dijous, 5 de setembre del 2013

De Clare a Kerry i tiro perquè em toca


Malauradament hem de deixar Spiddal per tirar cap al sud, això si, marxem amb la panxa plena de casa dels Feeney. I tot fent via, ja ens veus entrant al comptat de Clare, conegut pels seus festivals de música tradicional irlandesa i els seus pubs. Abans però, ens aturem al castell de Dunguaire, a Kinavara. Acostumats com estem nosaltres a les marees de pissarrí del Mediterrani, aquí podem comprovar els moviments que fa el mar cada dia a l'atlàntic i deu n'hi do. Ves per on, surto distret d'un aparcament i entro a la carretera pel costat equivocat i un conductor d'autobús i jo ens fotem un bon ensurt sense més conseqüències.

La nostra ruta ens porta ara cap els llindars del Burren, una zona pedregosa i amb menys vegetació que la resta de la illa, però igual de sorprenent. Fa milions d'anys es veu que aquesta zona era al fons del mar i un cataclisme la va fer pujar cap a la superfície. Es una àrea plena de coves i monuments megalítics, i unes carreteres amb un revolts infernals. Un d'aquestes carreteres, la N67, ens porta fins a Doolin, un poble escampat presidit pel impressionant castell de Doonagore i que és aturada habitual des autocars turístics perquè es des de on surten els vaixells que van al penya-segats de Moher i a les illes Aran.
Ja fa estona que tenim un dia rúfol i ventós i per això no ens atrevim a embarcar i anem als penya-segats de Moher per terra. Per definir en dues paraules tot plegat, és "im pressionant", com diria en Jesulín de Ubrique. La meravella que ha fet la natura en si mateixa, el muntatge turístics que han bastit al voltant dels penyas-segats i la gentada constant que hi arriba. Pel cap baixa hi ha una trentena d'autobusos i un parell o tres de centenars de turismes aparcats. És que el viatge fins a Moher s'ho val.
El repte ara és fer una foto als penya-segats buscant un punt de vista mínimament diferent al de les postals i sense que hi surti l'orella de cap italià, el nas de cap francès o el clatell d'algun americà. Costa però amb paciència ens en sortim prou be. Un cop fetes les nostres, de fotos, n'hem de fer a un noi i una noia italians que van per lliure, i a uns corbs que fan el mateix paper de l'os Iogui a Yellowstone. Estan pendents del menjar dels turistes per omplir el seu pap.

El vent constant i humit ens fa marxar dallà i continuar cap al sud. I sense saber-ho ens fiquem de caps al paradís irlandès del surf, la costa que va de Liscannor fins a Kilkee. Moltes platges de sorra blanca on trenquen unes onades impressionants gràcies al vent de ponent. Hi trobem surfistes de tota mena, de taula, de vela i d'estel, el Kite. I camps de golf a peu de platja. I runes de castells i poblets de platja amb casetes de colors bigarrats i esglésies amb campanars punxeguts i quilòmetres de parets de pedra seca que tanquen bestiar de tota mena. És una mena de road moovie. Nosaltres anem passant amb el cotxe en mig d'aquest paisatge magnètic per la vista, però sense aturar-nos. I de sobte ens troben al davant l'estuari del riu Shannon que ens barra el pas.  I que fem? Dons carreguem el Micra en el ferri i al cap de vint minuts mal comptats ja som al comptat de Kerry.

El paisatge és molt diferent a Kerry que a Clare. Al sud del Shannon tot és molt més arbrat. Les parets de pedra han desaparegut i l'herba és d'un verd diferent. Les carreteres també són més bones, però les muntanyes són més altes. I les banderes que llueixen les façanes de cases, i també la majoria dels cotxes, són d'un altre color. Si fins ara totes les que veiem eren grogues i blaves de l'equip de Clare, ara són verdes i grogues de Kerry. Perquè estem al tram final de la temporada d'un dels esports irlandesos per excel·lència, el hurling. L'altra és el futbol gaèlic. Tots dos per davant del rugbi i del futbol. Només se que es juga en un camp semblant al de futbol, amb porteries i amb una pala llarga de fusta a mig camí de l'estic de hoquei i la pala de frontó. També que és un joc dur com pocs i que desperta passions i apostes a tot el país.
La N70 ens porta cap a Tralee, la capital del comptat, i per culpa de la desfilada de les Roses de Tralee no ens hi podem aturar. El centre està tallat al trànsit per fer passar les carrosses. Aixó de les Roses és una mena de concurs de Miss Irlanda emigrant. De fet aquest certamen ha estat el nostre entreteniment a la televisió els dos darrers vespres. Però nosaltres seguim més cap al sud per arribar al nostre destí del dia, Killorglin, a les portes del famós anell de Kerry. Ens allotgem al the Bianconi Inn, una casa d'hostes acabada de reformar i amb una cuina destacable. El quilo de musclos que em menjo per sopar recompensen el camí fins aquí. I desprès de sopar, a veure la final de les Roses!!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada