dissabte, 5 d’octubre del 2013

Cork o suro?

L'esmorzar que ens ha preparat l'Ann de la Pier House és molt bo. L'Anna Maria dubtava entre els ous remenats o la truita, i la veïna de taula ens ha recomanat la truita farcida de cansalada. I tenia tota la raó.
El pla del dia és visitar Cork i rodalies. I agafem el Micra i cap a suro, vull dir Cork, que hi falta gent. Gràcies al guia passerells ens plantem al centre de la ciutat sense mes mal de caps dels embussos de trànsit. I un cop aparcat el cotxe i feta la visita de rigor a l'oficina de turisme, ens apuntem a l'autobús turístic. La ciutat prové -com moltes a Irlanda- d'un assentament monàstic al segle IV. És la segona localitat del país en importància i població, però és de la mida de Girona. Malgrat tot, té universitat, museu d'art, òpera, presó, dues catedrals, duana, sinagoga i un riu que és diu Lee. Això últim li dona una personalitat especial perquè es bifurca en dos a l'entrada de la ciutat. Té una intensa vida cultural amb un festival de Jazz a la tardor amb molta anomenada. Entre els dos marges del riu, hi ha el casc històric, el districte de negocis, el barri de les botigues, el campus universitari, els jutjats i l'edifici més alt de Irlanda, la torre Elysian de 17 pisos. A l'esquerra, enfilats en turonets, hi ha els barris residencials, la presó, la catedral catòlica i l'estació del tren, que encara es manté amb l'estil victorià original. Es veu que s'hi van filmar escenes de la pel·lícula "El gran robatori al tren" den Sean Connery. En un d'aquests barris, el de Sant Patrick, hi ha el carrer del Pont -Bridge Street- que té un 35% de pendent i cada dia de festa és el punt d'atracció dels ciclistes de la contrada que proven de pujar-hi pedalant. I en hi ha que ho aconsegueixen!


Un dels llocs més recomanables de la ciutat és el mercat cobert, que és el més antic d'Europa. Curiosament és diu el mercat anglès. Es petit i coquetó, com la ciutat, però té una gràcia especial pel seu sostres de volta i les columnes metàl·liques. Hi unes parades de peix que fan saltar les llàgrimes, unes carnisseries que et deixen boca badat, verduleries de postal, i també fleques, formatgeries, etc. En una cantonada del passadís del peix hi ha una parada que fan uns entrepans que et diuen mengem mengem! I una altra de plats preparats que et deixa bocabadat. Però nosaltres passem de llarg per pujar al restaurant del primer pis. És diu Fram Gate i val molt la pena. Tenen una carta molt complerta i la qualitat del que et posen a taula és excel·lent. Ells diuen que només cuinen amb viandes comprades al propi mercat anglès. I menges en una balconada a sobre les parades.

Anem a fer la digestió a quinze quilòmetres al sud-est de Cork, en un indret que es diu Cobh -s'ha de pronunciar Cove-. Volem visitar l'antiga guingueta de la White Star, on va fer la seva darrera aturada el Titànic. I descobrim que Cobh, que abans es deia Queenstwon, és un poble de costa de la mida de Roses, situat a l'illa Gran, amb un front de mar molt maco i acull el port de Cork, amb una trànsit de creuers notable i moltíssims velers perquè resulta que hi ha el club de vela més antic del mon, el Royal Cork Yatch Club.

La White Star Line era la naviliera que va noliejar el Titànic i les seves antigues instal·lacions es conserven com un museu interactiu que explica el desgraciat viatge d'un dels vaixells més famosos del mon. L'entrada és una reproducció d'un dels 123 passatges a Nova York que es van vendre l'onze d'abril de 1912 en aquell mateix lloc. I al final del recorregut has de fer el macabre exercici desbrinar que li va passar a la persona que tenia originalment aquell passatge. A mi em va tocar un noi de 23 anys que és deia William Foley, la passatgera de l'Anna Maria es deia Margaret Rice i tenia 39 anys; i la de la Berta Margaret Mannion i tenia 28 anys. El meu va desaparèixer amb el vaixell i les d'elles dues es van salvar.
Al passeig marítim un monòlit ens descobreix que un altre enfonsament històric es va produir a prop del port de Cobh, el del creuer Lusitania que va ser torpedinat per un submarí alemany el 7 de maig de 1915 durant la 1a Guerra Mundial i van provocar 1.200 morts. Aquest atac va provocar l'entrada dels Estats Units a la guerra. Mira que es maco aquest port, però quian malastrugança que té, no?

De tornada a Kinsale, ens aturem a veure la magnífica vista que es pot veure des del pont que comunica l'illa gran i amb l'illa de Fota. Hi ha una torrassa medieval quadrada al costat de l'aigua que composa una postal amb el cel plujós.

Per sopar, triem un dels locals de referència a Kinsale, el Jim Edwars. Es pot menjar al restaurant o al pub i triem la segona opció. Hi ha una gentada de por, la qual cosa vol dir que s'hi menja be. Però ens fan esperar una bona estona. De fet tenim la sensació que l'encarregat ha colat dues taules al davant nostra. I de la manera com ens fa la pilota ens convencem que ell és conscient que ens l'ha jugat. Un cop a taula, tot és magnífic i recomanable. Ens porten una quantitat de menjar exagerada, i tot molt bo. Perquè us en feu una idea, per acompanyar el xai rostit que he demanat jo em porten una plata de verdures, una altra de puré de patates i una tercera de patates fregides. Desprès de sopar hem de fer la volta més llarga abans d'anar a dormir, per que el menjar vagi baixant.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada