La qüestió és que som dijous i el nostre programa diu que hem de tirar més cap al sud, però passant primer pel Parc Nacional de Killarney. I com que som gent obedient, fem cap a Killarney, que és una ciutat de la mida de Figueres però al costat d'un llac, com Banyoles, i que resulta que és un dels centres turístics més importants de Irlanda. Hem entrat en una de les oficines de turisme més impressionants que he vist mai, per gran, per ben decorada, pel material de promoció que hi havia a disposició dels visitants i per l'amabilitat del personal. La ciutat viu del turisme i pel turisme amb hotels, camps de golf, lloguers de bicicletes, botigues, bed and breackfast, pubs, restaurants... i un entorn natural envejable.
Tot és mereix una visita, però hem de prioritzar i les recomanacions més destacades de la nostra guia són el Ross Castle, l'abadia de Muckross i la casa Muckross, tot plegat al costat del llac, que de fet són tres, el Lane, el Muckross i el Superior. Primera aturada, el castell. És la típica fortalesa irlandesa amb una torrassa central quadrada molt alta i un mur que l'envolta. És del segle XV i està totalment restaurat, la qual cosa el converteix en una postal impagable per la gentada que hi arriba tot passejant des de la ciutat, que està a mig quilòmetre mal comptat. Prosseguim cap a l'abadia i donat que hem d'aparcat molt lluny per l'alta concentració de turistes per centímetre quadrat, decidim a agfar un tílbury, un carret estirat per un cavall. El conductor o jarvey, és un noi baixet cap pelat i amb les dents mal posades i tacades que és diu Sean. Ens diu que el cavall és diu Oreo. Però no és un nom de galeta? li diem nosaltres i ell es fa un tip de riure.
L'Oreo ens passeja per davant de les impressionants restes de l'abadia gòtica de Muckross -la va cremar el carcant d'en Cromwell el 1652- i de les arbredes que l'envolten amb roures i cedres tan majestuosos que et fan sentir petit. Si destruïda és tan maca, quan estava dempeus deuria ser una joia.
Anem fent camí a ran de llac i al costat d'un ramat de vaques de Kerry, una raça autòctona, que, segons en Sean, és una de les més antigues d'Europa. El dia és assolellat i la vista sobre la serralada de les muntanyes Porpres amb el pic Carrantuohil és magnífica. I arribem a la Muckross House, una espectacular mansió d'estil Tudor construïda al segle XIX que és el centre del complex de Muckross Estate, que inclou granges, tallers d'artesania, botigues i restaurants. Aquesta casa té tantes finestres i xemeneies com dies l'any, i va ser regalada al poble irlandès el 1932 pel seu propietari. Fem un volt pels cuidadíssims jardins i gaudim de l'espectacular vista sobre el llac des de la seva terrassa. Després l'Oreo en du cap a les cascades de Torc, que són un altre cocurridísim punt d'atracció de visitants. És un salt d'aigua maco, que em recorda a les fonts del Llobregat, a Castellar de n'Hug. De tornada a la parada dels Jaunting cars -els carrets- podem observar els espectaculars rododendres que proliferen a la zona, alguns superen els tres metres d'alçada. Florits deuen fer caure la baba. I de sobte, en Sean ens posa alerta: pay attention guys a red deer, ens diu. En un prat a pocs metres del camí hi ha pasturant una femella de cérvol irlandès i la seva cria. Tot és tant ràpid que no tinc temps de treure la màquina de la funda, però això sol ha rendibilitzat el cost de la passejada.
La revirada N71 ens porta fins al Lady's view. Em xoca que hi hagi un cartell que adverteix de la presència d'autobusos perquè son en un del punts amb més turistes de tota la illa. Uns quilòmetres més endavant descobrim el perquè del senyal. Al mig d'un doble revolt amb un sortint de roca amenaçador, em trobo un autocar de cares que va pel mig de la carretera. Arracono el Micra tant com puc i el xofer fa passar aquell voluminós artefacte entre tots els entrebancs amb un destresa digne d'admirar.
L'aturada al Lady's View és de rigor. És un coll de muntanya que es diu així perquè a la reina Victòria va quedar meravellada de la vista que hi ha en aquell punt. I tenia tota la raó. Llàstima de la munió de visitants.
Uns vuit o deu quilòmetres més endavant arribem a Kenmare i passem de la península de Iveragh a la de Beara. I arribats a aquest punt l'Anna Maria fa dies que porta de cap visitar un cercle de pedres paleolític que hi ha retratat a la nostra guia. El llibre ens diu que agafem la carretera que porta fins a Lauragh i busquem un rètol que diu Stone circle -cercle de pedra-. El trobem, el rètol, i ens enfilem per una carretera local més dolenta que les pel·lícules de l'Esteso i que es va endinsan en la serralada de Caha. Tres o quatre quilòmetres més tard ens trobem un tanca de bestiar amb un rètol escrit a mà que ens informa que anem be per arribar al cercle de pedres, però hem de tancar la porta perquè no s'escapi el bestiar. A l'altra banda de la tanca una pista de terra ens porta fins una mena d'aparcament al costat d'uns llacs preciosos, els de Cloonee i de Inchiquin. Deixem el Micra al costat d'un cotxe vell que de nou havia sigut vermell i de dins d'aquest vehicle en surt un home gran amb molta pinta de pastor de xais i que parla amb un anglès gutural ens demana si li volem comprar una posta. Sorpresos li diem que no i llavors ens informa que accedir al cercle de pedres cal pagar-li 2€ per cap. Cotitzem i ens hi dirigim per un caminat en mig d'una torbera i pugem a un turó amb una vista espectacular sobre la vall, els llacs, les muntanyes i un salt d'aigua al fons. i és on hi ha el cercle de mitja dotzena de pedres planeres d'un metre d'alçada amb una de més gran orientada de llevant a ponent. L'Anna Maria, emocionada, s'abraça a la pedra grossa. la Berta s'enfila a la primera pedra que troba i jo he d'admetre que tinc una sensació especial. Passada l'eufòria inicial ens sembla que el cercle de la foto i el de on som no són ven be iguals. I li demanem al senyor i no ens en sortim. O be no sap on és l'altre cercle o be és fa l'orni perquè no anem a la competència. No serà fins el vespre que internet ens resol el dubte. Hem anat al cercle de Urahg i volíem anar al de Ardgroom. Mala negada!
Tornem a la carretera principal i com que són les sis de la tarda decidim que és hora d'anar cap al final de l'etapa del dia, Kinsale, al comptat de Cork. Posem en marxa el navegador i ens envia per la ruta més ràpida però ens allunya de la costa. La ruta és prou entretinguda però no té res d'especial a part de veure que els colors de l'equip favorit aquí són el blau i el blanc. Al cap d'una hora i mitja llarga entrem a Kinsale, un poble mariner de casetes de colors bigarrats arrecerades entre un turó i una mena de ria. Hem de trobar un establiment que es diu Pier House i la màquina del dimoni ens envia al port i ens posa a fer voltes a una illa de cases. Tombi a la dreta va dient i desorientats, a la tercera volta parem. L'Anna Maria entra en un restaurant a demanar-ho i es topa amb un cuiner espanyol. Desprès de la sorpresa inicial el noi ens dona unes indicacions que no ens serveixen de res i llavors per casualitat veiem el rètol de la Pier House paret per paret amb el restaurant on treballava en nostre improvisat guia. Llamp ma matí!
Ens rep l'Ann, la mestressa, i ens instal·la en una habitació del primer pis amb una terrassa que te vistes al port. Per sopar ens recomana un restaurant de cuina italiana que es diu Bruno's. El local està molt be. La cuina és una altra cançó. Demanem un risotto de peix local que hi ha a la carta i quan em poso la primera cullerada a la boca me'n recordo del cuiner i dels seus avantpassats. Hi ha posat menta el molt carallot. I tot te gust d'aquest herba, l'arròs, el peix i el marisc. Com hi ha mon! Em venen ganes d'entrar a la cuina i ensenyar-li a fer arròs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada