dijous, 23 de juliol de 2020

Un veredicte enverinat


En Damià estava content com unes pasqües. El primer dinar amb els pares al pis de casat estava essent un èxit. Tot eren bones cares i compliments. La conversa fluïa distesa i farcida de banalitats. La mare no havia criticat la decoració boho chic de l’apartament, ideada per l’amfitriona, ni tampoc cap dels plats que la nora havia cuinat. Aquesta, per la seva banda, s’havia abstingut de proferir comentaris desagradables dirigits a la sogra.
La trobada era per celebrar el sant d’en Damià, i, de passada, restablir les relacions entre sogra i nora. Durant el festeig la tibantor entre les dues dones va pujar com un bolado per convertir-se en enemistat manifesta en el moment dels preparatius pel casament.
En un moment de la vetllada, Pare i fill s’ho van fer venir bé per coincidir a la cuina. —Prou bé, tot, no? —va comentar l’Eduard.
—I tant. Les hores que hem invertit a mentalitzar-les, han valgut la pena —va afegir en Damià.
—Han fet les paus —va apuntar el pare—, perquè abans-d’ahir a la tarda l’Helena era a casa nostra. La vaig veure sortir quan jo tornava de jugar a la botifarra.
—Doncs no me n’ha dit res — va advertir el jove.
La majoria dels fills únics tenen una relació molt estreta amb les mares, però en Damià havia estat una criatura emmarada al màxim. I la Roser tampoc havia volgut tallar mai del tot el cordó umbilical. Potser, a causa d’aquest lligam tan fort, en Damià, es va enamorar de l’Helena. Tenia molts trets de caràcter semblants a la mare; i fins i tot, una certa retirada física. Aquestes similituds, per contra, van ser l’esca del conflicte, perquè ambdues marcaven terreny com lloques quan coincidien. I competien sense treva per atraure l’atenció del xicot. En canvi, a ell li queien les ales del cor quan elles es barallaven.
—Què hi ha, per postres? —va preguntar en Damià amb una rialla que indicava que, tot i saber del cert que hi havia, es delia perquè el sorprenguessin. 
—Quines coses de demanar —va replicar l’Helena a l’instant—. Crema, rei. Com a tu t’agrada pel teu sant—. Dit això, va posar a sobre la taula una plata amb les postres preferides del marit.
Hi va haver un llarg segon de silenci al menjador. Aquesta sortida no estava pas al guió pactat. De cop i volta, l’ambient es va carregar d’electricitat.
—No havíem quedat que la duia jo, la crema? —va dir la sogra amb un to de veu que hagués congelat el cor d’un volcà en erupció.
Les dues dones es miraven de fit a fit amb posat amenaçador, mentre que els dos homes no sabien on posar-se. L’esperança de distensió, corria seriós perill d’esvair-se.
—Doncs, vet-ho aquí, que ara en tenim dues plates —va replicar l’Helena, més tensa que el cul d’un ninot.
—Us en guardeu una per sopar —va intercedir el pare— o per demà dinar.
Una llambregada fulminant de la Roser va ser suficient perquè l’Eduard entengués que la seva opinió era irrellevant, i valia més que clogués el bec.
—Saps, Damià, què haurem de fer? —va apuntar l’Helena—. Tasta-les totes dues, i ens dius, a parer teu, quina t’agrada més. La que t’he fet jo o la d’ella.
Al jove marit, la camisa no li tocava al cos i el front se li havia poblat de perles de suor freda. En només un instant, havien passat de la pau al llindar de l’hecatombe nuclear. I l’inici de les hostilitats definitives depenia d’un veredicte que havia de prendre ell. Una decisió amb parany, perquè qualsevol de les sortides possibles deixaria seqüeles. Si triava la crema de l’Helena, la Roser no tornaria a posar els peus a casa seva. Però si, per contra, escollia la de la seva mare, dormiria al balcó fins a les noces d’or.
Quan va fer la primera cullerada, en Damià, va tenir feines a encertar-se la boca, de tant com li tremolava el pols. Un cop a dins el pap, la crema de l’Helena va resultar deliciosa. Amb aquella textura espessa que a ell tant li agradava. Amb el punt just de dolç per no embafar i amb el perfum de llimona que la feia irresistible, que omplia el paladar i n’allargava el gust fins després d’haver-la fet baixar gola avall.
—Ara beu un xic d’aigua —va dir la Roser amb un posat hieràtic que esgarrifava—i, en acabat, tasta la meva.
Abans de posar-se-la a la boca, el noi ja va reconèixer el perfum de la crema de la seva mare. Aquell aroma apetitós que el remetia a cada dia del seu sant d’ençà que tenia ús de raó. I un cop tastada, gairebé li salten les llàgrimes de l’emoció. Era un sabor plaent, exquisit, que li eixamplava el cor i li reconfortava l’ànima. Totes les papil·les gustatives li deien que allò era casa seva.
—Estimat, quina t’ha agradat més? — va inquirir l’Helena, fent-lo tornar a la realitat.
Quan en Damià va obrir els ulls, tenia a les dues dones que amava al davant, observant-lo amb posat circumspecte, esperant la seva sentència. En aquell moment l’home haguera donat un ronyó per tenir un botó que els fes desaparèixer d’allà i el tornés a materialitzar a anys llum de distància. Com el que duen els protagonistes de Star Trek.
—Em poseu en un compromís —va protestar ell—. Totes dues són molt bones i m’han agradat molt.
—Però segur que una t’haurà agradat més que l’altra —va afegir la Roser, carregant tot l’èmfasi en el més.
—T’hauràs de decidir, Damià. —va reblar l’Helena—. És molt important per a nosaltres.
—I sí no em veig capaç?
—No crec que sigui tan difícil, home —va tallar la mare.
—Com l’has feta? — va demanar l’Helena a la sogra.
— Amb la recepta de casa de tota la vida —va afegir la Roser—. Faig bullir llet amb una branca de canyella i dues peles de llimona. A banda barrejo quatre rovells d’ou i cent grams de sucre. Afegeixo la mescla a la llet, procurant batre sense parar i que mai bulli.
Llavors hi tiro una unça de midó, que abans he desfet en un raig de llet. I remeno i remeno fins que s’espesseix. Per provar que està a punt, tiro una gota al marbre i si, en passar el dit, me l’emporto tota, apago el foc i aboco la crema a una plata planera perquè es refredi.
—Damià, vinga va, que sembles sompo —va intervenir l’Helena—. Menja-te’n una altra cullerada, que t’ajudarà.
El xicot, submís, es va menjar quatre porcions de cada plata, provant de discernir quina era la seva preferida. Però les dues cremes eren igual de plaents i gustoses. Mentre ell endarreria la seva decisió, la tensió al menjador anava pujant. Les mirades de les dues dones eren cada cop més insistents. I ell, suava com un pollastre al sol d’agost.
—Heu empatat. Les dues cremes m’agraden molt. Moltíssim —va anunciar el jove amb un fil de veu.
—Si ens vols fer contentes de debò, has d’escollir, Damià. No hi ha discussió possible. —va inquirir l’Helena, ja amb la mosca al nas.
—Encara no m’has explicat la teva recepta, Helena —va advertir la Roser.
—He seguit un tutorial que vaig trobar en un bloc de cuina, i s’assembla molt a la que has explicat tu —va comentar la jove—. Canvia que en lloc de midó normal, la fa amb midó de blat de moro, i la pela de llimona, la substitueix per essència de llimona líquida. També fa servir canyella en pols, en comptes d’en branca.
—Midó de blat de moro? Que vols que t’hi digui —va replicar la sogra—. I n’hi has posat gaire, de canyella en pols? Em fa por que doni massa gust?
—Res, una culleradeta de cafè, encara no —va matissar la nora.
—Digueu-me antiga, però, sóc de l’escola d’en Santi Santamaria. M’angunieja afegir tanta química a la cuina —va proclamar la Roser amb posat greu—. Mal aventurat.
—No vull haver de fer aquesta tria. Si us plau —es va plànyer en Damià, mirant-les amb ulls de xai degollat.
—Mira, fill, ara nosaltres dues anirem a fora a fer una cigarreta. Mentrestant tu t’ho acabes de rumiar i quan tornem a entrar, ens fas saber quina és la teva elecció definitiva— va sentenciar la mare.
—Que consti que jo t’he volgut ajudar —va assegurar el pare tan bon punt es van quedar sols.
—Les vull fer contentes a totes dues i no volen? Estic perdut, papa — va lamentar-se el jove.
Quan sogra i nora van tornar al menjador, es van trobar dos homes capcots i amb aire de derrotats.
—Has pres una decisió? —va inquirir l’Helena amb severitat.
—M’és del tot impossible —va afirmar en Damià compungit.
—Ja t’ho deia jo Helena, que seria incapaç d’escollir —va replicar la Roser, dirigint-se a la seva jove—. És un cagadubtes vocacional.
—És que totes dues, són la mateixa, rei —va afegir l’Helena. La murrieria li va il·luminar el rostre.
—La vàrem fer totes dues juntes —va continuar la mare—. I a mig fer, se’ns va acudir de fer-te una broma. Vàrem repartir la crema en dues safates per dur-les per separat a taula i posar-te en el compromís d’haver de triar. Ens feia gràcia veure la cara que hi posaries. I, a fe de Déu, que ha estat molt divertit, oi, Helena?
—Molt. Si t’haguessis vist, Damià! Si t’haguessis vist! —va afegir amb sornegueria la jove, mentre servia crema als altres comensals.
Foto: Katherine Price


Cap comentari:

Publica un comentari