzar. De poc que el cor no li surt disparat per la boca i que no deixa anar el sac a terra. Van tornar a estirar-li la roba, aquest cop amb més insistència. Amarat de suor freda, no gosava moure ni un múscul.
—T’he enxampat, Pare Noel!—, digué una veueta, al darrer seu.
En aquell instant la seva por va mutar en un pànic atroç. Ja es veia tornat de cap a la garjola. Tindria el dubtós honor de ser el més pòtol entre els pòtols del Puig de Les Basses.
—Vine, va! Seiem al sofà i m’ensenyes els regals que ens portes—, afegí la veu, que semblava de criatura, mentre estirava amb més força la disfressa. Per un moment, es va  debatre entre fugir d’allà cames ajudeu-me amb el botí o sense. Però els peus no obeïen i restaven clavats a terra.  
—Has de parlar més fluixet, que despertaràs a tothom—, respongué l’home mentre es girava, atònit per les paraules que sortien de la seva boca.
La criatura el va dur com un xaiet fins al divan, on van seure l’un al costat de l’altre. El lladregot era molt conscient que seguir el joc a aquell infant no era l’elecció correcta; però es veia incapaç de canviar el rumb de la situació.
Un cop assegut, el pispa va descobrir que a un pam de la cara hi tenia a un altre membre de la família. Un gos fosc i d’una mida descomunal estava allà plantat, mirant-lo directe als ulls. Ara sí que havia begut oli. No tenia escapatòria possible.
—Tens la llista? —va preguntar el menut—, La vaig posar al mitjó de més a tocar de la finestra.
—Fes el favor d’abaixar la veu—, va requerir, neguitós, el saltaterrats, que per
guanyar temps va requerir al seu veí que es presentés.
—Perdó, perdó. Em dic Joina Bosch Margall. Tinc sis anys i vaig a la classe dels gira-sols de l’escola Maria Àngels Anglada—, va recitar d’una tirada, tot posant-se dreta.
—Hola Joina —, va saludar-la en Mateu—. I aquest d’aquí al davant, qui és?
—En Xoc. No et farà res a tu. Tan sols ataca als lladres i als zombis.  
Només d’imaginar-se les enormes i esmolades dents d’aquell ca, gros com d’un vedell, regalant-se amb els panxells de les seves cames, l’entrepà de llom amb ceba i doble de formatge que s’havia cruspit per sopar, va demanar pas cap a la boca.
—Ara, bona minyona, seu i junts mirarem que han preparat els meus Elfs del Pol Nord—, va afegir l’assaltant posant-se en el paper i traient el primer regal del sac—. Aquest paquet petit diu avi Pep.
—Deuen ser les ulleres noves, no? Posem-lo a prop de la seva butaca. Que més dus?
—Hi ha una capsa que hi diu Remei.
—És la meva cosina de Vidreres. Vaig demanar-te uns patins nous per ella. Fa patinatge artístic, saps? Que ximple sóc. És clar que ho saps...
—El següent és una bossa per en Ramon.
—És el pesat del meu germà gran. Vol una dessuadora dels Bostons Celtics per anar a fer el fatxenda a l’institut. La mama diu que està en l’edat del pavo i se li ha estovat el cervell de tanta colònia com es posa.
—Els hi passa a tots els nois això. A mi...
—Tu havies sigut adolescent?
—No, no. Volia dir que, a mi m’ho expliquen en moltes cartes. Té, desa aquest altre que diu Papa.
—Per ell volia demanar-te un tamboret còmode, perquè quan ve a jugar amb mi a l’habitació, sempre es queixa de mal d’esquena perquè ha de seure a terra. És l’excusa per estar-hi poca estona. Al final t’he demanat un casc per anar en bici.   
—Vaja. Ara no hi som a temps de canviar-ho, però el Nadal vinent...
—Diu que té molta feina i ...  
—Ser papa tampoc és fàcil, saps? No t’amoïnis. Tens la resta de la família.
—Tu ja ho dius. En Ramon està insuportable, la mama va sempre atabalada. Sort de l’avi i en Xoc.
—I no tens amigues?
—No gaires. La Vinyet, que viu aquí a tocar, ve de vegades. Però em sembla que ho fa només quan no sap resoldre els exercicis de matemàtiques. Els altres no volen jugar amb mi perquè sóc cega. Els hi fa angúnia i no saben com tractar-me.
A en Mateu se li va fer un nus a la gola i es va quedar sense paraules. Li va acaronar els cabells amb tendresa uns instants.
—Joina, vinga som-hi. Alegria, que demà és Nadal. I dinareu tots plegats, cantareu nadales i obrireu aquests regals.
—I jugarem a la quina. Jo faig girar les boles i l’avi és el canari.
—Veus que bé? Mira, aquest paquet diu mama.
—Per ella, he demanat un rellotge d’aquells que t’avisa quan tens trucades, missatges o una cita. És un desastre, saps? No hi ha manera que contesti quan li truco. I molts dies arriba tard a buscar-me a la piscina o a música.
—Li haurem de regalar un dia amb més hores, doncs?
—O una ajudanta a la consulta. És dentista, la mama.
—Llavors tindràs unes dents esplèndides, tu.
—Que més ens portes?
Ves que el regal de baix de tot del sac, no sigui el teu. El vols obrir ara o ho deixem per demà?
—Tenia moltes ganes de desembolicar-lo aquesta nit mateix, però m’esperaré fins demà. Com els altres.
— Que has posat a la llista?
—Un karaoke. Vull ser cantant, jo. Tindré una banda de rock i tocarem als estadis més grans del món.
—Tingués per segur que us vindré a veure.
La Joina es va aixecar d’una revolada i es va penjar al coll d’en Mateu, abraçant-lo amb força. L’home, sorprès, no sabia com posar-s’hi. Li va tornar l’abraçada. Es van estar així una estona. Fins que la nena, va plantar-li un sonor petó a la galta que va fer posar vermell al lladre.
—Ara me n’he d’anar. Que tinc una feinada de por abans no es faci de dia.
—Et descuidaves el ressopó que t’he deixat a tocar el mitjó.
—Ah. Molt amable. M’aniran bé per reposar forces.
—L’avi només et volia deixar un got de moscatell, però hi he afegit un tros de tortell.
Tots dos agafats de la mà, amb el gos obrint camí, van anar fins a la porta per on havia entrat en Mateu. Un cop a fora, l’homenot es va girar per acomiadar-se.
—Que tinguis un bon Nadal i l’any nou et porti molts amics.
Es va ajupir, va fer-li un petó al front, i va tornar cap al seu cotxe. Caminava molt a poc a poc, gaudint de la fresca de la nit, i amb la sensació li havia valgut molt la pena entrar en aquella casa.
Mentre l’home s’allunyava, la Joina va treure un mòbil de la butxaca de la bata i va trucar al 112.
—Policia? Hi ha un lladre disfressat de Pare Noel al carrer Primfilat. Acaba de sortir del número 146. Va en un Talbot Horizon blau fosc. Es pensava que m’entabanaria, però tothom sap que Santa Claus no existeix. A més, a casa som tradicionals i fem cagar el tió.  



Foto de hue12 photography on Unsplash

Cap comentari:

Publica un comentari