diumenge, 20 d’octubre del 2013

El fantasma més famós d'Irlanda

Encara no us havia explicat res de la Pier House. És una casa situada al començament del passeig marítim de Kinsale. Té dues plantes i una distribució un xic sorprenent. Està pintada en tons molts clars, com les clàssiques cases de platja anglosaxones, i combinat amb els quadres i les escultures que decoren les parets i els racons de la casa, tots d'art contemporani, li donen molta personalitat. Al davant de la vivenda hi ha el jardí, que és on esmorzen el darrer dia. Després aprofitem per anar a fer un vol pel poble.

Kinsale és un poblet molt concorregut a l'estiu, especialment pels afeccionats a la vela. S'hi ha una regata que és molt coneguda a Irlanda, I ja se sap que la vela la practica gent amb un cert estatus econòmic. Això marca un xic tot l'ambient que es respira al poble, Hi ha galeries d'art, de fotografia, bars on t'ofereixen llibres per llegir a part de begudes, botigues amb molta classe i restaurants amb molta anomenada, hotels de luxes i un camp de golf. I m'oblidava del museu internacional del vi! Dir que és un indret "pijo" no és correcte, però poc n'hi falta.

Amb un cop de cotxe ens plantem al fort Carles, o Charles, que és una de les atraccions turístiques de la zona. És diu així perquè el va fer construir el rei anglès Carles I per protegir el port natural de Kinsale desprès de la batalla que porta el mateix nom del poble i que es va lliurar el dia de Nadal de l'any 1601. Sembla ser que la corona de Castella va enviar 6.000 soldats a ajudar la revolta catòlica irlandesa en contra dels invasors protestants anglesos. Aquests últims eren menys nombrosos però defensaven una posició privilegiada, que al cap i a la fi, segons diuen els llibres d'història, va ser el que els hi va donar la victòria. Tot i que diuen els irlandesos que la precipitació del general castellà Juan del Águila va donar avantatge als anglesos. El fort Charles, dons, és una fortalesa petitona a sobre un turó que domina la badia. Té una estructura i una forma molt semblant al castell de Sant Ferran, i al seu interior hi ha les restes de les que van ser les vivendes de la soldadesca. Les dels oficials, curiosament, s'han conservat.
Aquest dissabte fan una jornada de portes obertes i hi ha una exposició d'armament antic. A més, gent disfressada de soldats de la guerra civil nord-americana o de cavallers medievals dona color a les muralles i baluards.

Ve t'ho aquí que ens n'assabentem que en aquest castell hi ronda un dels fantasmes més famosos de tota Irlanda, la noia blanca, the white lady. La història va de la següent manera. A principis del segles XVIII va arribar al castell un comandant molt sever i exigent que anava acompanyat d'una filla. Willful Warrender es deia la noia. La pubilla del comandant és va enamorar d'un oficial jove i es van casar. La nit del casament el nuvi no es va poder estalviar la guardia, però es va adormir a la garita a resultes dels estralls de la festa. I el comandant, molt en la lògica militar de l'època, en trobar un guardia adormit li va engegar un tret i el va matar. Un cop mort, el sogre va descobrir que s'havia carregat el seu gendre. I la pobra novia, quan ho va saber va embogir i es va llençar a daltabaix de les muralles. Diuen que la nit de difunts se la pot veure voltant pel castell i pels carrers del poble. Mireu si la tenen present a Kinsale a la noia blanca que hi ha un hotel, un restaurant i una discoteca que es diuen així.

Sense adonar-nos se'ns ha fet l'hora de marxar a l'aeroport de Cork, que el tenim a tocar. Ens acomiadem del pobra Micra que ens ha passejat tots aquests dies -li hem fet gairebé 2.100 quilòmetres- i anem a dinar. Triem un bar de la terminal, que és molt nova, on hi fan entrepans al gust del client. Quan vaig a fer la comanda, detecto que la dependenta t un accent molt marcat i llavors veig que du una identificació que diu Anabel. Resulta que es cordovesa, i l'altra noia és diu Isabel i és de Sevilla. Ens fan uns entrepans bonissims i elles són molt simpàtiques. Desprès de dinar ve allò tant pesat de fer cua per facturar, facturar, fer cua per passar els controls de seguretat, passar el control de seguretat, fer cua per pujar a l'avió i pujar a l'avió. Però hi ha una família amb quatre fills de deu, vuit i quatre anys -hi ha uns bessons- que ens amenitzen l'estona. Són tots quatre clavats, petites, bruns de pell, amb els cabells negres rinxolats i embullats, belluguets. En el moment de baixar cap a la pista, un dels dos bessons s'avança i a mitja escala mecànica se n'adona que la resta de la família encara és a dalt. El nano comença a remuntar l'escala a tot el que li donen les cames, però no avança. L'agafo d'un braçat i el pujo un tros però no prou per arribar a dalt. Llavors la seva mare li diu que s'esperi a baix i el moment de tensió s'esvaeix.

El vol transcorre amb tranquilitat i dues hores llargues més tard, arrivem a Girona. Recuperem les maletes, paguem la llufa que ens claven al parquing de l'aeroport i tornem cap a casa. Però sortint de l'aparcament ens trovem una rotonda al davant. Em quedo un segon dubtant, però arranco i l'agafo per la dreta. He superat el sindrome del canvi de costat. Mitja horeta més tard entrem a casa. La millor manera de saber lo be que s'hi està a casa és marxar un díes de viatge. Hem estat molt be a Irlanda, ens han tractat perfecte, hem menjat be i és molt maco. Però com l'Empordà no hi ha res.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada